Amiguets i amiguetes

Me’n he recordat d’aquesta expressió, utilitzada sovint per una coneguda dirigent política, tot pensant en el panorama que ofereixen, impúdicament, les persones que s’auto defineixen com a ‘nacionalistes’ en aquest país nostre.

La meva reflexió neix d’un cert pessimisme. És cert. Pessimisme perquè pens que els altres se’n deuen estar fent un fart de riure veient com estan les forces nacionalistes a menys de mig any de les properes eleccions: hom es pot recordar, també, d’aquella famosa escena de ‘La vida de Brian’ on es veu a mitja dotzena de suposats patriotes lluitadors contra l’imperialisme romà reivindicant, cada un en exclusiva, el monopoli de la veritat i l’autenticitat. I mentre els ‘messies’ salvadors de la pàtria ens barallem entre noltros, les guàrdies pretorianes es passegen tranquils pels nostres carrers.

D’amiguets i d’amiguetes va la cosa: així ho veig. Els nacionalistes estam dividits i no és per raons ideològiques. Hi ha pesemeros, entesos, uemeros, republicans, cridaners, sobiranistes, obrers culturals, blocaires, tots reivindicant les esències de l’autèntic esperit nacional: ‘Nosaltres i només nosaltres som els vertaders nacionalistes’, diuen cada un d’ells davant una cada vegada més fragmentada i reduïda tropa d’incondicionals. La realitat, més enllà de les anàlisi ideològiques, és que les diferències es basen quasi exclusivament en des-encontres personals: que si en Pere i en Mateu mai no s’han pogut veure, i així ens va a tots plegats. I l’electorat, probablement, ens envii a tots a porgar fum i a batre aigua.

No es pot pretendre salvar el país quan es posen les preferències personals per davant d’interessos generals. No soc jo dels qui creuen que estam davant una situació ‘d’emergència nacional’, com s’ha escoltat dir darrerament, a no ser que la raó d’aquesta ‘emergència’ sigui precisament la gran divisió dels nacionalistes.

Vegem quins son els ‘dramatis personae’ d’aquesta cosa que, tot i ser un drama, te tots els ingredients de la més típica comèdia de situacions:

El PSM. Dos anys de crisi interna, d’enfrontament entre aquells que no varen acceptar els resultats del 2003 com un fracàs de la gestió i aquells que lluitaven per regenerar i donar un aire nou a un partit que s’estava començant a ‘momificar’. Quan tot semblava resolt amb l’elecció d’un candidat per mitjà d’un procés clar i transparent (així ho reconegueren totes les parts), badada del triumfador i contraatac dels derrotats amb l’únic objectiu de recuperar el terreny perdut: l’excusa: una proposta que havia estat rebutjada una vegada i un altra per tots els òrgans interns, consell, executiva, etc. El resultat: la sortida de pràcticament la meitat dels militants i la creació d’un nou partit. I el programa? ... Quin programa?

L’Entesa. Lamentablement, no calien totes les energies gastades en la renovació del PSM per arribar a aquest resultat. L’Entesa no passa de ser un grup d’amics amb bones relacions personals però sense un projecte polític definit. Tant és anar en coalició amb el PSM a un poble com fer-ho amb ERC a un altre. Això només te una conseqüència: despistar els electors. A més, les declaracions dels seus líders no mostren ni la més mínima diferència amb les que puguin fer els dirigents del PSM, si hi llevam paraules amb contingut polític igual a zero com puguin ser ‘ambiciós’, ‘modern’, i altres detalls de dubtós sentit estètic. Políticament no aporta ni una sola proposta d’acció que marqui la més lleu diferència amb la casa mare.

El Bloc. Ideològicament, el Bloc tampoc no és cap novetat: és el programa d’Esquerra Unida acceptat amb submissió pels qui han quedat dins el PSM com el preu que s’havia de pagar per tal de netejar el partit de tota la gent que els feia nosa. Estratègicament, és l’excusa perfecte per tots els electors indecisos per acabar votant el PSOE com la única alternativa al PP dins l’eix ‘dreta-esquerra’.

Esquerra Republicana de Catalunya. ERC, pels coneguts i Esquerra pels amics. Com el PSM, s’avergonyeix d’una part de la seva identitat. Te persones de gran vàlua intel•lectual però no acaba d’entendre que el seu segon llinatge representa una porta tancada per l’enteniment de bona part dels electors illencs.

Unió Mallorquina. Tot i que mai no ha estat considerat ni un veritable partit ni una força veritablement nacionalista per la resta dels participants d’aquest drama, i tot i el seu historial, mal de pair per a estómacs delicats, està calant entre les seves bases la consciència d’enfrontar-se ara va de bo al repte de definir-se ideològicament. Si en els propers mesos és capaç d’obrir portes amb generositat, tal vegada sigui la darrera esperança de bastir una alternativa no espanyola per aquest país nostre. En qualsevol cas, caldrà tenir molta paciència, perquè l’experiència ens demostra que son experts en l’art de defraudar.


Queda poc temps i el repte és complicat. No hi ha espai per als curts de mires i per als ressentits. La meva proposta és l’autocrítica en positiu. Cal desenvolupar un sentiment de país més enllà de les persones. Tots ens hem equivocat en un moment o altre, però ara Mallorca necessita que deixem de banda els ressentiments i els prejudicis. La realitat el maig proper serà que hi haurà dos espais clarament diferenciats, un de dretes i un d’esquerres, però ambdós clarament identificats en la seva dependència d’òrgans de decisió externs. El nostre repte és bastir el tercer espai, l’alternativa mallorquina. Que aquest tercer espai sigui una autèntica alternativa de govern depèn quasi exclusivament de la capacitat de tots i cada un de noltros de sumar per damunt de les diferències.