30/6/14

Històries del meu padrí

En un poble irreal d’un país irreal, hi havia dos grups que pugnaven pel govern municipal. Com que l’equilibri de forces era molt estable, un dels dos partits va idear una estratègia basada en el conegut mantra ‘divideix i venceràs’. Així, va donar un bon grapat de milions a un conegut demagog per tal que creés una tercera força capaç de manllevar suports al seu adversari. Així va néixer aquell tercer partit, el qual, amb lemes ambigus i una bona càrrega de promeses que tothom sabia impossibles de complir, va aconseguir situar un regidor dins l’ajuntament, un regidor que rompia l’equilibri anterior.

La sorpresa, però, va ser quan aquell regidor d’aquell tercer partit, creat del no res amb diners provinents d’un d’aquells dos partits, va donar suport al candidat a la batlia d’aquell altre partit al qual es suposava que hauria d’haver perjudicat. És el que tenen els personatges de les històries, un mal costum de pensar per ells mateixos. Així, l’amo, és a dir, el partit que havia posat els diners per crear aquell tercer partit, sentint-se enganat i defraudat, va prendre les seves mesures i, un vespre, quan ja no hi quedava ningú dins l’ajuntament, un grup de militants va aglapir el nou regidor i li varen donar una pallissa de ca. Tal com sona. Una pallissa que, després de tants d’anys, encara ara es recorda.

El missatge va ser prou clar, i el nou regidor va entendre que ni els cans més rabiosos mosseguen la ma d’aquell qui els dona de menjar. A partir d’aquell moment, el seu suport va ser per al partit qui havia estat el seu benefactor econòmic (que no físic) i la estratègia pensada originàriament va donar els seus fruits. L’equilibri es va rompre i els apallissadors varen veure complits els seus propòsits.

Aquesta història me la va contar el meu padrí fa molts anys i, com és del tot evident, per força és una història inventada, ja que aquestes coses no poden passar mai en un país civilitzat.

Tanmateix,  una cosa que ens ensenya aquesta història és que les voluntats de les persones tenen un preu i, amb pallisses o amb diners, es pot tenir segrestada la capacitat d’anàlisi i de reflexió d’un bon grapat de persones, les suficients per què l’autoritat pugui disposar de soldats ben disposats a defensar allò que alguns en diuen “lo nostro”, és a dir, la font econòmica del seu benestar individual i privat.

A més, sol passar sovint que aquells governants inútils, ineptes i incompetents, que no son capaços de defensar amb accions i amb arguments la seva gestió, tinguin la temptació de recórrer a la compra de les voluntats. Temptació, dic, que no vol dir que sigui realitat, perquè torn a repetir que és impossible que aquestes coses passin en un país civilitzat.

Tot això plegat, ben poc te a veure amb allò que alguns altres creiem que és i ha de ser la política: la vocació de servei i la voluntat de treballar per al benestar no d’uns pocs mantinguts, si no de la major part dels habitants d’una ciutat o d’un país.

En un país civilitzat, els ciutadans trien les persones millor preparades per a gestionar els serveis públics amb honestedat, transparència, eficàcia i responsabilitat. I si no compleixen amb les seves obligacions, els demanen explicacions a les següents eleccions. Això és el que passa en un país civilitzat.

Però en el poble irreal del país irreal de què em parlava el meu padrí, en canvi, passava tot el contrari: els ciutadans triaven els més incompetents, els més incapaços, els més irresponsables, però, això si, els més compromesos a garantir els interessos privats dels seus soldats. I, tot i que els governants municipals demostraven una absoluta incapacitat de gestionar absolutament res ni amb honestedat, ni amb transparència, ni amb eficàcia, ni amb el mínim sentit de la responsabilitat, els seus peons els tornaven a votar, perquè d’aquella manera tenien garantits els seus interessos privats. Una prova més, aquesta, que el poble de les històries del meu padrí per força no podia haver existit mai.


Incapacitat per gestionar la llar de la gent gran, incapacitat per  gestionar les escoletes municipals, incapacitat per gestionar el servei de policia local, incapacitat per gestionar la recollida del fems, incapacitat per gestionar els serveis esportius municipals, incapacitat per gestionar la programació dels actes festius del municipi, incapacitat, incapacitat, incapacitat. En un país civilitzat, com és el nostre, semblaria mentida que es pogués ajuntar en un grup de dotze persones com era l’equip de govern municipal una tan elevada quantitat d’incapacitats. Però tot això, és clar, son històries de padrins.

1/6/14

El cost de la vida a les diferents CCAA

Es miri com es miri, les Illes Balears son la puta més sucada i explotada d'España



Sobre la llibertat

Veig una fotografia d'un grup de persones que sostenen una pancarta: "No volem veure TV3 a Mallorca". Aquestes persones deuen ser del Sírculo, perquè queda palesa la seva ignorància de les regles més elementals del llenguatge. M'explicaré: si el que pretenen és manifestar-se en contra del lema "Volem veure TV3", s'han equivocat de totes totes. El contrari de "Vull veure TV3" no és "No vull veure TV3", si no "Vull no veure TV3", és a dir, "Vull que no es pugui veure TV3".

Això ho sap qualsevol alumne de batxillerat que hagi estudiat una mica de lògica. Que algú replica que ambdues frases volen dir el mateix? De cap manera. Hi ha una diferència extraordinària entre una frase (No vull veure ...) i l'altra (Vull que no es vegi ...).

Quan una persona diu que no vol alguna cosa, per exemple no veure un determinat canal de televisió, això no implica res més que la decisió personal i intransferible de sintonitzar un altre canal o, simplement, apagar el televisor. I aqui no ha passat res més. La llibertat de cadascú es manifesta triant un canal o un altre o no triant-ne cap.

En canvi, quan una persona afirma que vol que un canal no es vegi, està fent una veritable declaració política: "Ni jo ni ningú altre ha de tenir cap possibilitat de veure TV3". Això, per molt que sembli una opció legítima, no és ni més ni manco que l'expresió d'un pensament totalitari.

Ara bé, no és el Partido Popular i, per extensió, tots els partits de dretes del món, un campió de les llibertats individuals? No s'omplen la boca de defensar la llibertat individual per sobre de qualsevol consideració? Idò els fets demostren tot el contrari. Un simpatitzant del PP conseqüent diria: "Jo no vull veure TV3 però defensaré que qualsevol persona tingui el màxim accés a tots els canals i mitjans d'informació". Així, mentre ell decideix lliurement veure, per exemple, la 13, un altre persona triaria un altre canal. Això seria un exercici legítim de llibertat. La llibertat, tots ho sabem, exigeix pluralitat d'opcions. Un simpatitzant del PP conseqüent amb la defensa del seu ideari polític exigiria que tots els ciutadans tinguèssim, per tant, accés al màxim número de canals informatius: des de TV3 a Al Jazeera, passant per Euskal Telebista, Tele Madrid i Intereconomía (o el que sigui que hi ha ara).


En canvi, els defensors de les llibertats d'aquest país de picaresca que es diu España no han estat mai defensors de la pluralitat. Al contrari, son els adalids del pensament únic. Temen qualsevol forma de pensament que no sigui el seu. Millor dit, temen qualsevol forma de pensament. La pluralitat és la base imprescindible per a construir idees pròpies i un esperit reflexiu i autocrític, paraules el significat de les quals desconeixen per complet els membres del Partido Popular.

Balears no necessita España

Alberto Magro és un periodista que sovint publica  articles molt interessants sobre la economia de les nostres illes a la premsa local. El passat 17 de maig publicà un text on, analitzant dades del CEPREDE (Centro de predicción económica), conclou que Balears és la CA que menys ven a la resta de l'estat. Balears exporta per valor de 733 milions d'euros a les altres comunitats mentre que compra per valor de 5.251 milions, més de set vegades més. L'economia de les illes està tan lligada al turisme estranger i tan poc a l'español que unes Balears independents serien un dels estats més pròspers d'Europa. L'economia que més impostos regala a la resta d'España viu cada cop més allunyada  de la Meseta.

Si parlèssim de diners, Balears seria la regió més interessada a fugir d'España quan abans millor. En canvi, els empresaris de les nostres illes encara no s'han tret la bena de davant els ulls. Ells haurien de ser els més interessats a promoure el sentiment sobiranista, però la realitat és que encara son una minoria molt insignificant els empresaris que defensen obertament una hipotètica sortida de l'Estat.

Seria molt important treballar en aquesta línia d'argumentació. Els empresaris son, per definiciò, molt sensibles al raonament economicista. La iniciativa del Cercle Català de Negocis hauria de tenir una correspondència immediata a les Balears. El dinar i la conferència que el president del CCN va fer a Mallorca no ha de ser una flor d'estiu. Ens cal comunicar aquestes xifres a tots els nostres coneguts amb vinculacions amb les empreses de les Balears.


Les Balears son un excel·lent negoci per a l'Estat español. Tanmateix, España no ha respectat mai aquella màxima que recomana no mossegar la mà de qui et dona de menjar. Allò que el gos més ximple i betzol hauria entès, España no és capaç d'entendre-ho. Potser sigui millor així i ens resulti més fàcil convèncer els indecisos.

Les paperetes i les paperines (curiositats)

Avui la bústia de ca nostra és plena de sobres. Normalment, només arriben factures (i de cada vegada menys, ja que tenim per costum de demanar la factura electrònica, per allò d’estalviar paper). Tanmateix, cap sorpresa, perquè ben igual que hi ha el temps dels espàrrecs, també hi ha el temps dels sobres, i ara n’és aquest.

Dins els sobres, propaganda electoral de quatre formacions: PP, PSOE, EU i ER. En total, set sobres. Set o vuit? Idò set, per què tots els partits menys un envia un sobre a cada adult que resideix en un mateix domicili. Només Esquerra Republicana té esment d’enviar un únic sobre a nom de la meva parella i meu, la qual cosa (tornant a allò d’estalviar paper), ja és d’agrair.

Una altra cosa que crida l’atenció és que tots els sobres venen identificats amb els logos de cada partit, tots menys un. En aquest cas, el sobre del PP no mostra en el seu exterior cap senyal que pugui relacionar-lo amb el partit que governa España. Curiós. Deu ser el seu costum (dels sobres B) o deu ser que tenen por d’alguna cosa?

Jo penso que deuen tenir por, per què també crida l’atenció el cartell electoral del seu cap de llista. Anant pels carrers del meu poble, he pogut veure uns cartells de color blau amb una imatge translúcida del candidat Arias Cañete, amb la cara també de color blau, ben igual que si fos un nedador practicant apnea en el fons del mar. No és un blau ‘barrufet’ (pitufo, en castellà), si no un blau com si al candidat del PP l’haguessin trobat allà mateix on aquesta setmana diuen que han trobat les restes de la nau Santa María, aquella den Cristòfol Colom. Sembla que la intenció dels publicistes del PP és que no es vegi massa la cara d’aquest home, i la veritat és que ho aconsegueixen.

Aquesta sospita es confirma quan obrim el sobre del PP. A diferència dels altres, dins el sobre del PP no hi ha una carta del candidat. Al sobre del PSOE hi ha una carta d’Elena Valenciano, la cap de llista estatal. per cert, amb una fotografia que no se sap si és ella o na Nicole Kidman, de tant de trucatge que l’hi han posat, però això és una altra qüestió. El que deia, al sobre del PP hi ha una carta, però no és den Cañete, sinó del president del partit (i del govern), Mariano Rajoy. També crida l’atenció que no sigui el candidat qui s’adreci als seus potencials votants, però vista la perla que va amollar sobre les dones l’altre dia, potser el publicistes del PP, en aquest cas, també l’han encertat no deixant-lo piular més del que és necessari.

El text de la carta del president del Gobierno español també crida l’atenció: comença amb un paràgraf  on aprofita per lloar el camí de l’Estat cap a la recuperació econòmica (una recuperació que no veu ningú més que ell).  Però aquesta és una qüestió que res té a veure amb aquestes eleccions: el president Rajoy aprofita la carta de les europees per fer-se propaganda gratis. així demostra el que l’importen aquestes eleccions.

Després, continua amb les típiques obvietats (que si a Europa es decideixen coses importants, però res del que pretenen fer si governen), això si, però, amb una quantitat sorprenent de faltes (aquí el publicista exhibeix un domini nul dels signes de puntuació).

Una altra cosa que crida l’atenció: en Rajoy em parla de ‘Tu’ i na Valenciano em parla de ‘Vostè’. Els vells estereotips de les dretes i les esquerres han passat a millor vida. Bé, no passa res.

Per cert, algun expert en grafologia hauria de fer una anàlisi de la lletra den Rajoy. Aquest senyor, al costat de la seva signatura, escriu, de la seva mà, ‘Nuchas grcias’. A Deu siguin dades, faltaria més. Però sembla no saber que la paraula ‘grcias’ duu una ‘a’ entre la erra i la c, o que ‘Muchas’ s’escriu amb ema i no amb ena. A més, té una lletra pròpia d’un infant de primària. Bé, tampoc ens hem de sorprendre, el seu desenvolupament intel·lectual tampoc sembla que vagi massa més enfora.

En definitiva, sobres blancs, grisos, apàtics, els dels dos partits principals, que demostren que com menys interès es generi entre la ciutadania, molt millor per ells, i un sobre de color taronja, ple d’alegria i vitalitat, el d’Esquerra Republicana, amb les imatges somrients den Josep-Maria Terricabras i den Miquel Àngel Sureda, ben visibles ja des de l’exterior del sobre, que demostren la il·lusió i les ganes que té aquest partit de fer un bon resultat a aquestes eleccions al Parlament Europeu.

I per acabar, un acudit que circula per les xarxes: si aquesta setmana et trobes un sobre del PP, no cal que et posis content,  a dintre no hi trobaràs diners, només propaganda.


Que tinguin una bona tria.