“I tu, a qui estimes més, Bernat, al pare o a la mare?” Quan era nin, el seu pare sempre li feia aquesta pregunta. I el nin Bernat es quedava callat, sense saber que dir. No ho entenia. Amb els anys, en Bernat anà creixent i subtilment començà a percebre coses estranyes dins ca seva. Un plor de la mare, d’amagat; una mala cara del pare; renous inconcrets durant els vespres. En Bernat sentia que alguna cosa no acabava de funcionar. Més endavant, va ser testimoni d’un fet que el condicionà dramàticament: un dia, el pare havia arribat tard. Se sentia l’olor de l’esperit. Una cadira que rodola per terra. “Com és que el sopar està fred?” Un silenci de menyspreu per resposta. Finalment, un cop de puny que impactà al nas de la pobra mare den Bernat. “Pare! Què fas?” “Calla, Bernat, que no és cosa teva, això. Però digués, fill meu, tu a qui estimes més, al pare o a la mare?”
M’he recordat den Bernat mentre llegesc el darrer llibre de Joan Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol. Un llibre que no puc deixar de recomanar a tothom com a regal de reis si encara us ho estau pensant – i no, no en tenc comissió – i sobre el qual esper fer una anàlisi més acurada en les pròximes setmanes. Somnis compartits – aquest és el títol del llibre - reflexiona sobre què significa ser mallorquí al segle XXI. Com a punt de referència, els autors citen les enquestes periòdiques on el Ministerio de Presidencia del Gobierno de España, a través del seu búnquer el CIS, demana als indígenes colonitzats d’aquestes illes nostres si se senten més mallorquins, més espanyols, o ambdues coses per igual.
Fa gràcia que Espanya, com el pare den Bernat, ens demani a qui estimam més. Deu ser que tenen l’autoestima baixa. Durant dècades – la nostra infantesa – els mallorquins ens hem cregut que el pare és una gran persona. Una persona excel·lent que ha triomfat en tot allò que s’ha proposat durant la seva vida: en els negocis, en l’amor, en l’esport. Un home d’èxit, en podríem dir. Un mascle alfa pel qual sospirarien totes les dones de la vila i a qui la mare no pot fer altra cosa que estar agraïda per haver-la triat a ella. I tanmateix, els fills es fan grans. I acaben per entendre que darrere els decorats d’aquesta farsa hi ha una realitat crua de maltractament, de falta de respecte, d’abús, d’humiliació.
Històricament, Espanya no ha sabut fer altra cosa que maltractar les seves colònies: Catalunya i, de rebot, les nostres illes (diria que és el mateix, però llavors algú em tirarà a la cara un moc de troll) ho hem patit ben igual que ho patiren els pobles d’Amèrica del Sud. Ens han intentat – i en part ho han aconseguit – prendre tot allò que ens és important: indústria, riquesa, territori, tradicions, cultura, llengua, art. I així i tot, encara hi ha Bernats que continuen pensant que l’Estat espanyol és un gran pare digne de respecte, amor i admiració, mentre que Catalunya es mereix tots els cops de puny que Espanya li etziba.
I nosaltres? Quina mena de fills som, aleshores? No deixa de sorprendre’m veure Bernats mallorquins insultant la mare! Ho hem vist aquests dies: al saló de plens del Consell, a la plaça de la Porta Pintada, davall l’estàtua de Jaume I, a la façana de Can Alcover... mallorquins fills d’una mare – Catalunya - a qui escupen, colpegen i insulten sense pudor, mentre li riuen les gràcies al “xulo-putes” de son pare. Sense adonar-se que són uns pobres peons al servei d’un estat maltractador, carn de canó que fan el joc brut als qui s’amaguen darrere d’enquestes pretesament asèptiques.
Fixau-vos que no veureu mai cap d’aquests a qui anomenau catalanistes intentant rebentar una celebració espanyola del 12 d’octubre. Nosaltres sabem respectar els costums, les tradicions i les festivitats dels països veïns. Aleshores, hi ha una diferència essencial entre nosaltres i vosaltres. Es diu respecte, senyors del GAB, de la Fundación Nacional Círculo Balear (tot en espanyol, per descomptat, a la seva web), de la Fundació Jaume III.
Potser no és hora que obriu els ulls i vegeu les pallisses que ens fot aquest pare maltractador que es diu Espanya? Tard o d’hora, tots els qui afirmeu sentir-vos tant espanyols com mallorquins haureu de prendre partit. No es pot estimar per igual quan és el pare qui fa mal a la mare. Lamentablement, la vida d’un fill canvia radicalment quan s’adona que no és l’amor allò que dóna sentit a la vida dintre la llar familiar, sinó l’abús, el menyspreu i la violència institucionalitzada. Preferiríem haver crescut baix d’un sostre de cordialitat, però és precisament el pare qui fa malbé, dia rere dia, les nostres il·lusions. Aleshores arriba un dia que els Bernats descobreixen que no pot ser estimar tots dos, perquè l’únic sentit i justificació de l’existència d’un és xuclar la sang de l’altre. I és que, malgrat les pel·lícules ensucrades d’adolescents americans, no hi ha vampirs bons.
