Ferraris per a tothom

Hi ha un llibre publicat el 2010 i titulat “Ferraris per a tothom” on l’autor defensa el capitalisme com el somni d’una societat on tothom podria tenir un Ferrari. Una societat on la riquesa estigués tan ben distribuïda que tenir el millor cotxe del món seria una aspiració a l’abast de tothom.

Suposant, i ja és molt suposar, que el petroli no fos un problema – que ho és – ni que aquesta situació tingués cap repercussió sobre el canvi climàtic del planeta – que tampoc no seria el cas – la hipòtesi de l’autor descuida un fet important, un fet que té a veure amb una espècie de mania que els psicòlegs tenen perfectament identificada com quelcom bastant freqüent entre els humans, i és el fet que, en el cas que tothom tingués un Ferrari, aleshores un Ferrari deixaria de ser un “Ferrari”. És a dir, deixaria de ser el símbol de riquesa, poder i exclusivitat que és. En la societat utòpica que descriu l’autor, un Ferrari vindria a ser com un Seat Panda i, llavors, els poderosos cercarien altres models de cotxes, més ràpids, més cars, que els permetessin posicionar-se per damunt de la resta dels mortals.

Un comercial que treballa per a la Ferrari sap perfectament que allò que volen els seus clients és poder diferenciar-se de la resta dels humans. El Ferrari és, més enllà d’un cotxe francament incòmode i amb múltiples inconvenients, un símbol de poder i d’estatus social. Quan algú entra a la concessionària d’aquesta marca mai no interroga el venedor sobre si el vehicle té sistemes de seguretat, si té un consum moderat i totes aquestes altres coses que són importants per a la major part de nosaltres. No, ells no tenen cap interès en tot això.

A l’altre extrem, l’economista britànic Fred Hirsch definí, l’any 1976, el concepte de “bens posicionals”, per referir-se a aquells bens que proporcionen plaer o satisfacció, precisament, en la mesura que els altres no els poden gaudir. Els bens posicionals tenen a veure amb el fet que als humans ens agrada presumir. D’acord amb el concepte de “bé posicional”, un humà estàndard no només vol tenir un cotxe, si no que, de forma especial, vol tenir un cotxe “millor que el que té el seu veí”.

Un bé posicional típic és poder gaudir d’una platja verge. El plaer s’obté, precisament, del fet que a la platja no hi ha ningú més que jo. En el moment en que apareix algú a menys d’un quilòmetre, el plaer que ens proporciona la platja s’esvaeix. El nouvingut ens fa nosa, molta nosa. Des del punt de vista de l’atractiu turístic, Mallorca era un Ferrari: Mallorca tenia tot el que es podia desitjar per gaudir d’unes vacances privilegiades: platges, clima, paisatge, accessibilitat des de gairebé qualsevol aeroport civilitzat, preus raonables, cultura de servei, equipaments de qualitat. L’illa de la calma, en poques paraules.

Però per als indígenes privilegiats que hem nascut a Mallorca, la perspectiva és una mica diferent: les darreres dècades, els mallorquins hem estat disposats a renunciar a bona part del que representa viure a Mallorca a canvi dels beneficis que el turisme “de masses” ens ha aportat.

Ara estam entrant en una nova etapa: el turisme massiu. I amb això, els estudis socials s’han omplert de conceptes com “índex de pressió humana”, “capacitat de càrrega d’un territori”, etc. Com exemple dramàtic, hem vist com la Unesco ha llançat un ultimàtum a les autoritats de Venècia per tal que posin fre al trànsit de creuers i al turisme massiu. La foto publicada d’un creuer de més de quinze pisos entrant en un canal de la ciutat fa autèntica feredat.

Una conseqüència de la massificació és que Venècia ha passat de tenir 175 mil habitants fa cinquanta anys a tenir-ne tan sols 50 mil. La Ciutat sembla condemnada a convertir-se en un museu sense habitants on els turistes compren màscares fabricades a la Xina.

Mallorca no és, encara, Venècia. Però anem camí de patir del mateix mal d’èxit. A Mallorca passam de 866 mil ànimes el gener a 1,5 milions a l’agost (segons dades del nostre Govern). Això significa gairebé duplicar la quantitat de persones que hi ha sobre l’illa, però també augmentar el número de cotxes, la quantitat de fems que generam, el volum d’aigua que consumim i que no tenim, etc. Mentre Mallorca s’omple de turistes, es fa cada vegada més difícil viure a Mallorca.

La Mallorca de fa anys era com el Ferrari: un luxe. Però la massificació provoca inevitablement una pèrdua de valor posicional del nostre producte. Una Mallorca sobre-saturada és com una platja deserta plena de gent. Crec que no estam molt lluny del dia en què els mateixos turistes prendran les decisions que nosaltres, com a país, semblam no ser capaços de prendre. Al cap i a la fi, volem vendre Ferraris o Seats Panda?

Carta oberta al president de PIMECO

Benvolgut Bernat

He llegit amb molt d’interès el teu escrit publicat dilluns passat amb el títol de “Comercio y cruceros”. En aquest article dius que, des de Pimeco, sempre heu defensat el turisme de creuers per diverses raons: dius que es tracta d’un turisme de qualitat, que té presència en els mesos de temporada mitja, que compra al comerç i que té un baix impacte en consum d’energia.

Des de l’amistat, però amb contundència, t’he de dir que no estic gens d’acord amb la valoració que fas. Potser el turista de creuers tingui un nivell adquisitiu més alt que el típic hooligan de “ballermann sex” però, siguem realistes, la major part de la despesa que fan els creueristes la fan dintre del mateix vaixell. Dius que compren al comerç? Ho dubto molt. Primer, el principal interès que té la majoria és visitar la Seu; el màxim que fan, gairebé tots, és comprar un imant en forma d’ensaïmada per posar a la seva gelera – 15 € de despesa mitjana. Segon, els comerços que visiten son els del centre comercial de Porto Pi on, com ja saps, el que hi ha son les mateixes franquícies tèxtils que es poden trobar a qualsevol ciutat; tanmateix, es passegen molt, però fan poca despesa – 60 € de mitjana; i no vulguis saber com queden les tendes – en especial les de roba; Després del seu pas, qualsevol semblança amb allò que contaven del cavall d’Atila no és mera coincidència. Fem una enquesta entre les dependentes, a veure que ens expliquen.

Pel que fa a l’impacte ambiental i energètic, molt s’ha publicat sobre l’immens consum de combustible que han de fer aquests monstres, que mai no poden aturar els seus motors. He llegit que contaminen l’equivalent a tretze milions de cotxes cada dia. Una autèntica animalada, es miri com es miri. A banda d’això, m’agradaria tenir algun estudi objectiu que ens informés del que ens costa en aigua de consum – que, de ben segur, la paguen a preu d’hoteler – i en incineració de les deixalles que buiden al port – que, pel que m’han contat, no poden ser reciclades i suposen un cost a la nostra Administració. Per algun motiu deu ser que els principals ports dels Estats Units ja han prohibit que hi atraquin creuers.

A banda d’això, no podem oblidar que tots aquests creuers naveguen sota banderes de paradisos fiscals – Bahamas, Panamà, Bermudas, etc. – on la legislació laboral es tan laxa que els treballadors pateixen unes condicions laborals vergonyoses, per no dir inhumanes. Hi havia un reportatge molt interessant sobre això: “La cara oculta dels creuers”, signat per Damià Bonmatí.

Seria molt necessari que es fes un estudi rigorós i imparcial – no com els pamflets que publica l’Autoridad Portuaria - sobre quin és el benefici real que queda a Mallorca. Pimeco en va fer un el 2014 i les xifres eren clares: el volum de despesa dels creueristes no arribava  ni al 0,8 % de les vendes totals del comerç minorista. Seria bo que s’actualitzessin aquestes xifres. Estic ben segur que ens duríem una sorpresa no gens agradable.

Però fins i tot que els beneficis econòmics fossin significatius, estaràs d’acord que no tot es compra amb diners. L’organització que presideixes sempre ha estat capdavantera a l’hora de defensar un model de ciutat mediterrània i feta a la mida de les persones que l’habiten. El president de Pimeco ho sap millor que ningú.

Per acabar, com dius al final del teu escrit, “seguim caminant”. Home! Caminar, el que es diu caminar, pel centre de Ciutat, fa molts mesos que no és gens fàcil. Per aquelles persones que treballen en ocupacions que no estan directament lligades a l’activitat turística – pensem en advocats, enginyers, comercials, transportistes, etc. -, treballar al centre és una autèntica bogeria. Els mesos de temporada mitja que cites jo mateix m’he trobat en més d’una situació surrealista, pobre vianant veritablement atrapat entre grups de turistes en bicicleta, altres que anaven amb aquestes plataformes elèctriques de dues rodes – Segway, li diuen -, vianants i grups d’alumnes i pares sortint del col·legi de Sant Francesc. I jo, ben al mig, sense poder ni avançar ni fer enrere.

Bernat, estam en una situació límit, molt a prop del caos – llegeix, per cert, les manifestacions dels controladors de l’aeroport. Entre cotxes de lloguer i turistes despistats, Palma s’ha convertit en una ciutat inhabitable. Estic segur que dins Pimeco mateix hi ha més d’un que pensa que cal posar límit JA al turisme en general i, molt especialment, al de creuers, que és el pitjor de tots. Puc entendre que vulgueu mantenir una relació cordial amb el govern de l’Ajuntament i que valoreu positivament la diversificació del transport de passatgers entre el Moll i la ciutat. Però no ens enganem. El problema és molt simple: “A Ciutat – i a Mallorca - ja no hi cabem”. Per molts de minibusos que posin. Es ben necessari, crec, que organitzacions com Pimeco es torni a posar al davant de la defensa de la nostra ciutat.

Una setmana al Festival Park

Avui he dinat a ca mon pare. L’home, que te setanta-vuit anys, viu tot sol a s’Arenal de Llucmajor i és una mica sord. Bé, en realitat és molt sord. Acabats de dinar – per cert, quin tumbet que m’ha fet - veig a les notícies que la senyora De Cospedal, en un acte celebrat amb les seves gavines a Ciutat, manifesta als mitjans que “el Govern de la nostra comunitat ha declarat la guerra al turisme”, amb això de l’Impost del Turisme Sostenible. Mentre ho diu, per la finestra m’arriba un renou com de màquines escardades. Guait i veig una dotzena d’orangutans que passegen un altaveu de discoteca, amb rodes i un mànec, fent sonar a tota pastilla una aberració que no se sap si és l’himne d’un club de tercera regional de per devers Magdeburg o bé el darrer hit de l’Udo Lindenberg. El cas és que, entre l’altaveu i els orangutants - que van de banda a banda del carrer - sembla  que siguem a Polònia el dia que les tropes de Hitler entraren per Wielum.

Com és possible que un país que ha alletat genis com Bach o Beethoven produeixi aquesta mena de primats? Espècimens que cauen gats com una sopa abans del migdia, fanàtics de la caiguda lliure des de les balconades a la piscina, obesos que no tenen cap pudor de passejar mostrant el cul pel carrer; I, sobretot, aquest patètic gust per uns renous que a cap banda del món civilitzat ningú gosaria d’anomenar música!

En fi. Que la cosa no s’acaba aquí. Acte seguit, ens conten que arriba al Port de Ciutat el Monstrosity of the Seas, el parc comercial flotant més gran del món, amb la seva càrrega de 9.000 ànimes. Tot s’ha dit d’aquesta prometèica aberració: que contamina l’equivalent a tretze milions de cotxes, que cada hora consumeix dues tones de fuel, etc. El fet és que, pel que comenten els botiguers, l’efecte de l’arribada d’aquest vaixell sobre la nostra economia és gairebé igual a zero. Normal, s’ho gasten tot a dintre!

Vos imagineu passar-vos una setmana sencera sense sortir del Festival Park? Veritat que preferiu condemna de presó a Madrid? Idò això és el que me sembla a mi la idea de passar una setmana dintre d’un d’aquests mal anomenats creuers pensats per a escurar-te fins al darrer cèntim de la teva butxaca.

Me sap greu, senyora De Cospedal, si a Vostè li preocupa que els nostres governants comencin a pensar en un canvi de model, que es plantegin limitacions a la massificació, a la sobrecàrrega demogràfica sobre unes carreteres, unes platges i unes ciutats que s’han convertit en inhabitables; que, com a conseqüència d’això, el Govern de Madrid no recapti tots els impostos que Vostès necessiten per edificar estacions d’AVE a Villarobledo o a Quintanar de la Orden. Però resulta que, als pocs indígenes que quedam en aquestes illes nostres i que encara estimam el país que hem heretat dels nostres padrins, ens importa la nostra terra, la nostra salut i la nostra tranquil·litat. Allò de “la isla de la calma”, li sona? I més especialment quan ens assebentam que aquella llegenda urbana que diu que els mallorquins, sense turisme, ens hauríem de menjar les pedres, no té cap fonament empíric.

He contemplat durant més de cinquanta anys la degradació de la nostra terra. Mentre quatre desalmats s’enriqueixen, els mallorquins i mallorquines hem hagut de suportar que ens tractin com a bosquimans, “sí bwana, sí bwana”. Per part meva, m’estim més un atac de pedres als ronyons que tots aquests turistes, siguin els qui venen en creuer o siguin els qui ven amb l’altaveu. Si el vicepresident Barceló, a la fi, ha caigut de la figuera i se n’ha adonat que ja és ben hora que fotem fora de ca nostra tota aquest esbart de moscards que ens xuclen els pocs recursos que tenim a canvi de ben poca cosa, idò ben fet. I si a algú de per Castella no li agrada, que s’hi posi fregues.

Per cert, quina sort que té mon pare de ser sord. Ell, pobret, quan han passat els orangutans amb l’altaveu, no se n’ha temut de res.

No hi cabem!

No puc començar aquest escrit setmanal sense agrair l’amable resposta den David Abril a la meva proposta de debat de la setmana passada i, també, a tots els qui s’hi han volgut afegir a través dels seus comentaris, que han enriquit la reflexió. El debat no està esgotat i de ben segur que hi tornarem. Sobretot perquè, si una cosa m’ha quedat clara després de llegir amb atenció la resposta del company Diputat és que no hi sobra ningú a l’hora de pensar i decidir el què hem de fer  a partir d’ara. El debat de la Sobirania no és un passatemps teòric d’intel·lectuals ociosos; ben al contrari, és un debat sobre com patim, en el nostre dia a dia, el fet de no ser lliures per decidir com volem viure.

Vegem, a tall d’exemple, el desastre convivencial al què hem abocat, entre tots, la nostra estimada Ciutat. Ho mirem com ho mirem, Palma no pot suportar més la saturació de vehicles i de persones que pateix. Es com si haguéssim parat taula per quatre i es presenten quaranta a sopar. Senzillament, tots son benvinguts – ja ho deia l’estimat cantant galàctic -, però no n’hi ha per tothom.

Circular en cotxe per Palma és una odissea, però fer-ho en moto o en bicicleta no millora la situació. Es necessiten vint minuts per anar, en moto, des de la benzinera de les avingudes fins als instituts de la Via d’Alemanya. Caminar des del Temple fins a Cort tampoc no és cap experiència plaent, és una carrera d’obstacles plena de riscs. Ho podem dir més fort però no més clar: Senyors, no hi cabem!

Potser no ens n’hem adonat, però s’ha produït un canvi de model. El que són les coses, més de trenta anys demanant una reflexió per tal de trobar alternatives a l’estacionalitat i ara resulta que la realitat ha canviat sense que nosaltres haguem fet res per preparar-nos. Quan el model era el del sol i la platja, ens lamentàvem del ghetto sub-humà en què havíem convertit el famós “Ballermann sex” de la platja – mal dita – de Palma. Al manco, als hooligans bavaresos els teníem controlats dins un espai definit. No es movien gaire d’allà. Ara és pitjor: entre els qui son vomitats cada dia des dels monstruosos i altament contaminants creuers que atraquen al Moll i els qui lloguen cadascun dels més de 60.000 cotxes de lloguer, la vida dels resignats indígenes se’ns fa molt i molt complicada. I tot perquè no estàvem preparats pel que ens ha caigut a sobre. No ho havíem previst, no ho havíem planificat. Un cop més, podem entonar, cofois, una oda a la Improvisació, aquesta deessa nostra tan reverenciada.

Ens hem de demanar, ja, sense més dilació, si paga la pena fer tot aquest sacrifici. Posem dos exemples: Un, qui cobra les taxes portuàries als creuers? Evidentment, l’Estat espanyol, a través d’aquest subproducte del colonialisme més descarat i fatxenda que es diu “Autoridad Portuaria”; Dos, qui cobra els lloguers de cotxes? Podeu estar segurs que en la majoria dels casos no són empreses de les illes.

I, mentrestant, surt el senyor gallec aquell que malda des de fa vuit mesos per ser president i diu, amb la goteta de saliva que sempre li penja a la dreta dels llavis, entre la barba, que “hay que potenciar el turismo de cruceros”. Ala idò, menjau morena que l’Estat – és a dir, l’inefable Montoro - recapta mentre, a nosaltres, ens foten a preu de patató la poca aigua potable que tenim i ens deixen els residus i el fems. En poques paraules, feim el negoci de na peix frit.

Tot això és la conseqüència, en el dia a dia, de no ser sobirans del nostre destí: Ni l’Ajuntament de Palma pot enfrontar-se amb els capos del Port ni el Conseller de Turisme pot posar límits a aquesta voràgine de carn humana descontrolada.

M’encanta com ho diu el company Joan Pau Jordà: “Vivim del turisme però odiam el turisme”. Tenc ben clar que embrutar les parets dels casals centenaris del casc antic no és la solució. Potser, però, podríem editar i repartir uns tríptics on explicam, de forma clara i sense embuts, que sí, que els turistes son benvinguts, però que no venguin tots a l’hora, que la casa és petita i no hi ha cadires per a tothom. Seria una inversió (és conya) continguda: Ens bastaria fer una tirada de vit-i-sis milions d’exemplars per any.

Carta oberta a David Abril

Benvolgut David

Vagi per endavant la meva més sincera admiració intel·lectual a una persona que ha demostrat mantenir una claredat de principis i una coherència ideològica més enllà de qualsevol dubte. Tot i que no fa molt que ens coneixem, cada cop que ens hem trobat m’has demostrat tenir les idees clares i la fermesa per dur-les endavant.

És indubtable que compartim molta ideologia però també ho és que discrepam en alguns detalls. Tanmateix, cadascú és al seu lloc i les diferències estratègiques i programàtiques en cap moment justificarien cap tipus d’atac personal. Per tant, res més allunyat d’aquest escrit. Es tracta de fer una reflexió, oberta a tothom que hi vulgui participar, sobre quin pot ser el nostre futur, si és que tenim un futur a compartir.

Això implica, també, que no tinc cap interès a qüestionar el que ja està fet. El passat, passat està. Com deia una persona a qui també admiro: que tothom vengui plorat de casa. L’autocrítica, la reflexió, cadascú la fa amb els seus i en privat. I això val per a tots. Ni tinc cap dret ni cap capacitat per jutjar les decisions que s’hagin pogut prendre en el passat. Tots cometem errors.

La pregunta és, què fem, a partir d’ara, estimat David? Jo, personalment, tinc clar que l’espai del sobiranisme a les illes continua essent minoritari i que no hi ha prou pastís per a repartir. És evident que la millora de l’autogovern, sigui aquesta millora quantitativa o qualitativa, no figura entre les principals preocupacions de la nostra societat i el repte que tenim és enorme: fer que aquesta societat prengui consciència de quina és la causa dels seus mals. Com posar en el centre del debat polític i social la problemàtica de la nostra dependència colonial respecte d’un estat que ens menysté i ens ofega? Aquesta és la qüestió.

Crec sincerament que és el nostre deure i és la nostra responsabilitat treballar per la unitat de tots els qui estimam Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera i que, a més, estam disposats a transformar aquesta estimació en un programa de transformació política. La majoria dels qui pensen - dels qui pensam - més enllà dels esquemes espanyols, ho venen exigint des de fa massa temps a les diferents organitzacions polítiques que pretenen erigir-se, amb major o menor gradació, en abanderats de l’autogovern. Des dels partidaris de l’exercici del dret a decidir fins als independentistes convençuts, tots sabem que, al manco, una bona part del llarg camí que tenim per endavant l’hem de fer junts, perquè per separat no hi ha ni tan sols travessia.

Per tant, cal que pensem quines son les passes i les eines amb què comptam. Potser ens cal repensar les nostres organitzacions i ajustar la maquinària, allà on sigui possible. A l’escenari polític, en realitat, no ha canviat gaire cosa: seguim tenint al davant el repte de trobar la fórmula que ens permeti assolir la nostra dignitat com a país.

La pregunta, per tant, és: Què ha de passar per entendre que el gran problema que tenim a les illes no té altra nom que “Espanya”? Dit d’una altra manera, estam, tots plegats, disposats a traduir els postulats teòrics sobiranistes en pràctiques polítiques concretes, encara que això signifiqui enfrontar-se obertament a tota la maquinària de l’Estat, o ho deixam córrer perquè “encara no toca”?

Em sembla que hem de ser absolutament coherents amb el lema “Espanya no té remei”. Ens cal ser més “sampolistes” que el mateix Pere Sampol. Per més inri, res no ha canviat des de 2004. Ho recordes?: “Se’n van de putes amb sos doblers des poble i encara vénen aquí a renyar-nos? Això és es colmo!”.

Ens ho venen demostrant dia rere dia des de tots els àmbits i des de totes les organitzacions. No podem comptar amb cap partit que hagi de respondre davant dels votants de Castella o d’Extremadura, perquè el seu modus vivendi consisteix en sucar-nos fins a la darrera gota. No importa si son morats, blaus, vermells o de color taronja. A cap d’ells els importa la destrucció de Mallorca, mentre segueixin venint creuers. Oblidem-nos, per tant, de voler fer de Miquel Roca. Arreglar Espanya no pot estar a la nostra agenda i, per arreglar Mallorca (i la resta d’illes), encara no hem fet la diagnosi correcta.

Crec que hi ha molta gent a aquest país que ens agrairà que siguem molt clars i molts transparents en relació als moviments que puguem fer en el futur immediat. Ningú no entendria que convertíssim el debat del sobiranisme en una partida de truc: fora jugar de farol, les cartes sobre la taula, i lleialtat als principis i a la terra.