Avui he dinat a ca mon pare. L’home, que te
setanta-vuit anys, viu tot sol a s’Arenal de Llucmajor i és una mica sord. Bé,
en realitat és molt sord. Acabats de dinar – per cert, quin tumbet que m’ha fet
- veig a les notícies que la senyora De Cospedal, en un acte celebrat amb les
seves gavines a Ciutat, manifesta als mitjans que “el Govern de la nostra
comunitat ha declarat la guerra al turisme”, amb això de l’Impost del Turisme
Sostenible. Mentre ho diu, per la finestra m’arriba un renou com de màquines
escardades. Guait i veig una dotzena d’orangutans que passegen un altaveu de
discoteca, amb rodes i un mànec, fent sonar a tota pastilla una aberració que
no se sap si és l’himne d’un club de tercera regional de per devers Magdeburg o
bé el darrer hit de l’Udo Lindenberg. El cas és que, entre l’altaveu i els
orangutants - que van de banda a banda del carrer - sembla que siguem a Polònia el dia que les tropes de
Hitler entraren per Wielum.
Com és possible que un país que ha alletat genis com Bach
o Beethoven produeixi aquesta mena de primats? Espècimens que cauen gats com
una sopa abans del migdia, fanàtics de la caiguda lliure des de les balconades
a la piscina, obesos que no tenen cap pudor de passejar mostrant el cul pel
carrer; I, sobretot, aquest patètic gust per uns renous que a cap banda del món
civilitzat ningú gosaria d’anomenar música!
En fi. Que la cosa no s’acaba aquí. Acte seguit, ens
conten que arriba al Port de Ciutat el Monstrosity of the Seas, el parc
comercial flotant més gran del món, amb la seva càrrega de 9.000 ànimes. Tot
s’ha dit d’aquesta prometèica aberració: que contamina l’equivalent a tretze
milions de cotxes, que cada hora consumeix dues tones de fuel, etc. El fet és
que, pel que comenten els botiguers, l’efecte de l’arribada d’aquest vaixell
sobre la nostra economia és gairebé igual a zero. Normal, s’ho gasten tot a
dintre!
Vos imagineu passar-vos una setmana sencera sense
sortir del Festival Park? Veritat que preferiu condemna de presó a Madrid? Idò
això és el que me sembla a mi la idea de passar una setmana dintre d’un d’aquests
mal anomenats creuers pensats per a escurar-te fins al darrer cèntim de la teva
butxaca.
Me sap greu, senyora De Cospedal, si a Vostè li
preocupa que els nostres governants comencin a pensar en un canvi de model, que
es plantegin limitacions a la massificació, a la sobrecàrrega demogràfica sobre
unes carreteres, unes platges i unes ciutats que s’han convertit en
inhabitables; que, com a conseqüència d’això, el Govern de Madrid no recapti
tots els impostos que Vostès necessiten per edificar estacions d’AVE a
Villarobledo o a Quintanar de la Orden. Però resulta que, als pocs indígenes
que quedam en aquestes illes nostres i que encara estimam el país que hem heretat
dels nostres padrins, ens importa la nostra terra, la nostra salut i la nostra
tranquil·litat. Allò de “la isla de la calma”, li sona? I més especialment quan
ens assebentam que aquella llegenda urbana que diu que els mallorquins, sense
turisme, ens hauríem de menjar les pedres, no té cap fonament empíric.
He contemplat durant més de cinquanta anys la
degradació de la nostra terra. Mentre quatre desalmats s’enriqueixen, els
mallorquins i mallorquines hem hagut de suportar que ens tractin com a bosquimans,
“sí bwana, sí bwana”. Per part meva, m’estim més un atac de pedres als ronyons
que tots aquests turistes, siguin els qui venen en creuer o siguin els qui ven
amb l’altaveu. Si el vicepresident Barceló, a la fi, ha caigut de la figuera i
se n’ha adonat que ja és ben hora que fotem fora de ca nostra tota aquest
esbart de moscards que ens xuclen els pocs recursos que tenim a canvi de ben
poca cosa, idò ben fet. I si a algú de per Castella no li agrada, que s’hi posi
fregues.
Per cert, quina sort que té mon pare de ser sord. Ell,
pobret, quan han passat els orangutans amb l’altaveu, no se n’ha temut de res.
