No puc començar aquest escrit setmanal sense agrair
l’amable resposta den David Abril a la meva proposta de debat de la setmana
passada i, també, a tots els qui s’hi han volgut afegir a través dels seus
comentaris, que han enriquit la reflexió. El debat no està esgotat i de ben
segur que hi tornarem. Sobretot perquè, si una cosa m’ha quedat clara després
de llegir amb atenció la resposta del company Diputat és que no hi sobra ningú
a l’hora de pensar i decidir el què hem de fer
a partir d’ara. El debat de la Sobirania no és un passatemps teòric
d’intel·lectuals ociosos; ben al contrari, és un debat sobre com patim, en el
nostre dia a dia, el fet de no ser lliures per decidir com volem viure.
Vegem, a tall d’exemple, el desastre convivencial al
què hem abocat, entre tots, la nostra estimada Ciutat. Ho mirem com ho mirem, Palma
no pot suportar més la saturació de vehicles i de persones que pateix. Es com
si haguéssim parat taula per quatre i es presenten quaranta a sopar.
Senzillament, tots son benvinguts – ja ho deia l’estimat cantant galàctic -,
però no n’hi ha per tothom.
Circular en cotxe per Palma és una odissea, però
fer-ho en moto o en bicicleta no millora la situació. Es necessiten vint minuts
per anar, en moto, des de la benzinera de les avingudes fins als instituts de
la Via d’Alemanya. Caminar des del Temple fins a Cort tampoc no és cap
experiència plaent, és una carrera d’obstacles plena de riscs. Ho podem dir més
fort però no més clar: Senyors, no hi cabem!
Potser no ens n’hem adonat, però s’ha produït un canvi
de model. El que són les coses, més de trenta anys demanant una reflexió per
tal de trobar alternatives a l’estacionalitat i ara resulta que la realitat ha
canviat sense que nosaltres haguem fet res per preparar-nos. Quan el model era el
del sol i la platja, ens lamentàvem del ghetto sub-humà en què havíem convertit
el famós “Ballermann sex” de la platja – mal dita – de Palma. Al manco, als
hooligans bavaresos els teníem controlats dins un espai definit. No es movien
gaire d’allà. Ara és pitjor: entre els qui son vomitats cada dia des dels
monstruosos i altament contaminants creuers que atraquen al Moll i els qui
lloguen cadascun dels més de 60.000 cotxes de lloguer, la vida dels resignats
indígenes se’ns fa molt i molt complicada. I tot perquè no estàvem preparats
pel que ens ha caigut a sobre. No ho havíem previst, no ho havíem planificat.
Un cop més, podem entonar, cofois, una oda a la Improvisació, aquesta deessa
nostra tan reverenciada.
Ens hem de demanar, ja, sense més dilació, si paga la
pena fer tot aquest sacrifici. Posem dos exemples: Un, qui cobra les taxes
portuàries als creuers? Evidentment, l’Estat espanyol, a través d’aquest
subproducte del colonialisme més descarat i fatxenda que es diu “Autoridad
Portuaria”; Dos, qui cobra els lloguers de cotxes? Podeu estar segurs que en la
majoria dels casos no són empreses de les illes.
I, mentrestant, surt el senyor gallec aquell que malda
des de fa vuit mesos per ser president i diu, amb la goteta de saliva que
sempre li penja a la dreta dels llavis, entre la barba, que “hay que potenciar
el turismo de cruceros”. Ala idò, menjau morena que l’Estat – és a dir,
l’inefable Montoro - recapta mentre, a nosaltres, ens foten a preu de patató la
poca aigua potable que tenim i ens deixen els residus i el fems. En poques
paraules, feim el negoci de na peix frit.
Tot això és la conseqüència, en el dia a dia, de no
ser sobirans del nostre destí: Ni l’Ajuntament de Palma pot enfrontar-se amb
els capos del Port ni el Conseller de Turisme pot posar límits a aquesta
voràgine de carn humana descontrolada.
M’encanta com ho diu el company Joan Pau Jordà: “Vivim
del turisme però odiam el turisme”. Tenc ben clar que embrutar les parets dels
casals centenaris del casc antic no és la solució. Potser, però, podríem editar
i repartir uns tríptics on explicam, de forma clara i sense embuts, que sí, que
els turistes son benvinguts, però que no venguin tots a l’hora, que la casa és
petita i no hi ha cadires per a tothom. Seria una inversió (és conya)
continguda: Ens bastaria fer una tirada de vit-i-sis milions d’exemplars per
any.
