Hi ha un llibre publicat el 2010 i titulat “Ferraris
per a tothom” on l’autor defensa el capitalisme com el somni d’una societat on
tothom podria tenir un Ferrari. Una societat on la riquesa estigués tan ben
distribuïda que tenir el millor cotxe del món seria una aspiració a l’abast de
tothom.
Suposant, i ja és molt suposar, que el petroli no fos
un problema – que ho és – ni que aquesta situació tingués cap repercussió sobre
el canvi climàtic del planeta – que tampoc no seria el cas – la hipòtesi de
l’autor descuida un fet important, un fet que té a veure amb una espècie de
mania que els psicòlegs tenen perfectament identificada com quelcom bastant
freqüent entre els humans, i és el fet que, en el cas que tothom tingués un
Ferrari, aleshores un Ferrari deixaria de ser un “Ferrari”. És a dir, deixaria
de ser el símbol de riquesa, poder i exclusivitat que és. En la societat
utòpica que descriu l’autor, un Ferrari vindria a ser com un Seat Panda i,
llavors, els poderosos cercarien altres models de cotxes, més ràpids, més cars,
que els permetessin posicionar-se per damunt de la resta dels mortals.
Un comercial que treballa per a la Ferrari sap
perfectament que allò que volen els seus clients és poder diferenciar-se de la
resta dels humans. El Ferrari és, més enllà d’un cotxe francament incòmode i
amb múltiples inconvenients, un símbol de poder i d’estatus social. Quan algú
entra a la concessionària d’aquesta marca mai no interroga el venedor sobre si
el vehicle té sistemes de seguretat, si té un consum moderat i totes aquestes
altres coses que són importants per a la major part de nosaltres. No, ells no
tenen cap interès en tot això.
A l’altre extrem, l’economista britànic Fred Hirsch
definí, l’any 1976, el concepte de “bens posicionals”, per referir-se a aquells
bens que proporcionen plaer o satisfacció, precisament, en la mesura que els
altres no els poden gaudir. Els bens posicionals tenen a veure amb el fet que
als humans ens agrada presumir. D’acord amb el concepte de “bé posicional”, un
humà estàndard no només vol tenir un cotxe, si no que, de forma especial, vol
tenir un cotxe “millor que el que té el seu veí”.
Un bé posicional típic és poder gaudir d’una platja
verge. El plaer s’obté, precisament, del fet que a la platja no hi ha ningú més
que jo. En el moment en que apareix algú a menys d’un quilòmetre, el plaer que
ens proporciona la platja s’esvaeix. El nouvingut ens fa nosa, molta nosa. Des
del punt de vista de l’atractiu turístic, Mallorca era un Ferrari: Mallorca
tenia tot el que es podia desitjar per gaudir d’unes vacances privilegiades:
platges, clima, paisatge, accessibilitat des de gairebé qualsevol aeroport
civilitzat, preus raonables, cultura de servei, equipaments de qualitat. L’illa
de la calma, en poques paraules.
Però per als indígenes privilegiats que hem nascut a
Mallorca, la perspectiva és una mica diferent: les darreres dècades, els
mallorquins hem estat disposats a renunciar a bona part del que representa viure
a Mallorca a canvi dels beneficis que el turisme “de masses” ens ha aportat.
Ara estam entrant en una nova etapa: el turisme massiu.
I amb això, els estudis socials s’han omplert de conceptes com “índex de
pressió humana”, “capacitat de càrrega d’un territori”, etc. Com exemple
dramàtic, hem vist com la Unesco ha llançat un ultimàtum a les autoritats de
Venècia per tal que posin fre al trànsit de creuers i al turisme massiu. La
foto publicada d’un creuer de més de quinze pisos entrant en un canal de la ciutat
fa autèntica feredat.
Una conseqüència de la massificació és que Venècia ha
passat de tenir 175 mil habitants fa cinquanta anys a tenir-ne tan sols 50 mil.
La Ciutat sembla condemnada a convertir-se en un museu sense habitants on els
turistes compren màscares fabricades a la Xina.
Mallorca no és, encara, Venècia. Però anem camí de
patir del mateix mal d’èxit. A Mallorca passam de 866 mil ànimes el gener a 1,5
milions a l’agost (segons dades del nostre Govern). Això significa gairebé
duplicar la quantitat de persones que hi ha sobre l’illa, però també augmentar
el número de cotxes, la quantitat de fems que generam, el volum d’aigua que
consumim i que no tenim, etc. Mentre Mallorca s’omple de turistes, es fa cada
vegada més difícil viure a Mallorca.
La Mallorca de fa anys era com el Ferrari: un luxe.
Però la massificació provoca inevitablement una pèrdua de valor posicional del
nostre producte. Una Mallorca sobre-saturada és com una platja deserta plena de
gent. Crec que no estam molt lluny del dia en què els mateixos turistes
prendran les decisions que nosaltres, com a país, semblam no ser capaços de
prendre. Al cap i a la fi, volem vendre Ferraris o Seats Panda?
