12/7/17

Què ens ensenya la tragèdia grega?

La professora Martha Nussbaum explica quin hauria de ser l’aprenentatge que es pot extreure d’una tragèdia grega. A l’Agamèmnon, del gran poeta que va ser Esquil, el cor censura el comportament del rei quan es veu forçat a haver d’escollir entre sacrificar la seva filla Ifigènia i permetre la destrucció de la totalitat del seu exèrcit. Zeus ha ordenat que els grecs vagin a Troia a venjar un suposat delicte contra l’hospitalitat deguda (el rapte d’Elena). Però Artemisa frena els vents i les tropes i les naus es troben, aturades, a l’illot d’Aulis, on tots moriran de gana i de set si no s’aixequen vents favorables. Artemisa exigeix del rei el sacrifici de la seva filla estimada, Ifigènia i el rei, inicialment afligit davant dues opcions igualment doloses, acaba feliç d’haver escollit el sacrifici personal per tal de salvar la tropa.

El cor, observa Nussbaum, no censura l’elecció. Al cap i a la fi, no està en les mans dels homes controlar les forces naturals o sobrenaturals. El que sí censura és el canvi emocional que es produeix en el personatge del rei, que passa amb massa facilitat del plor a l’alegria per haver escollit l’opció correcta.

Aquesta és la lliçó que ens cal aprendre, diu la professora Nussbaum: davant el conflicte tràgic, l’ésser humà no té sortida. Alegrar-se’n, per tant, serà qualsevol cosa menys humà, ens converteix en màquines miserables desprovistes de sentiments.

De dilemes tràgics en troba, gairebé cada dia, qualsevol que es vegi obligat a prendre decisions. Dos exemples se’m fan presents aquests dies. Un té a veure amb la nostra llengua estimada. L’altre, amb el nostre territori, igualment estimat.

Exemple número ú: Un ajuntament convoca una plaça de capatàs de la brigada de manteniment. Com és normatiu, entre els requeriments hi ha el coneixement del català. No es tracta només del fet que ho marca la llei, la que ens hem donat nosaltres mateixos. És que aquesta persona, entre d’altres, tindrà l’obligació de redactar informes de les feines fetes cada dia, haurà d’atendre les peticions de la ciutadania, etc.

El fet, però, és que no es presenta ningú a la convocatòria. Alguns candidats al·leguen que el requisit del català els ha fet recular. L’ajuntament, aleshores, decideix treure una segona convocatòria, aquesta vegada havent suprimit el requisit de conèixer la nostra llengua.

Diuen, en la seva defensa, que fan una excepció, que la necessitat de cobrir el servei ha de posar-se per sobre de la llengua. Al cap i a la fi, tothom entén l’espanyol. I ja hi som. Si, per una banda, ens posam ferms amb el requisit lingüístic, aleshores ens diran que som uns sectaris radicals, talibans, i d’altres floretes que per decor convé no reproduir. Si, en canvi, cedim, aleshores establim un precedent i deixam la porta oberta a prescindir de la llengua en futures convocatòries. Amb quina legitimitat defensarem la necessitat de conèixer el català en el futur? I així, fins que arribarà un dia, si encara no ha arribat, que l’assimilació lingüística en favor de l’espanyol serà completa.

Exemple número dos: havíem dit que no permetríem ni un metre més d’asfalt sobre el nostre territori limitat i malmès, però les consideracions sobre la seguretat i el compromís amb els companys de govern ens duen a votar a favor d’una nova autopista, autovia, carretera desdoblada o com li vulgueu dir, que el nom no fa la cosa. I ja tornam a tenir la tragèdia en forma de debats, insults, desqualificacions, decepcions, etc. Tots sabeu de què estic parlant. No cal donar més detalls.

Personalment, tenc clara quina ha de ser la meva opinió en cada un d’aquests debats. No em correspon, però, exposar-ho en un article d’opinió que pretén simplement manifestar la meva capacitat per entendre tots i cada un dels arguments a favor i en contra de cada posició. A petita escala – afortunadament, no ens cal recórrer a cap sacrifici ni humà ni animal – la tragèdia està servida. Tots dos exemples ens mostren una situació on, si una opció és dolenta, l’altra ho és igualment. Encara que jo tengui clara quina seria la meva elecció si la decisió depengués de mi, puc entendre les raons de cada una de les parts. El que no puc entendre és que, un cop presa la decisió, facem con Agamèmnon. Quan un governant, actuant sota pressió, es veu forçat a triar entre dues opcions igualment perjudicials, la seva resposta emocional, un cop presa la decisió, no pot ser d’alegria, perquè això ens deshumanitza fins a un punt que, com els cors de les tragèdies clàssiques, la opinió pública no perdona ni perdonarà mai. Entendre quina ha de ser la correcta resposta emocional davant un dilema tràgic forma part d’allò que ens defineix com a éssers humans. No ho oblidem.