És el nacionalisme un pensament polític obsolet? Per a moltes persones, sí. A aquesta creença hi han contribuït no només aquells que, en una comprensió centralista i expansionista del que és la nació castellana, neguen el dret a existir altres nacions (que alguns anomenen ‘perifèriques’) en les mateixes condicions d’igualtat. També, encara que no obertament, ho creuen moltes persones que es defineixen a sí mateixes com a ‘nacionalistes’. Aquesta visió ‘resistencialista’ o ‘defensiva’ del nacionalisme la trobam molt sovint entre la gent del PSM i, per a mostra un botó, les manifestacions de la presidenta d’aquest partit a la taula rodona organitzada la setmana passada pel col·lectiu ‘Tercer espai per Mallorca’.
‘El nacionalisme és un pensament minoritari i en declivi’, manifestà la Sra. Mascaró. Certament, si consideram el nacionalisme des d’una perspectiva ‘tradicionalista’, això és cert: els mallorquins han viscut històricament sota el miratge del centralisme (vegem, per exemple, els escrits de Miquel Villalonga) i, a més, el creixement econòmic, l’arribada de masses d’inmigrants i el fenòmen de la globalització en els darrers anys semblen obstacles importants per a l’expansió de les forces polítiques nacionalistes.
El pensament nacionalista tradicional s’ha basat, des de molt enrere, en la defensa d’uns valors imaginaris relatius a un passat suposadament millor que el present, valors que s’articulen principalment al voltant de fets lingüístics però també religiosos. Davant aquests, l’estil de vida cosmopolita, l’arribada d’empreses multinacionals que alteren els hàbits de les persones, la possibilitat d’accedir a múltiples formes de comunicació i de desplaçament per a cada vegada més sectors de la societat, la globalització econòmica, tots aquests son elements que es perceben com a amenaces a la identitat dels pobles ‘petits’.
Malgrat tot, les coses no tenen per què ser així. És possible pensar el nacionalisme des d’una perspectiva moderna i pluralista, i és possible fer-ho sense caure en la ingenuïtat dels que pretenen idealistes imatges d’integració basada en la uniformitat i no en la diversitat.
Si ens mantenim ancorats en el nacionalisme resistencialista i parroquià, l’arribada de persones amb diferents llengües, cultures i fins i tot religions és vista, per a uns, com una amenaça, per als altres, com una oportunitat política, sempre que els nouvinguts entenguin que tenen una suposada obligació d’integrar-se, paraula aquesta tan utilitzada com poc explicada. La utopia del ‘paradís perdut’: cal que els immigrats aprenguin el català i el ball de bot per què així sabran el que és fer cua al servei d’atenció primària. No ho entenc.
Tant els qui ridiculitzen el pensament polític nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’) com els qui defensen ‘El Alamo’ del seu país petit (‘no volem més adossats, no al manco al costat de les meves finques’), necessiten revisar el que significa la defensa de la identitat política de la nostra nació.
Dins la història de les idees polítiques dels darrers segles, el corrent dominant ha articulat una definició de l’èsser humà basada en l’individualisme de John Locke: per aquest, tot individu és essencialment lliure de triar la seva manera particular de viure i de ser feliç. Aquest dret inalienable a l’autodeterminació fou emprat en el seu moment com a estandart davant la monarquia absolutista i qualsevol altre forma despòtica de govern.
‘El nacionalisme és un pensament minoritari i en declivi’, manifestà la Sra. Mascaró. Certament, si consideram el nacionalisme des d’una perspectiva ‘tradicionalista’, això és cert: els mallorquins han viscut històricament sota el miratge del centralisme (vegem, per exemple, els escrits de Miquel Villalonga) i, a més, el creixement econòmic, l’arribada de masses d’inmigrants i el fenòmen de la globalització en els darrers anys semblen obstacles importants per a l’expansió de les forces polítiques nacionalistes.
El pensament nacionalista tradicional s’ha basat, des de molt enrere, en la defensa d’uns valors imaginaris relatius a un passat suposadament millor que el present, valors que s’articulen principalment al voltant de fets lingüístics però també religiosos. Davant aquests, l’estil de vida cosmopolita, l’arribada d’empreses multinacionals que alteren els hàbits de les persones, la possibilitat d’accedir a múltiples formes de comunicació i de desplaçament per a cada vegada més sectors de la societat, la globalització econòmica, tots aquests son elements que es perceben com a amenaces a la identitat dels pobles ‘petits’.
Malgrat tot, les coses no tenen per què ser així. És possible pensar el nacionalisme des d’una perspectiva moderna i pluralista, i és possible fer-ho sense caure en la ingenuïtat dels que pretenen idealistes imatges d’integració basada en la uniformitat i no en la diversitat.
Si ens mantenim ancorats en el nacionalisme resistencialista i parroquià, l’arribada de persones amb diferents llengües, cultures i fins i tot religions és vista, per a uns, com una amenaça, per als altres, com una oportunitat política, sempre que els nouvinguts entenguin que tenen una suposada obligació d’integrar-se, paraula aquesta tan utilitzada com poc explicada. La utopia del ‘paradís perdut’: cal que els immigrats aprenguin el català i el ball de bot per què així sabran el que és fer cua al servei d’atenció primària. No ho entenc.
Tant els qui ridiculitzen el pensament polític nacionalista (‘el nacionalisme es cura viatjant’) com els qui defensen ‘El Alamo’ del seu país petit (‘no volem més adossats, no al manco al costat de les meves finques’), necessiten revisar el que significa la defensa de la identitat política de la nostra nació.
Dins la història de les idees polítiques dels darrers segles, el corrent dominant ha articulat una definició de l’èsser humà basada en l’individualisme de John Locke: per aquest, tot individu és essencialment lliure de triar la seva manera particular de viure i de ser feliç. Aquest dret inalienable a l’autodeterminació fou emprat en el seu moment com a estandart davant la monarquia absolutista i qualsevol altre forma despòtica de govern.
És cert que l’individualisme lockeà suposa un important avanç en el pensament polític modern. D’ell es deriven tant l’articulació del subjecte autònom a Kant com la defensa de l’estat democràtic entés com a ‘pacte’ lliure entre iguals a autors com J. Rawls. Malgrat aquesta importància, la psicologia lockeana descuida elements fonamentals de la construcció de la persona com a individu lliure: entre altres la importància dels elements comunitaris en el desenvolupament de la identitat.
A la pregunta ‘qui soc jo?’ responc amb elements que necessàriament permetin al meu interlocutor el reconeixement de les nostres diferències. La identitat d’una persona es desenvolupa en llibertat per mitjà de tres elements actitudinals ineludibles; expressió, realització i reconeixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada