Post electoral

Les previsions s'han complit: El bipartidisme s'ha instal·lat a l'ajuntament d'Algaida. Ens esperen quatre anys de bronques, de crispació, de divisió. Ningú no ha guanyat, tot i que a alguns els ho sembli. No passa res. Aquestes pedres aguantaran tot això i més. Les persones, també.

L'únic que em sap greu és el desenmascarament d'alguns 'demòcrates'. Persones que fins ara semblaven ser els meus amics i que de cop i volta em giren l'esquena quan em veuen pels carrers. Aquesta és la tolerància dels dogmàtics: si no estas amb ells estas contra ells. Com Aznar. Cap diferència.

En una societat madura, les persones es saluden, encara que combreguin amb idees diferents. Volem pluralisme o volem clons uniformats com a les novel·les d'Orwell, o com a la Xina de Mao? No m'extranya que aquestes persones es trobin tan a gust sota la dogmàtica dels comunistes.

Però la defensa de la terra és una altra cosa.

No la defensa del meu corralet. No la defensa de la meva finca. No la defensa dels meus dominis. D'això en diuen aristocràcia medieval.

El país és una altra cosa.

PER UN SENTIT CLÀSIC DE LA PARAULA 'POLÍTICA'

Fer política és alguna cosa més simple que el que molts es pensen. Que volem que faci, un polític? Potser que tengui cura de la seguretat? Potser que vigili pel benestar públic? D’acord, i això, que no ho feim tots?

Fa quatre anys, quan la meva cara va sotir damunt una propaganda electoral, un jove d’algaida em va dir: o ets polític? I jo li vaig contestar: o tu no ho ets?

Per què vos cont això? Avui en dia els polítics tenim mala premsa. La mateixa paraula ‘política’ massa sovint és sinònim de corrupció, aprofitament personal de recursos públics, enxufismes, etc. Fins i tot algún polític mallorquí ha arribat a dir que la corrupció forma part de la naturalesa humana (¡). Jo crec que hem anat devaluant la paraula ‘política’ fins a un punt que la mateixa paraula ja no significa el que significava abans. Tots recordam aquell famós consell d’aquell senyor que va manar tant durant tants d’anys: ‘Usted haga como yo y no se meta en política’.

Fer política vol dir fer que poble funcioni, com fer mecànica vol dir fer que les màquines funcionin. I el poble son les persones, homes i dones que conviuen, es troben pels carrers i conversen i interactuen uns amb els altres.

Era devers l’any 76, i un nin de 12 anys que vivia a ciutat, tot i ser un nin, començava a tenir inquietuts pròpies de l’adolescència. L’època d’obertura havia duit a les papereries un grapat de revistes que ensenyaven allò que no s’havia vist abans i que a un nin de 12 anys li picava la curiositat per conèixer. Un dia, el nin va pegar estirada a una d’aquelles revistes i sortí a còrrer, tot s’ha de dir, mort de por de que l’agafàssin. Les hormones pesaven més que el cervell. Un home que passava per allà l’agafà del braç i li va dir: ‘això no es fa, torna el que has agafat’. Aquell home, potser sense pensar-ho, li va fer un regal inapreciable al nin: havia fet política: li havia donat una lliçó. Havia posat el seu petit gra d’arena a favor de la seguretat.

Tots hem estat nins i hem corregut per plaça sense pensar en els perills. I a tots algú ens ha dit: vigila els cotxes, compte a caure. I ara que som grans, ho seguim fent amb els nins I nines que juguen pels nostres carrers, no importa si son fills nostres o del veinat. Això és fer política.

Només aquells que deixarien que un nin travessés un carrer sense avisar-lo, només aquell que veu algú que cau i passa de llarg tot dient: ja es fotrà, només aquell no fa política.

La resta, tots noltros sense excepció, tots feim política: contribuim a l’educació dels nostres nins i nines per tal que arribin a grans amb seny i coneixement. Digau-me: hi ha millor manera de lluitar contra la delinquència o contra la inseguretat?

Fer política és ajudar a construir un poble on els nostres fills creixin amb garantíes pel futur: que tenguin seguretat, que puguin anar a escola, que tenguin un metge a prop, que puguin tenir un habitatge a un preu raonable, que tenguin oportunitats de trobar feina i construir-se un porvenir digne i pròsper, i que finalment fcin pels seus fills allò que noltros feim pels nostres i allò que els nostres pares han fet per noltros.

No ens calen grans projectes ni grans promeses electorals, per convertir-nos en polítics. A mí em basta amb continuar fent el que tots noltros feim cada dia: procurar tenir seny i prudència i poder-nos mirar cada matí en el mirall sense tenir vergonya de noltros mateixos. Qué més podem demanar?

El joc de les diferències

Algú hi pot afegir un comentari? Jo m'he quedat sense paraules ...

ENTREVISTA. MATEU CRESPÍ

ENTREVISTA. MATEU CRESPÍ. NÚMERO SEIS DE LA LISTA DE UM Y EX CANDIDATO DEL PSM

´No soy la Janer de UM; no he hecho un trasvase ideológico ni soy una figura mediática´
"Confío en que UM no pacte con el PP, pero no lo hablé con Munar; no puedo condicionar mi presencia a lo que ocurra después"

VIRGINIA EZA. PALMA.

Mateu Crespí ha sido el fichaje estrella de Maria Antònia Munar para la candidatura de UM al Parlament. Hace un año, era el candidato al Govern por el PSM, tras ganar las primarias del partido con el sector renovador. Poco después, los oficialistas del PSM derrotaban a los renovadores en su Congreso y acordaban impulsar una coalición con EU-EV y ERC. Crespí dimitió y abandonó el partido, creando Entesa junto a otros renovadores. Ahora, sostiene que no se ha movido ideológicamente a pesar de su entrada como independiente en el sexto puesto de la lista de UM.

-¿Esperaba las críticas de su actual partido, Entesa?
-Entesa es mi partido y le comuniqué mi decisión. Hablamos tranquilamente y estoy seguro de que con los amigos que tengo ahí todo seguirá igual. Yo estoy donde he estado siempre. Desde el momento en el que Entesa decidió no presentarse a las elecciones, mi decisión es absolutamente personal. En la lista de UM, defiendo los valores principales de Entesa, que son el mallorquinismo político, pero sin pretender representar a Entesa dentro de UM, que quede claro.

-La Ejecutiva de Entesa analizará si adopta medidas respecto a usted. ¿Teme la expulsión?
-Mi decisión ha sido personal y no ha estado vinculada a Entesa.A mí lo que me interesa es que Entesa per Santa Eugènia gane las municipales y que las listas que respaldo tengan buenos resultados. Evidentemente si me expulsan lo sentiré. Quiero seguir militando en Entesa.

-¿Cuándo y con qué le convenció Munar?
-Me planteó la posibilidad de ir en la lista el viernes por la tarde y me habló del proyecto de UM, en el que tiene cabida la gente que piensa como yo y con el que me puedo sentir cómodo. Munar quiere una apertura de UM, sumar distintas sensibilidades.

-¿Le sugirió que se afiliara a UM?
-No. Sabe que mi partido es Entesa. Hablamos sobre el proyecto global de UM, con el que he mantenido buenas relaciones durante doce años en Santa Eugènia.

-¿Era consciente de que la aparición de su cara en la candidatura de Munar resultaría como mínimo efectista?
-Me ha sorprendido la repercusión. Sabría que saldría mi nombre, pero no que ocuparía grandes titulares. Cuando Munar me propuso ir en la candidatura, pregunté qué compañeros de viaje tendría. Es una lista renovada que representa el futuro de UM. Mi incorporación puede ayudar a esa apertura hacia un nacionalismo muy amplio.

-¿Se siente el Maria de la Pau Janer de UM?
-No. Yo he hecho un movimiento coherente, sin ningún trasvase ideológico, entrando en una lista en la que me dejan defender mis ideas y con gente con la que tengo muchos más puntos en común que desacuerdos. Ni he hecho un trasvase ideológico ni soy una figura mediática como Janer. Soy otro tipo de político.

-¿Qué hará si UM pacta tras las elecciones con el PP?
-Lo sopesé. Confío en que no se reedite ese pacto, pero soy consciente de la fuerza de cada uno. No sé lo que haría, lo tendría que analizar, aunque evidentemente yo no estoy cómodo con el PP. Este tema no lo traté con Munar. No puedo entrar en una lista condicionando mi presencia a lo que se pueda hacer en el futuro. De todos modos, mi visión es más amplia, es una visión de país.

-Fue candidato al Govern por el PSM. ¿Se pueden sentir traicionados los que le apoyaron en su antiguo partido?
-Habrá gente decepcionada, pero estoy convencido de que muchos lo entenderán. Gané unas primarias para ser candidato, los que me apoyaban respaldaban lo mismo que yo y eso se ha traicionado ante un pacto con un partido español, como es EU.

-Ha saltado usted del nacionalismo progresista al nacionalismo de derechas. ¿Tan débil es la línea que separa a ambos?
-Yo no me he movido ideológicamente ni me lo han pedido. Soy un nacionalista progresista, en la línea de la socialdemocracia que defendía en el PSM, y sigo igual. En la candidatura de UM tengo compañeros de viaje que se sienten cerca de esta posición ideológica. UM está haciendo un esfuerzo para lograr la centralidad y eso no se hace en un día.

Algaida

Algaida
S'Institut paga un lloguer de 6.000 euros mensuals del local de la tercera edat
El PSOE i UM demanen explicacions a Puig i al PP local per aquest «malbaratament»
Aquest local del carrer Lladoner ha estat llogat per s'Institut.

JOAN SOCIES. Algaida.S'Institut paga un lloguer de 6.000 euros cada més per un local de prop de 550 metres quadrats, propietat d'un constructor del municipi i destinat a la gent gran d'Algaida. Així ho denuncià el grup de consellers del PSOE al Consell, i el candidat a la batlia d'Algaida per UM, Pere Fullana, davant «l'aberració» que suposa aquest contracte que «suposa un gran malbaratament de doblers públics i que és sospitós que serveixi per donar tants de doblers a un senyor que ajuda la campanya del PP», així ho assegurava Antoni Alemany, del PSOE. Aquest també manifesta que «creiem que primer s'escollí el local i després s'ha vestit l'expedient adequat al local. A més, tan sols es presentà un expedient d'aquest constructor, molt pròxim al PP local». Per la seva banda, Fullana (UM) assenyala que «crec que el PP d'Algaida ens ha d'explicar el preu del local de la gent gran». El candidat d'UM també assenyala que «fent números rodons es calcula que la jugueta del PP per la nostra associació suposarà el pagament de 6.000 euros mensuals, durant cinc anys, és a dir: 72.000 euros any». Els socialistes també consideren impresentable que «s'hagi donat a dit aquest local per un lloguer de 6.000 euros mensuals», també s'ha de dir que els preus dels lloguers de locals comercials dels mateixos metres i ubicats en zones més cèntriques del poble superen de poc els 1.000 euros mensuals.

«Estam parlant d'una aberració, el fet de pagar 6.000 euros mensuals durant cinc anys, prorrogables a cinc més i amb una opció de compra d'un milió d'euros», tot això sense tenir en compte la revalorització de cada any de l'IPC. Així, a més dels 6.000 euros mensuals durant cinc anys, fet que suposa uns 360.000 euros i la pròrroga de cinc anys més, fan un total de 720.000 euros cal afegir l'opció de compra per un milió d'euros. Tant els socialistes com Pere Fullana d'UM recorden que ja fa uns mesos va haver-hi uns primers moviments per situar gent pròxima al PP dins la junta de la tercera edat. Fullana diu que és «una associació que el darrer any ha estat fortament empesa per les pressions manipuladores, d'un sector important del PP en el poble». Avui hi ha una jornada de portes obertes en el local i el PSOE acusa «el PP i Rosa Puig d'organitzar un acte al centre quan encara no ha estat adjudicat». Va sortir a concurs el passat març i encara ara no ha sortit al BOIB l'adjudicació del centre.

Rosa Puig assenyala que no ha de justificar les inversions al poble

Declaracions importants avui al Diari de Balears. La candidata del PP a la batlia d'Algaida diu que no ha de justificar una inversió. Home! Jo crec que una persona gestiona recursos econòmics que no son seus ho ha de justificar ABSOLUTAMENT TOT. Aquest és el compromís de responsabilitat d'un gestor: un col·lectiu de persones confíen i depositen en les seves mans uns doblers per què el gestor en faci un ús correcte i en doni comptes. Això passa tant a l'empresa privada com a les institucions. Quan diu la Sra. Puig que "aquest local no costa cap dobler a l'Ajuntament ni a tots vosaltres, és s'Institut el que fa la inversió", sembla com si fos ella qui posa els doblers de la seva butxaca. O es que els doblers de s'Institut no son també de tots els ciutadans, inclosos els algaidins?

M'encanta que la gent gran tengui un local: que el puguin gaudir per molts d'anys (i que el puguem arribar a gaudir també noltros!) però cal pensar: primer, que un local com aquell es podría haver llogat per molt menys si ens adjustam als preus del mercat i, segon, que amb el que ens hauria sobrat podriem haver fet moltes altres coses bones per a la gent d'Algaida, per exemple, quants assistents socials es podrien haver contractat per ajudar a la gent gran millorar la seva qualitat de vida?

Tant de bò tots els polítics treballin per fer millor la vida de la gent, però fer aquest tipus de comentaris, declaracions i promeses només ajuda a augmentar la desconfiança que la gent del carrer ja te davant els qui es dediquen a això de la política.

Diari de Balears: Les absències de Jaume Jaume i del PSM marquen el futur govern de la localitat

Dissabte, 14 d'abril del 2007. Edició N. 3131
© Grup Serra.

Algaida
--------------------------------------------------------------------------------

Les absències de Jaume Jaume i del PSM marquen el futur govern de la localitat
El nou candidat socialista lluita per mantenir el poder davant l'aposta del PP per Rosa Puig

J.M.S./J.S. Algaida.
Les properes eleccions municipals a Algaida estaran marcades, sens dubte, per tres factors: la retirada del que ha estat batle pel PSOE durant 10 anys, Jaume Jaume; l'absència de la candidatura del PSM i l'aposta forta del PP per la consellera de Presidència i Esports, Rosa Puig, com a candidata per segon cop, ja que ja ho fou l'any 1999. Aquestes novetats i canvis i tenint en compte els resultats de les eleccions de 2003 -PSOE (5), PP (4), PSM (1) i UM (1)- fan que el futur govern d'Algaida sigui incert. Cal saber si hi haurà l'efecte Puig que tant desitja el PP i especialment Jaume Matas. L'absència del PSM és significativa. Els nacionalistes no s'hi presenten després d'anys de tenir representació a la Sala i d'haver format part de l'equip de govern amb pacte amb el PSOE durant aquest mandat. Fou un acord que el seu regidor, Pere Sales, va rompre més o menys a l'equador de la legislatura. Malgrat tot, aquesta situació no afectà el govern del PSOE i el pacte amb el regidor d'UM, Pere Fullana. Ara manca veure cap on anirà el vot de Pere Sales, si els votants nacionalistes opten per romandre a casa seva -situació que beneficiaria molt probablement els populars-, aposten per Xesc Miralles o donen la seva confiança a Unió Mallorquina.

Mirant els partits un per un veiem que, en teoria, el PSOE té a darrere la feina de molts anys de govern, i renovar la llista amb cares noves segurament l'ajudarà. A més, si un coneix la idiosincràsia del poble, s'adona que Algaida és un poble d'esquerres. Una altra cosa diferent és Pina, on hi ha una part important del vot Popular d'Algaida. Miralles recull l'herència d'Antich i de Jaume, però haurà de saber captar el vot dels que puguin veure en la seva joventut un problema, com passà a Puig el primer cop que s'hi presentà, tenia 26 anys. Per la seva banda, el PP pot jugar la carta de la consellera Puig, però sobretot la feina que han fet els seus números dos i tres, Ramis i Mestre. Una de les seves apostes serà a Pina, on avui vespre el PP presenta el batle pedani i hi rau una part important del vot popular. A Unió Mallorquina, el cas de Pere Fullana Falconer ha estat singular. Fullana torna a ser l'aposta nacionalista per a Algaida, vol rompre el bipartidisme entre els dos grans, i també captivar el votant nacionalista del PSM, i aquesta serà la seva força amb vista als propers comicis.

L'absència del PSM d'aquestes eleccions és molt significativa. Sembla que els nacionalistes algaidins no han tingut la cohesió interna per trobar un candidat i una llista que segurament els tornava a assegurar un regidor. D'aquesta manera, les eleccions a Algaida tornen a ser com fa quatre o vuit anys, amb el gran afany del PP per desbancar els socialistes de l'únic poble del Pla de Mallorca on tenen el govern municipal. Així mateix, també trobam la força del PSOE de saber que ho han fet bé aquests anys, i la voluntat d'UM de seguir amb un pacte amb els socialistes i acabar la feina feta.


Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?3131+3+180679

La identitat insular avança

Qui ha canviat?

Avui antics companys del PSM d'Algaida m'han comentat la seva sorpresa pel meu, suposat, canvi dels darrers temps.

Deia Churchil que, de vegades, cal canviar de partit per no haver de canviar d'idees. Ho recordava, amb raó, en Biel Huguet a una taula rodona organitzada pel Tercer Espai per Mallorca.

Sincerament, no crec que hagi canviat gens. Segueixo sentint-me igual de nacionalista i igual de progressista. Però, també sincerament, crec que el PSM sí que ha canviat.

Ha canviat per diferents factors, alguns d'interns i altres d'externs. Entre els interns, la direcció 'de sempre' del PSM va preferir perdre la meitat dels seus militants abans de renunciar al control de les cadires i abans d'acceptar l'entrada de saba nova, gent jove, oberta, que demanava el relleu per continuar la tasca dels darrers trenta anys.

Els factors externs els han explicat molt be gent com López Crespí o com Llorenç Buades, qui recorda les tesi defensades ja l'any 1993 per dirigents com Miquel Rosselló, remeis per evitar la pèrdua de representativitat i que han acabat, primer parasitant Els Verds i ara amb aquest projecte anomenat 'Bloc' on el PSM es va desfent com una calça.

De vegades, les circumstàncies ens duen a situacions difícils d'explicar. Però, per damunt de tot, hom ha de poder continuar mirant-se cada matí en el mirall sense avergonyir-se. No deixaré de defensar, amb pragmatisme i lluny de metafísiques essencialistes i endogàmiques, el dret que tenen els nostres fills a rebre un país on poder excel·lir com a persones completes i amb un sentit no esquizofrènic de la història, la cultura, la llengua i la tradició.

Crisi del Tercer Espai

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni amb l’esquerra. Semblava que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot esperant poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” era de l´opinió que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat l´operació no hagi reeixit que, un PSM escorat cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La “solució” per a tots els partidaris d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske i Miquel Rosselló esdevenien extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada el Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació. Amb una gran vivor i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, va moure a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una pròrroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC consolida, amplia i perfecciona.

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra i amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, i més que ningú Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Miquel López Crespí
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (20-III-07)

Leninismo de derechas, liberalismo de izquierdas

6 Abril 2007

Leninismo de derechas, liberalismo de izquierdas, de Ignacio Muro Benayas en El País

Decía Vázquez Montalbán que, "al final, la batalla será entre ex comunistas y comunistas". Acertó a medias: es entre el leninismo de derechas y el liberalismo de izquierdas, entre una derecha liderada ideológicamente por neocons ex comunistas y una izquierda liberal, sorprendida todos los días de sus malas artes.

No es un problema nacional. Nace en EE UU, en los 70, cuando el ex trotskista Irving Bristol y otros ex comunistas consiguen fraguar un mix ideológico que integra el fundamentalismo religioso y el leninismo como práctica política. En el Gabinete de Bush se refuerza con personajes como Wolfowitz y Bolton. Se desplaza de un sitio a otro -Italia, Polonia o Francia- revolucionando el ideario liberal-conservador, que había logrado integrar, sin demasiada tensión, el discurso religioso en un todo bastante secularizado. Se abandona todo pragmatismo y se instaura una ideología blindada, leninista.

Su irrupción rompe los consensos básicos de la alternancia en democracia. Desaparece todo relativismo. El poder y el Estado son sus temas preferidos: cómo conseguirlo y cómo mantenerlo utilizando cualquier artimaña. No dudan en recurrir a la manipulación en el recuento de votos: lo hicieron en Florida (EE UU), para decidir la victoria de Bush. No importa no convencer, la cuestión es vencer. ¿A quién? Al "enemigo". Porque una visión tan blindada necesita un enemigo: la dialéctica amigo-enemigo es imprescindible para que todo cuaje.

Los movimientos cristianos admiran en los neocons la ausencia de complejos y el haber sido capaces de elaborar una alternativa al "progresismo sesentayochista". También, la radicalidad del discurso ajeno a lo convencional. Les alejan su individualismo y su materialismo ateo pero sobrellevan esa diferencia. Admiten la figura del "ateo devoto", utilizado para designar al ex presidente del Senado italiano, Marcello Pera, colaborador y amigo del Papa. El cristianismo, como frontera de una "civilización en peligro", les proporciona otro punto de encuentro.

Esa ideología llega a España ya elaborada, anida en FAES y se refuerza por el comportamiento de los ex comunistas desprejuiciados: Jiménez Losantos, Pío Moa o Alonso de los Ríos. Otros, como Urdaci, Pilar del Castillo o Piqué, con un pasado común, resultan moderados a sus ojos. El notario Rajoy se limita a levantar acta en un equilibrio que le aleja del centro. Es maricomplejines, "típico representante de esas derechas" que resultan, en palabras del locutor de la Cope, "muy blanditos, muy buenecitos y muy funcionaritos. Tienen otras virtudes, pero la garra, evidentemente, no. Y las ideas les producen desconfianza". Para eso están ellos.
Sólo ellos conocen el carácter manipulador de la izquierda, de la que dicen sentirse decepcionados, cómo afrontar su deconstrucción a base de boicotear a unos y confundir a otros. Atacar la tibieza en las propias filas es también fundamental para atemorizar al dudoso.

Disfrutan sacando "las masas" a la calle, sueñan, incluso, con derribar así al Gobierno. Utilizan objetivos transversales que pretenden sembrar la confusión al "enemigo" (unidad de España, derecho a la vida, terrorismo, familia), temas que no se prestan al debate sino que establecen fronteras, que pueden llegar al corazón directamente. De Legionarios y Opus toman el presentarse como eficaces y modernos, dominadores de Internet y los nuevos medios digitales. La concentración de foco en los mensajes es esencial para aumentar su impacto mediático: cada batalla es "la batalla", un paso más, un eslabón más.

Mientras la derecha acepta formas organizativas leninistas, la izquierda reflexiona desde el liberalismo de izquierdas. El PSOE de Zapatero no es precisamente una izquierda experta en el juego del poder, pero, recordémoslo, también marcaron la agenda política de un líder curtido, como Felipe González, desde 1990. Este PSOE parece más "ingenuo" pero es parte de una opción política que entiende la calidad democrática como un impulso básico de las políticas progresistas. Se exige máxima coherencia entre medios y fines y concede un gran valor a no defraudar el voto recibido: está convencido que ahí reside el triunfo de la izquierda, en no decepcionar. Es "ingenuo" por atreverse a concentrar en una sola legislatura la batalla de los derechos civiles -mujer, homosexualidad, inmigración-, por su defensa de las políticas de paz en un entorno de halcones, por cumplir sus promesas sin estar pendiente del "realismo político".

Zapatero encuentra en el "laicismo" una nueva legitimación para los valores democráticos. Seguidor del republicanismo de Petit, la forma más radical de liberalismo, entiende "la libertad como no dominación". Como buen liberal, busca activar comportamientos positivos, capacitar a los ciudadanos para que ocupen el centro de la acción política.

Parece confiar en una "mano invisible" que procede de la sociedad y premia a los que lo hacen bien. Corre permanentemente riesgos de caer en el buenismo aunque, como Antonio Machado, sostiene que "ser bueno es ser valiente". Fiel a su talante, defiende el respeto al adversario pero no deja de ser audaz. Cuantos más obstáculos sortea, más odios acumula: sólo Suárez, otro reformista intrépido, sufrió tantos ataques de los mismos.

La derecha leninista tiene claro la utilización de las instituciones para sus fines y localiza allí la batalla política, en el terreno en que parece más desigual para la izquierda liberal. Ésta confía en el Estado como si fuera, por principio, neutral y le cuesta ocupar en las instituciones su cuota de poder. Más bien le obsesiona no excederse en su uso, prefiere autolimitarse. Ha puesto en marcha un estatuto de Radiotelevisión Española que la potencia como una televisión plural, pero le incapacita para su uso instrumental; se ha autolimitado en el uso de la publicidad institucional hasta el punto que los ciudadanos apenas conocen las muchas reformas implantadas; ha renunciado a ser preguntado en las sesiones de control por su propio grupo parlamentario del Congreso, algo que permitía el lucimiento de Aznar; se ha impedido el uso de la Ley de Acompañamiento, un recurso del que han abusado otros gobiernos, que permitía resolver, de una vez, diversas modificaciones legales.

La izquierda necesita reflexionar sobre el uso del poder para no caer en la ingenuidad de la indefensión. Para los grupos de presión, "poder" es la facultad de torcer en el propio beneficio la neutralidad, es la capacidad para convertir en favorables los comportamientos de cualquier organización teóricamente neutral: desde los tribunales a los medios. Para los leninistas neocons también.

La neutralidad de las instituciones y los medios sólo se garantiza como resultado de una mutua vigilancia, cuando no de una defensa numantina de todo lo equilibrado por ley, para que no se desequilibre. Este PSOE no debería olvidarlo nunca. Eso y tener mucha determinación y paciencia: "A veces llueve tanto que los cerdos quedan limpios y los hombres se embarran".

Ignacio Muro Benayas, economista, es secretario general de la Asociación Información y Conocimiento.

Nou 'blog' personal

M'assebent de la creació d'un nou blog personal: 'Algaida Pina Randa', un espai que el seu autor, en Pere Fullana i Falconer, defineix com:

Sumant pel municipi d'Algaida. Un espai obert, com oberta és la candidatura que està preparant-se per a les properes eleccions municipals del 27 de maig 07. Sumant esforços des de l'estuctura de Unió Mallorquina, a Algaida, i des de la llibertat i la independència en un context que pretén aconseguir crèixer en pluralisme, des del seny, la trobada diversa, la força activa per AVANÇAR. Avançam sumant els esforços col·lectius, tenint presents les nostres arrels com a poble, mirant de tenir molta cura de la IDENTITAT de cada un dels pobles del nostre municipi. Sumam força envers el progrès, sense pors, mirant el futur amb ganes de que el crèixement en tots els sentits, sigui en QUALITAT de VIDA, en oportunitats per a tothom, per tal que les dones i homes del nostre municipi, sentin que el pas dels dies, sumen avanç en un camí de llibertat, tolerància, benestar social i respecte. Aquest espai vull que sigui un fòrum de trobada, un espai que no ens limiti a uns pocs envers les oportunitats d'expressió i llibertat. Un forum de xerrada, d'opinió, fins i tot si cal de controversia, tot caminant cap a una societat cada cop més justa, solidària, progresista i repectuosa amb el món que ens ve donat com una herència enormement valuosa a estimar, cuidar sense discussió, per tal que el tresor de la vida comunitària segueixi eeesnt un VALOR per a totes les generacions.

http://algaidapinaranda.blogspot.com/

Els asteriscs

Avui he obert la bústia de canostra (la veritat és que no ho faig massa sovint) i hi he trobat tres cartes. Be, no son cartes, son fullets de propaganda. Els dos primers son de la meva respectada Maria Rosa Puig:

... i com si fora una ironía de l'atzar, el tercer fullet era aquest:

que, per si a algú li costa llegir la lletra petita, com a mí, diu: 'SI USTED NO SE CREE LA PUBLICIDAD CON ASTERISCO...'

M'he tornat a mirar els fulletons del PP i, guaita!, 'institut *', i 'sanitat 365 dies *' quins dos asteriscs més xulos que hi trobam!

Sovint, quan ens volen 'vendre la moto', els especialistes en marqueting utilitzen aquesta mena de trucs: un titular amb lletres molt grans i de colors cridaners i, darrera, quasi d'amagat, un asterisc que ens envia, en el millor dels casos, a la lletra petita que sol anar a baix de tot i te unes mides impossibles per a una persona d'una certa edat (com jo mateix).

Quina és la lletra petita dels fulletons de la Sra. Puig? Ben fàcil, no cal ser un master de l'univers:

SANITAT: La contractació del personal per equipar els centres sanitaris (recepcionistes, metges, enfermeres, etc.) correspon a la Conselleria de Sanitat. Si na Maria Rosa Puig és la batlesa d'Algaida (cosa bastant probable, per altra banda), no podrà complir aquesta promesa perquè no tindrà ni els diners ni les competències per contractar el personal que s'haurà de menester per tenir obert 365 dies.

INSTITUT: La construcció i dotació tant de recursos materials com d'humans (mestres, secretariat, etc.) és compet`pencia de la Conselleria d'Educació. Si na Maria Rosa Puig és la batlesa d'Algaida (cosa bastant probable, per altra banda), no podrà complir aquesta promesa perquè no tindrà ni els diners ni les competències per contractar el personal que s'haurà de menester per tenir aquest institut obert als joves del nostres pobles.

Que quedi ben clar que jo no m'opós ni a una cosa ni a l'altra. Al contrari, fa molts anys que ho reivindic. La única cosa que vull dir és que no podem anar fent promeses que sabem sense cap dubte que no podrem complir.

I una altra cosa: el PP du quatre anys governant a la nostra comunitat. El Sr. Fiol és el Conseller d'Educació i és del PP. La Sra. Castillo és la Consellera de Sanitat i és del PP. I tots dos son companys de l'equip de govern de la Sra. Puig, que també és consellera i és del PP. Si de veres volen un institut i més sanitat per Algaida, per què no han fet res durant aquests quatre anys?

I després fan campanyes per dir que compleixen les seves promeses!

Qui farà la política del PSM, ara?

El PSM d'Algaida duu quatre anys desaparegut de l'escena política. Els seus membres, molt actius i molt eficients a l'hora de fer paradetes, festes, ballets, revistes o qualsevol altre sarau de cultureta endogàmica, 'for membres only' que dirien els anglesos, què ha fet aquests darrers quatre anys? Que els hem vist en algun acte polític? No hi han estat ni han obert boca: no els verem a la inaguració de la reforma de la Font de Pina, ni els hem vist dissabte passat a la inauguració de la nostra plaça, ni els sentim parlar davant la extraordinària caradura exhibida per la gent del PP que s'han volgut apropiar d'una reivindicació de fa nolts d'anys de tots els pares i mares d'Algaida, Pina i Randa com és la exigència de tenir un institut per tal que els nostres fills no tenguin que anar a Llucmajor. Allà on tots els partits polítics hi son i fan sentir la seva veu, el PSM s'amaga i calla. La pregunta és: per què calla? Potser perquè no te res a dir? Potser perquè és més fàcil criticar amb la boca petita que fer propostes pensant una mica més enllà del seu 'corralet'?

Jo no ho se. El que sí se és que la gent del PSM durant quasi trenta anys ha defensat idees i projectes fonamentals pel que ha estat el desenvolupament de la consciència crítica de la nostra gent. I ara, quan se'ls necessita potser més que mai, no hi son. On son? No se sap.

Potser si no anassin tan enfeinats amb els passatemps propis de les classes benestants tindrien una mica d'eima per pensar en proposar polítiques conherents amb el que se suposa que hauira de ser l'ideari dels nacionalistes de Mallorca.

Qualsevol que sàpiga sumar dos i dos veurà que, després de quatre anys de silenci, d'aquí a dos mesos, el PSM no te la més mínima possibilitat de treure representació a l'ajuntament d'Algaida. El PSM ja no existeix com a opció POLÍTICA. Només un acord de totes les persones sensibles al programa nacionalista que representa el TERCER ESPAI, un acord com el que proposa el candidat de la única força política nacionalista mallorquina que queda a Algaida, pot fer tan sols possible una talaia des d'on treballar pel benestar i pel progrés els propers quatre anys. S'acaba el temps i les persones que es diuen nacionalistes no poden deixar passar aquesta darrera oportunitat. Les desconfiances personals no poden ser més importants que la defensa de les idees compartides.

Ara que el PSM ha renunciat a fer al Parlament i al Consell la política del PSM, ara que el PSM d'Algaida ha renunciat, directament, a fer política, qui farà política en nom dels projetes que el PSM ha defensat els darrers 30 anys?

On se'n aniran, els vots tudats?

Que ho sabeu, vosaltres?

Sobirania i Progrés

sobirania i progrés
Ja som més de 10.000!

Nosaltres som independentistes. Nosaltres volem la independència de Catalunya, per la mateixa raó que estimem la llibertat i la justícia. Malauradament, no podem treballar simultàniament arreu del planeta. I, per tant, concentrem els esforços en el nostre entorn més immediat: en la nostra pàtria. Parafrasejant el president Lluís Companys, en el món existeixen moltes causes de justícia i totes elles mereixen la nostra atenció, però Catalunya només ens té a nosaltres. Nosaltres volem la independència per ella mateixa. Senzillament, perquè volem ser lliures. I, a més, volem construir un país pròsper i just. De fet, si el nostre país ja fos independent, seguiríem treballant per construir l'estat del benestar més innovador, cohesionat i sostenible del món. De la mateixa manera que, encara que els Estats espanyol i francès fossin els més democràtics, justos i rics del planeta, seguiríem lluitant per la independència. Nosaltres hi tenim dret per la senzilla raó que la volem. Volem ser el que som. En funció de la nostra història, de la nostra cultura i dels nostres projectes de futur. No tots els nostres conciutadans comparteixen el nostre sentiment nacional, però tenim prou arguments econòmics per portar-los a militar en l'independentisme. El benestar i la justícia social poden ser en ells mateixos un objectiu; però també són instruments estratègics per assolir una majoria electoral, que ens permeti conquerir la nostra plena sobirania amb un referèndum d'autodeterminació, tutelat per les institucions internacionals. Tal com ha passat a Montenegro. Sobirania i Progrés fa una crida nacional a exercir el dret de decidir que volem ser lliures.

Joel Joan i Oriol Junqueras
Actor i historiador

Diari AVUI, 2 de març de 2007

Grotesc
Marçal Sintes

El terme 'nacionalisme banal', posat en circulació pel professor Michael Billig i que tant d'èxit ha tingut entre nosaltres, designa aquell nacionalisme que és implícit, que es difon amb tanta naturalitat que no crida l'atenció. Tot plegat el fa molt efectiu. El nacionalisme banal actua de forma molt clara a l'entorn de les seleccions anomenades nacionals. Tots sabem, per exemple, com certs locutors retransmeten els partits de la selecció espanyola -qui no senti els colors espanyols, "que se muera", arribaria a dir l'exfutbolista Poli Rincón a la Cadena SER- i tots recordem també Àngels Barceló, a sou, en aquest cas, de la televisió de Polanco, La Cuatro, fent d'animadora de la concentració convocada a la plaça Colón per aplaudir la fúria rojigualda en el Mundial. Aquests dies hem viscut i estem vivint encara un altre d'aquests casos. Parlo, òbviament, dels premis Oscars. L'exageració i el xovinisme espanyols arriben a límits insospitats. Un dels exemples el va oferir justament una altra catalana: Rosa Maria Molló. No contenta amb l'èxtasi pels oscaritzats espanyols (dos eren catalans), Molló -ara corresponsal de TVE als Estats Units i a qui recordo com a directora-paracaigudista de la ràdio municipal de Vilafranca del Penedès en temps de l'alcalde Aguado, del PSC- va emfasitzar, celebrant-ho quasi eufòrica, el rècord assolit per la presència "llatina" en els Oscars. La crònica va resultar tan exagerada que va ultrapassar de molt la definició de nacionalisme banal de Billig per endinsar-se plenament en el que podríem definir, de bell nou i si m'ho permeten, com a nacionalisme grotesc.

m.sintes@hotmail.com

Quin desgavell!

En Quim Torres escriu al Balears de dissabte 24 de febrer, posant de manifest la vergonya i el desgavell en què hem caigut els nacionalistes a Mallorca. En Quim te tota la raó, i ens hauriem d'avergonyir d'haver arribat a aquest panorama de caos i confussió. Com podem aspirar a governar un país si ni tan sols som capaços de mantenir un mínim de dignitat, coherència i discurs?

Esquerra i nacionalistes negocien coalicions a una vintena de pobles
Les fórmules inclouen PSIB, PSM, Entesa, ERC o UM amb variables

J.TORRES.Palma.

La consigna llençada en el darrer congrés del PSM de donar autonomia a les agrupacions locals en política de pactes i l'aposta de diversos partits d'esquerra per no desaprofitar vots, ja sigui per garantir majories o per superar debilitats, ha propiciat que a tres mesos dels comicis municipals el ventall de possibles coalicions s'hagi obert com mai. L'aposta pel Bloc amb EU-EV, guanyadora en aquell congrés, només es farà estrictament a tres municipis, un d'ells, Palma. A la resta les variables es multipliquen. Es negocien pactes entre el PSM i el PSIB, entre el PSM i l'Entesa, entre tots tres, entre l'Entesa i el PSIB, entre l'Entesa i UM o entre aquests dos i el PSIB, com a Santa Eugènia.
A hores d'ara, el Bloc es presenta a Palma; a Inca, on EU-EV no té representació; i a Calvià, on no en tenen ni el PSM ni EU-EV. A Felanitx, el Bloc s'amplia amb la presència d'Esquerra; mentre que a Manacor s'ha ajuntat tota l'esquerra excepte el PSIB i EU. A Alcúdia, Bunyola i Sóller també es mantenen converses per propiciar el Bloc. El PSM negocia amb el PSIB a ses Salines, Campos, Santanyí, Sencelles, i Búger. I l'Entesa manté converses amb els socialistes a Muro i a Vilafranca, localitat on guanyà per majoria absoluta el PSM però que ara és controlada per independents propers a l'Entesa. Les converses entre l'Entesa i UM, que ja han fructificat a Santa Eugènia, també es mantenen a Bunyola. De fet, l'Entesa només es presentarà en solitari a Sóller i a Fornalutx. Esquerra també negocia amb Els Verds a Son Servera i també ha intentat un acord a Capdepera amb el PSM i Entesa. En els independents també s'han vist moviments. El ventall de coalicions és ampli i els dubtes sobre com aquest nou mapa preelectoral afectarà el vot autonòmic són raonables.

Candidats

Em cau bé, en Xesc Miralles. És tal com el descriu l'amic Pere Fullana avui al Balears (11 de febrer de 2007): jove, professional, simpàtic, amb molta empenta. Ja era hora que el PSOE algaidí es transformàs de d'alt a baix i donàs la merescuda jubilació als projectes esgotats. El poble bé s'ho mereix.

També em cau bé, s'ha de reconèixer, la consellera Puig: també és jove, simpàtica i, a més, n'ha aprés molt, en aquests anys d'exercici de la gestió del govern. Les males llengues diuen que d'ençà que 'és cosa' se la veu poc, per Algaida. Això no l'ha de preocupar. Desembarcarà quinze dies abans amb tot l'exèrcit propagandístic del seu partit i aquesta sensació desapareixerà com la boira a les onze.

Amb aquests dos candidats, la campanya de les municipals te garantit l'èxit i l'interès. Tant l'un com l'altre tenen molts trumfos en les seves mans per atreure les simpaties dels 'no-alineats', per dir-ho d'alguna manera. Caldrà veure, a més de les seves qualitats personals, que les tenen, què aportaran en el camp dels projectes i de les idees per tal de fer millor la vida dels nostres veïns.

Unes eleccions en clau bipartidista, pel que sembla, a menys que desperti una tercera força, cosa poc probable, que prengui posició i impedeixi una majoria absoluta que, per bones que siguin les persones, sempre acaba esclafada pels aparells de partit amb obediència centralitzada.

Com diu l'opinador, només queden quinze setmanes per les eleccions. Convé que ens llevem les puces de damunt i pensem amb responsabilitat què cal fer per tal d'articular un projecte de govern municipal focalitzat en els problemes i necessitats dels nostres veïns. Si els nacionalistes no ens arreplegam al voltant d'un sostre comú, llavors és que ens mereixem desaparèixer del mapa polític. La pregunta és: quí, amb el cap damunt les espatlles, voldrà ser el gall d'aquest galliner?

Perspectives del nacionalisme mallorquí a Algaida, Pina i Randa

El proper mes de maig suposarà una fita important en la història recent del govern algaidí: es tanca un cicle, el del batle Jaume Jaume, marcat en els darrers anys per l’esgotament tant del seu projecte municipal com del de la oposició, pràcticament inexistent. Aquesta darrera legislatura municipal ens ha duit escenes dignes de recordar: la retirada del PSM del pacte tripartit inicial PSOE-PSM-UM, la dimissió del cap de la llista popular poques setmanes després de les eleccions del 2003, la sortida d’una regidora socialista de l’equip de govern, uns i altres per diverses raons, el cert és que tots els grups polítics s’han vist afectats, d’una manera o altra, pel virus de l’esgotament.

Aquest esgotament de projectes i de persones ens fa esperar les properes eleccions amb la percepció que es fa necessària una renovació important a tots els nivells. El poble sembla avorrit de les mateixes cares i, el que és pitjor, sembla avorrit de que no passi res.

Però passar, passa. Si més no, les darreres setmanes hem vist la presentació del nou candidat del PSOE, un jove professionalment molt preparat, seriós amb la feina i simpàtic amb les persones venguin d’allà on venguin. La cordura sembla imposar-se en una agrupació socialista on els rumors de lluites internes eren una constant des de fa temps. La saba nova potser auguri el re sorgiment de la il·lusió en els electors socialistes. Per la seva banda, un PP que ha exercit el govern de la Comunitat i que ha permès que alguns dels nostres veïns hagin experimentat i desenvolupat l’experiència del govern i de la gestió d’una forma que, sens dubte, haurà de repercutir en les llistes que el partit conservador presenti properament. La Consellera nascuda a Algaida, tot i que algunes veus lamenten la seva presència minsa pels nostres carrers, n’ha aprés, i molt, i te els medis per desembarcar amb força dins la propera campanya electoral.

Així les coses, els dos partits amb seu a Madrid tenen molts de trumfos per esperar obtenir una majoria important a l’ajuntament. Mentrestant, la pregunta és: què passa amb les altres dues formacions, UM i el PSM?

Unió Mallorquina va col·locar un regidor a l’equip de govern. Sense disposar de l’aparell d’una militància dinàmica i organitzada a l’agrupació municipal, molta ha estat la feina desenvolupada pel seu regidor aquests quatre anys i just és reconèixer-ho. És un enigma, tanmateix, fins on arribaran els rendiments d’aquesta tasca quasi solitària davant l’empenta dels dos grans.

Pel que fa al PSM, per molt que aquest partit disposa d’una militància considerable a Algaida, a l’hora de la veritat, sembla que sempre hi ha alguna tasca per davant de l’acció política. A més, l’entrega de la seva direcció central a mans d’una ‘nomenklatura’ comunista sense presència ni objectius a Algaida i la incertesa de cap on volen anar perjudica greument les esperances d’aquest partit de repetir en la consecució de l’únic regidor a que poden aspirar.

Desaparèixer o treure, com a màxim, un regidor, semblen les úniques alternatives per als dos partits nacionalistes. Tot sembla a punt, després dels darrers governs de coalició, per a un govern en solitari a Algaida, ja sigui del PP o del PSOE. Això, o els líders naturals d’aquest tercer espai nostre, nacionalista i mallorquí troben el camí i el seny per bastir una alternativa unificada, generosa i d’ample espectre per la defensa del nostre poble i del nostre país.

Sobirania i Progrés

A Mallorca fa uns dies es va presentar un manifest de suport a una plataforma anomenada ‘Sobirania i progrés’, la plana web de la qual és http://www.sobiraniaiprogres.cat/.

Aquesta plataforma, encapçalada per personalitats catalanes com l’actor i director Joel Joan o el professor de dret Hector López Bofill, preten aconseguir un número d’adehsions que els permeti:

1. Proposar una Iniciativa Legislativa Popular (500.000 signatures) al Parlament de Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació
2. Defensar l'Objecció Fiscal a l'Estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fi a l'espoli fiscal
3. Treballar per la internacionalització del procés cap a la sobirania dels Països Catalans i el suport d'altres nacions (Montenegro, Escòcia, el Quebec...)

Aquesta iniciativa, a la qual jo personalment vaig saludar amb satisfacció fa mesos en la mesura que representa un esforç fet a un país germà per tal d’aconseguir la seva maduresa, ara és presentada a Mallorca amb renovada il·lusió pels defensors d’aquesta entelèquia anomenada ‘Països Catalans’.

La utopia del ‘pan catalanisme’ ha estat present, amb major o menor força, des de fa dècades, de manera especial a les Illes Balears i al Pais Valencià, però la realitat és que a Catalunya pràcticament ningú no hi te el més mínim interés, al contrari, és una idea incòmoda.

Vegem, per exemple, el que escriu el professor López Bofill al seu llibre ‘La independència i la Realitat’ publicat per l’Editorial Moll de Palma el 2004: ‘... el primer que cal suibratllar és que la proposta que aquí es defensa és una proposta esencialment democràtica, basada en la creença d’una majoria conscient, o subterrània, favorable a la proposta de la creació d’un nou Estat català.’ (p. 129).

A Catalunya quasi ningú no en parla, de Països Catalans, per molt que es publiquin alguns llibres amb títols com aquest. El professor López Bofill ho veu clar: ‘...amb la independència fulgurant de Catalunya, els espanyols es revengessin no contra el Principat (que ja donarien per perdut), sinó acarnissant-se amb les minories catalanistes que quedessin al País Valencià o a les Balears. La represàlia per a valencians i illencs potser seria brutal i serien ells qui patirien el renaixament del fantasma de Bòsnia.’ (p. 131)

A Mallorca el nacionalisme ha de fer el seu propi camí. Els nacionalistes ens podem sentir solidaris amb esforços de construcció nacional semblants, ja sigui a Montenegro o al Principat. Però no hem de perdre ni per un moment la perspectiva de la nostra realitat: el nostre camí és només nostre. No podem ni confiar que països germans ens venguin a donar ni el més petit suport. Si volem peix, ens haurem de banyar el cul.

Sobre Prunés i Llauger

Avui el Diari de Balears ve amb dos articles d’opinió que parlen de l’espai nacionalista a Mallorca, d’aquest tercer espai que resulta després de descomptar els dos partits espanyols majoritaris. Molts son els comentaristes que han afegit, darrerament, les seves aportacions a aquest debat. Molts d’ells coincideixen a destacar que el sentiment i la vivència nacionalista a Mallorca te un arrelament important. No formen part d’aquest grup, tanmateix, els dos articulistes d’avui. Prunés i Llauger coincideixen a subratllar una feblesa i una debilitat que resulta mal d’entendre si del què es tracta és d’encoratjar uns suposats futurs electors.

Una de les raons que expliquen la perspectiva de feblesa que amb què els dirigents del Bloc contemplen el tercer espai rau en la seva insistència a deixar fora de joc a, probablement, més de la meitat dels interessats en treballar per l’autogovern de Mallorca. Obliden, no se si deliberadament, que el nacionalisme és, per tot arreu, una reivindicació de les classes mitjanes emergents, classes que potser veuen amb una certa desconfiança posicionament potser extrems. El PSM, durant molts dels darrers anys, va entendre que només des de la centralitat en qüestions socials es podia créixer i aspirar a ser una opció de govern. Tanmateix, tots els esforços en aquest sentit es van llençar el dia que es va decidir que qualsevol excusa era bona per tal de desfer-se d’una part, quasi la meitat, del partit que resultava molesta per als interessos personals de la cúpula.

El que l’electorat d’aquesta comunitat sap, avui, és que ens trobam davant els darrers crits i alens de dos essers ferits de mort per les seves pròpies urpes. Esquerra Unida i el PSM son dos organismes que han decidit suïcidar-se i que demanen a una part de la societat que es suïcidi amb ells. Òbviament, a més d’irresponsable, és estúpid pensar que algú amb dos dits de seny els segueixi en la seva caparruda marxa cap al precipici.

Ni el PSM ni ningú te el monopoli del messianisme. Només els folls s’entesten en crides apocalíptiques davant amenaces de molins de vent. El seny, al contrari, ens obliga a la generositat i a visions a mig i llarg termini molt més obertes i per damunt de prejudicis personals. El tercer espai ha de ser prou ample per què s’hi sentin còmodes tant els nacionalistes de dretes com els d’esquerres. I així és la gent d’aquest país, per molt que quatre il•luminats insisteixin en dir el contrari. Potser alguns líders aferrats a interessos personals preferiran ser cap de rata abans que cua de lleó, però la crida del Tercer Espai és a la majoria social d’aquest país i, aquesta, ja fa temps que ha posat a cadascú en el seu lloc.

Amiguets i amiguetes

Me’n he recordat d’aquesta expressió, utilitzada sovint per una coneguda dirigent política, tot pensant en el panorama que ofereixen, impúdicament, les persones que s’auto defineixen com a ‘nacionalistes’ en aquest país nostre.

La meva reflexió neix d’un cert pessimisme. És cert. Pessimisme perquè pens que els altres se’n deuen estar fent un fart de riure veient com estan les forces nacionalistes a menys de mig any de les properes eleccions: hom es pot recordar, també, d’aquella famosa escena de ‘La vida de Brian’ on es veu a mitja dotzena de suposats patriotes lluitadors contra l’imperialisme romà reivindicant, cada un en exclusiva, el monopoli de la veritat i l’autenticitat. I mentre els ‘messies’ salvadors de la pàtria ens barallem entre noltros, les guàrdies pretorianes es passegen tranquils pels nostres carrers.

D’amiguets i d’amiguetes va la cosa: així ho veig. Els nacionalistes estam dividits i no és per raons ideològiques. Hi ha pesemeros, entesos, uemeros, republicans, cridaners, sobiranistes, obrers culturals, blocaires, tots reivindicant les esències de l’autèntic esperit nacional: ‘Nosaltres i només nosaltres som els vertaders nacionalistes’, diuen cada un d’ells davant una cada vegada més fragmentada i reduïda tropa d’incondicionals. La realitat, més enllà de les anàlisi ideològiques, és que les diferències es basen quasi exclusivament en des-encontres personals: que si en Pere i en Mateu mai no s’han pogut veure, i així ens va a tots plegats. I l’electorat, probablement, ens envii a tots a porgar fum i a batre aigua.

No es pot pretendre salvar el país quan es posen les preferències personals per davant d’interessos generals. No soc jo dels qui creuen que estam davant una situació ‘d’emergència nacional’, com s’ha escoltat dir darrerament, a no ser que la raó d’aquesta ‘emergència’ sigui precisament la gran divisió dels nacionalistes.

Vegem quins son els ‘dramatis personae’ d’aquesta cosa que, tot i ser un drama, te tots els ingredients de la més típica comèdia de situacions:

El PSM. Dos anys de crisi interna, d’enfrontament entre aquells que no varen acceptar els resultats del 2003 com un fracàs de la gestió i aquells que lluitaven per regenerar i donar un aire nou a un partit que s’estava començant a ‘momificar’. Quan tot semblava resolt amb l’elecció d’un candidat per mitjà d’un procés clar i transparent (així ho reconegueren totes les parts), badada del triumfador i contraatac dels derrotats amb l’únic objectiu de recuperar el terreny perdut: l’excusa: una proposta que havia estat rebutjada una vegada i un altra per tots els òrgans interns, consell, executiva, etc. El resultat: la sortida de pràcticament la meitat dels militants i la creació d’un nou partit. I el programa? ... Quin programa?

L’Entesa. Lamentablement, no calien totes les energies gastades en la renovació del PSM per arribar a aquest resultat. L’Entesa no passa de ser un grup d’amics amb bones relacions personals però sense un projecte polític definit. Tant és anar en coalició amb el PSM a un poble com fer-ho amb ERC a un altre. Això només te una conseqüència: despistar els electors. A més, les declaracions dels seus líders no mostren ni la més mínima diferència amb les que puguin fer els dirigents del PSM, si hi llevam paraules amb contingut polític igual a zero com puguin ser ‘ambiciós’, ‘modern’, i altres detalls de dubtós sentit estètic. Políticament no aporta ni una sola proposta d’acció que marqui la més lleu diferència amb la casa mare.

El Bloc. Ideològicament, el Bloc tampoc no és cap novetat: és el programa d’Esquerra Unida acceptat amb submissió pels qui han quedat dins el PSM com el preu que s’havia de pagar per tal de netejar el partit de tota la gent que els feia nosa. Estratègicament, és l’excusa perfecte per tots els electors indecisos per acabar votant el PSOE com la única alternativa al PP dins l’eix ‘dreta-esquerra’.

Esquerra Republicana de Catalunya. ERC, pels coneguts i Esquerra pels amics. Com el PSM, s’avergonyeix d’una part de la seva identitat. Te persones de gran vàlua intel•lectual però no acaba d’entendre que el seu segon llinatge representa una porta tancada per l’enteniment de bona part dels electors illencs.

Unió Mallorquina. Tot i que mai no ha estat considerat ni un veritable partit ni una força veritablement nacionalista per la resta dels participants d’aquest drama, i tot i el seu historial, mal de pair per a estómacs delicats, està calant entre les seves bases la consciència d’enfrontar-se ara va de bo al repte de definir-se ideològicament. Si en els propers mesos és capaç d’obrir portes amb generositat, tal vegada sigui la darrera esperança de bastir una alternativa no espanyola per aquest país nostre. En qualsevol cas, caldrà tenir molta paciència, perquè l’experiència ens demostra que son experts en l’art de defraudar.


Queda poc temps i el repte és complicat. No hi ha espai per als curts de mires i per als ressentits. La meva proposta és l’autocrítica en positiu. Cal desenvolupar un sentiment de país més enllà de les persones. Tots ens hem equivocat en un moment o altre, però ara Mallorca necessita que deixem de banda els ressentiments i els prejudicis. La realitat el maig proper serà que hi haurà dos espais clarament diferenciats, un de dretes i un d’esquerres, però ambdós clarament identificats en la seva dependència d’òrgans de decisió externs. El nostre repte és bastir el tercer espai, l’alternativa mallorquina. Que aquest tercer espai sigui una autèntica alternativa de govern depèn quasi exclusivament de la capacitat de tots i cada un de noltros de sumar per damunt de les diferències.

Tercer Espai per Mallorca

De tots els filòsofs, politòlegs i pensadors que han escrit en favor o en contra del nacionalisme com a ideari polític, Charles Taylor és, probablement, el que aporta idees més fresques i originals al debat. Dels seus escrits envers la història del nacionalisme a Quèbec, se’n poden treure conclusions molt interessants per entendre la situació al nostre pais.

Els darrers anys del segle XX, diversos autors han desenvolupat esforços per plantejar alternatives al famós diagnòstic de Max Weber que allò polític es troba necessàriament presoner dins una ‘gàbia de ferro’. Allà on Weber conclou que el procés de modernització de la civilització europea necessàriament condueix a identificar la acció política amb la raó instrumental, com una simple execució d’una racionalitat d’àmbit superior com sigui la raó economicista, autors com Habermas, Walzer o Taylor han lluitat contra una perspectiva de la modernitat concebuda com una evolució cap a un final on totes les institucions públiques son percebudes com a simples institucions de servei. Taylor, per exemple, reivindica, des d’una perspectiva que podríem anomenar ‘àtica’ o aristotèlica, el paper de les institucions en la definició de la identitat dels individus, potser no des de la perspectiva monista clàssica, però sí des d’una perspectiva on la pluralitat es pugui percebre com a ‘normal’ i no com una anomalia.

Taylor no idealitza el nacionalisme, però tampoc no el posa damunt el cadafalc. El pensament de Taylor és un viu exemple de ‘mesura’ aristotèlica allunyada de qualsevol extremisme. Diu Taylor que el nacionalisme neix dins la modernitat com una forma legítima d’identificació.

En la seva anàlisi del nacionalisme tradicional al Canadà francès, Taylor defineix aquell com a ‘defensiu’: una estratègia política orientada a protegir una forma de vida davant l’amenaça d’una cultura en expansió. El nacionalisme ‘tradicional’, diu Taylor, defensava una civilització basada en un conjunt de valors, principalment religiosos i lingüístics, davant el materialisme americà. Certament, aquest nacionalisme ‘resistencialista’ basat en la ‘parròquia municipal’ està condemnat a fracassar.

A Mallorca, el creixement econòmic dels darrers cinquanta anys, juntament amb la progressiva concentració demogràfica a Ciutat i l’accés de totes les classes socials a les múltiples formes de comunicació amb l’exterior, han tornat obsoleta aquesta visió del nacionalisme. Només a costa de destruir la democràcia es podria plantejar una defensa dels valors religiosos, morals i culturals d’una Mallorca que ja no existeix. Tanmateix, això no significa, com defensen sovint alguns, que el cosmopolitisme hagi acabat definitivament amb qualsevol forma de pensament nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’, diuen). Taylor planteja el problema des de la perspectiva de la identitat: la percepció que tingui una persona o un grup de persones de si mateix: quan dues persones es troben, la primera qüestió que sorgeix entre elles és la qüestió de la identitat: ‘com ens reconeixem mútuament? què és allò que em fa diferent del meu interlocutor? Quina és la base del respecte mutu?’ Els espanyols respondran que totes les persones estan en el mateix nivell d’igualtat, però la realitat esta molt allunyada de aquesta conclusió. Cal veure quines son les raons d’aquesta desigualtat.

A mode de parèntesi, observem aquesta afirmació de Taylor: ‘Com a les principals manifestacions del nacionalisme modern, el fenomen de Quebec és difícil de situar en el plànol de la dreta o l’esquerra. Centrat en els problemes del desenvolupament d’una economia dominada per estrangers, dona per fet un paper important de l’Estat a l’economia. Això és el que li dona un aire socialitzant i el que l’ha fet molt indulgent en relació a l’esquerra’. Taylor repeteix una i mil vegades que el nacionalisme és una forma de pensament que neix en el sí de les classes mitjanes, preocupades principalment per obtenir un reconeixement en l’esfera de les relacions culturals, lingüístiques i econòmiques dins un món cada cop més internacionalitzat.

Als Estats Units, el mode de vida ‘americà’ te el seu fonament filosòfic en els valors del liberalisme de John Locke, que hom pot resumir sota el lema que tot individu és lliure i te dret a decidir la seva manera particular de ser feliç. Poques persones, actualment, posen en qüestió aquest paradigma. Però la realitat és que en cap moment dels darrers tres cents anys un mallorquí ha tingut la mateixa llibertat que un castellà a l’hora de decidir de quina manera ha volgut ser feliç, i això passa per decidir com viure, com expressar-se, com realitzar-se i com ser mereixedor del reconeixement aliè.

Aquí trobem els tres conceptes clau en la definició del nacionalisme modern: expressió, realització i reconeixement.

Un individu es defineix a si mateix dins un horitzó de significació format per la llengua i la cultura de la comunitat on es desenvolupa com a persona i com a subjecte lliure. Les llengües no son simples ‘eines’ de comunicació. Son quelcom més que això: suposen una part indispensable del que significa ser una persona.

Els anglesos empren el terme ‘flourishment’ com a traducció del que els grecs anomenaven ‘aretè’. L’excel•lència, el floriment, el desenvolupament de les potencialitats d’acció de tot individu. La literatura contemporània n’està plena, d’emples de lluita de les persones per la seva ‘realització’ com a tals.

La tradició de l’humanisme cívic, des de la Itàlia del Renaixament fins al republicanisme europeu, pretenia que la autonomia política, que ningú no qüestiona com un be en si mateix, només serà possible en una col•lectivitat els membres de la qual es puguin identificar de forma còmode amb les seves institucions. Per a Rousseau com per a Montesquieu, una de les més clares manifestacions del despotisme és l’entrega de l’individu a fins estrictament privats o personals. Irònicament, amb massa facilitat s’identifica el ‘patriotisme’ amb allò irracional que va empènyer molts d’alemanys a seguir Hitler o molts de russos a fer el mateix amb Stalin. Molts son els qui pensen que ‘patriotisme’ i ‘democràcia liberal’ suposen dos extrems oposats i incompatibles.

Les persones necessiten identificar-se amb les institucions que els representen. Com ens sentirem, d’orgullosos, els mallorquins, de estar representats per institucions com la presidència del govern de les Illes Balears, davant la renúncia continuada d’aquesta institució a representar en condicions d’igualtat el nostre país en el concert internacional?

En resum, ens cal repensar el nacionalisme: No des de la parròquia dels mestres i els capellans. No, tampoc, des de la por als qui venen de terres llunyanes. No des de el ‘Alamo’. Sí, en canvi des de la reflexió sobre la possibilitat de treballar per la reivindicació del reconeixement internacional de les nostres formes d’expressió i de realització. I això significa llengua i cultura, òbviament, però també significa economia, indústries i serveis propis, capacitat d’exportació i de creixement, participació igualitària en el concert de la Unió Europea i, fins i tot, més enllà. Aquesta és la tasca que es proposa el forum de debat Tercer Espai per Mallorca.

És el nacionalisme un pensament polític obsolet?

És el nacionalisme un pensament polític obsolet? Per a moltes persones, sí. A aquesta creença hi han contribuït no només aquells que, en una comprensió centralista i expansionista del que és la nació castellana, neguen el dret a existir altres nacions (que alguns anomenen ‘perifèriques’) en les mateixes condicions d’igualtat. També, encara que no obertament, ho creuen moltes persones que es defineixen a sí mateixes com a ‘nacionalistes’. Aquesta visió ‘resistencialista’ o ‘defensiva’ del nacionalisme la trobam molt sovint entre la gent del PSM i, per a mostra un botó, les manifestacions de la presidenta d’aquest partit a la taula rodona organitzada la setmana passada pel col·lectiu ‘Tercer espai per Mallorca’.

‘El nacionalisme és un pensament minoritari i en declivi’, manifestà la Sra. Mascaró. Certament, si consideram el nacionalisme des d’una perspectiva ‘tradicionalista’, això és cert: els mallorquins han viscut històricament sota el miratge del centralisme (vegem, per exemple, els escrits de Miquel Villalonga) i, a més, el creixement econòmic, l’arribada de masses d’inmigrants i el fenòmen de la globalització en els darrers anys semblen obstacles importants per a l’expansió de les forces polítiques nacionalistes.

El pensament nacionalista tradicional s’ha basat, des de molt enrere, en la defensa d’uns valors imaginaris relatius a un passat suposadament millor que el present, valors que s’articulen principalment al voltant de fets lingüístics però també religiosos. Davant aquests, l’estil de vida cosmopolita, l’arribada d’empreses multinacionals que alteren els hàbits de les persones, la possibilitat d’accedir a múltiples formes de comunicació i de desplaçament per a cada vegada més sectors de la societat, la globalització econòmica, tots aquests son elements que es perceben com a amenaces a la identitat dels pobles ‘petits’.

Malgrat tot, les coses no tenen per què ser així. És possible pensar el nacionalisme des d’una perspectiva moderna i pluralista, i és possible fer-ho sense caure en la ingenuïtat dels que pretenen idealistes imatges d’integració basada en la uniformitat i no en la diversitat.

Si ens mantenim ancorats en el nacionalisme resistencialista i parroquià, l’arribada de persones amb diferents llengües, cultures i fins i tot religions és vista, per a uns, com una amenaça, per als altres, com una oportunitat política, sempre que els nouvinguts entenguin que tenen una suposada obligació d’integrar-se, paraula aquesta tan utilitzada com poc explicada. La utopia del ‘paradís perdut’: cal que els immigrats aprenguin el català i el ball de bot per què així sabran el que és fer cua al servei d’atenció primària. No ho entenc.

Tant els qui ridiculitzen el pensament polític nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’) com els qui defensen ‘El Alamo’ del seu país petit (‘no volem més adossats, no al manco al costat de les meves finques’), necessiten revisar el que significa la defensa de la identitat política de la nostra nació.

Dins la història de les idees polítiques dels darrers segles, el corrent dominant ha articulat una definició de l’èsser humà basada en l’individualisme de John Locke: per aquest, tot individu és essencialment lliure de triar la seva manera particular de viure i de ser feliç. Aquest dret inalienable a l’autodeterminació fou emprat en el seu moment com a estandart davant la monarquia absolutista i qualsevol altre forma despòtica de govern.

És cert que l’individualisme lockeà suposa un important avanç en el pensament polític modern. D’ell es deriven tant l’articulació del subjecte autònom a Kant com la defensa de l’estat democràtic entés com a ‘pacte’ lliure entre iguals a autors com J. Rawls. Malgrat aquesta importància, la psicologia lockeana descuida elements fonamentals de la construcció de la persona com a individu lliure: entre altres la importància dels elements comunitaris en el desenvolupament de la identitat.

A la pregunta ‘qui soc jo?’ responc amb elements que necessàriament permetin al meu interlocutor el reconeixement de les nostres diferències. La identitat d’una persona es desenvolupa en llibertat per mitjà de tres elements actitudinals ineludibles; expressió, realització i reconeixement.