En Pere Sampol ha escrit un excel·lent article titulat
“L'Espanya subsidiada” i publicat el 28 de juliol passat. En aquest article,
tot i analitzant les dades publicades pel Ministerio
de Hacienda del Reino de España, l’autor explica que la despesa en inversió
a les illes és un 65% inferior a la mitjana de l’Estat, que tenim la despesa
sanitària més baixa de tot l’Estat i una de les més baixes en educació o en
transport públic. D’aquestes xifres, que són absolutament correctes, objectives
i inqüestionables, Pere Sampol conclou que tenim un Estat – Espanya – que ens
és hostil, que ens espolia, que ens tracta com una colònia des de fa tres-cents
anys i que, per tant, ens és imprescindible assolir un estat propi com a única
solució a l’actual situació que patim els indígenes de les Illes Balears.
Tots els que compartim l’anhel de no ser identificats
com a espanyols en els nostres documents oficials, des dels qui es declaren
mallorquins fins als qui ens declaram obertament catalans, estam al cent per
cent d’acord amb aquesta diagnosi. La sabem i la coneixem molt bé, entre altres
coses perquè diverses institucions i partits - com el PSM mateix - ens la vénen
explicant des de fa més de vint-i-cinc anys.
Durant dècades, hem orquestrat i participat de
campanyes destinades a conscienciar la població de quin és l’arrel dels nostres
problemes: Que “Espanya ens roba”, que “Volem comanar a ca nostra”, etc. La
dura realitat, que els traïdors no es cansen d’escopir-nos a la cara, és que,
malgrat tots aquests esforços, el percentatge de ciutadans de les illes que vol
alguna fórmula de govern no subordinada a Castella ha crescut relativament poc.
Aleshores, si la diagnosi d’espoli colonial que patim és tan clara, tan
contundent, tan irrefutable, com pot ser que el malalt segueixi entestat a no
posar remei a la seva malaltia?
Personalment, crec que hi ha alguna cosa que els
sobiranistes no acabam de fer del tot be. Me costa de creure que no siguem parcialment
responsables de no trobar la manera que la nostra societat es prengui la
pastilla, és a dir, es planti de forma majoritària davant l’agressor. Ho diem i
ho repetim sense cansar-nos: Espanya és el problema, el nostre agressor, el
nostre botxí, la font de gairebé tots els mals que patim com a poble. I així i
tot, no basta amb dir-ho.
La qüestió cabdal és, per tant, què hem de fer per tal
que aquests centenars de milers de patriotes espanyols que treuen les banderes
als balcons cada cop que juga la Roja obrin els ulls. Com fer créixer el percentatge
de conciutadans que apostarien per un “exit” de les despulles d’aquest imperi
que es diu Espanya. Com explicar-los que, fora d’Espanya, la qualitat de vida de
tots els qui vivim a les quatre illes milloraria de manera espectacular – tot i
havent de lluitar, evidentment, però amb els nostres propis mecanismes, contra
la corrupció, les desigualtats i els abusos de poder que continuarien existint
si mai arribéssim a fer la desconnexió -.
Necessitam que tots plegats, des del Govern fins als
partits, entitats, societat civil, etc. ens repensem què és el que ens impedeix
passar de la diagnosi a la profilaxi. I hem de tenir ben clar que a l’hora de
bastir un pla d’acció amb l’objectiu clar d’arribar a un escenari d’esperança, ni
podem ni hem de voler comptar amb cap força que tengui seu a Madrid: ni PP, ni
PSOE, ni C’s ni Podemos. Aquestes organitzacions son part del problema i, per
tant, no poden ser part de la solució.
Jo no tenc la solució, però crec que ens hem dedicat a
especular durant massa temps, a jugar amb l’ambigüitat. Necessitam una
profilaxi clara a favor de la sortida d’Espanya. Necessitam bastir majories
convençudes que ens permetin plantejar el repte de la sobirania amb
possibilitats d’èxit. Per això, necessitam estratègies per convèncer els que se
senten espanyols que, també per a ells, Espanya és un mal negoci. Ni que sigui
pensant que els nostres néts puguin albirar un altre futur per a aquests país.
