31/3/16

Albert Saoner


El 31 de març de 1.999 se’n va anar. Es va apagar la veu del millor de tots els mestres que he tingut al llarg de la meva vida. Va ser un mestre, un amic, un pare; ho va ser tot. Per jo i per molta gent d’aquest país.

Ens va ensenyar els rudiments de la Història de la ciència i de la tècnica, la Historia de les idees morals i, fins i tot, una mica, bastant, d’anglès. Ens va descobrir Maquiavel, Hume, Bertrand Russell, Alasdayr McIntyre, i molts altres pensadors que han deixat la llavor del seu pensament en l’esdevenir d’aquesta Europa que tanta il·lusió ens feia i que tant ens avergonyeix a hores d’ara.

Però, de manera especial, ens va ensenyar a ser. Amb el seu exemple, ens va modelar com a persones: tolerants amb la dissensió, respectuosos amb la diferència, amatents del debat i del plaer de la conversa, aspirants a l’excel·lència, sempre amb aquella mitja rialla, entre cínica i benevolent, de qui sap posar-se en la pell de l’altre i, alhora, relativitzar qualsevol situació. Record un dia que el vaig trucar després de dinar per comentar-li un assumpte relacionat amb la nostra docència al departament de filosofia; el primer que em digué va ser: “I per aquesta frivolitat m’interromps en plena retransmissió del Tour de França?”. Tot tenia una importància relativa i, sobretot, mai una discrepància era motiu d’enfrontament personal.

Ens va dur a Palma, al vell edifici de Son Malferit primer i, després, a Son Lledó, Ferrater Mora, Estellés, Cardenal, Aranguren, Emilio Lledó, i tants altres savis que ens varen delectar amb les seves paraules i ens varen apaivagar els fums de la presumpció amb la seva sencillesa, quan nosaltres no érem res més que vanitosos estudiants que ens pensàvem saber-ne més que ningú.

Avui et record, Albert, amb el compromís de mantenir viva la teva memòria en aquesta Comoditat Autònoma (que diu en Miquel Àngel) feta de ‘tanmateixos’, de picabaralles per quatre miques de pa a la taula de les idees, d’aspirants a conspiranòics, de tanta mediocritat. Quàntes vegades he pensat, davant les crispacions banals del dia a dia: “Pobre! Es veu d’una hora lluny que aquest tampoc no et va tenir per mestre!”.


Albert Saoner, perfil d’aristós, llum en la foscor.

24/3/16

“Permítame que insista”

N’Álvaro és un ciutadà espanyol que viu a la Comunitat Autònoma de Castilla – León. Segons la informació que publica el Ministerio de Hacienda espanyol, n’Álvaro rebrà, enguany, en inversions estatals, 699 €; Paral·lelament, el seu cosí Rodrigo, que és funcionari i treballa a Melilla, en rebrà 423; en canvi, na Margalida, que és una coneguda seva que viu a Palma, només en rebrà 124.

Per altra banda, n’Álvaro ha hagut de menester dedicar sis anys del seu sou a pagar la hipoteca del seu apartament de Valladolid. Na Margalida, en canvi, viu a Palma en un pis de lloguer. Per què? Idò perquè na Margalida i la seva parella mai no podran comprar-se un pis a Palma. Na Margalida hauria de dedicar 17 anys de treball per poder comprar un pis. Una tasca pròpia d’herois o de titans.

L’índex– és a dir, el número d’anys que una persona necessita treballar i dedicar el seu sou de manera íntegra a pagar una hipoteca – d’esforç immobiliari promig de l’Estat espanyol és de 7,8 anys, segons publica la Sociedad de Tasación. Comunitats com Múrcia, Castilla – León, Castilla – La Mancha, La Rioja o Astúrias estan bastant per davall d’aquesta mitjana. Allà on l’esforç d’un ciutadà per comprar una vivenda resulta major és a Madrid, on es necessiten 9 anys de sou íntegre. Bé, seria Madrid si no tenim en compte la nostra comunitat, on l’esforç puja fins als 17 anys. I no ho diem noltros. Ho diu l’ABC.


No ens cansarem de dir-ho: som una p... colònia. Maltractada, vexada, espoliada, devastada, escarnida. Però tot i això, els nostres conciutadans encara no han assolit la consciència social necessària per ser conseqüents amb aquesta realitat. És ben necessari que, com diu aquell senyor de l’anunci, insistim un cop i un altre fins que siguem una majoria els qui vegem que amb aquest Estat no tenim res a fer.

Publicat a dBalears.

21/3/16

Cap forma de violència ens pot fer tornar insolidaris

Ahir dimarts, diverses organitzacions han convocat una concentració de rebuig a l’acord entre la Unió Europea i Turquia que afecta tots els milers de persones que fugen de la guerra de Síria. Poques hores després, però, ens hem assabentat de la notícia que hi ha hagut dos atemptats a Brusel·les, amb un número important de morts i ferits. De la feina estant, alguns companys comenten: “qualsevol surt ara a demanar solidaritat amb els refugiats!”

Idò sí, ara més que mai no ens hem de fer enrere. Perquè cap forma de violència, per colpidora i menyspreable que sigui, no ens pot fer tornar insolidaris amb els que pateixen. No podem deixar de banda que els qui fugen de Síria fugen de les bombes que els estats occidentals hem venut als radicals i als violents. La violència sempre és condemnable, tant si està legitimada per un govern legalment establert com si no.

No podem permetre que els terribles atemptats que ha patit la població de Brusel·les, com els ciutadans de París, Londres o Madrid en el seu moment, ens facin atrinxerar-nos al sofà de casa nostra, agombolats per aquesta falsa sensació de seguretat que ens donen les comoditats de què gaudim. Si renegam de la defensa dels drets humans, de la solidaritat amb els qui pateixen, aleshores els violents hauran vençut.


Per això, avui dimecres, a les 19:00, és ben necessari que tots ens concentrem per tal de manifestar el nostre rebuig a les polítiques que aquesta Unió Europea, que no és la que nosaltres voldríem, està posant en pràctica darrerament.

13/3/16

La quimera del federalisme


Una versió reduïda d’aquest article ha estat publicat a l’Ara Balears de diumenge 13 de març de 2016. Aquest és el text complet.


Contra el desig d’un número cada cop més gran de persones que reclamen una sortida d’un Estat espanyol que és incapaç d’atendre les necessitats més elementals de la seva ciutadania, el govern central sovint argumenta que Espanya és l’estat més descentralitzat del món occidental, amb delegació de competències molt per damunt de molts països que es consideren federals. Aquest text pretèn mostrar la falàcia que s'amaga darrere els arguments dels que creuen que España és un estat descentralitzat.

L’estudi que ha publicat Toni Rodon, investigador de la Stanford University (El miratge de l’autogovern, el sistema autonòmic en perspectiva comparada, Fund. Josep Irla), demostra amb dades empíriques i una anàlisi rigorosa de més de 700 regions que, ni en l’àmbit territorial, ni en l’econòmic, ni en el cultural, ni en l’àmbit del reconeixement nacional, es pot defensar la tesi que l’estat espanyol sigui un estat veritablement descentralitzat. A continuació s'exposen els arguments de la investigació esmenada.

Per què podria ser desitjable, d'entrada, un model d’estat descentralitzat?

Que la descentralització dels estats afavoreix els processos de democratització i millora la qualitat dels processos de presa de decisions ho reconeixen la majoria de les institucions internacionals – des de l’ONU al Banc Mundial o l’OCDE. La descentralització té aspectes positius: contribueix a evitar que els ciutadans percebin el poder com una cosa llunyana i aliena a la sensibilitat del país. Especialment, quan aquest país presenta trets diferencials com una cultura i una llengua pròpies. S’ha de recordar que els estats homogenis culturalment son minoritaris en el món i que és raonable que aquests grups nacionals tenguin una clara voluntat de governar-se per tal de protegir i defensar els seus trets identitaris.

És el federalisme una opció?

A continuació, s'argumentarà per què el federalisme, a Espanya, no és una opció viable: Per què hi hagi un estat federal, abans hi ha d’haver estats que hagin pres una decisió lliure i voluntària de federar-se. No és el cas d’Espanya, on no hi ha hagut mai cap pacte fundacional entre les parts constituents i, en el cas dels territoris de la corona catalana, el que hi ha hagut és una violenta annexió per la força de les armes.

Un veritable estat federal s’hauria de dotar d’una constitució on les seves regions:

  • siguin entitats reconegudes, que han pres part en la redacció de la constitució central i que tenen capacitat d’esmenar-la,
  • puguin elegir els seus representants en la composició del tribunal constitucional central, 
  • tenguin les seves pròpies constitucions i no depenguin d’una llei orgànica de l’estat central, i finalment 
  • tenguin la competència sobre tots aquells àmbits no contemplats en la constitució central.

tanmateix, cap d'aquestes condicions es compleixen a Espanya.

Sobirania fiscal i financera?

Per tal de demostrar que les comunitats autònomes d'Espanya gaudeixen d'un autogovern superior al de moltes regions que pertanyen a estats reconeguts com a federals, el govern central prova de basar-se en la distribució de la despesa pública. Una de les formes més habituals d’analitzar l’autogovern d’una regió és a través del nivell de despesa que gestiona. El Govern espanyol ha argumentat sovint que la despesa que gestionen les comunitats autònomes és molt superior a la que gestionen altres regions que pertanyen a veritables estats federals. El repartiment de la despesa a España dóna un 55% al govern central, un 33% a les comunitats autònomes i un 12% a les entitats locals. L’Estat espanyol argumenta per tant que aquest 33% és molt superior al 25% aproximat que solen gestionar els governs regionals en estats federals com Alemanya o Canadà.

Ara bé, una cosa és la despesa que gestionen els governs regionals i una altra ben diferent és la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. En els estats federals, el govern central no pot intervenir en les decisions sobre inversions dels governs regionals. En canvi, a España, les comunitats autònomes no disposen de competències plenes en la recaptació i el finançament: les CCAA no poden emetre deute ni capitalitzar-se de cap altra manera que no sigui a través del Fons de Liquiditat (FLA). Tots coneixem els problemes que això provoca en la gestió ordinària dels governs autonòmics. En resum, malgrat les comunitats autònomes gestionen prop del 30% dels ingressos, aquests recursos no deixen de ser meres transferències sotmeses a l’arbitri del govern central. Un exemple seria la sentència del Tribunal Constitucional de 2001 que estableix que les beques d’estudi han de ser gestionades per les CCAA i que no s’ha arribat a aplicar mai.

Reconeixement de la diversitat

A països com Bèlgica o Canadà, les regions es consideren unitats constituents, és a dir, son partícips de la creació de l’estat federal. Per contra, les comunitats autònomes espanyoles no tenen cap tipus de reconeixement explícit dins la Constitució, més enllà de l’article 2, que es refereix al dret d’autonomia de les nacionalitats i regions sense especificar quines regions i quines nacionalitats siguin aquestes.

A més, els darrers anys hem retrocedit de manera preocupant: més d’un terç de les 120 lleis o normes publicades pel govern del PP limiten o eliminen competències autonòmiques consolidades, segons un estudi de la Generalitat de Catalunya publicat l’abril de 2014.

Solucions federals?

Si el govern central tingués la intenció d'avançar en un veritable procés descentralitzador,  hauria de garantir un conjunt de requisits que, ni d'enfora, sembla que tengui cap predisposició a satisfer. Per exemple, hauria d'acceptar:


  • Que les CCAA tenguin capacitat d’influència real en les decisions centrals.
  • Que les CCAA puguin co-decidir les polítiques estatals a través de trobades intergovernamentals amb capacitat real i legal de decisió.
  • Que totes les CCAA i no només les dues que gaudeixen d’un règim fiscal propi – Euskadi i Navarra - puguin decidir realment la distribució dels ingressos generats a partir dels impostos.
  • Que el govern central no pugui tenir mai la darrera paraula legal en la majoria de les decisions que afecten la ciutadania d’una CCAA.
  • Que les institucions i la legalitat espanyola reconeguin la identitat pròpia (llengua i cultura) de totes les CCAA de manera extensa a tots els àmbits del govern central. Concretament, que la Constitució reconeixi el català – i l’euskera i el gallec – com a llengües oficials a tot l’estat, atorgant-les el mateix estatus que al castellà.
  • Que es garanteixi un grau mínim de coneixement de totes les llengües presents a l’estat a l’hora d’accedir a qualsevol càrrec públic, tal com succeeix a Canadà.
  • Que els polítics centrals tinguin la obligació d’utilitzar el català, l’euskera i el gallec de manera proporcional, tal com succeeix a Bèlgica o Suïssa.
  • Que la Constitució enumeri de forma explícita les CCAA que integren l’Estat espanyol.
  • Que les CCAA participin en la composició del Tribunal Consttucional.
  • Que els estatuts d’autonomia deixin de ser lleis orgàniques i es converteixin en  constitucions territorials basades en la voluntat – constituent - del poble de cada territori.
  • Que les CCAA disposin de les competències anomenades ‘residuals’, és a dir, aquelles que no estan citades explícitament en la constitució estatal, a diferència del que passa actualment, on recauen en el govern central.
  • Que les CCAA tinguin un dret similar al ‘opting-out’ canadenc, que permet una regió quedar al marge i no acatar certes decisions del govern central (com pugui ser el cas de lleis que afecten el currículum escolar o la llengua pròpia).
  • Que les CCAA puguin articular i gestionar els seus propis plans de pensions, com fa el Quebec.
  • Que totes les CCAA implementin el concert econòmic de la mateixa manera que ho fa Euskadi o Navarra.
  • Que s’eliminin les capacitats que tenen les lleis de bases de l’ordenació estatal de laminar l’autogovern de les comunitats.
  • Que les CCAA tinguin competències exclusives en matèries de llengua, cultura i educació, com és el cas d’Àustria.
  • Que les CCAA puguin emetre el seu propi document d’identitat, permís de conduir, i altres similars.
  • Que les CCAA puguin signar pactes institucionals entre elles, en contra de la prohibició que estableix la Constitució espanyola.
  • Que les CCAA tinguin capacitat per firmar tractats comercials internacionals, com és el cas d’Alemanya.
  • Que qualsevol reforma constitucional requereixi d’una doble majoria – dels ciutadans i de les regions.
  • Que la constitució reconeixi la plurinacionalitat dels territoris que composen l’estat, fins i tot garantint explícitament el dret de secessió.

Ni el model autonòmic ni el model federal són la solució

L'estudi de Toni Rodón conclou, en consequència, que ni és cert que Espanya sigui un estat veritablement descentralitzat - no al manco en comparació amb altres estats federals - ni la solució federalista que propugnen alguns partits amb seu a Madrid sembla mínimament viable.

És innegable que hi ha molts ciutadans a l’Estat espanyol insatisfets amb la manera com gestiona el govern central el reconeixement dels trets diferencials de les nacions que formen aquest estat. Les enquestes constaten que només un 10% de la població espanyola reclama processos de recentralització, davant el 70% que reclama més autonomia per a les comunitats. Tanmateix, sabem quines son les postures dels partits espanyols, per molt que alguns s’omplin la boca de propostes federals. És per això, potser, que cada cop som més les persones que defensam considerar altres respostes a les necessitats del nostre país; respostes que, evidentment, passen per una recuperació de la sobirania que ens va ser confiscada el 1715.

9/3/16

Koales i koals. A propòsit de celebracions i celebraciones

Avui m’arriscaré a ser, un cop més des de la meva ignorància, políticament incorrecte. Des de fa més de cent anys que el 8 de març es celebra, a tot arreu, el Dia internacional de les dones. En l’origen d’aquesta efemèride hi ha els fets dramàtics ocorreguts a Nova York el 1911, quan més de 140 treballadores d’una fàbrica tèxtil moriren defensant millores en les seves condicions laborals.

Crec que al rerefons d’una commemoració com aquesta hi hauria d’haver actes autèntics de reafirmació de la igual dignitat i independència per a qualsevol persona, sigui quina sigui la seva fisiologia. Que, en ple 2016, encara ens estiguem discutint per questions lingüístiques de l’estil dels ‘amiguets i amiguetes’, ‘ciutadans i ciutadanes’, ‘tot-hom i tot-dona’ o, la darrera d’aquesta setmana passada, la referència a ‘homenatges i donanatges’ de la batlessa de Barcelona, ens hauria de fer pensar que no hem entès res. D’això, aquests darrers dies, se n’ha parlat en una conversa radiofònica que hauria de ser d’escolta obligada (http://www.rac1.org/elmon/blog/entrevista-23-02-16-2).

Més enllà de la lingüística, què queda, encara, per fer? Molt! Potser que comencem per fer efectiu el respecte real cap a les dones: respecte que es materialitza quan tractam amb absoluta normalitat fets com que els homes posem la rentadora, escurem els plats o passem l’aspiradora perquè sí, sense cap altra explicació que no sigui que a ningú no li agrada viure dins la soll; no ‘per ajudar’, sisplau! O fets com que la senyora Catalina sigui el meu cap a la feina i guanyi més que jo, simplement per què en sap més i és més competent. I des de les institucions, aprovem lleis que acabin amb la discriminació del sou basada únicament en criteris de gènere: que pel mateix lloc de treball, a moltes empreses, encara hi ha una persona sense testicles que cobra la meitat del sou d’un company amb testicles.

La lluita per la igualtat real dels sous i l’esforç per superar els micromasclismes del dia a dia, aquests son els dos reptes que tenim al davant.

Per què tanmateix, com solia dir una de les millors ‘quefas’ que hagi tingut mai, molts homes, jo el primer, som autèntics ‘cromanyons’: No ens podem estar de fer acudits escatològics o amb temàtica sexual, entre altres coses perquè, com deia l’Einstein, en tot el dia no deixam de pensar en el mateix. Però què voleu que vos digui? Si hom vol fer broma sobre els pits d’un ésser humà determinat, també ha de saber fer-ne sobre la insuficiència consubstancial del propi penis. I que consti que només és un exemple.

En resum, ‘deixem de tocar el femení dels pilots’ i ajudem a que les dones de tot el món siguin tractades amb la igualtat, la dignitat i el respecte real que qualsevol ésser humà es mereix. I, com passa també amb moltes altres d’aquestes celebracions, haurem guanyat el dia que no faci falta celebrar res. Mentrestant, emperò, feliç dia a totes.


I a tots. ;-)