Desigualtats, benestar i sobirania

Richard Wilkinson és un reconegut epidemiòleg social. El seu treball demostra com la desigualtat econòmica té efectes perniciosos sobre un ampli ventall de fenòmens humans i socials: des de l'esperança de vida fins a la taxa d'homicidis, passant per la confiança entre les persones, la mobilitat social o la salut mental.

El professor Wilkinson va ser l'encarregat, enguany, de fer la lliçó inaugural de la Universitat Pompeu Fabra. El darrer número de la revista Eines, publicada per la Fundació Josep Irla, en reprodueix el text íntegre. Donada la situació que tenim a les nostres illes, m'ha semblat oportú compartir les principals idees amb els lectors de @dBalears:

• La pobresa no té a veure amb la quantitat de béns que hom posseeix, sinó amb una distinció entre classes socials que destrueix la dignitat de les persones.
• A l'Índia, ser pobre significa viure en una barraca de xapa sense aigua potable. A Noruega, significa viure en una casa de tres habitacions, amb calefacció i televisor de pantalla plana.
• Les nostres societats són unes productores de benestar altament ineficients.
• La desigualtat ens divideix, fa que ens jutgem els uns als altres per l'estatus i, per tant, fa que ens preocupi més intensament la forma que se'ns veu i som jutjats.
• Més desigualtat fa que l'estatus social sigui més important per a tothom. Fa que la classe i l'estatus siguin els determinants més poderosos del que ens passa a les nostres vides.
• Pel que fa a l'esperança de vida, el que més importa dels països rics no és com són de rics, sinó les diferències d'ingressos existents al seu interior.
• Les persones més pobres es veuen privades de cinc, deu o fins i tot quinze anys d'esperança de vida comparades amb les persones que viuen a les zones més riques.
• L'estrès crònic té efectes negatius en processos centrals per a la  salut, i les principals causes d'estrès crònic tenen a veure amb l'estatus social baix i les relacions socials febles.
• Sabem que als països més desiguals hi ha nivells més alts d'ansietat d'estatus, fins i tot entre els sectors més rics de la població.
• En els països més desiguals, la gent treballa més hores, s'endeuta més, estalvia menys, demana més préstecs i gasta més diners en béns d'estatus.
• Com més gran sigui la diferència entre rendes, més problemes socials de tota mena hi haurà.
• Els estats més igualitaris tenen uns quinze homicidis per cada milió d'habitants. Els més desiguals, s'eleven a 150.
• A mesura que una societat es torna més desigual, augmenta la inversió en seguretat: es venen més armes, més cursos de defensa personal, més alarmes domèstiques, més cotxes tot terreny. La desigualtat genera por, i la por genera desconfiança.
• El Japó té uns 40 presos per cada 100.000 habitants. Els EUA en tenen més de 400.
• Als països més igualitaris trobam un 8 % aproximat de persones amb alguna malaltia mental, mentre que la proporció puja fins a tres vegades aquest nivell al regne Unit o als EUA.
• Hi ha menys mobilitat social a les societats amb diferències de rendes importants.
• Els problemes que sabem que estan relacionats amb l'estatus social, dins les nostres societats, empitjoren en augmentar les diferències d'estatus social.
• Com més desigual és una societat, menys propensa és la gent a ajudar els veïns, a les persones amb discapacitat, a ajudar les persones grans.
• Als països més igualitaris, el 60 o fins i tot el 75 % de la població afirma confiar en els altres.
• Hi ha 150 estudis sobre l'ansietat i la salut, la metaanàlisi dels quals conclou que l'amistat és tan protectora com ho és de perjudicial fumar.
• En el món ric hem arribat al final dels beneficis reals del creixement econòmic.

Mentre AENA planeja ampliar l’aeroport per tal que puguin venir més i més avions a saturar encara més el nostre limitat territori, les investigacions del professor Ivan Murray - i d'altres - ens han mostrat que l'increment en generació de riquesa que hem experimentat a les Illes Balears els darrers cinquanta anys no han produït una millor distribució de la riquesa. Ans al contrari: cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres. El nostre model econòmic no ha sabut generar una societat més justa, més feliç, més saludable, sinó un augment indecent de les diferències entre els rics i els pobres. Com diu un conegut periodista: “hem passat de viure del turisme a viure per al turisme”.

Una societat que entra en una espiral desbocada de creixement sense límits, que liquiditza i liquida les relacions humanes, que prioritza la possessió de béns o un fals reconeixement social basat en l'aparença, que fomenta la competitivitat per sobre la cooperació, és una societat malalta. És, per tant, prioritari que reflexionem, com a individus i també com a societat (i això implica Govern, entitats, associacions i tota mena d'interlocutors socials), cap on volem anar. I és absolutament urgent que unim forces contra una metròpoli a qui només interessam com a font de riqueses.

Postscriptum: Aquest dimarts el Parlament de les Illes Balears ha aprovat, amb els vots dels grups del Pi, Més, Podem i PSOE, una moció de Més per Mallorca que insta els governs de l'estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya a cercar una solució política i no jurídica al problema generat pel procés sobiranista català. El PP i C's hi van votar en contra, demostrant fefaentment que no han entès res sobre el significat de la paraula democràcia. Cal felicitar tots els diputats que han votat a favor d'aquesta moció, la primera a tot l'Estat, i que fa palesa la tesi del conegut poema de Martin Niemoller, falsament atribuit a Bertold Brecht: “Quan venguin a buscar-me a mi, no quedarà ningú per ajudar-me”. El text definitiu va ser lleugerament modificat per tal de satisfer les diferents sensibilitats de socialistes i regionalistes. El que potser ha passat més desapercebut és que la moció suposa un reconeixement implícit de la sobirania d'ambdós governs en igualtat de condicions. Sobre això, que no és una qüestió banal, esper poder aportar la meva reflexió la propera setmana.

Tourist go home, refugees welcome!

El grafitti que dóna títol a aquesta reflexió embrutà algunes façanes aristocràtiques de Ciutat l’estiu passat. Ara, un article publicat a la web de Contrainfo el torna a situar al centre del debat. Mentre el Vicepresident i Conseller de Turisme es pren la molèstia d’anar a diferents municipis de l’illa per tal d’explicar les bondats de l’avantprojecte de proposta de modificació de la Llei de Turisme, en especial allò que fa referència al lloguer d’habitatges particulars a turistes, dissabte vinent hi ha convocada una gran manifestació per denunciar les polítiques reaccionàries i hipòcrites del Govern de l’Estat espanyol envers els qui es veuen obligats a fugir dels seus països. A casa nostra, ens diuen els organitzadors, volem acollir. I tant!

Una cosa és certa: no podem deixar d’agrair que Biel Barceló es prengui la molèstia de convocar i participar a totes aquestes taules rodones. Al manco, en això, és radicalment diferent del seu innominable antecessor, aquell que es posava per capell els ous sagnants de les víctimes de les seves caceres. No és debades que ho faci, ja que crec que el problema de l’habitatge, deixant de banda l’espoli colonial – també sagnant - que patim, és i cada cop més serà el principal problema d’aquestes illes petites i limitades.

L’article citat de Contrainfo, al qual només li puc fer un retret, i és que no estigui signat i, per tant, ens priva de la possibilitat de felicitar l’autor o autora, posa el dit damunt la dimensió ètica de la qüestió: és gràcies a la situació que es viu a aquells països de la Mediterrània oriental que serien, en condicions normals, potencials competidors, que els hotels i apartaments de les illes estan cada any més plens. L’èxit del model que comercialitzam depèn, en bona part, de la radical inseguretat d’unes destinacions que s’inhabiliten per causa dels conflictes que pateixen. En conseqüència, potser faríem bé, tots plegats, de no celebrar segons quins triomfs.

És cert que l’estiu passat vam arribar a un nivell de saturació asfixiant. Malgrat les inoportunes manifestacions de certs càrrecs de la Conselleria de Turisme, la massificació va ser evident a les carreteres, a les platges i a les places i carrers dels nostres municipis. La proposta del Conseller de Turisme de legislar l’accés dels turistes als habitatges particulars (el que es coneix com a lloguer turístic) no és, al meu entendre, sinó una mostra més de la renúncia a reflexionar sobre quina política volem fer en clau veritablement progressista: partim de la constatació que el turisme és la nostra principal font de riquesa i ho celebram, mentre oblidam d’on venen i per què venen els turistes a ca nostra, alhora que renunciam a legislar sobre aquells béns comuns que no haurien de definir-se exclusivament com a mercaderies (especialment, l’habitatge). El negoci és el negoci.

El model econòmic que hem desenvolupat entre tots mostra alguns dels senyals d’una tragèdia clàssica. Martha Nussbaum escrigué un llibre meravellós titulat La Fragilitat del Bé, on reflexionava sobre el sentit ètic de la tragèdia: Agamèmnon és forçat a escollir entre sacrificar la seva filla als déus o veure destruït el seu exèrcit. Allò que s’hauria de considerar com una elecció entre dues alternatives igualment inacceptables, el poeta ho resol mostrant l’alegria absurda del rei, un cop ha salvat l’exèrcit gràcies a la mort de la filla. Nussbaum pretén alliçonar-nos sobre el fet que massa sovint perdem de vista la veritable dimensió del fet tràgic: que una cosa és acceptar una via d’acció com a “mal menor” i una cosa ben diferent és alegrar-nos de segons quines decisions que ens veim obligats a prendre.

No ens enganem. Els problemes de saturació que patim no tenen la causa en el lloguer turístic. Si de cas, l’explosió d’ofertes d’allotjament al marge de la llei que hem viscut l’estiu passat haurà estat la darrera gota, però el tassó fa temps que és ple. Hem permès els hotelers celebrar any rere any el seu aquelarre rapinyaire de l’increment del número de visitants; fins i tot, molts n’hem compartit les seves celebracions. I ho hem fet mentre giràvem l’esquena a algunes arrels d’aquest èxit. Els doblers que ens deixen els turistes no estan només embrutats per la destrucció de territori i recursos que suposen; a més, també estan tacats amb la sang i les llàgrimes de les víctimes de les guerres.

-->

Papa Madiop

“Treballava a la recepció de l’hotel. Un dia que havíem de donar una mà de pintura a unes parets, arribà acompanyat d’un jove. I aquest, qui és? – Li vaig demanar. És el meu fill – contestà. Ah! No sabia que tenies un fill.”

En realitat, no el tenia. Em contava aquesta anècdota el propietari de l’hotel el matí del dijous passat. Pel que sembla, als pobles de Senegal tots els homes adults són “papa” de tots els fills, en una escenificació exemplar d’aquella màxima que diu que es necessita tot un poble per educar un infant.

La història em va fer escapar un mig somriure, mentre recordava les lectures de sociobiologia de la meva època d’estudiant. Tanmateix, no arribà a ser una rialla sencera perquè el nostre amic, en aquells moments, era a presó, privat de llibertat, acusat de pertinença a “organització criminal” i fent mans i mànigues per tal de trobar els cinc mil euros que necessitava per pagar la fiança.

Madiop Diagné s’ha passat tota la vida ajudant els altres, tant si eren “fills seus” com si no. Sap que molts dels qui surten de Senegal, deixant enrere pares, parella i fills, no ho fan ni per gust ni per ambició, sinó per absoluta necessitat. He tingut ocasió de tractar amb molts d’aquests africans a l’escola d’adults de s’Arenal, on arriben sense saber dir ni una sola paraula ni d’espanyol ni, ja no en parlem, de català.

No record ben bé si va ser el 1997 o el 98 quan el professor Albert Saoner va llegir la seva lliçó com a aspirant a la càtedra de filosofia moral i política de la Universitat de les Illes Balears. Jo escoltava com l’admirat professor explicava la critica del filòsof israelià Joseph Raz a la coneguda teoria de la justícia de John Rawls. Com tothom sap, la justícia s’ha d’entendre, segons Rawls, com un exercici de la més absoluta imparcialitat. En canvi, explicava Saoner amb un exemple planer, cap persona mínimament assenyada dubtaria a preferir ajudar un amic abans que a un desconegut en un hipotètic cas d’un procés de selecció laboral. La imparcialitat, a la vida real, pot acabar sent causa de moltes injustícies.

Tenc la impressió, i crec que no m’equivoc, que Saoner, qui també va patir presó en temps de la dictadura, hauria aplaudit Madiop Diagné. El seu empresonament, per haver falsificat, suposadament, contractes de treball per tal d’aconseguir certificats de residència per a immigrants, és un clar exemple del conflicte entre atendre la llei o atendre les necessitats de les persones. Sorprenentment, alguns dels progres de sofà que critiquen l’actitud escrupolosament legalista del Govern espanyol davant el clam de la societat catalana d’acollir més refugiats, no han mogut un dit per ajudar el senegalès.

És possible que Madiop hagi comés alguna il·legalitat en el seu intent d’ajudar a persones que es troben en una situació crítica. Si és així, deixau-me dir: “Ben fet!” També fou il·legal el que va fer Oskar Schindler l’any 1944 per tal de salvar salvar mil dos-centes persones d’una mort segura al camp de concentració d’Auschwitz. Així que, sisplau, no em parleu d’obediència a la Llei d’aquest Estat que és a la cua mundial en respecte als drets humans.

Quan l’Estat fa lleis per anar en contra de les persones més desfavorides, potser l’únic recurs dels qui no tenen res és actuar al marge de la llei. Estaria bé que alguns dels qui, en el seu moment, també varen haver de lluitar contra la legalitat espanyola i hagueren de patir presó per la seva defensa dels drets humans, tinguessin memòria i no li donessin l’esquena a aquest tros de mallorquí-senegalès que és en Madiop. Gràcies a ell, moltes persones han tingut la possibilitat de començar una nova vida. Estic segur que en Madiop, més enllà del que digui la llei, ha fet el que li ha dictat la seva consciència i, per això, té tot el meu reconeixement i admiració.

-->

Valtònyc

Vagi per endavant que no m’agrada la música (?) rap. I també que no conec personalment Josep Miquel Arenas. Tanmateix, avui dimecres l’Audiencia Nacional (permeteu-me la llicència d’escriure-ho en castellà i enteneu que no es tracta d’una errada del programari sinó d’una declaració d’intencions que no pot ser més explícita) jutja Valtònic per un presumpte delicte d’injúries greus a la Corona espanyola i enaltiment del terrorisme. Per tant, la meva solidaritat amb aquesta persona i el meu desig que tot acabi en un no res.

Sigui com sigui, convé recordar què és l’Audiencia Nacional. Antigament, en temps del dictador, existia un Tribunal de Orden Público, la funció del qual era vigilar aquelles conductes que, d’acord amb la Ley de Peligrosidad Social de 1970, eren considerades constitutives de delicte. A saber: l’homosexualitat, el proxenetisme i la prostitució, el consum de drogues, la immigració il·legal i la pràctica de la mendicitat en la via pública. “Vagos y maleantes” era l’expressió que, amb la llei a la mà, s’aplicava a aquelles persones (putes, maricons i pobres, dit de manera grollera i perquè m’entengueu) que ofenien la bona societat espanyola. 

Per aquells que patim d’una certa nostàlgia, deixeu-me recordar una cançó d’un grup de rock madrileny anomenat Cucharada, que parlava de personatges com na Mary “la friky”, una tia legal que perd la feina i es veu obligada a practicar la prostitució per sobreviure, o de Pablo “el trapero”, un homosexual a qui li agraden tant els mascles com la llibertat. Personatges que acaben “enxironats”. “Qui és el culpable? Qui és l’innocent? – diu la cançó – el just milionari o el pobre necessari?”

Aquella era l’Espanya de 1970. Perdó: era? De debò que les coses han canviat en aquest Estat? Bé, la Ley de Peligrosidad Social va continuar vigent fins el 1995 i el Tribunal de Orden Público es va redefinir (el varen tunejar, en una paraula) en Audiencia Nacional el 1977. D’aleshores ençà, tots els delictes polítics són jutjats per aquest tribunal. Tot i això, me direu que els nostres governants no continuen instal·lats en aquella pantalla?

I aquí és on volia anar a parar: parau esment al mateix concepte de “delictes polítics”. Vol dir que, a aquestes alçades, podem continuar parlant en aquests termes? Bé, jo no som jurista, però, des de la meva ignorància, el concepte em grinyola de mala manera. En temps previs a la Revolució Francesa, un delicte polític era qualsevol intent d’atemptar contra la vida del monarca o de qualsevol membre de la seva família, en la mesura que el monarca era, no només el representant i el símbol de la nació, sinó la mateixa nació. L'état, c'est Moi, que va dir aquell. Més endavant, a principis del segle XX, es considerava delicte polític qualsevol acte de traïció a la unitat nacional. I ara? Idò ara, si ens ubicam en el marc de la nostra (sic.) inamovible Constitució, hauríem de definir el delicte polític com un atac flagrant contra la sobirania d’un poble.

Si entenem així el paradigma polític d’un Estat on la sobirania resideix en el poble, la meva conclusió és que faria bé l’Audiencia Nacional en començar a jutjar a tots els presidents del Govern i a tots els consells de ministres espanyols que no han fet altra cosa que malmetre la sobirania del seu poble (voleu que parlem de tarifes elèctriques? D’educació? De sanitat? De vivenda?) i deixar de perdre el temps amb els artistes, que fan el que fan perquè representen millor que ningú el sentir i la veritat d’un poble.

O, potser millor, diguem clarament que un estat on existeix una institució jurídica tal com és l’Audiència Nacional és un estat amb un gravíssim dèficit educatiu, intel·lectual, moral i legal. En un estat modern – i l’espanyol no ho és - no hi ha lloc per a tribunals de delictes polítics.

Desconec, en el moment d’escriure això, com acabarà la pantomima presumptament legal amb en Valtònic. Tanmateix, mentre tolerem que existeixin monstruositats com l’Audiencia Nacional, val més que anem pensant en demanar, per exemple, que ens acceptin com a ciutadans malgatxes. Allà, a Madagascar, com tots els qui tenim fills petits sabem, hi ha un govern de lèmurs que, en termes de capacitat intel·lectual, li dona mil voltes al que nosaltres ens veim obligats a patir.

-->

On dormen els treballadors de Mallorca-Aventura?

Hi havia una publicitat; irònicament, es tractava d’una publicitat d’una tarja de crèdit, que gosava a dir que certes coses no tenen preu. La inspiració de la campanya és totalment evident: Kant distingia entre allò que té un preu i allò que té valor (ell en deia dignitat). Paral·lelament, Marx explicà la distinció, avui canònica, entre el valor d'ús i el valor de canvi de qualsevol mercaderia. El valor d'ús és el valor que un objecte té per satisfer una necessitat. Per la seva banda, el valor de canvi és el valor que un objecte té al mercat i s'expressa en termes quantitatius mesurats pels diners.

És del tot evident que l’habitatge té un valor de mercat. Els mecanismes de l’oferta i la demanda hi pressionen amb força. La tensió s’agreuja per causa de diversos factors que incideixen en la nostra situació particular: per una banda, la limitació en la disponibilitat de sòl per a construir; per altra, l’atracció que provoca la nostra illa sobre ciutadans d’altres països, amb rendes superiors a les nostres, pel fet de gaudir d’un clima amable, d’unes condicions favorables de transport o de certes garanties de seguretat civil. Aquests dies circulen per Ciutat alguns autobusos municipals amb un missatge depredador: si tens una casa, nosaltres coneixem milers d’escandinaus que es moren de fred. Per tot plegat, no és difícil de veure que un immoble a les Balears és un petit (o gran) tresor cobejat per gran quantitat de rapinyaires de diferents mides i pelatges.

La indústria turística no ha ajudat gens, tot s’ha de dir. En cap moment els empresaris de l’hostaleria s’han aturat a pensar on havien de dormir les persones que venien atretes per la promesa d’una vida laboral millor. Tot i que és innegable que l’habitatge és una part fonamental de la cadena de producció del sector dels serveis, no la trobarem reflectida en cap balanç de cap de les empreses que han construït hotels a les nostres costes. Conseqüència, la degradació dels barris propers a la indústria turística que és evident a casos com s’Arenal.

És un fet, per tant, que l’accés a l’habitatge és cada cop més complicat per als indígenes d’aquestes illes. La distància entre el valor dels pisos i els sous migs dels treballadors és cada vegada més gran i, per a la immensa majoria, insalvable. Ja no parlam de comprar; fins i tot trobar un preu de lloguer acceptable és, per a la majoria dels treballadors, una odissea. A Ciutat no es troba pràcticament ni un sol pis de lloguer en oferta per menys de 700 €.

Donar la culpa de l’augment dels preus dels lloguers a l’emergència del fenomen del lloguer vacacional és, en aquestes circumstàncies, voler veure només una part de les causes que ens han fet arribar a aquesta situació. Una situació que sembla que se’ns ha escapat de les mans aquest darrer estiu. Però no podem oblidar que la cosa ens ve d’enfora. La responsabilitat de l’empresariat turístic no es pot maquillar. Durant els darrers cinquanta anys, hem anat convertint la totalitat del territori de les nostres illes en pura i simple mercaderia: Hem mercantilitzat les platges, les muntanyes, les places i els carrers dels nostres pobles i ciutats i, per descomptat, fins i tot les cases i els pisos, els que alguns haurien heretat dels seus padrins i els que d’altres s’haurien compromès a pagar a molt llarg termini i amb gran esforç.

Els diferents Governs que hem tingut al llarg de les darreres dècades han renunciat, deliberadament, a fer front a la situació, deixant que fossin els empresaris turístics qui prenien les decisions. Però suposadament la cosa havia de canviar. I no. No ha canviat gaire.

No ens ha de sorprendre que hi hagi tanta i tanta gent decebuda amb l’actitud del Govern de la nostra Comunitat. Molts som els qui esperàvem una actitud diferent, com s’hauria de correspondre, en bona lògica, amb el primer govern “autènticament” d’esquerres de la nostra història recent. Pensàvem que l’acció de govern ha d’anar lligada a la reflexió, si no sobre l’anàlisi dels mecanismes de producció (Marx ja no està de moda), sí al manco sobre les grans idees-força de la Il·lustració. Idees que haurien d’estar gravades sobre les pedres del Parlament per tal de no oblidar que cal fer lleis pensant en els qui tenen més necessitat; que, per beneficiar als poderosos, no ens calen lleis en absolut, perquè ells ja tenen la llei de la selva del seu costat.

L’avantprojecte de llei per regular el lloguer turístic és una mostra més de la manca de percepció de la globalitat que caracteritza la perspectiva curt-terminista d’aquest Govern. No aconsegueix escapar-se del paradigma economicista que tot ho engoleix. No hi trobarem cap mecanisme de protecció del dret a l’habitatge entès des de la perspectiva kantiana de la dignitat de les persones. Continuarem batent rècords any rere any: rècords de número de turistes i, sobretot, rècords de residents. Perquè el problema que tenim i no sabem resoldre és com posar fre a la pressió demogràfica sobre un territori i uns recursos que són limitats i que haurien de ser objecte d’una, encara més, especial protecció de part dels nostres responsables. Mentre no hi trobem la solució, continuarem aquesta dinàmica autodestructiva de transformar ca nostra en un gran parc temàtic de cartró-pedra on no hi ha espai per allotjar-ne el personal.