Entre els plaers que hom pot trobar vivint a Llucmajor, un dels que més m'estim és baixar a berenar a Can Ramis els diumenges de matí. De vegades, ens trobam amb en Toni Llompart Suau, amb qui sempre és un plaer encetar tertúlia i analitzar la realitat que ens envolta.
Vaig conèixer en Toni fa cosa de dotze anys. Llavors, ell ja era un dels cervells més ben moblats que hi havia en el PSM. Podia vantar-se, tot i que mai no ho ha fet, d'haver participat en la redacció de gairebé tots els documents polítics i estratègics de la formació – era un temps en què la gent escrivia i llegia molt -, i no era sorprenent trobar-te'l algun vespre, passades les dotze, assegut davant un teclat escrivint, en solitari, a les oficines del carrer d'Antillon de Ciutat.
En aquell moment, en Toni i jo no ens hauríem posat d'acord. Pens que teníem visions molt diferents de cap on havien d'anar les forces polítiques que llavors es deien 'nacionalistes'. Buf! Què poc m'agrada aquest terme (Nota: La setmana qui ve hauria d'explicar per què). Tanmateix, a mesura que ens feim grans, és cada cop més fàcil trobar elements d'acord.
Avui la conversa s'ha encetat arran del que ha publicat el bon Toni Trobat: Què significa, l'any 2017, ser d'esquerres? D'entrada, he de dir que compartesc aquesta idea: 'El dogmatisme em produeix repulsió, de la mateixa forma que aquells que per excusar la renúncia, la inacció o la covardia s’aferren a ideals suposadament lliurepensadors'. Partint d'aquesta tesi, en Llompart i jo compartim un cert grau d'escepticisme existencial que ens duu a constatar tantes i tantes coses que els partits i la gent d'esquerres d'aquest país o no hem sabut fer o no hem sabut explicar. Probablement, una de les més greus és que sembla que hem renunciat a desenvolupar una interpretació global de la realitat. Com a conseqüència d'aquesta renúncia, ens costa d'entendre certs plantejaments curt-terministes que condicionen l'acció política a les nostres institucions.
Exemples d'aquesta 'visió fragmentada de la realitat' que costa d'encaixar en una sistematització de major abast: ens sorprèn escoltar els responsables de la política turística del Govern posicionant-se al costat dels rapinyaires del territori en defensa dels camps de golf; ens desorienta el president del Consell de Mallorca quan reivindica la gratuïtat d'aquell mateix túnel de Sóller que vam combatre quan es construïa; ens decep la facilitat amb què l'equip de govern municipal sembla haver renunciat a la defensa dels espais naturals de sa Marina de Llucmajor davant els projectes lligats a la generació d'energies suposadament verdes; i ens dol intuir que cap dels líders dels partits polítics que ens són emocionalment propers tenen la mínima idea sobre com fer front a la problemàtica de l'habitatge i del lloguer turístic. I tot plegat, repetesc, per manca d'una interpretació integrada de la realitat.
Algú reivindicarà – potser citant Bauman, que ara toca – la superació antropològica de les cosmovisions clàssiques. Però la dreta no ha deixat en cap moment de tenir clar què significa ser de dretes. Els progressistes, en canvi, no ho tenim gens clar. El grau d'autocensura que el sistema ens ha inoculat fa que amb massa facilitat renunciam a certs nivells de crítica social. Hem descatalogat conceptes com 'lluita de classes' i ens hem instal·lat en un activisme light de sofà i xarxes socials. La il·lusió de controlar el futur, via targes de crèdit i altres mecanismes de foment del consumisme benestant, ha diluït la consciència dels treballadors de pertànyer a una classe que només es pot explicar per la tensió generada pels mecanismes de producció. I ens hauria de preocupar especialment que aquesta pretesa classe mitjana, que no és altra cosa que proletariat ben vestit i amb bons cotxes, estaria disposada a morir – és a dir, a votar la dreta – per tal de mantenir la ficció dels seus privilegis materials.
Gestionam diferents institucions de govern amb una indubtable obsessió a “fer-ho bé”, però ens oblidam de dedicar temps a allò que és absolutament imprescindible: pensar el present i pensar el futur. Potser vaig errat, però trob molt a faltar aquesta dimensió en els nostres líders. Trob a faltar un pensament que generi discurs; que articuli explicacions globals a allò que ens passa com a poble, com a país, com a estat i com a continent; que expliqui que la deriva populista als Estats Units amb el president Trump o el que passa a París amb l'expansió de la xenofòbia té lligams amb el que ens podem acabar troban a ca nostra ; que sigui capaç de convèncer una ampla majoria que el model de transport basat en el cotxe individual ha arribat al seu col·lapse malgrat que no ho vulguem reconèixer; o que justifiqui per quina raó ens és ineludible un debat sobre el significat del dret de totes les persones a l'habitatge – en un sentit kantià, ens demanam: l'habitatge és quelcom que té valor o quelcom que té preu?
Pensar més enllà dels titulars de cent quaranta caràcters. Pensar globalment – com deia el mantra de Portoalegre – per poder actual localment. Pensar que ens cal trobar les diferències ideològiques i programàtiques entre la dreta i l'esquerra si no volem que els votants percebin una desintegració de les diferents formes d'entendre el govern. I, al mateix temps, cosa molt més difícil, saber acceptar que necessitam compartir certes tesis, i potser una idea de país consensuada amb aquesta mateixa dreta per tal de poder esdevenir un estat.
Això és el que m'agrada de la gent com en Toni Llompart. Que és de les persones que sap pensar, que sap explicar la realitat i que ho practica sovint. Amb realisme però, també, amb bon humor: avui en Toni i jo celebram l'honor que ens ha fet el darrer número de la revista de s'Arenal Unit. Us ho explicaré: molt amablement, proposen la instauració, en el marc dels premis 31 de Desembre, del Primer Premi Jaume Sastre per als detractors més abrandats del gonellisme (que, recordem-ho un cop més, no és mallorquinisme si no espanyolisme encobert) i ens fan, a en Toni i a qui escriu, insignes mereixedors d'aquest reconeixement. Tenc per cert que l'Obra Cultural Balear, que és el destinatari de tan inspirada proposta, sabrà fer-la realitat al més aviat possible. Ja m'ho perdonareu, però crec que, modèstia a part, tant en Toni com un servidor ens ho mereixem.
