27/12/15

Vull una ‘haka’ per les festes de l’any qui ve


Moro! Moro! Visc! visc!
Aquest és l'home valent
Que portà el sol
I el feu novament lluir.
Un pas cap amunt! Un altre pas cap amunt!
El Sol resplendeix!*

Hi ha un ball tradicional maorí anomenat ‘haka’ que s’ha fet famós per què molts equips esportius neo-zelandesos el practiquen abans de començar un matx. És una demostració de poder; un poder basat en la unitat del col·lectiu per sobre dels individus i en una autoestima digne d’admiració.
Els mallorquins, en general, d’autoestima, en tenim molt poca. Massa aviat ens creiem agredits i ens posam a la defensiva. Els pobles que no tenen por, no necessiten estar contínuament defensant-se d’enemics imaginaris. Noltros, en canvi, sí.
Anam a restaurants d’hamburgueses nord-americanes, de pizzes italianes, de sushis japonesos o de xop-sueis xinesos. Veiem esports inventats a Anglaterra. Hem incorporat a la nostra tradició danses de per tot arreu: el fandango, que és d’origen andalús o la jota, que prové d’Aragó. Ens vestim seguint modes de mil-i-una cultures. Tot plegat, no ens suposa cap problema. Però alerta, veiem una colla de castellers a ca nostra i ja ens posam a la defensiva.
I clar, si és un regidor que milita a un partit com Esquerra Republicana qui gestiona les activitats del poble, és totalment evident que es tracta d’un intent d’agressió pancatalanista. ‘Que no som espanyols, noltros?’, deien alguns per Plaça. I ens oblidam que Esquerra Republicana Balear va ser fundat el 1934 com la representació de la Izquierda republicana espanyola de Manuel Azaña. De ‘panca’, d’entrada, res de res.
A mi se’m posa la pell de gallina de veure una haka per televisió. No vull pensar si la veiés a dos metres de distància i en viu. M’omple d’una enveja sana veure un poble orgullós de ser qui és. M’encantaria que la meva regidora de cultura dugués un grup maorí a fer-nos una demostració de hakas per les festes de l’any qui ve, encara que supós que les arques municipals no estaran en condicions de pagar un desplaçament tan costós.
Els castellers neixen a Tarragona i amb el temps es van incorporant a la tradició de moltes altres ciutats, ben igual que, a Mallorca, els pagesos incorporaren el fandango o la jota a la seva caterva de balls populars durant el segle XIX. Les cultures, per tot arreu, son permeables, i vivim en una societat on tenim la multiculturalitat com un valor a fomentar.
Cap problema a celebrar una festa sevillana, amb buleries i soleàs i vestits tradicionals. Cap problema a compartir un simbòlic Ramadà amb els meus veïns del Magreb, i cap problema a celebrar un ‘Holi’ indi (festival dels colors de la primavera), si s’escau, com ja es fa a Ciutat des de fa un parell d’anys. Vull pensar que els mallorquins som una gent hospitalària amb tothom que ve creient que a ca nostra els espera un futur millor de treball i prosperitat. Molts padrins nostres varen haver d’emigrar i no estam per fer de bufes, ara.
Els castellers, a més, han estat declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Fa gairebé un quart de segle que hi ha castellers a Mallorca, i son una mostra espectacular de treball en equip, de solidaritat i de cohesió. Ben igual que les hakas maorís. Però, ai! Resulta que son catalans! I els pobres mallorquins, amb aquest sentiment d’inferioritat que passejam, ens sentim agredits per un suposat intent d’invasió ‘panca’ que la única cosa que persegueix és abolir la nostra identitat.
En 24 anys de govern municipal de dretes, Llucmajor no havia convidat mai la colla dels Al·lots de Llevant. Enguany, n’estaven tan contents, que gairebé han vingut de franc. Els turistes i veïns que passejaven per Plaça, varen gaudir d’un espectacle barat i emocionant a l’hora. Però alguns ho veieren con una conspiració i un intent d’agressió. Malament anem si una festa és percebuda com una amenaça.


*Traducció al català del text de la haka que proclama l’equip dels All Black de rugbi neo-zelandès abans de cada partit.

Publicat a 'Llucmajor de pinte en ample', novembre de 2015

Whatsapp o la fi de la civilització (tal com la coneixem)

Tothom que s’hagi vist involucrat en una conversa grupal a través d’un eina de missatgeria mòbil com Whatsapp haurà patit l’experiència de veure el seu terminal inundat de centenars de missatges completament intranscendents. Si aquest tsunami de missatges ens cau mentre estam treballant, podem patir un atac d’anxietat considerable; si ens passa mentre estam al gimnàs, de ben segur que podem dir adéu a la nostra sessió d’entrenament.

És evident que no podem renegar dels avanços tecnològics. Hi ha molts avantatges en l’ús de la missatgeria mòbil digital (la primera i més important, que és de franc). També hi ha molts inconvenients (el primer i més important, que és de franc). Ara bé, de la mateixa manera que de petits ens varen ensenyar a comportar-nos en societat (ens varen ensenyar a saludar, a dir ‘bon dia’, a donar les gràcies, a dir ‘adéu’, etc.), el problema és que Whatsapp ha arribat i s’ha instal·lat a les nostres vides i ningú no ens ha ensenyat la més mínima norma de cortesia o etiqueta dins aquest món virtual.

L’avantatge que suposa poder conversar amb grups nombrosos de persones tots alhora sembla evident a la majoria de les persones. A mi no m’ho acaba de semblar. Què voleu que vos digui? Em recorda aquelles tertúlies on tothom parla o crida a la vegada i ningú no escolta l’altre.

Els grups de Whatsapp han esdevingut un arma mortífera, capaç de destruir qualsevol signe de civilització damunt la Terra. Per causa de la proliferació de l’ús d’aquest invent del dimoni, les comunicacions humanes han arribat a un punt de col·lapse total. A hores d’ara, el caos que es genera en un simple grup de Whatsapp queda ràpidament fora de qualsevol paràmetre mesurable.

Permeteu que vos posi, a mode d’exemple, una típica conversació de Whatsapp entre sis membres d’un grup (en comptes de posar-los noms, els he posat números):

1: Quan quedam per sopar?
2: A mi em va be qualsevol dia
3: A mi m’és igual
1: Qedam dijous?
2: Dijous em va bé. A on?
3: Dijous, ok.
4: Dijous, cap problema
5: Dijous no puc, tinc un funeral
2: Un funeral? Qui s’ha mort?
6: Ok
3: Qui és?
6: Qui és qui?
4: Qui és el mort?
5: El pare d’un company de la feina
6: En Tomeu?
5: Si
           3: Ostres! En Tomeu! Però era molt jove!
           5: Si, tenia 50 anys.
3: On li fan el funeral?
2: Això, on quedam per sopar?                         
5: A Lloseta
2: No podríem quedar una mica més a prop?
                                   5: No, el funeral és allà.
1: Ok
3: Ok què?
2: Quan quedam, idò?
4: Quedar per anar a sopar o quedam per anar al funeral?
6: Aixì, quan feim el sopar?

Com es pot veure en aquest exemple, les converses sovint es creuen a diversos nivells: mentre un parla del sopar, l’altre parla del funeral i sempre hi ha algú que no sap de què parla. Conseqüència: allò que amb dues trucades de telèfon s’hauria solucionat, tres hores més tard encara cueja i s’ha perdut una quantitat de temps i d’energies impressionant.

Permeteu-me que vos proposi un breu compendi de normes d’etiqueta per sobreviure en aquest complicat món de la vida social digital. Heus aquí, amb el vostre permís, el meu compendi de ‘Netiqueta per a l’ús del Whatsapp en converses en grup. Un decàleg per ampliar’:

1Cada cop que algú inicia una conversa, farà be de posar una etiqueta (tag) que identifiqui la conversa. Les etiquetes es reconeixen perquè van precedides d’un símbol sense significat com $, @ o #. Per exemple:

#Sopar. Quedam per sopar?

2Totes les respostes a dins d’una conversa generada sota una certa etiqueta, s’han d’identificar com referides a aquella etiqueta. Exemple:

#Sopar. Dijous no puc.

3Qui comença un fil de conversa, és el responsable de tancar la conversa. Exemple:

#Sopar. Ok, quedam divendres a les 21 a can Moreno. Conversa tancada.

4Si, enmig d’una conversa, s’esdevé que s’inicia una conversa diferent, cal posar una nova etiqueta a la nova conversa. D’aquesta manera, sabrem a què respon cada intervenció dintre del grup.

5Mort a les emoticones! Els qui tenim una edat no reconeixem les imatges, ja sigui a causa de l’ambigüetat o de la presbícia. Jo, per exemple, només veig taques grogues que no se què signifiquen. Una paraula sempre val per mil imatges!

6Quan volem expressar que estam d’acord o en desacord amb algú, posarem sempre el nom de l’interlocutor i, a continuació, posam ‘+1’ o ‘-1’.

7Mai no escriurem res que no sigui ni útil ni important. Per exemple: Quan algú demana, ‘Qui ve a sopar?’, només han de contestar aquells que ho fan afirmativament. Els qui no, no cal que diguin res. No fa falta donar cap explicació. Exemple:

#Sopar. Qui pot venir a sopar avui?
#Sopar. Jo no puc, he de fer companyia a la meva padrina. (?!?)

8Si es fa una convocatòria, només contesten aquells que accepten la convocatòria, la resta ha de mantenir-se en silenci.

9Si algú vol fer, dins un grup, un comentari particular adreçat a una única persona del grup, ha d’utilitzar un canal privat. Intoxicar el grup amb converses privades no aporta res i provoca fatiga mental i despesa de la bateria del terminal.

1Per descomptat, quan un membre del grup no respecta l’etiqueta, se li ha de fer saber. Si un membre del grup transgredeix l’etiqueta per tres cops, se l’ha de fer fora del grup, per greu que ens sàpiga.


Tot això pot semblar antipàtic; en el fons, tan antipàtic com quan el pare o la mare diu al fill ‘saluda aquest senyor’ o ‘dona-li una besada a aquesta senyora’. La cortesia sempre és antipàtica per aquells que no la tenen per costum. Tanmateix, si tot-hom respectés aquestes consideracions i les normes de netiqueta derivades del més simple sentit comú, ens estalviaríem molts mals entesos i molt de temps perdut.

Publicat a 'Llucmajor de pinte en ample', desembre de 2015

De l’Autonomia a la Sobirania. El 30 de desembre, tothom al Born

La Festa de l’Estendard és la festa no religiosa més antiga d’Europa, com han documentat els historiadors i experts que ho han investigat. Commemora l’entrada de les tropes del rei Jaume I a la Ciutat de Mallorca i, per tant, l’inici dels set segles que fa que els illencs compartim llengua i cultura amb els nostres conciutadans del Principat.

Els actes que es duien a terme cada 31 de desembre es troben perfectament descrits i documentats des del segle XIII : el governador (màxim representant del rei), acompanyat dels jurats de la ciutat i una representació de la noblesa i dels gremis, desfilava en processó civil darrere l’Estendard, des de la Casa dels Jurats (l’actual Ajuntament) fins a la Seu. Allà s’hi afegien els representants eclesiàstics i, tots plegats, continuaven fins a la Porta de la Conquesta (aproximadament on avui es troba la Plaça de la Porta Pintada). 

El Consell de Mallorca aprovà el novembre de 2007 una Declaració de Bé d’Interès Cultural Immaterial a favor de la festa de l’Estendard. En aquesta declaració es proclamava que “La Festa de l’Estendard, que es celebra anualment el 31 de desembre a Palma, i amb la que es commemora la incorporació de Mallorca a l’àmbit dels regnes cristians europeus, recordant l’entrada dels cristians a la capital àrab del Regne de Mallorca, és la més antiga del seu gènere de la corona d’Aragó, i model de les que amb més o menys fortuna es varen instituir amb el mateix sentit a Menorca, Eivissa i, puntualment a València i Nàpols. La seva celebració, que es remunta als primers anys posteriors a la mateixa conquesta i tot els canvis soferts al llarg dels temps l’han convertida en una de les festes civils, de caràcter nacional més antigues d’Europa.”

Des de l’any 1986, la festa de l’Estendard ha esdevingut la principal manifestació de la reivindicació dels drets nacionals del poble mallorquí davant l’imperialisme castellà. De llavors ençà, cada 30 de desembre, la pràctica totalitat de partits polítics, sindicats, associacions i altres entitats de la societat civil que manifesten, en major o menor mesura, la seva sensibilitat cap al fet nacional, es posen d’acord i s’apleguen en una manifestació que recorre els carrers de Ciutat, des del Born fins a la Plaça dels Patins.

Enguany, la Festa de l’Estendard i la Manifestació del 30 de desembre tenen un significat especial, ja que durant tot el 2015 hem estat recordant que fa 300 anys que vivim sota la dominació d’un estat i d’un govern que ni ens estima ni es preocupa per nosaltres; que Mallorca és, tan sols, la més productiva de les mamelles econòmiques que apaivaga les ànsies explotadores dels corruptes i ineficients governs de l’Estat espanyol.

Que les Illes Balears son una colònia d’España, amb més del 16% del nostre Producte Interior Brut que se’n va cap a Madrid per no retornar mai, és un fet que ningú, mínimament informat, pot, a dia d’avui, negar.

Darrerament hem estat testimonis de múltiples esdeveniments que han mostrat que el sentiment que som un poble i una nació radicalment diferent a la dels castellans és cada vegada més viu entre nosaltres: conferències, actes institucionals, concerts, presentació de documentals i altres actes a gairebé tots els municipis de Mallorca; la constitució d’entitats civils com l’Assemblea Sobiranista de Mallorca o el Cercle Mallorquí de Negocis; per no citar la gran manifestació del setembre de 2013 o la mobilització dels docents i totes les persones disposades a defensar un model d’educació laic, lliure, democràtic i en català.

Finalment, aquest 2015 ha fet palès que, per molt que el Govern de la nostra Comunitat Autònoma pugui canviar de signe, res no altera el fet dramàtic que ni les dretes ni les esquerres tenen cap capacitat de maniobra per dur a terme les seves propostes polítiques, donat que és l’infame Senyor Montoro qui marca les línies pressupostàries sobre les quals camina la nostra feble Autonomia.

Enguany es fa més important que mai que les institucions espanyoles se n’adonin que som un poble; que, tard o d’hora, esdevindrem un estat, perquè així ho volem cada cop més mallorquins i mallorquines; es fa més important que mai demostrar a la tropa de la Capitanía General de Baleares, per exemple, que actes com la desfilada com la que varen voler perpetrar el 27 de novembre passat pels carrers de la nostra Ciutat son un insult a la nostra dignitat com a nació; es fa més important que mai demostrar a tots aquells que pensen que els mallorquins i mallorquines som un poble conservador, cofoi i resignat (la Comoditat Autònoma que menciona en Llonovoy) com n’estan d’equivocats.

Enguany es fa més important que mai cridar ben fort que l’actual model autonòmic està esgotat i que ens cal pensar que, més que autonomia, el que necessitam és sobirania.

Sobirania per gestionar els recursos econòmics que generam amb el nostre treball i la nostra capacitat de producció de riquesa, que no és poca. Sobirania per recaptar i pressupostar segons les nostres pròpies necessitats; per no enviar, cada dia, any rere any, deu milions d’euros que se’n van cap a Madrid per no tornar. Sobirania per desenvolupar i fer realitat les polítiques econòmiques, territorials, educatives, socials i culturals que volem els mallorquins. Sobirania per gestionar els nostres ports i aeroports, les nostres escoles, els nostres hospitals, les nostres carreteres i les nostres polítiques d’assistència a aquells que ho han de menester.

Per això, des de les planes d’aquest mitjà, vull fer una crida a tots els mallorquins i mallorquines per tal que el proper dimecres 30 de desembre, a les sis de l’horabaixa, deixin estar per uns moments les seves obligacions familiars i les altres que sembla imposar-nos el model consumista de la societat en que ens ha tocat viure i que s’apropin al Born: que comparteixin amb tots nosaltres el desig de viure plenament en català i en unes institucions de govern que ens representin veritablement, que prenguin consciència que la nostra força rau en la nostra unió, que ens ajuntem totes i tots per cridar, amb una sola veu, que Mallorca no ha deixat mai de ser, que els mallorquins i mallorquines exigim, ara mateix, la sobirania que mai no ens hauria d’haver estat segrestada.

Publicat a l'Ara Balears, 27 de desembre de 2015.