Fer política és alguna cosa més simple que el que molts es pensen. Que volem que faci, un polític? Potser que tengui cura de la seguretat? Potser que vigili pel benestar públic? D’acord, i això, que no ho feim tots?
Fa quatre anys, quan la meva cara va sotir damunt una propaganda electoral, un jove d’algaida em va dir: o ets polític? I jo li vaig contestar: o tu no ho ets?
Per què vos cont això? Avui en dia els polítics tenim mala premsa. La mateixa paraula ‘política’ massa sovint és sinònim de corrupció, aprofitament personal de recursos públics, enxufismes, etc. Fins i tot algún polític mallorquí ha arribat a dir que la corrupció forma part de la naturalesa humana (¡). Jo crec que hem anat devaluant la paraula ‘política’ fins a un punt que la mateixa paraula ja no significa el que significava abans. Tots recordam aquell famós consell d’aquell senyor que va manar tant durant tants d’anys: ‘Usted haga como yo y no se meta en política’.
Fer política vol dir fer que poble funcioni, com fer mecànica vol dir fer que les màquines funcionin. I el poble son les persones, homes i dones que conviuen, es troben pels carrers i conversen i interactuen uns amb els altres.
Era devers l’any 76, i un nin de 12 anys que vivia a ciutat, tot i ser un nin, començava a tenir inquietuts pròpies de l’adolescència. L’època d’obertura havia duit a les papereries un grapat de revistes que ensenyaven allò que no s’havia vist abans i que a un nin de 12 anys li picava la curiositat per conèixer. Un dia, el nin va pegar estirada a una d’aquelles revistes i sortí a còrrer, tot s’ha de dir, mort de por de que l’agafàssin. Les hormones pesaven més que el cervell. Un home que passava per allà l’agafà del braç i li va dir: ‘això no es fa, torna el que has agafat’. Aquell home, potser sense pensar-ho, li va fer un regal inapreciable al nin: havia fet política: li havia donat una lliçó. Havia posat el seu petit gra d’arena a favor de la seguretat.
Tots hem estat nins i hem corregut per plaça sense pensar en els perills. I a tots algú ens ha dit: vigila els cotxes, compte a caure. I ara que som grans, ho seguim fent amb els nins I nines que juguen pels nostres carrers, no importa si son fills nostres o del veinat. Això és fer política.
Només aquells que deixarien que un nin travessés un carrer sense avisar-lo, només aquell que veu algú que cau i passa de llarg tot dient: ja es fotrà, només aquell no fa política.
La resta, tots noltros sense excepció, tots feim política: contribuim a l’educació dels nostres nins i nines per tal que arribin a grans amb seny i coneixement. Digau-me: hi ha millor manera de lluitar contra la delinquència o contra la inseguretat?
Fer política és ajudar a construir un poble on els nostres fills creixin amb garantíes pel futur: que tenguin seguretat, que puguin anar a escola, que tenguin un metge a prop, que puguin tenir un habitatge a un preu raonable, que tenguin oportunitats de trobar feina i construir-se un porvenir digne i pròsper, i que finalment fcin pels seus fills allò que noltros feim pels nostres i allò que els nostres pares han fet per noltros.
No ens calen grans projectes ni grans promeses electorals, per convertir-nos en polítics. A mí em basta amb continuar fent el que tots noltros feim cada dia: procurar tenir seny i prudència i poder-nos mirar cada matí en el mirall sense tenir vergonya de noltros mateixos. Qué més podem demanar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada