19/11/05

Espanya (actual) és un mal negoci

Espanya (actual) és un mal negoci

La dècada dels 90, del segle passat, foren uns anys profitosos en declaracions de mallorquins que, amb un pes important dins el nostre País, s'haurien de tenir com a mirall. Moltes d'elles foren de polítics, sobretot de la dreta. Record quan el (ex) president Cañellas, per fer pressió davant el Govern Central, a l'hora de demanar més doblers, ja parlava d'independència geogràfica. El senyor Alexandre Forcades, quan era Conseller d'Economia i Hisenda va fer una profitosa conferència a «ses Tarragones» parlant d'una manera similar i va deixar en el record de tothom, aquell «visca Mallorca lliure». El mateix que aquests dies ens ha recordat que la discriminació de les Illes Balears és escandalosa i l'acció dels polítics també, i que a ell li agradaria que fóssim una societat reivindicativa com la catalana. Home! I a mi també que m'agradaria, sobretot perquè ningú em recordés que amb les herbes molles, se'n torquen el cul. I és què amb els doblers que s'enduen i els pocs que ens tornen, ens ho fan passar més magre que una llesca de madastra.
Part de la gent del PP de la passada dècada, tenia les coses prou més clares que els qui hi ha ara. El març de 1995 el (ex) president Cañellas criticava que a les portes del segle XXI, les Illes siguin considerades com una font inesgotable que nodreix la metròpoli amb nous productes colonials, que ara tenen el nom de divises. Molt bé l'amo! Podríem estar al cel, ens fan passar un purgatori, i això sembla un infern, i els que no ho veuen estan al limb.
Tot i així, un altre polític que ens va donar més d'una ditada de mel (és cert), va ser el president Jaume Matas en el debat d'autonomia de 1996, quan ens va dir: Estem cansats de veure que els nostres doblers surten de Mallorca per fer carreteres i aeroports a llocs on no hi ha cotxes ni avions. Què te pareix secretari? I en el discurs commemoratiu dels 15 anys d'autogovern, el març de 1998, el mateix president Matas ens recordava que els ciutadans de Balears hem d'anar molt amb compte per no ser trepitjats de manera subtil, silenciosa, però de manera constant i efectiva, per la mentalitat centralista que encara es manté arrelada a certs nivells. Es pot dir més fort, si voleu. Però no més clar. El que sí és clar, és que això que podria esser una bassa d'oli, sembla una taca de morques.
Un altre polític il·lustre que també va aportar el seu gra de sorra, aquest cop del PSOE, l'estiu del 2002, va ser el (ex)president Francesc Antich quan ens deia: Des de Madrid sempre s'ha trobat una excusa per mantenir el Règim Especial en règim d'hivernació, congelat, immòbil. No ens han donat l'oportunitat d'avançar ni un pam... El Govern central dicta normes que han d'esser finançades per les comunitats autònomes. Un convida, però qui paga és l'altre.
Sembla que estem deixats de la mà de Déu. Per això no és gens estrany que molta de gent hagi dit la seva, com l'escriptor i periodista Miquel Segura (U.H. 27-06-1993), l'única sortida possible d'aquest desgavell és: l'Estat Federal. I pot ser que encara faig curt.
És regla general que qui paga mana. Nosaltres treballem, paguem i no manem. «Ellos» viuen, manen i administren. I encara ho fan tan malament com poden. El cert és que, si fóssim Espanya, potser no seria tan dolent. El fet és que som d'Espanya. Som d'ells com ho és qualsevol colònia que pertany a un Estat, perquè aquest l'ha sotmesa per la força de les armes. Ningú no ens ha demanat mai si volem esser dependents o independents. I això no pot esser mai bo, ni per a uns ni per als altres. I és que no és aguantador que, perquè ells ho tinguin color de rosa, nosaltres ho passem tan negre.
La majoria de catalans volem una certa llibertat davant l'Estat, però també la volem per als altres pobles de la península, els quals sofreixen, com nosaltres, l'esclavatge de l'Espanya oficial. Ja fa massa segles que aguantem aquesta càrrega tan feixuga, sense dir ni tan sols un ai! Arribarà un dia que sense un «ai» farem l'all i oli. El nou model d'estatut català és una manera de poder viure i de conviure amb una Espanya unida, però plural, i si ens ho posen tan difícil com sembla, s'acostarà el dia en què no ens quedarà més remei que cercar una altra Espanya, o prescindir d'ella.
Quan el president d'Euskadi va anar al Congrés de Diputats a proposar el «pla Ibarretxe», se li tiraren a sobre amb l'excusa que només tenia el 51% dels vots dels diputats bascs. Ara que Catalunya (central) hi va amb quasi el 90% dels vots, treuen el Sant Crist gros i comencen a repartir llenya a dreta i esquerra, sense haver deixat ni tan sols que el nou estatut arribi al Congrés per estudiar-ho i debatre'l, sense pensar gens ni mica que a un poble no se li poden matar les idees així com així. Es poden ofegar veus, tancar vàlvules, si volen, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d'explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l'explosió és inevitable. Són paraules que s'han de tenir en compte. Són paraules d'Antoni Gaudí. Per no entendre això s'ha d'esser més curt que una màniga de guardapits.
Aquests dies passats, ha vingut a Ciutat convidat pel seu partit el senyor Rajoy, en el sopar-conferència que es va fer, el senyor Matas li va dir davant tothom: Mariano Mallorca te quiere. I està molt bé això, Mallorca sempre ha estat hospitalària, faltaria més. Però no us penseu que el líder del PP va parlar del deute històric, ni dels molts de doblers que ens espolien des de l'Estat. No, d'això no. Se'n va cuidar com de caure. Del que sí que va parlar -en mancaria més-, és del nou estatut català -fotre-, va dir que era perillós i dolent, que fins i tot era dolent per a Catalunya. Gràcies, Don Mariano, però jo voldria dir-li que el nou estatut que volem, els catalans, no pot esser dolent per a Catalunya per una senzilla raó, l'han triat a la seva mida i a la seva necessitat la gran majoria del Parlament Català, quasi el 90% dels diputats. I això ha d'esser bo sempre. El que sí és perillós i dolent per a Catalunya, i vostè no ho sap, però jo li ho diré, és Espanya. Però no l'Espanya que volem nosaltres. No. Aquesta no. El que és perillós i dolent per a Catalunya és l'Espanya que vostè vol, la que vostè representa. I li diré més, aquesta Espanya és un fracàs històric de cinc segles i, per tant, els cataplasmes són inútils.
Déu vulgui que un dia no molt llunyà, l'espontaneïtat que qualque pic han tingut alguns dels nostres polítics, es faci realitat d'una manera decidida. Així de fàcil. Ho ha entès, Don Mariano.
Jaume Simonet i Borràs. Polític.
Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2599+6+150079

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada