Grotesc
Marçal Sintes
Marçal Sintes
El terme 'nacionalisme banal', posat en circulació pel professor Michael Billig i que tant d'èxit ha tingut entre nosaltres, designa aquell nacionalisme que és implícit, que es difon amb tanta naturalitat que no crida l'atenció. Tot plegat el fa molt efectiu. El nacionalisme banal actua de forma molt clara a l'entorn de les seleccions anomenades nacionals. Tots sabem, per exemple, com certs locutors retransmeten els partits de la selecció espanyola -qui no senti els colors espanyols, "que se muera", arribaria a dir l'exfutbolista Poli Rincón a la Cadena SER- i tots recordem també Àngels Barceló, a sou, en aquest cas, de la televisió de Polanco, La Cuatro, fent d'animadora de la concentració convocada a la plaça Colón per aplaudir la fúria rojigualda en el Mundial. Aquests dies hem viscut i estem vivint encara un altre d'aquests casos. Parlo, òbviament, dels premis Oscars. L'exageració i el xovinisme espanyols arriben a límits insospitats. Un dels exemples el va oferir justament una altra catalana: Rosa Maria Molló. No contenta amb l'èxtasi pels oscaritzats espanyols (dos eren catalans), Molló -ara corresponsal de TVE als Estats Units i a qui recordo com a directora-paracaigudista de la ràdio municipal de Vilafranca del Penedès en temps de l'alcalde Aguado, del PSC- va emfasitzar, celebrant-ho quasi eufòrica, el rècord assolit per la presència "llatina" en els Oscars. La crònica va resultar tan exagerada que va ultrapassar de molt la definició de nacionalisme banal de Billig per endinsar-se plenament en el que podríem definir, de bell nou i si m'ho permeten, com a nacionalisme grotesc.
m.sintes@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada