Posidònia seca a la platja

Dijous sant. Aprofitant les vacances, he fet una passejada fins a Sa Ràpita. A la platja, comencen a veure’s famílies amb infants que gaudeixen del sol de principis d’abril. M’assec al costat de les roques i un home arriba en bicicleta. Diu que ve de Campos, que cada dia fa el trajecte d’anada i tornada, i té més de setanta anys. ‘Felicitats!’. Em diu: ‘Trob que ja es torben a retirar l’alga seca de la vorera de la platja’. Jo li contest: ‘Idò jo trob que no l’haurien de tocar en tot l’any. Aquestes algues protegeixen la platja i mantenen l’arena al seu lloc’. ‘I ara! – em diu sorprès per la meva resposta- amb aquestes algues a vorera de mar, els turistes no vindrien. I què faríem sense turistes? A Mallorca, llevat del turisme, tot ha quedat mort! De què viuríem?’

No em sembla tan evident, això que diu; si, ja se que és el mateix que diu una majoria important de mallorquins: Que a Mallorca, sense turistes, ens moriríem de fam. Sens dubte és un dels molts tòpics que ens fan la vida més senzilla: tòpics que ens ajuden a explicar el món que ens revolta sense gaires complicacions i sense anar massa més enllà del que portam més de cinquanta anys escoltant als nostres pares, als nostres governants, als nostres padrins.

Jo crec que la realitat és més complexa. Li intento explicar a l’home de Campos, encara que em costa, perquè és l’hora de la migdiada i estic una mica espès: En primer lloc, si a Mallorca, tret del turisme, tot és mort, és perquè els mateixos mallorquins hem matat la indústria, la ramaderia i l’agricultura que hi havia abans. La cobdícia dels diners fàcils: es guanyen més diners i més còmodament servint copes que llaurant la terra o treballant en una fàbrica. Però, més enllà de l’atractiu de la feina més planera, els mallorquins també som responsables d’haver triat un model turístic miop, més orientat al guany a curt termini que a la creació d’un model de servei de qualitat, basat en  tot allò que fa que la nostra illa sigui un paradís.

Hem aconseguit que, cada any, venguin sis milions de turistes a engatar-se i a donar feina als especialistes en càncer de pell del nord d’Europa. I què ens hi deixen, a Mallorca? Molt de fems, molta despesa de recursos (aigua, territori) i molt pocs beneficis reals per als treballadors de la hostaleria: cambreres de pis, cuiners, cambrers, netejadors, operaris, transportistes, etc.

Si a mi m’agrada la imatge de la posidònia sobre l’arena de la platja, potser no hi hauria un bon grapat de turistes a qui també els podria agradar? Però volem comoditat: volem un aparcament gran i ben asfaltat al costat de la platja, volem ‘xiringuitos’ (perdoneu el barbarisme) que ens serveixin gin-tònics a vint euros, volem dutxes per tornar a casa sense un gra de sal; volem banderes blaves; volem platges que s’assemblin a l’aparcament d’una gran superfície comercial; volem, tot plegat, natura urbanitzada.

Els mallorquins, en general, ens hem oblidat de gaudir de la natura amb les seves imperfeccions, amb la olor de la posidònia seca i totes les incomoditats que eren d’allò més normal per als nostres padrins. I com que no sabem gaudir-ne, tampoc no la sabem vendre.

I si en comptes d’aspirar a batre el rècord de turistes que vindran el proper estiu,  pensàvem a cridar l’atenció només d’un milió de turistes, sensibles, amants de la natura i amb un gran poder adquisitiu, turistes a qui no els molesti la posidònia, ni tinguin necessitat d’arribar en cotxe fins a la mateixa vorera de la mar, que no els faci mandra pedalar una hora en bicicleta per arribar a una platja verge com la del Trenc, però turistes, a la fi, amb capacitat de deixar a la nostra illa un bon grapat de bitllets morats?

Els comptes son ben fàcils de fer. Triau: sis milions de turistes que deixen cent euros de mitjana son sis cents milions d’euros; un milió de turistes que deixessin mil euros de mitjana serien mil milions d’euros. Quatre cents milions a favor pel que fa als ingressos i, també, un estalvi important pel que fa a la pressió ambiental sobre el nostre petit territori i els nostres recursos limitats.

No m’ho he cregut mai això que diuen els amants del diner fàcil, que, sense turistes, els mallorquins, ens moriríem de gana. Necessitem creure que un altre model turístic és possible, amb menys quantitat de persones i amb més i millor qualitat de servei. I quan ens ho comencem a creure, podrem començar a vendre la imatge de la platja plena d’algues com la imatge de la Mallorca que paga la pena visitar.

Illes Balears: balanç de quatre anys de des-Govern

A menys de cent dies de les eleccions al Parlament de les Illes Balears, és hora de fer balanç de la legislatura del des-Govern del farmacèutic José Ramón Bauzá, la pitjor, sense cap dubte, de totes les que hem patit els ciutadans d’aquestes illes.

L’inculte Bauzá passarà a la història de les Balears com el president que va ser capaç de concitar la voluntat de més de 100.000 persones a manifestar-se a Palma en defensa de la educació, de la cultura i de la llengua: per una escola lliure, pública i en català. En proporció a la població de Mallorca, un esdeveniment molt més transcendental, fins i tot, que la Via Catalana de 2013.

Però Bauzá no només ha estat el president de la ignorància i del menyspreu a la nostra llengua i cultura, també haurà estat el responsable d’una nefasta gestió que ha fet que l'economia de les Illes hagi empitjorat de forma dramàtica durant aquests quatre anys. Vegem alguns indicadors:

La producció industrial ha continuat la seva caiguda en picat: -4,6% el 2011, -9,6% el 2012, -4,4% el 2013 i -0,3% el 2014. No hi ha, a Balears, cap pla de promoció industrial.

Treball: Si bé la taxa d’atur ha baixat durant els darrers tres anys, la precarietat ha augmentat: es consoliden els contractes temporals, l’atur de llarga durada i les dificultats dels joves a trobar feina. Ja vàrem explicar en l’escrit del passat mes de desembre que el total d’hores treballades segueix caient encara que el número de contractes laborals augmenti. La conseqüència és que el fet de tenir un contracte de treball no és cap garantia de sortir de la pobresa.

Per altra banda, hem retrocedit 25 anys en capacitat de consum per habitant. El poder adquisitiu dels treballadors de les Balears ha caigut als nivells de 1990.

Pel que fa al comerç, sembla que portem dos anys de creixement en les vendes del comerç minorista, però el sector veu amb preocupació el continu tancament de petits comerços tradicionals mentre es construeixen nous macro-centres comercials fora de tota legalitat. Recordem el comentari sobre el projecte Palma Springs de novembre passat (enllaç).

El transport aeri de passatgers ha vist minvat de manera dramàtica el número de connexions amb la península, al temps que augmentaven els preus dels bitllets. I com a colofó, la premsa publica aquesta setmana que els ciutadans de les Balears són els qui paguen la benzina més cara, no ja d’Espaya, que això ja ho sabíem de fa temps, sinó de tota Europa.

Quatre anys enrere, el candidat Bauzá explicava que la seva era una candidatura per garantir la seguretat jurídica als inversors que volguessin crear riquesa i llocs de treball a les Balears. Malgrat les seves promeses, la pressió fiscal sobre els ciutadans de les illes ha augmentat d’un 53 % entre 2011 i 2014, modificant criteris impositius a corre-cuita i sense previ avís, fins al punt que les grans patronals, sempre aliades de la dreta, avui clamen per un canvi radical en la política fiscal.

Que ‘Bauzá’ és i ha estat un greu error per a les illes, ja m’ho assenyala el corrector ortogràfic que fa servir l’ordinador amb què escric aquest text; un error lingüístic i un gravíssim error econòmic. Tanmateix, el panorama de cara al maig proper no convida a l’optimisme: els millors aliats del PP són els propis dirigents dels partits de l'oposició, ja sigui per la fragmentació del vot que promouen, de manera conscient o inconscient, o per la manca d’un discurs capaç de generar il·lusió en l’electorat. Ens cal una reflexió profunda de quines han de ser les nostres pautes d’acció a curt termini, si no volem continuar patint el des-Govern d’aquesta colla d’incompetents durant quatre anys més.

La doctrina Nacional Católica de la LOMCE

La Conferència Episcopal -amb el seu bufó, el ministre d'educació- ha dissenyat un currículum educatiu basat en la idea que l'home es incapaç d'assolir la felicitat per ell mateix. Un breu repàs d'història de les idees ens mostrarà que, o bé són uns perfectes ignorants, o bé tenen molt males intencions respecte als nostres fills. 

Pel poc que sap la historiografia sobre el personatge de Jesús, es devia tractar d’un rabí dins de la més estricta tradició jueva. Jesús parla de la resurrecció dels morts; no distingeix entre el cos i quelcom semblant a l’ànima o l’esperit. 

Per altra banda, Pau era un ciutadà romà criat en la cultura, la llengua i la tradició gregues que diu que la carn és dèbil, però l'esperit és fort. És un pensament que entronca amb el dualisme gnòstic heretat de la tradició òrfica grega. 

Per a Pau, res de bo es pot trobar a la carn. Només allò que Déu ha posat dins nostre es bo. Què hi ha posat? Una espurna divina, un ànima. I quan l’hi ha posat? A l'acte del baptisme. El regal diví conculca tot allò de dolent que representa el cos com a conseqüència del ‘pecat original’. 

Agustí té una visió de la història humana -personal, però també com a col·lectiu- com un camí cap a la perfecció que només es troba en la reunificació amb Déu. La vida s’entén com un procés des de la infelicitat cap a la felicitat. 

D’aquí que el cristianisme concep la vida com una vall de llàgrimes. La felicitat és entesa com la conseqüència del camí des del pecat fins a la salvació. Només després de la mort i la resurrecció l’home pot trobar la felicitat. 

Tornem enrere: Aristòtil defineix l'ésser humà com a intel·ligència que desitja i com a desig intel·ligent alhora. Dues dimensions d'una unitat indivisible, perquè el desig sense raó és insensat i la intel·ligència sense l'acció que promogui el desig és inert. El concepte d’orexis representa l'apetit orientat per la raó, el reconeixement d'allò que és bo, que és percebut com a bo per la intel·ligència. 

Segons Aristòtil, la felicitat és un hàbit. És l'hàbit de desitjar allò que la raó ens diu que és bo; és l'hàbit de reconèixer com a bo allò que es desitja. I com a hàbit, és quelcom que es pot i s'ha d'entrenar. 

Com s'entrena? Amb la pràctica. De la mateixa manera que s'aprèn a tocar la guitarra tocant-la, s'aprèn a ser feliç practicant l'hàbit de combinar raó i desig orientats cap a allò que és bo. 

Algú deia: la felicitat és trobar un bitllet de 50 € dins uns calçons que fa temps que no ens posem, gaudir dels llençols nets, d'una sortida del sol, que et felicitin per una feina ben feta, etc. Però la felicitat de les petites coses només és felicitat per a aquells que s'han entrenat per a gaudir d'aquestes coses. En canvi, per als altres, això no proporciona més que un sentiment va i passatger. 

El catolicisme entén la vida com la pràctica de la repressió contra tot allò que el cos -la carn- desitja, ja que res de bo pot derivar del desig i de la carn. L'ànima donada ‘gratis et amore’ per Déu en l'acte del baptisme, el qual ens redimeix del pecat original que fa que el cos sigui un niu d'impuresa, és la repressora del desig. Pel catolicisme, el goig del cos no es pot comparar al goig de la contemplació de Déu o del goig de passar el rosari. 

El catolicisme paulí va representar l'arraconament de tot allò que hauríem d'haver heretat de la saviesa clàssica, tant dels grecs com dels jueus. Si Jesús representava la saviesa rabínica i Aristòtil l'hel·lènica, Pau destrueix tant l'una com l'altra en una fusió impossible que ha portat dos mil anys de desconeixement d'allò que és l'esser humà. 

Avui, gràcies a la neurociència, sabem que Aristòtil tenia raó i, en aquesta línia, els moderns hem 'inventat' la intel·ligència emocional. Com a éssers humans, és a dir, com a intel·ligències que desitgen i com a emocions orientades pel coneixement d'allò que és bo, la felicitat, entesa com la disposició a gaudir d'allò que és bo, és un hàbit que tots podem practicar; ho tenim a les nostres mans, per molt que els corbs hereus de Pau ens ho vulguin segrestar. 

Aquest és el concepte de l’ésser humà que vull inculcar en el meu fill.