Apunts d’etnolingüística

Vaig saber que hi havia una branca de la lingüística que analitzava la manera com el gènere, l’edat, la classe social o el lloc de residència influïa en la manera de parlar de les persones quan era un jove estudiant interessat en l’anàlisi del llenguatge i de la seva utilització política. Des de llavors, tenc com un fet obvi que el llenguatge mai no és neutral i que condiciona la manera com les persones pensen, perceben i entenen la realitat. Ara, però, em diuen que l’etnolingüisme – que es manifestaria en reclamar el respecte i la dignitat que totes les llengües, fins i tot la nostra, es mereixen - ha esdevingut, diuen, la causa del fracàs de les polítiques que han dut a terme els partits suposadament progressistes de les illes en els darrers quaranta anys.

Wittgenstein escrigué que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Per la mateixa raó que els mediterranis ens comprenem geogràficament a partir de conceptes com llevant i ponent, que fan referència als llocs per on surt i es posa el sol, els inuits de Groenlàndia ho fan per referència al seu sistema fluvial o a la costa. M’ho diu la Wikipèdia que he consultat ara mateix per mandra d’anar fins a la prestatgeria. Tanmateix, no pretenc donar cap lliçó. D’altra manera, els experts del Grup de Recerca Sociolingüística de la Universitat de les Illes Balears no me perdonarien un pecat d’intrusisme professional totalment injustificable. 

Dit això, no entenc per què certs analistes del sobiranisme s’entesten a fer de l’obvietat un problema. Ningú no pot dubtar que la idiosincràsia dels indígenes d’aquestes colònies castellanes enmig del mar s’ha anat construint al llarg dels segles d’una manera ben diferent a la dels habitants de l’altiplà castellà. I, per força, aquesta manera de ser es manifesta en la llengua i la cultura, ben igual que ho fa en els gusts culinaris, la percepció del temps i l’espai, el sentit de les relacions personals, els negocis, la família, el lleure, i moltes altres dimensions de la vida quotidiana.

Res de tot això pot condicionar el debat polític sobre què és i què no és un problema i quines estratègies podem articular per tal de realitzar l’objectiu de qualsevol que vol dedicar una part, o tota, la seva vida a l’acció política, i que no pot ser altre que la vella aspiració àtica de millorar les condicions de vida de les persones que ens envolten. A ca nostra, els principals problemes polítics que exigeixen respostes polítiques de part dels representants de les nostres institucions són, al meu entendre, i per aquest ordre: l’existència d’un Estat que, en comptes d’estar al nostre servei, ens considera únicament com una font de generació de riquesa; un model productiu basat quasi exclusivament en satisfer les demandes d’allotjament i vehicle a residents i a visitants; un sistema de redistribució de la riquesa absolutament ineficient que té conseqüències dramàtiques sobre els més desfavorits; un model energètic insostenible des de qualsevol punt de vista i un territori que, per la seva limitació d’espai i de recursos, és incapaç de suportar la pressió humana que exercim els més d’un milió de residents, amb independència de si hem nascut aquí o si hi hem arribat per diferents vies i motius, juntament amb tots els milions de turistes que ens visiten. 

Dit això, tothom sap que només hi ha una estratègia plausible per fer front a aquest conjunt de situacions estructurals que condicionen negativament la nostra qualitat de vida: reivindicar més i millors cotes de sobirania. Sabem que a l’Estat espanyol no li importen gens ni mica els nostres maldecaps. Ni abans, ni ara, ni en el futur. Sabem, a més, que per tal de mantenir-nos entretinguts, una de les estratègies que millors resultats els ha donat ha estat, des del Comte Duc d’Olivares, la invenció del problema lingüístic amb totes les seves variants: la fragmentació de la unitat de la llengua, en primer lloc, com a eix polític prioritari de tot l’unionisme colonialista castellà. Basta veure, a tall d’exemple, com tota la campanya prèvia a l’elecció del nou president del PP balear s’ha limitat a la discussió pel model lingüístic. Més enllà d’això, la dreta espanyola no té res a oferir. Aleshores, jo us deman, de veritat estau disposats a caure en el parany del fals problema de la llengua? De veritat creieu que la nostra salvació com a poble passa per acceptar que la llengua és el problema?

I acab amb un prec a tots els qui estimam aquestes illes: si us plau, deixau-vos de discussions estèrils que només serveixen per fer el joc al colonialisme; deixau de preocupar-vos per salvar una Espanya que s’enfonsa a marxes forçades; abandonau els debats inútils sobre si hem de renunciar a la llengua per tal d’eixamplar la base social del mallorquinisme progressista. En comptes d’això, dedicau totes les energies a explicar, als nadius i també als nouvinguts, que dintre d’Espanya no hi ha treball, no hi ha educació, no hi ha convivència amb respecte i no hi haurà ni pensions ni seguretat per als nostres majors. Explicau als qui han arribat de terres llunyanes que la seva esperança de construir-se un futur digne serà debades mentre continuem sent súbdits d’una metròpoli immoral i insaciable. Donau-los la mà amb fraternitat i sororitat, per tal que aprenguin a apreciar que Mallorca, i la resta dels territoris que avui anomenam les Balears, a diferència de les insolidàries institucions castellanes, és terra d’acollida, precisament perquè la nostra llengua i la nostra cultura catalanes ens ha donat una manera especial, oberta, tolerant i respectuosa de ser i d’estar en aquest món globalitzat.

Liquidar la mallorquinitat

Diumenge passat en Toni Trobat publicà un article titulat “La mallorquinitat líquida, una arma política”. Em felicit de poder aprofitar els articles dels amics més preparats que jo com a falca on recolzar les meves rovellades palanques argumentatives. A algú li pot semblar una forma de parasitisme intel·lectual. Si és així, hauré de reconèixer-ho com a tal, tot excusant-me en el fet que dos caps sempre pensen més que un de sol i agraint l’estímul que representen les seves reflexions.

En Toni argumenta, amb un estil, com sempre, impecable, la detecció d’una nova forma de sentiment de mallorquinitat, - que ell anomena líquida -, basada en elements aparentment banals, com puguin ser un cert gaudi de percebre l’espai i el temps en clau mediterrània. Un sentiment difós que tindria un correlat polític potser encara no explotat: de manera especial, en la defensa del territori i en l’angoixa davant la incapacitat de regular la densitat demogràfica. A tall d’ironia, Alberto Magro, el lúcid analista econòmic que sovint ens instrueix des de les pàgines d’un altre mitjà local, escriu: “en las islas hay 424.112 plazas de alojamiento turístico autorizadas y están cansados además 1.144.396 residentes” (DM de 20 de març, pàgina 2). L’error tipogràfic no deixa de ser oportú, perquè evidencia que els indígenes censats en les darreres colònies castellanes d’ultramar començam a estar-ne ben cansats, tant de la massificació que patim i que patirem un altra cop aquest estiu, com de la incomprensible i injustificable incapacitat del Govern per posar-li remei. 

El que m’allunya de les tesis den Toni és la seva insistència en que els elements identitaris – que ell associa a formes de nacionalisme etnolíngüístic – del discurs sobiranista tradicional mallorquinista no han servit per fer majoritària una opció política clarament no-espanyola. Entenc la seva preocupació per construir nous arguments pensats especialment en els nous ciutadans. Però no crec que mai hi hagi hagut, a les illes, una tal forma identitària de sobiranisme. De manera que no acab d’entendre el sentit de combatre un suposat enemic inexistent. 

En canvi, el que no hem explicat amb prou contundència, tant als indígenes com als nouvinguts, és que difícilment podrem construir, ni uns ni altres, un projecte de futur en el marc legislatiu d’un Estat – l’espanyol – que sempre s’ha definit a sí mateix com el paradigma de l’anti-il·lustració i de l’europeïsme. I això ens perjudica per igual als qui hem nascut aquí com als qui hi arriben amb l’expectativa d’una vida millor i més digna. 

En això, sí que li he de donar la raó a en Toni: no farem més sobiranistes explicant la derrota de 1715 als nouvinguts o traguent les estelades al carrer cada 30 de desembre. Als qui arriben confiant a trobar unes condiciones de vida millors, no els podem explicar tot allò que ens van usurpar les tropes borbòniques. Sí que podem, en canvi, explicar que serà el propi Estat qui més traves els posarà a la consecució de les seves expectatives: que sàpiguen què és i què representa, pel que fa als drets de la ciutadania, ser espanyol; que entenguin que en aquest Estat mai no arribaran a ser considerats ciutadans de primera.

Paral·lelament, les crítiques al nacionalisme de, per exemple, Ramon Aguiló (vegeu l’entrevista que fa part del llibre Somnis Compartits de Jordà, Colom i Mayol), com una ideologia contraria al Sapere aude kantià i als ideals de la Il·lustració cau, al meu entendre, en el mateix error de l’argumentació den Trobat: en aquestes contrades, l’únic nacionalisme etnolingüístic, identitari i excloent que hi ha hagut és i ha estat el de les elits castellanes que han governat la metròpoli amb un absolut menyspreu de qualsevol cosa que faci olor de democràcia i de justícia social; el mateix nacionalisme excloent i fragmentador que ha construït i ha sabut escampar entre els nostres veïns i veïnes el fals mite d’un suposat lo nostro, com quelcom essencialment oposat a tot el que prové del Principat.

Resumint, el que m’asusta de les argumentacions d’una persona que, com en Toni Trobat, no tenc cap dubte que comparteix els mateixos somnis de bastir un país i un estat que no ens faci avergonyir, és que puguin ser utilitzades per justificar unes regles de joc que estan dissenyades específicament per aconseguir un resultat que serà sempre guanyador per a ells i perdedor per a nosaltres. I en aquest sentit sí que és del tot pertinent diferenciar entre els “ells” que no respecten els valors de la democràcia i un “nosaltres” que - ho demostram cada dia - estam més a prop de tot allò que representa la idea d’Europa.

Liquidar la mallorquinitat – aquesta forma nostra de definir la catalanitat – ha estat i és l’estratègia de tots els governs de l’Estat, amb independència que s’hagin definit de dretes o d’esquerres. Per això Catalunya ja ha renunciat al vell anhel de reformar Espanya. Però a ca nostra aquest anhel encara és molt present, especialment i de manera discreta entre certes formes progressistes de pensament. Acceptar que no hem de caure en l’error de defensar un sobiranisme en clau identitària és cometre la ingenuïtat de creure que l’Estat espanyol tampoc no ho fa, quan són justament ells qui organitzen jures de bandera civils i altres formes d’exaltació patriòtica que, a Mallorca, pixen fora del test. Per això, me preocupa una mica que fins i tot aquells que, en privat, es manifesten com obertament sobiranistes, no se n’adonin que s’estan fent la clau del lloro i que, de resultes d’aquesta ingenuïtat, no s’acabin convertint, contra la seva voluntat, en còmplices de les estratègies centralistes de liquidació de la mallorquinitat.

Diputats? Cavalls verds!

Els ciutadans de les Illes Balears tenim una densa carpeta d’assumptes que ens afecten, la possible solució dels quals penja de decisions que s’han de prendre a les institucions centrals, és a dir, al Congrés dels Diputats i al Senat. Tot allò que depèn de les competències que no han estat transferides a la Comunitat Autònoma i que condicionen de manera molt directa la qualitat de vida dels qui vivim rodejats de mar: concretament, la gestió dels ports i aeroports i el règim de finançament.

Cada quatre anys, els electors de les tres circumscripcions electorals facultades per l’Estat – Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera – exercitam el nostre dret de vot. D’ençà l’any 1977, en què es va restablir el sistema electoral espanyol (fixau-vos que no m’atrevesc a dir que es va restablir la democràcia) i es van celebrar les primeres eleccions generals, hem enviat a Madrid vuit diputats i cinc senadors. En total, més o manco, cent seixanta-nou persones escollides sota les sigles de partits, tots, amb presència a tot l’estat espanyol.

També és cert que, en les tretze ocasions que els ciutadans de les Illes hem estat cridats a exercir el nostre dret de vot en unes eleccions generals, mai no hem aconseguit que un candidat d’un partit d’obediència no centralitzada obtingués l’acta de diputat. Sí que hem tingut alguns senadors, de designació parlamentària, que s’han trencat les banyes per tal de fer sentir la veu de les Illes Balears a la capital de l’Estat, amb els resultats que tots coneixem. Espanya és un mur contra el que s’estimben totes les nostres aspiracions de ser escoltats i de ser entesos.

La realitat és que cap dels diputats o senadors que hem escollit, electes de partits estatals com el PP o el PSOE, han votat mai a favor de cap iniciativa proposada per tal de millorar la vida dels indígenes illencs. La disciplina de partit sempre s’ha imposat als interessos dels territoris insulars. D’exemples, el darrer és el vot dels diputats i diputades del PP i de Ciudadanos contra la proposta de tarifa plana en els vols entre les illes.

Aquesta proposta va ser presentada, gràcies a la bona sintonia entre Més per Menorca i Esquerra Republicana, pels representants d’aquesta darrera formació elegits al Principat, que un cop i un altre han demostrat tenir molta més sensibilitat als problemes que ens afecten de la que puguin tenir els nostres propis diputats i senadors electes. Els parlamentaris catalans també defensen, en nom de tota la ciutadania de les Illes, la paralització de l’ampliació de l’aeroport prevista per AENA, un acte que demostra un cop més que Madrid dona l’esquena al Govern balear, als Consells insulars i a tots nosaltres, menystenint la preocupació de la majoria de la nostra població sobre el gravíssim problema de saturació demogràfica que vam patir l’estiu passat i que, sens dubte, tornarem a patir aquest estiu que sembla que ja ha començat.

La realitat ens demostra que no podem confiar en cap dels diputats i senadors a qui, ingenus, vàrem donar l’encàrrec clar i precís de vetllar pels nostres interessos. Cap d’ells ha mogut un dit per nosaltres si això suposava contradir les respectives disciplines de partit. En canvi, cada cop es fa més visible que els diputats i senadors d’Esquerra Republicana són els únics amb sensibilitat i capacitat per defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.

Donada la renúncia tàcita dels representants elegits per la nostra circumscripció electoral a preocupar-se pels qui els varen escollir, la disponibilitat de persones com Bernat Picornell, al Senat, o Joan Tardà, al Congrés, representa una sonora galtada a la barra incommensurable dels diputats i senadors del PP i del PSOE de les illes. La ciutadania d’aquestes colònies mediterrànies que són les Balears, espanyolitzades només per allò que pugui suposar beneficis per a la metròpoli, ho hauria de tenir ben present. És per això que em ve al cap la coneguda dita mallorquina quan pens en l’absoluta inutilitat de les nostres senyories.

1785 motius per deixar de ser espanyol

Espanya és una cosa extraordinària. No m’atrevesc a dir que és un país, perquè no se si ho és (més aviat diria que no), però si puc dir que és una cosa. Deixem-ho així. I és extraordinari perquè, entre moltes altres coses, la majoria dels seus habitants han escollit un personatge pintoresc, únic i irrepetible com Mariano Rajoy perquè en sigui el seu president. Un personatge que ha estat analitzat, disseccionat, fins al límit, per tota casta de tertulians i analistes polítics. Com a mostra, un llibre magnífic, divertit i preocupant a l’hora, que tothom hauria de llegir: Código Mariano, on l’autor, Antón Losada, un periodista gallec que coneix bé el personatge, explica amb tots els ets i uts per quina raó ha estat capaç de sobreviure, no als atacs dels seus adversaris, si no als dels seus propis correligionaris: Aznar, Aguirre, Mayor Oreja, Ruíz Gallardón... tots han passat a millor vida política, però l’ínclit Mariano segueix imbatut, indiscutible pitxitxi de la lliga política espanyola.

Ara, la darrera marianada del personatge és per treure’s el capell: el president dels espanyols ha utilitzat el seu compte de Twitter per promoure un llibre que du el títol de 1785 motivos por los que hasta un noruego querría ser español. La cosa té la seva gràcia, i una gent tan sòbria com els representants de l’ambaixada noruega ja li han fregat per la cara al nostre amic que potser s’ho hauria de pensar abans de piular: Els noruecs, segons l’ONU, han estat capaços de bastir el millor país del món per viure. Però així i tot, hi ha espanyols que pensen que els noruecs són uns pobres ingenus: Qui podria dir el nom del Sergio Ramos de la selecció noruega?

En tot cas, vull animar la ciutadania a escriure el nostre propi llibre: 1785 motius pels quals un mallorquí voldria deixar de ser espanyol. Qualsevol cosa abans que espanyol, sisplau! Vam desaprofitar una oportunitat excel·lent de ser alemanys fa dues dècades, quan hi havia propostes serioses de convertir Die Balearen en el dissetè Land. Avui, alguns dels nostres compatriotes, potser tocats per un aire d’optimisme exagerat, creuen que els esdeveniments principatins precipitaran un desitjat efecte dominó sobre les estructures autonòmiques d’aquestes terres. Tant de bo! Però com que jo no ho tenc tan clar (potser no ho hauria de dir, això), per què no començam a pensar que ens convé anar articulant la nostra pròpia narració com a projecte històric?

Per anar escalfant, si us sembla, puc començar amb quatre tòpics que, no per coneguts, deixen de ser rellevants. Per exemple:

L’Estat espanyol nega als indígenes de les illes la possibilitat de desplaçar-se a altres territoris de l’estat per un preu raonable.

L’Estat espanyol és l’únic estat del món on no s’aplica la geometria euclidiana: la línia més curta entre dos punts qualsevols sempre passa per la capital.

L’Estat espanyol no té cap problema a consentir que els mallorquins visquem com a dins una llauna de sardines si això els permet fer caixa amb els turistes.

L’Estat espanyol permet que un cantant sigui empresonat per tres anys per fer una glosa al mateix temps que consent que tots els lladres encorbatats facin esquí a Baqueira o vagin en bicicleta per Suïssa.

L’Estat espanyol permet que circuli pels carrers de les seves ciutats un bus on es proclama que si no tens penis no ets un home, si no tens vulva no ets una dona.

A l’Estat espanyol, les dones segueixen cobrant un 26%, de mitjana, menys que els homes, per les mateixes tasques i llocs de treball.

A l’Estat espanyol, els presentadors dels canals de televisió central s’han de disculpar si pronuncien una paraula en una de les llengües oficials de l’estat.

A l’Estat espanyol es conculca la Declaració Universal dels Drets Humans posant un senyor al capdavant de l’estat sense haver fet cap mèrit ni haver estat votat per la resta dels ciutadans.

No us estigueu de continuar. La llista no ha fet altra cosa que començar. Estic ben segur que podrem superar la xifra dels 1785 motius. Podem fer de les Balears la Noruega de la Mediterrània. S’accepten propostes. Va por Usted, Don Mariano.

La celebració del 1r de març

Vagi per endavant que, particularment, el que més m’agradaria seria celebrar la meva diada nacional com la de l’únic poble del món que regala, entrant la primavera, amor amb llibres i cultura amb petons. Dit això, tornaré a recordar que el vell professor Gustavo Bueno no es cansava de repetir que l’existència d’un estat només es pot justificar com una eina per defensar la cultura (la llengua) d’un col·lectiu (tribu, poble, nació). D’acord amb aquest principi, no hi ha res que justifiqui la pertinença dels ciutadans de les Illes Balears a un Regne d’Espanya que s’ha erigit, des de fa segles, en el nostre pitjor malson. El problema, però, és que les escoles d’aquestes contrades han ensenyat els infants, durant dècades, qui eren Padilla, Bravo i Maldonado i, en canvi, res no s’ha dit sobre la figura del Capità Joan Mercadal.

El col·lectiu SUS Balears porta anys treballant per la recuperació de la memòria dels fets ocorreguts a Menorca l’1 de març de 1810, quan la ciutadania en ple s’aixecà contra l’administració castellana que s’havia imposat arran del Tractat d’Amiens, entrà a l’ajuntament de Maó i va prendre el control de l’administració. El professor Amador Marí explica que, mentre que les institucions britàniques generaven beneficis als menorquins, la nova administració castellana només generà pèrdues: les institucions eren descaradament corruptes i les tropes borbòniques abusaven sense escrúpols de la població civil, a qui s’havia de fer pagar la traïció d’haver preferit ser bastards anglesos abans que cavallers castellans. 

Tot plegat es troba en el llibre La “revolució” menorquina de 1810, on l’autor, Andreu Murillo, no dubta a qualificar la situació menorquina com a molt similar a la que patien les colònies d’Amèrica del Sud. 

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears commemora l’1 de març la data d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia amb una diada que, tot i els trenta-set anys transcorreguts des de la seva instauració, continua essent totalment aliena al sentiment popular. Cap govern autonòmic ha sabut impulsar cap forma de sensibilitat envers la celebració. És natural. Al poble li agraden els herois i les llegendes. I en absència de les pròpies, la majoria es conforma recordant el gol d’Iniesta que va donar el campionat del món a la selecció espanyola de futbol.

Els qui no ens sentim espanyols per la mateixa raó que l’Estat espanyol no sent que cap dels territoris de parla catalana sigui membre de ple dret de la seva organització institucional, ens esforçam a recordar, cada 12 d’octubre i cada 6 de desembre, que nosaltres no tenim res a celebrar. Per la mateixa raó que no sentim la Constitució espanyola com a pròpia, per quina raó hauríem de sentir cap mena d’emoció davant un Estatut d’Autonomia aprovat al mateix temps que els de Múrcia, Extremadura i Madrid, amb l’únic objectiu de minoritzat les reivindicacions de bascs i catalans? 

Davant aquesta pregunta, tenim dues opcions: o acceptam que, com a membres d’una cultura sense cap estat que la defensi, l’1 de març no tenim res a celebrar, o aconseguim fer nostra la revolta dels menorquins de 1810, com la data en què més palès es va fer el rebuig de la ciutadania a unes institucions, tant llavors com ara mateix, alienes, corruptes, injustes i opressores. Cal dotar la Diada del 1r de març d’un caràcter reivindicatiu, que ara no té, de la nostra història i dels nostres personatges, entre els quals, necessàriament, ha de destacar una figura com la del capità Mercadal, víctima de les forces d’ocupació estrangeres a les ordres del Borbó. 

El debat és, però, entre els qui creuen que la consciència nacional només es podrà construir des de l’insularisme i aquells que pensen que fer Illes Balears és la millor manera de fer Països Catalans. Podrien els mallorquins i els eivissencs assumir la reivindicació menorquina de la seva revolta sobiranista contra els espanyols? Jo crec que si: l’antic Regne de Mallorques, musicat per d’Efak en el veritable i emotiu himne que tard o d’hora les nostres institucions hauran de reconèixer: el seu, nostre, Siau qui sou – es refereix al conjunt de l’arxipèlag. Tanmateix, no ens manca feina a fer, des de les escoles i des dels mitjans de comunicació, si volem fer créixer la sensibilitat social que ens cal com a país, si volem ser mereixedors de celebrar una diada nacional pròpia. 

Per acabar, vull fer meves les paraules del professor Lluís García Sevilla: “El dia de la nostra diada serà el dia de la nostra independència. La resta, només són eines per arribar-hi.”

Desigualtats, benestar i sobirania

Richard Wilkinson és un reconegut epidemiòleg social. El seu treball demostra com la desigualtat econòmica té efectes perniciosos sobre un ampli ventall de fenòmens humans i socials: des de l'esperança de vida fins a la taxa d'homicidis, passant per la confiança entre les persones, la mobilitat social o la salut mental.

El professor Wilkinson va ser l'encarregat, enguany, de fer la lliçó inaugural de la Universitat Pompeu Fabra. El darrer número de la revista Eines, publicada per la Fundació Josep Irla, en reprodueix el text íntegre. Donada la situació que tenim a les nostres illes, m'ha semblat oportú compartir les principals idees amb els lectors de @dBalears:

• La pobresa no té a veure amb la quantitat de béns que hom posseeix, sinó amb una distinció entre classes socials que destrueix la dignitat de les persones.
• A l'Índia, ser pobre significa viure en una barraca de xapa sense aigua potable. A Noruega, significa viure en una casa de tres habitacions, amb calefacció i televisor de pantalla plana.
• Les nostres societats són unes productores de benestar altament ineficients.
• La desigualtat ens divideix, fa que ens jutgem els uns als altres per l'estatus i, per tant, fa que ens preocupi més intensament la forma que se'ns veu i som jutjats.
• Més desigualtat fa que l'estatus social sigui més important per a tothom. Fa que la classe i l'estatus siguin els determinants més poderosos del que ens passa a les nostres vides.
• Pel que fa a l'esperança de vida, el que més importa dels països rics no és com són de rics, sinó les diferències d'ingressos existents al seu interior.
• Les persones més pobres es veuen privades de cinc, deu o fins i tot quinze anys d'esperança de vida comparades amb les persones que viuen a les zones més riques.
• L'estrès crònic té efectes negatius en processos centrals per a la  salut, i les principals causes d'estrès crònic tenen a veure amb l'estatus social baix i les relacions socials febles.
• Sabem que als països més desiguals hi ha nivells més alts d'ansietat d'estatus, fins i tot entre els sectors més rics de la població.
• En els països més desiguals, la gent treballa més hores, s'endeuta més, estalvia menys, demana més préstecs i gasta més diners en béns d'estatus.
• Com més gran sigui la diferència entre rendes, més problemes socials de tota mena hi haurà.
• Els estats més igualitaris tenen uns quinze homicidis per cada milió d'habitants. Els més desiguals, s'eleven a 150.
• A mesura que una societat es torna més desigual, augmenta la inversió en seguretat: es venen més armes, més cursos de defensa personal, més alarmes domèstiques, més cotxes tot terreny. La desigualtat genera por, i la por genera desconfiança.
• El Japó té uns 40 presos per cada 100.000 habitants. Els EUA en tenen més de 400.
• Als països més igualitaris trobam un 8 % aproximat de persones amb alguna malaltia mental, mentre que la proporció puja fins a tres vegades aquest nivell al regne Unit o als EUA.
• Hi ha menys mobilitat social a les societats amb diferències de rendes importants.
• Els problemes que sabem que estan relacionats amb l'estatus social, dins les nostres societats, empitjoren en augmentar les diferències d'estatus social.
• Com més desigual és una societat, menys propensa és la gent a ajudar els veïns, a les persones amb discapacitat, a ajudar les persones grans.
• Als països més igualitaris, el 60 o fins i tot el 75 % de la població afirma confiar en els altres.
• Hi ha 150 estudis sobre l'ansietat i la salut, la metaanàlisi dels quals conclou que l'amistat és tan protectora com ho és de perjudicial fumar.
• En el món ric hem arribat al final dels beneficis reals del creixement econòmic.

Mentre AENA planeja ampliar l’aeroport per tal que puguin venir més i més avions a saturar encara més el nostre limitat territori, les investigacions del professor Ivan Murray - i d'altres - ens han mostrat que l'increment en generació de riquesa que hem experimentat a les Illes Balears els darrers cinquanta anys no han produït una millor distribució de la riquesa. Ans al contrari: cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres. El nostre model econòmic no ha sabut generar una societat més justa, més feliç, més saludable, sinó un augment indecent de les diferències entre els rics i els pobres. Com diu un conegut periodista: “hem passat de viure del turisme a viure per al turisme”.

Una societat que entra en una espiral desbocada de creixement sense límits, que liquiditza i liquida les relacions humanes, que prioritza la possessió de béns o un fals reconeixement social basat en l'aparença, que fomenta la competitivitat per sobre la cooperació, és una societat malalta. És, per tant, prioritari que reflexionem, com a individus i també com a societat (i això implica Govern, entitats, associacions i tota mena d'interlocutors socials), cap on volem anar. I és absolutament urgent que unim forces contra una metròpoli a qui només interessam com a font de riqueses.

Postscriptum: Aquest dimarts el Parlament de les Illes Balears ha aprovat, amb els vots dels grups del Pi, Més, Podem i PSOE, una moció de Més per Mallorca que insta els governs de l'estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya a cercar una solució política i no jurídica al problema generat pel procés sobiranista català. El PP i C's hi van votar en contra, demostrant fefaentment que no han entès res sobre el significat de la paraula democràcia. Cal felicitar tots els diputats que han votat a favor d'aquesta moció, la primera a tot l'Estat, i que fa palesa la tesi del conegut poema de Martin Niemoller, falsament atribuit a Bertold Brecht: “Quan venguin a buscar-me a mi, no quedarà ningú per ajudar-me”. El text definitiu va ser lleugerament modificat per tal de satisfer les diferents sensibilitats de socialistes i regionalistes. El que potser ha passat més desapercebut és que la moció suposa un reconeixement implícit de la sobirania d'ambdós governs en igualtat de condicions. Sobre això, que no és una qüestió banal, esper poder aportar la meva reflexió la propera setmana.

Tourist go home, refugees welcome!

El grafitti que dóna títol a aquesta reflexió embrutà algunes façanes aristocràtiques de Ciutat l’estiu passat. Ara, un article publicat a la web de Contrainfo el torna a situar al centre del debat. Mentre el Vicepresident i Conseller de Turisme es pren la molèstia d’anar a diferents municipis de l’illa per tal d’explicar les bondats de l’avantprojecte de proposta de modificació de la Llei de Turisme, en especial allò que fa referència al lloguer d’habitatges particulars a turistes, dissabte vinent hi ha convocada una gran manifestació per denunciar les polítiques reaccionàries i hipòcrites del Govern de l’Estat espanyol envers els qui es veuen obligats a fugir dels seus països. A casa nostra, ens diuen els organitzadors, volem acollir. I tant!

Una cosa és certa: no podem deixar d’agrair que Biel Barceló es prengui la molèstia de convocar i participar a totes aquestes taules rodones. Al manco, en això, és radicalment diferent del seu innominable antecessor, aquell que es posava per capell els ous sagnants de les víctimes de les seves caceres. No és debades que ho faci, ja que crec que el problema de l’habitatge, deixant de banda l’espoli colonial – també sagnant - que patim, és i cada cop més serà el principal problema d’aquestes illes petites i limitades.

L’article citat de Contrainfo, al qual només li puc fer un retret, i és que no estigui signat i, per tant, ens priva de la possibilitat de felicitar l’autor o autora, posa el dit damunt la dimensió ètica de la qüestió: és gràcies a la situació que es viu a aquells països de la Mediterrània oriental que serien, en condicions normals, potencials competidors, que els hotels i apartaments de les illes estan cada any més plens. L’èxit del model que comercialitzam depèn, en bona part, de la radical inseguretat d’unes destinacions que s’inhabiliten per causa dels conflictes que pateixen. En conseqüència, potser faríem bé, tots plegats, de no celebrar segons quins triomfs.

És cert que l’estiu passat vam arribar a un nivell de saturació asfixiant. Malgrat les inoportunes manifestacions de certs càrrecs de la Conselleria de Turisme, la massificació va ser evident a les carreteres, a les platges i a les places i carrers dels nostres municipis. La proposta del Conseller de Turisme de legislar l’accés dels turistes als habitatges particulars (el que es coneix com a lloguer turístic) no és, al meu entendre, sinó una mostra més de la renúncia a reflexionar sobre quina política volem fer en clau veritablement progressista: partim de la constatació que el turisme és la nostra principal font de riquesa i ho celebram, mentre oblidam d’on venen i per què venen els turistes a ca nostra, alhora que renunciam a legislar sobre aquells béns comuns que no haurien de definir-se exclusivament com a mercaderies (especialment, l’habitatge). El negoci és el negoci.

El model econòmic que hem desenvolupat entre tots mostra alguns dels senyals d’una tragèdia clàssica. Martha Nussbaum escrigué un llibre meravellós titulat La Fragilitat del Bé, on reflexionava sobre el sentit ètic de la tragèdia: Agamèmnon és forçat a escollir entre sacrificar la seva filla als déus o veure destruït el seu exèrcit. Allò que s’hauria de considerar com una elecció entre dues alternatives igualment inacceptables, el poeta ho resol mostrant l’alegria absurda del rei, un cop ha salvat l’exèrcit gràcies a la mort de la filla. Nussbaum pretén alliçonar-nos sobre el fet que massa sovint perdem de vista la veritable dimensió del fet tràgic: que una cosa és acceptar una via d’acció com a “mal menor” i una cosa ben diferent és alegrar-nos de segons quines decisions que ens veim obligats a prendre.

No ens enganem. Els problemes de saturació que patim no tenen la causa en el lloguer turístic. Si de cas, l’explosió d’ofertes d’allotjament al marge de la llei que hem viscut l’estiu passat haurà estat la darrera gota, però el tassó fa temps que és ple. Hem permès els hotelers celebrar any rere any el seu aquelarre rapinyaire de l’increment del número de visitants; fins i tot, molts n’hem compartit les seves celebracions. I ho hem fet mentre giràvem l’esquena a algunes arrels d’aquest èxit. Els doblers que ens deixen els turistes no estan només embrutats per la destrucció de territori i recursos que suposen; a més, també estan tacats amb la sang i les llàgrimes de les víctimes de les guerres.

-->

Papa Madiop

“Treballava a la recepció de l’hotel. Un dia que havíem de donar una mà de pintura a unes parets, arribà acompanyat d’un jove. I aquest, qui és? – Li vaig demanar. És el meu fill – contestà. Ah! No sabia que tenies un fill.”

En realitat, no el tenia. Em contava aquesta anècdota el propietari de l’hotel el matí del dijous passat. Pel que sembla, als pobles de Senegal tots els homes adults són “papa” de tots els fills, en una escenificació exemplar d’aquella màxima que diu que es necessita tot un poble per educar un infant.

La història em va fer escapar un mig somriure, mentre recordava les lectures de sociobiologia de la meva època d’estudiant. Tanmateix, no arribà a ser una rialla sencera perquè el nostre amic, en aquells moments, era a presó, privat de llibertat, acusat de pertinença a “organització criminal” i fent mans i mànigues per tal de trobar els cinc mil euros que necessitava per pagar la fiança.

Madiop Diagné s’ha passat tota la vida ajudant els altres, tant si eren “fills seus” com si no. Sap que molts dels qui surten de Senegal, deixant enrere pares, parella i fills, no ho fan ni per gust ni per ambició, sinó per absoluta necessitat. He tingut ocasió de tractar amb molts d’aquests africans a l’escola d’adults de s’Arenal, on arriben sense saber dir ni una sola paraula ni d’espanyol ni, ja no en parlem, de català.

No record ben bé si va ser el 1997 o el 98 quan el professor Albert Saoner va llegir la seva lliçó com a aspirant a la càtedra de filosofia moral i política de la Universitat de les Illes Balears. Jo escoltava com l’admirat professor explicava la critica del filòsof israelià Joseph Raz a la coneguda teoria de la justícia de John Rawls. Com tothom sap, la justícia s’ha d’entendre, segons Rawls, com un exercici de la més absoluta imparcialitat. En canvi, explicava Saoner amb un exemple planer, cap persona mínimament assenyada dubtaria a preferir ajudar un amic abans que a un desconegut en un hipotètic cas d’un procés de selecció laboral. La imparcialitat, a la vida real, pot acabar sent causa de moltes injustícies.

Tenc la impressió, i crec que no m’equivoc, que Saoner, qui també va patir presó en temps de la dictadura, hauria aplaudit Madiop Diagné. El seu empresonament, per haver falsificat, suposadament, contractes de treball per tal d’aconseguir certificats de residència per a immigrants, és un clar exemple del conflicte entre atendre la llei o atendre les necessitats de les persones. Sorprenentment, alguns dels progres de sofà que critiquen l’actitud escrupolosament legalista del Govern espanyol davant el clam de la societat catalana d’acollir més refugiats, no han mogut un dit per ajudar el senegalès.

És possible que Madiop hagi comés alguna il·legalitat en el seu intent d’ajudar a persones que es troben en una situació crítica. Si és així, deixau-me dir: “Ben fet!” També fou il·legal el que va fer Oskar Schindler l’any 1944 per tal de salvar salvar mil dos-centes persones d’una mort segura al camp de concentració d’Auschwitz. Així que, sisplau, no em parleu d’obediència a la Llei d’aquest Estat que és a la cua mundial en respecte als drets humans.

Quan l’Estat fa lleis per anar en contra de les persones més desfavorides, potser l’únic recurs dels qui no tenen res és actuar al marge de la llei. Estaria bé que alguns dels qui, en el seu moment, també varen haver de lluitar contra la legalitat espanyola i hagueren de patir presó per la seva defensa dels drets humans, tinguessin memòria i no li donessin l’esquena a aquest tros de mallorquí-senegalès que és en Madiop. Gràcies a ell, moltes persones han tingut la possibilitat de començar una nova vida. Estic segur que en Madiop, més enllà del que digui la llei, ha fet el que li ha dictat la seva consciència i, per això, té tot el meu reconeixement i admiració.

-->

Valtònyc

Vagi per endavant que no m’agrada la música (?) rap. I també que no conec personalment Josep Miquel Arenas. Tanmateix, avui dimecres l’Audiencia Nacional (permeteu-me la llicència d’escriure-ho en castellà i enteneu que no es tracta d’una errada del programari sinó d’una declaració d’intencions que no pot ser més explícita) jutja Valtònic per un presumpte delicte d’injúries greus a la Corona espanyola i enaltiment del terrorisme. Per tant, la meva solidaritat amb aquesta persona i el meu desig que tot acabi en un no res.

Sigui com sigui, convé recordar què és l’Audiencia Nacional. Antigament, en temps del dictador, existia un Tribunal de Orden Público, la funció del qual era vigilar aquelles conductes que, d’acord amb la Ley de Peligrosidad Social de 1970, eren considerades constitutives de delicte. A saber: l’homosexualitat, el proxenetisme i la prostitució, el consum de drogues, la immigració il·legal i la pràctica de la mendicitat en la via pública. “Vagos y maleantes” era l’expressió que, amb la llei a la mà, s’aplicava a aquelles persones (putes, maricons i pobres, dit de manera grollera i perquè m’entengueu) que ofenien la bona societat espanyola. 

Per aquells que patim d’una certa nostàlgia, deixeu-me recordar una cançó d’un grup de rock madrileny anomenat Cucharada, que parlava de personatges com na Mary “la friky”, una tia legal que perd la feina i es veu obligada a practicar la prostitució per sobreviure, o de Pablo “el trapero”, un homosexual a qui li agraden tant els mascles com la llibertat. Personatges que acaben “enxironats”. “Qui és el culpable? Qui és l’innocent? – diu la cançó – el just milionari o el pobre necessari?”

Aquella era l’Espanya de 1970. Perdó: era? De debò que les coses han canviat en aquest Estat? Bé, la Ley de Peligrosidad Social va continuar vigent fins el 1995 i el Tribunal de Orden Público es va redefinir (el varen tunejar, en una paraula) en Audiencia Nacional el 1977. D’aleshores ençà, tots els delictes polítics són jutjats per aquest tribunal. Tot i això, me direu que els nostres governants no continuen instal·lats en aquella pantalla?

I aquí és on volia anar a parar: parau esment al mateix concepte de “delictes polítics”. Vol dir que, a aquestes alçades, podem continuar parlant en aquests termes? Bé, jo no som jurista, però, des de la meva ignorància, el concepte em grinyola de mala manera. En temps previs a la Revolució Francesa, un delicte polític era qualsevol intent d’atemptar contra la vida del monarca o de qualsevol membre de la seva família, en la mesura que el monarca era, no només el representant i el símbol de la nació, sinó la mateixa nació. L'état, c'est Moi, que va dir aquell. Més endavant, a principis del segle XX, es considerava delicte polític qualsevol acte de traïció a la unitat nacional. I ara? Idò ara, si ens ubicam en el marc de la nostra (sic.) inamovible Constitució, hauríem de definir el delicte polític com un atac flagrant contra la sobirania d’un poble.

Si entenem així el paradigma polític d’un Estat on la sobirania resideix en el poble, la meva conclusió és que faria bé l’Audiencia Nacional en començar a jutjar a tots els presidents del Govern i a tots els consells de ministres espanyols que no han fet altra cosa que malmetre la sobirania del seu poble (voleu que parlem de tarifes elèctriques? D’educació? De sanitat? De vivenda?) i deixar de perdre el temps amb els artistes, que fan el que fan perquè representen millor que ningú el sentir i la veritat d’un poble.

O, potser millor, diguem clarament que un estat on existeix una institució jurídica tal com és l’Audiència Nacional és un estat amb un gravíssim dèficit educatiu, intel·lectual, moral i legal. En un estat modern – i l’espanyol no ho és - no hi ha lloc per a tribunals de delictes polítics.

Desconec, en el moment d’escriure això, com acabarà la pantomima presumptament legal amb en Valtònic. Tanmateix, mentre tolerem que existeixin monstruositats com l’Audiencia Nacional, val més que anem pensant en demanar, per exemple, que ens acceptin com a ciutadans malgatxes. Allà, a Madagascar, com tots els qui tenim fills petits sabem, hi ha un govern de lèmurs que, en termes de capacitat intel·lectual, li dona mil voltes al que nosaltres ens veim obligats a patir.

-->

On dormen els treballadors de Mallorca-Aventura?

Hi havia una publicitat; irònicament, es tractava d’una publicitat d’una tarja de crèdit, que gosava a dir que certes coses no tenen preu. La inspiració de la campanya és totalment evident: Kant distingia entre allò que té un preu i allò que té valor (ell en deia dignitat). Paral·lelament, Marx explicà la distinció, avui canònica, entre el valor d'ús i el valor de canvi de qualsevol mercaderia. El valor d'ús és el valor que un objecte té per satisfer una necessitat. Per la seva banda, el valor de canvi és el valor que un objecte té al mercat i s'expressa en termes quantitatius mesurats pels diners.

És del tot evident que l’habitatge té un valor de mercat. Els mecanismes de l’oferta i la demanda hi pressionen amb força. La tensió s’agreuja per causa de diversos factors que incideixen en la nostra situació particular: per una banda, la limitació en la disponibilitat de sòl per a construir; per altra, l’atracció que provoca la nostra illa sobre ciutadans d’altres països, amb rendes superiors a les nostres, pel fet de gaudir d’un clima amable, d’unes condicions favorables de transport o de certes garanties de seguretat civil. Aquests dies circulen per Ciutat alguns autobusos municipals amb un missatge depredador: si tens una casa, nosaltres coneixem milers d’escandinaus que es moren de fred. Per tot plegat, no és difícil de veure que un immoble a les Balears és un petit (o gran) tresor cobejat per gran quantitat de rapinyaires de diferents mides i pelatges.

La indústria turística no ha ajudat gens, tot s’ha de dir. En cap moment els empresaris de l’hostaleria s’han aturat a pensar on havien de dormir les persones que venien atretes per la promesa d’una vida laboral millor. Tot i que és innegable que l’habitatge és una part fonamental de la cadena de producció del sector dels serveis, no la trobarem reflectida en cap balanç de cap de les empreses que han construït hotels a les nostres costes. Conseqüència, la degradació dels barris propers a la indústria turística que és evident a casos com s’Arenal.

És un fet, per tant, que l’accés a l’habitatge és cada cop més complicat per als indígenes d’aquestes illes. La distància entre el valor dels pisos i els sous migs dels treballadors és cada vegada més gran i, per a la immensa majoria, insalvable. Ja no parlam de comprar; fins i tot trobar un preu de lloguer acceptable és, per a la majoria dels treballadors, una odissea. A Ciutat no es troba pràcticament ni un sol pis de lloguer en oferta per menys de 700 €.

Donar la culpa de l’augment dels preus dels lloguers a l’emergència del fenomen del lloguer vacacional és, en aquestes circumstàncies, voler veure només una part de les causes que ens han fet arribar a aquesta situació. Una situació que sembla que se’ns ha escapat de les mans aquest darrer estiu. Però no podem oblidar que la cosa ens ve d’enfora. La responsabilitat de l’empresariat turístic no es pot maquillar. Durant els darrers cinquanta anys, hem anat convertint la totalitat del territori de les nostres illes en pura i simple mercaderia: Hem mercantilitzat les platges, les muntanyes, les places i els carrers dels nostres pobles i ciutats i, per descomptat, fins i tot les cases i els pisos, els que alguns haurien heretat dels seus padrins i els que d’altres s’haurien compromès a pagar a molt llarg termini i amb gran esforç.

Els diferents Governs que hem tingut al llarg de les darreres dècades han renunciat, deliberadament, a fer front a la situació, deixant que fossin els empresaris turístics qui prenien les decisions. Però suposadament la cosa havia de canviar. I no. No ha canviat gaire.

No ens ha de sorprendre que hi hagi tanta i tanta gent decebuda amb l’actitud del Govern de la nostra Comunitat. Molts som els qui esperàvem una actitud diferent, com s’hauria de correspondre, en bona lògica, amb el primer govern “autènticament” d’esquerres de la nostra història recent. Pensàvem que l’acció de govern ha d’anar lligada a la reflexió, si no sobre l’anàlisi dels mecanismes de producció (Marx ja no està de moda), sí al manco sobre les grans idees-força de la Il·lustració. Idees que haurien d’estar gravades sobre les pedres del Parlament per tal de no oblidar que cal fer lleis pensant en els qui tenen més necessitat; que, per beneficiar als poderosos, no ens calen lleis en absolut, perquè ells ja tenen la llei de la selva del seu costat.

L’avantprojecte de llei per regular el lloguer turístic és una mostra més de la manca de percepció de la globalitat que caracteritza la perspectiva curt-terminista d’aquest Govern. No aconsegueix escapar-se del paradigma economicista que tot ho engoleix. No hi trobarem cap mecanisme de protecció del dret a l’habitatge entès des de la perspectiva kantiana de la dignitat de les persones. Continuarem batent rècords any rere any: rècords de número de turistes i, sobretot, rècords de residents. Perquè el problema que tenim i no sabem resoldre és com posar fre a la pressió demogràfica sobre un territori i uns recursos que són limitats i que haurien de ser objecte d’una, encara més, especial protecció de part dels nostres responsables. Mentre no hi trobem la solució, continuarem aquesta dinàmica autodestructiva de transformar ca nostra en un gran parc temàtic de cartró-pedra on no hi ha espai per allotjar-ne el personal.