De tots els filòsofs, politòlegs i pensadors que han escrit en favor o en contra del nacionalisme com a ideari polític, Charles Taylor és, probablement, el que aporta idees més fresques i originals al debat. Dels seus escrits envers la història del nacionalisme a Quèbec, se’n poden treure conclusions molt interessants per entendre la situació al nostre pais.
Els darrers anys del segle XX, diversos autors han desenvolupat esforços per plantejar alternatives al famós diagnòstic de Max Weber que allò polític es troba necessàriament presoner dins una ‘gàbia de ferro’. Allà on Weber conclou que el procés de modernització de la civilització europea necessàriament condueix a identificar la acció política amb la raó instrumental, com una simple execució d’una racionalitat d’àmbit superior com sigui la raó economicista, autors com Habermas, Walzer o Taylor han lluitat contra una perspectiva de la modernitat concebuda com una evolució cap a un final on totes les institucions públiques son percebudes com a simples institucions de servei. Taylor, per exemple, reivindica, des d’una perspectiva que podríem anomenar ‘àtica’ o aristotèlica, el paper de les institucions en la definició de la identitat dels individus, potser no des de la perspectiva monista clàssica, però sí des d’una perspectiva on la pluralitat es pugui percebre com a ‘normal’ i no com una anomalia.
Taylor no idealitza el nacionalisme, però tampoc no el posa damunt el cadafalc. El pensament de Taylor és un viu exemple de ‘mesura’ aristotèlica allunyada de qualsevol extremisme. Diu Taylor que el nacionalisme neix dins la modernitat com una forma legítima d’identificació.
En la seva anàlisi del nacionalisme tradicional al Canadà francès, Taylor defineix aquell com a ‘defensiu’: una estratègia política orientada a protegir una forma de vida davant l’amenaça d’una cultura en expansió. El nacionalisme ‘tradicional’, diu Taylor, defensava una civilització basada en un conjunt de valors, principalment religiosos i lingüístics, davant el materialisme americà. Certament, aquest nacionalisme ‘resistencialista’ basat en la ‘parròquia municipal’ està condemnat a fracassar.
A Mallorca, el creixement econòmic dels darrers cinquanta anys, juntament amb la progressiva concentració demogràfica a Ciutat i l’accés de totes les classes socials a les múltiples formes de comunicació amb l’exterior, han tornat obsoleta aquesta visió del nacionalisme. Només a costa de destruir la democràcia es podria plantejar una defensa dels valors religiosos, morals i culturals d’una Mallorca que ja no existeix. Tanmateix, això no significa, com defensen sovint alguns, que el cosmopolitisme hagi acabat definitivament amb qualsevol forma de pensament nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’, diuen). Taylor planteja el problema des de la perspectiva de la identitat: la percepció que tingui una persona o un grup de persones de si mateix: quan dues persones es troben, la primera qüestió que sorgeix entre elles és la qüestió de la identitat: ‘com ens reconeixem mútuament? què és allò que em fa diferent del meu interlocutor? Quina és la base del respecte mutu?’ Els espanyols respondran que totes les persones estan en el mateix nivell d’igualtat, però la realitat esta molt allunyada de aquesta conclusió. Cal veure quines son les raons d’aquesta desigualtat.
A mode de parèntesi, observem aquesta afirmació de Taylor: ‘Com a les principals manifestacions del nacionalisme modern, el fenomen de Quebec és difícil de situar en el plànol de la dreta o l’esquerra. Centrat en els problemes del desenvolupament d’una economia dominada per estrangers, dona per fet un paper important de l’Estat a l’economia. Això és el que li dona un aire socialitzant i el que l’ha fet molt indulgent en relació a l’esquerra’. Taylor repeteix una i mil vegades que el nacionalisme és una forma de pensament que neix en el sí de les classes mitjanes, preocupades principalment per obtenir un reconeixement en l’esfera de les relacions culturals, lingüístiques i econòmiques dins un món cada cop més internacionalitzat.
Als Estats Units, el mode de vida ‘americà’ te el seu fonament filosòfic en els valors del liberalisme de John Locke, que hom pot resumir sota el lema que tot individu és lliure i te dret a decidir la seva manera particular de ser feliç. Poques persones, actualment, posen en qüestió aquest paradigma. Però la realitat és que en cap moment dels darrers tres cents anys un mallorquí ha tingut la mateixa llibertat que un castellà a l’hora de decidir de quina manera ha volgut ser feliç, i això passa per decidir com viure, com expressar-se, com realitzar-se i com ser mereixedor del reconeixement aliè.
Aquí trobem els tres conceptes clau en la definició del nacionalisme modern: expressió, realització i reconeixement.
Un individu es defineix a si mateix dins un horitzó de significació format per la llengua i la cultura de la comunitat on es desenvolupa com a persona i com a subjecte lliure. Les llengües no son simples ‘eines’ de comunicació. Son quelcom més que això: suposen una part indispensable del que significa ser una persona.
Els anglesos empren el terme ‘flourishment’ com a traducció del que els grecs anomenaven ‘aretè’. L’excel•lència, el floriment, el desenvolupament de les potencialitats d’acció de tot individu. La literatura contemporània n’està plena, d’emples de lluita de les persones per la seva ‘realització’ com a tals.
La tradició de l’humanisme cívic, des de la Itàlia del Renaixament fins al republicanisme europeu, pretenia que la autonomia política, que ningú no qüestiona com un be en si mateix, només serà possible en una col•lectivitat els membres de la qual es puguin identificar de forma còmode amb les seves institucions. Per a Rousseau com per a Montesquieu, una de les més clares manifestacions del despotisme és l’entrega de l’individu a fins estrictament privats o personals. Irònicament, amb massa facilitat s’identifica el ‘patriotisme’ amb allò irracional que va empènyer molts d’alemanys a seguir Hitler o molts de russos a fer el mateix amb Stalin. Molts son els qui pensen que ‘patriotisme’ i ‘democràcia liberal’ suposen dos extrems oposats i incompatibles.
Les persones necessiten identificar-se amb les institucions que els representen. Com ens sentirem, d’orgullosos, els mallorquins, de estar representats per institucions com la presidència del govern de les Illes Balears, davant la renúncia continuada d’aquesta institució a representar en condicions d’igualtat el nostre país en el concert internacional?
En resum, ens cal repensar el nacionalisme: No des de la parròquia dels mestres i els capellans. No, tampoc, des de la por als qui venen de terres llunyanes. No des de el ‘Alamo’. Sí, en canvi des de la reflexió sobre la possibilitat de treballar per la reivindicació del reconeixement internacional de les nostres formes d’expressió i de realització. I això significa llengua i cultura, òbviament, però també significa economia, indústries i serveis propis, capacitat d’exportació i de creixement, participació igualitària en el concert de la Unió Europea i, fins i tot, més enllà. Aquesta és la tasca que es proposa el forum de debat Tercer Espai per Mallorca.
Els darrers anys del segle XX, diversos autors han desenvolupat esforços per plantejar alternatives al famós diagnòstic de Max Weber que allò polític es troba necessàriament presoner dins una ‘gàbia de ferro’. Allà on Weber conclou que el procés de modernització de la civilització europea necessàriament condueix a identificar la acció política amb la raó instrumental, com una simple execució d’una racionalitat d’àmbit superior com sigui la raó economicista, autors com Habermas, Walzer o Taylor han lluitat contra una perspectiva de la modernitat concebuda com una evolució cap a un final on totes les institucions públiques son percebudes com a simples institucions de servei. Taylor, per exemple, reivindica, des d’una perspectiva que podríem anomenar ‘àtica’ o aristotèlica, el paper de les institucions en la definició de la identitat dels individus, potser no des de la perspectiva monista clàssica, però sí des d’una perspectiva on la pluralitat es pugui percebre com a ‘normal’ i no com una anomalia.
Taylor no idealitza el nacionalisme, però tampoc no el posa damunt el cadafalc. El pensament de Taylor és un viu exemple de ‘mesura’ aristotèlica allunyada de qualsevol extremisme. Diu Taylor que el nacionalisme neix dins la modernitat com una forma legítima d’identificació.
En la seva anàlisi del nacionalisme tradicional al Canadà francès, Taylor defineix aquell com a ‘defensiu’: una estratègia política orientada a protegir una forma de vida davant l’amenaça d’una cultura en expansió. El nacionalisme ‘tradicional’, diu Taylor, defensava una civilització basada en un conjunt de valors, principalment religiosos i lingüístics, davant el materialisme americà. Certament, aquest nacionalisme ‘resistencialista’ basat en la ‘parròquia municipal’ està condemnat a fracassar.
A Mallorca, el creixement econòmic dels darrers cinquanta anys, juntament amb la progressiva concentració demogràfica a Ciutat i l’accés de totes les classes socials a les múltiples formes de comunicació amb l’exterior, han tornat obsoleta aquesta visió del nacionalisme. Només a costa de destruir la democràcia es podria plantejar una defensa dels valors religiosos, morals i culturals d’una Mallorca que ja no existeix. Tanmateix, això no significa, com defensen sovint alguns, que el cosmopolitisme hagi acabat definitivament amb qualsevol forma de pensament nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’, diuen). Taylor planteja el problema des de la perspectiva de la identitat: la percepció que tingui una persona o un grup de persones de si mateix: quan dues persones es troben, la primera qüestió que sorgeix entre elles és la qüestió de la identitat: ‘com ens reconeixem mútuament? què és allò que em fa diferent del meu interlocutor? Quina és la base del respecte mutu?’ Els espanyols respondran que totes les persones estan en el mateix nivell d’igualtat, però la realitat esta molt allunyada de aquesta conclusió. Cal veure quines son les raons d’aquesta desigualtat.
A mode de parèntesi, observem aquesta afirmació de Taylor: ‘Com a les principals manifestacions del nacionalisme modern, el fenomen de Quebec és difícil de situar en el plànol de la dreta o l’esquerra. Centrat en els problemes del desenvolupament d’una economia dominada per estrangers, dona per fet un paper important de l’Estat a l’economia. Això és el que li dona un aire socialitzant i el que l’ha fet molt indulgent en relació a l’esquerra’. Taylor repeteix una i mil vegades que el nacionalisme és una forma de pensament que neix en el sí de les classes mitjanes, preocupades principalment per obtenir un reconeixement en l’esfera de les relacions culturals, lingüístiques i econòmiques dins un món cada cop més internacionalitzat.
Als Estats Units, el mode de vida ‘americà’ te el seu fonament filosòfic en els valors del liberalisme de John Locke, que hom pot resumir sota el lema que tot individu és lliure i te dret a decidir la seva manera particular de ser feliç. Poques persones, actualment, posen en qüestió aquest paradigma. Però la realitat és que en cap moment dels darrers tres cents anys un mallorquí ha tingut la mateixa llibertat que un castellà a l’hora de decidir de quina manera ha volgut ser feliç, i això passa per decidir com viure, com expressar-se, com realitzar-se i com ser mereixedor del reconeixement aliè.
Aquí trobem els tres conceptes clau en la definició del nacionalisme modern: expressió, realització i reconeixement.
Un individu es defineix a si mateix dins un horitzó de significació format per la llengua i la cultura de la comunitat on es desenvolupa com a persona i com a subjecte lliure. Les llengües no son simples ‘eines’ de comunicació. Son quelcom més que això: suposen una part indispensable del que significa ser una persona.
Els anglesos empren el terme ‘flourishment’ com a traducció del que els grecs anomenaven ‘aretè’. L’excel•lència, el floriment, el desenvolupament de les potencialitats d’acció de tot individu. La literatura contemporània n’està plena, d’emples de lluita de les persones per la seva ‘realització’ com a tals.
La tradició de l’humanisme cívic, des de la Itàlia del Renaixament fins al republicanisme europeu, pretenia que la autonomia política, que ningú no qüestiona com un be en si mateix, només serà possible en una col•lectivitat els membres de la qual es puguin identificar de forma còmode amb les seves institucions. Per a Rousseau com per a Montesquieu, una de les més clares manifestacions del despotisme és l’entrega de l’individu a fins estrictament privats o personals. Irònicament, amb massa facilitat s’identifica el ‘patriotisme’ amb allò irracional que va empènyer molts d’alemanys a seguir Hitler o molts de russos a fer el mateix amb Stalin. Molts son els qui pensen que ‘patriotisme’ i ‘democràcia liberal’ suposen dos extrems oposats i incompatibles.
Les persones necessiten identificar-se amb les institucions que els representen. Com ens sentirem, d’orgullosos, els mallorquins, de estar representats per institucions com la presidència del govern de les Illes Balears, davant la renúncia continuada d’aquesta institució a representar en condicions d’igualtat el nostre país en el concert internacional?
En resum, ens cal repensar el nacionalisme: No des de la parròquia dels mestres i els capellans. No, tampoc, des de la por als qui venen de terres llunyanes. No des de el ‘Alamo’. Sí, en canvi des de la reflexió sobre la possibilitat de treballar per la reivindicació del reconeixement internacional de les nostres formes d’expressió i de realització. I això significa llengua i cultura, òbviament, però també significa economia, indústries i serveis propis, capacitat d’exportació i de creixement, participació igualitària en el concert de la Unió Europea i, fins i tot, més enllà. Aquesta és la tasca que es proposa el forum de debat Tercer Espai per Mallorca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada