Dijous sant. Aprofitant les vacances, he fet una passejada fins a Sa Ràpita. A la platja, comencen a veure’s famílies amb infants que gaudeixen del sol de principis d’abril. M’assec al costat de les roques i un home arriba en bicicleta. Diu que ve de Campos, que cada dia fa el trajecte d’anada i tornada, i té més de setanta anys. ‘Felicitats!’. Em diu: ‘Trob que ja es torben a retirar l’alga seca de la vorera de la platja’. Jo li contest: ‘Idò jo trob que no l’haurien de tocar en tot l’any. Aquestes algues protegeixen la platja i mantenen l’arena al seu lloc’. ‘I ara! – em diu sorprès per la meva resposta- amb aquestes algues a vorera de mar, els turistes no vindrien. I què faríem sense turistes? A Mallorca, llevat del turisme, tot ha quedat mort! De què viuríem?’
No
em sembla tan evident, això que diu; si, ja se que és el mateix que diu una
majoria important de mallorquins: Que a Mallorca, sense turistes, ens moriríem
de fam. Sens dubte és un dels molts tòpics que ens fan la vida més senzilla: tòpics
que ens ajuden a explicar el món que ens revolta sense gaires complicacions i
sense anar massa més enllà del que portam més de cinquanta anys escoltant als
nostres pares, als nostres governants, als nostres padrins.
Jo
crec que la realitat és més complexa. Li intento explicar a l’home de Campos,
encara que em costa, perquè és l’hora de la migdiada i estic una mica espès: En
primer lloc, si a Mallorca, tret del turisme, tot és mort, és perquè els
mateixos mallorquins hem matat la indústria, la ramaderia i l’agricultura que
hi havia abans. La cobdícia dels diners fàcils: es guanyen més diners i més
còmodament servint copes que llaurant la terra o treballant en una fàbrica. Però,
més enllà de l’atractiu de la feina més planera, els mallorquins també som
responsables d’haver triat un model turístic miop, més orientat al guany a curt
termini que a la creació d’un model de servei de qualitat, basat en tot allò que fa que la nostra illa sigui un
paradís.
Hem
aconseguit que, cada any, venguin sis milions de turistes a engatar-se i a
donar feina als especialistes en càncer de pell del nord d’Europa. I què ens hi
deixen, a Mallorca? Molt de fems, molta despesa de recursos (aigua, territori)
i molt pocs beneficis reals per als treballadors de la hostaleria: cambreres de
pis, cuiners, cambrers, netejadors, operaris, transportistes, etc.
Si
a mi m’agrada la imatge de la posidònia sobre l’arena de la platja, potser no
hi hauria un bon grapat de turistes a qui també els podria agradar? Però volem
comoditat: volem un aparcament gran i ben asfaltat al costat de la platja, volem
‘xiringuitos’ (perdoneu el barbarisme) que ens serveixin gin-tònics a vint
euros, volem dutxes per tornar a casa sense un gra de sal; volem banderes
blaves; volem platges que s’assemblin a l’aparcament d’una gran superfície
comercial; volem, tot plegat, natura urbanitzada.
Els
mallorquins, en general, ens hem oblidat de gaudir de la natura amb les seves
imperfeccions, amb la olor de la posidònia seca i totes les incomoditats que
eren d’allò més normal per als nostres padrins. I com que no sabem gaudir-ne, tampoc
no la sabem vendre.
I
si en comptes d’aspirar a batre el rècord de turistes que vindran el proper
estiu, pensàvem a cridar l’atenció només
d’un milió de turistes, sensibles, amants de la natura i amb un gran poder
adquisitiu, turistes a qui no els molesti la posidònia, ni tinguin necessitat
d’arribar en cotxe fins a la mateixa vorera de la mar, que no els faci mandra
pedalar una hora en bicicleta per arribar a una platja verge com la del Trenc,
però turistes, a la fi, amb capacitat de deixar a la nostra illa un bon grapat
de bitllets morats?
Els
comptes son ben fàcils de fer. Triau: sis milions de turistes que deixen cent
euros de mitjana son sis cents milions d’euros; un milió de turistes que
deixessin mil euros de mitjana serien mil milions d’euros. Quatre cents milions
a favor pel que fa als ingressos i, també, un estalvi important pel que fa a la
pressió ambiental sobre el nostre petit territori i els nostres recursos
limitats.
No
m’ho he cregut mai això que diuen els amants del diner fàcil, que, sense
turistes, els mallorquins, ens moriríem de gana. Necessitem creure que un altre
model turístic és possible, amb menys quantitat de persones i amb més i millor
qualitat de servei. I quan ens ho comencem a creure, podrem començar a vendre
la imatge de la platja plena d’algues com la imatge de la Mallorca que paga la
pena visitar.
