Carta oberta a David Abril

Benvolgut David

Vagi per endavant la meva més sincera admiració intel·lectual a una persona que ha demostrat mantenir una claredat de principis i una coherència ideològica més enllà de qualsevol dubte. Tot i que no fa molt que ens coneixem, cada cop que ens hem trobat m’has demostrat tenir les idees clares i la fermesa per dur-les endavant.

És indubtable que compartim molta ideologia però també ho és que discrepam en alguns detalls. Tanmateix, cadascú és al seu lloc i les diferències estratègiques i programàtiques en cap moment justificarien cap tipus d’atac personal. Per tant, res més allunyat d’aquest escrit. Es tracta de fer una reflexió, oberta a tothom que hi vulgui participar, sobre quin pot ser el nostre futur, si és que tenim un futur a compartir.

Això implica, també, que no tinc cap interès a qüestionar el que ja està fet. El passat, passat està. Com deia una persona a qui també admiro: que tothom vengui plorat de casa. L’autocrítica, la reflexió, cadascú la fa amb els seus i en privat. I això val per a tots. Ni tinc cap dret ni cap capacitat per jutjar les decisions que s’hagin pogut prendre en el passat. Tots cometem errors.

La pregunta és, què fem, a partir d’ara, estimat David? Jo, personalment, tinc clar que l’espai del sobiranisme a les illes continua essent minoritari i que no hi ha prou pastís per a repartir. És evident que la millora de l’autogovern, sigui aquesta millora quantitativa o qualitativa, no figura entre les principals preocupacions de la nostra societat i el repte que tenim és enorme: fer que aquesta societat prengui consciència de quina és la causa dels seus mals. Com posar en el centre del debat polític i social la problemàtica de la nostra dependència colonial respecte d’un estat que ens menysté i ens ofega? Aquesta és la qüestió.

Crec sincerament que és el nostre deure i és la nostra responsabilitat treballar per la unitat de tots els qui estimam Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera i que, a més, estam disposats a transformar aquesta estimació en un programa de transformació política. La majoria dels qui pensen - dels qui pensam - més enllà dels esquemes espanyols, ho venen exigint des de fa massa temps a les diferents organitzacions polítiques que pretenen erigir-se, amb major o menor gradació, en abanderats de l’autogovern. Des dels partidaris de l’exercici del dret a decidir fins als independentistes convençuts, tots sabem que, al manco, una bona part del llarg camí que tenim per endavant l’hem de fer junts, perquè per separat no hi ha ni tan sols travessia.

Per tant, cal que pensem quines son les passes i les eines amb què comptam. Potser ens cal repensar les nostres organitzacions i ajustar la maquinària, allà on sigui possible. A l’escenari polític, en realitat, no ha canviat gaire cosa: seguim tenint al davant el repte de trobar la fórmula que ens permeti assolir la nostra dignitat com a país.

La pregunta, per tant, és: Què ha de passar per entendre que el gran problema que tenim a les illes no té altra nom que “Espanya”? Dit d’una altra manera, estam, tots plegats, disposats a traduir els postulats teòrics sobiranistes en pràctiques polítiques concretes, encara que això signifiqui enfrontar-se obertament a tota la maquinària de l’Estat, o ho deixam córrer perquè “encara no toca”?

Em sembla que hem de ser absolutament coherents amb el lema “Espanya no té remei”. Ens cal ser més “sampolistes” que el mateix Pere Sampol. Per més inri, res no ha canviat des de 2004. Ho recordes?: “Se’n van de putes amb sos doblers des poble i encara vénen aquí a renyar-nos? Això és es colmo!”.

Ens ho venen demostrant dia rere dia des de tots els àmbits i des de totes les organitzacions. No podem comptar amb cap partit que hagi de respondre davant dels votants de Castella o d’Extremadura, perquè el seu modus vivendi consisteix en sucar-nos fins a la darrera gota. No importa si son morats, blaus, vermells o de color taronja. A cap d’ells els importa la destrucció de Mallorca, mentre segueixin venint creuers. Oblidem-nos, per tant, de voler fer de Miquel Roca. Arreglar Espanya no pot estar a la nostra agenda i, per arreglar Mallorca (i la resta d’illes), encara no hem fet la diagnosi correcta.

Crec que hi ha molta gent a aquest país que ens agrairà que siguem molt clars i molts transparents en relació als moviments que puguem fer en el futur immediat. Ningú no entendria que convertíssim el debat del sobiranisme en una partida de truc: fora jugar de farol, les cartes sobre la taula, i lleialtat als principis i a la terra.

Mallorca no té remei?

Un primer apunt: El títol no té a veure amb que la gent hagi decidit votar majoritàriament el PP. Tothom és lliure de confiar en qui vulgui i tots els vots tenen igual valor.

Sobre el resultat de les eleccions, només una cosa està clara: Totes les enquestes han errat.

S’esperava un creixement important de Podemos a tot l’Estat i no ha estat així. S’esperava una paparra del PSOE i no ha estat així. S’esperava una caiguda de C’s i tampoc - a IB, C’s manté el percentatge i el diputat. Tothom pensava que tenir un ministre – i candidat – enxampat per les pràctiques més miserables que es poden concebre en democràcia passaria factura al PP i no ha estat així. Tothom esperava que Toni Verger seria el primer diputat d’obediència illenca a Madrid i – per segon cop i lamentablement - tampoc ha estat així.

L’expectativa d’un Podemos en alça semblava justificar l’aliança estratègica de MÉS amb ells. L’expectativa no s’ha complit. Semblava impossible: Podemos (111.000 vots el desembre), MÉS (34.000) i EU (11.000) sumaven 156.000 vots potencials. Fins i tot perdent 20.000 d’aquests vots el tercer diputat estava garantit. I he de confessar que, al manco a mi, tal davallada me semblava impossible.

L’estratègia no ha funcionat. Conclusió: no es pot renunciar a la ideologia baix cap circumstància ni motiu. Ara la incògnita és si hi haurà reflexió interna dintre de MÉS.

Finalment: Què ha passat amb la candidatura cívica Sobirania per a les illes?

És cert que va ser un part ple de dificultats. Va costar molt tancar una llista formada per persones independents. També és cert que els recursos econòmics eren minsos. També, finalment, és cert que en quatre setmanes s’ha fet una feina important, especialment si consideram que gairebé cap dels integrants de la candidatura tenia experiència en campanyes electorals.

Quines eren les expectatives raonables de Sobirania per a les illes? El principal objectiu era captar l’abstencionisme que es preveia en una part de l’electorat nacionalista. És important dir-ho un cop més: SI no naixia per competir contra MÉS i això la gent ho ha entès a la perfecció. La prova és que ningú pot atribuir a SI la responsabilitat dels mals resultats de UPM.

Probablement, una xifra al voltant dels 10.000 vots era una expectativa raonable per a SI. Fins a quin punt el resultat s’ha de valorar negativament? Jo crec que en cap manera. Sempre hem dit que el camí no s’acabava el 26J, que Si naixia per durar i per continuar treballant a favor de la unitat de tothom qui estima aquestes illes i que s’indigna amb el maltractament que rebem sistemàticament de part de l’Estat espanyol.

No ens podem enganar. Cal conèixer el país que tenim. A Mallorca, menys del 50% de la població ha nascut a l’illa. Aquest percentatge baixa escandalosament a Eivissa. A més, la gran majoria de mallorquins hem assumit que només hi ha una manera de viure en aquesta terra: acceptant que sense el turisme no hi ha vida i que tot val (fins i tot el suïcidi com a país) per tal de preservar l’afluència massiva de visitants.

Com escampar el missatge sobiranista entre una població que viu dins una il·lusió de benestar (al cap i a la fi, fins i tot els qui no tenen ingressos poden gaudir de la platja)? Com explicar als nostres conciutadans que el problema de les illes es diu Espanya, davant la bogeria irracional que genera la Selección? Com conscienciar del valor de la nostra llengua a una societat que viu al servei del turista i on la pràctica totalitat dels mallorquins tendim a utilitzar el castellà d’entrada?

Tenim una gravíssima amenaça. Aquesta amenaça es diu Espanya. Aquesta Espanya que ens reclama que potenciem el turisme de creuers, al preu de convertir Palma en una ciutat inhabitable. L’Espanya que ens exigeix que girem la llengua perquè hem de ser amables amb els visitants i per a qui som una simple xifra en el capítol d’ingressos.

Oblidem-nos de voler arreglar Espanya. Ha arribat l’hora d’escollir. És o ells o nosaltres. Convé que comencem a treballar, a mig i llarg termini, per bastir complicitats entre tots els qui estimam el poc que queda d’aquest país. Amb independència de si anem amb corbata o amb porqueres, si de veritat volem protegir-nos d’Espanya, ens hem d’oblidar de tot el que ens separa i ens hem de concentrar en tot allò que ens uneix.

O ens adonam que Espanya ens durà a la desaparició com a país i ens deixam, provisionalment, de disputes sobre el color de l’uniforme o arribarà un dia en que haurem de reconèixer que Mallorca no té remei.

Sobirania per ...

Tenir la clau de la caixa. Això vol dir, recaptar la totalitat dels imposts que es tributen a les illes.

No dependre dels FLA, els fons de liquiditat autonòmics que surten dels imposts que el Govern Central recapta a les illes i posteriorment ens cedeix amb interessos.

Decidir, de manera subsidiària i amb la màxima participació ciutadana, quines inversions necessita cada illa.

Decidir quines infraestructures ens calen per tal de garantir un equilibri ecològic i demogràfic sostenible, sense caure en la megalomania ni en la destrucció del territori.

Articular lleis que donin suport als petits empresaris i als petits comerciants i que els defensin davant els abusos de poder de les grans superfícies.

Garantir amb lleis i amb pressuposts l’eradicació de la pobresa energètica de totes les persones que viuen a les illes.

Garantir unes condicions de treball dignes per a totes les persones que treballen a les nostres illes, ja sigui de forma regular o temporal, per tal d’evitar situacions d’abús o de frau que apropen les persones a un estat d’esclavitud.

Garantir la protecció del nostre territori, un bé limitat i escàs que ha estat malmès durant massa temps i que necessita una protecció especial que no satisfan les lleis que prenen com a model les vastes extensions de l’altiplà peninsular.

Garantir un sistema de salut gratuït i de qualitat per a totes les persones que viuen a les illes.

Garantir una escola pública laica, de qualitat i en català, que faci conèixer i apreciar als nostres infants la Història, la Cultura, la Llengua i les Tradicions dels nostres pobles.

Articular legalment l’hospitalitat tradicional del nostre país davant les situacions d’emergència que generen els conflictes i les catàstrofes naturals sense dependre de lleis estatals insensibles al patiment dels refugiats.

Garantir un sistema de pensions que protegeixi les persones.

Garantir un habitatge digne per a totes les persones.

Repensar un model turístic que se’ns ha anat de les mans, prenent com a indicadors d’èxit les condicions laborals del personal de l’hostaleria, el control de la fractura salarial (és a dir, la distància entre el salari mínim i els sous més alts) i els consums mesurats d’aigua i matèries primeres.

Assegurar que el salari mínim interprofessional se situï, com a mínim, en els 1.000 euros.

Lluitar contra el frau fiscal i la corrupció de les institucions de manera més eficient.

Garantir que tots els vehicles de lloguer que saturen les nostres carreteres paguin tots els tributs a les illes i limitar-ne el número de vehicles que poden disposar de permís de circulació.

Protegir i promoure l’agricultura de proximitat (kilòmetre zero), basada en el valor de la producció local i la sobirania alimentària però, també, en el valor de la conservació del paisatge rural que defineix l’estil de vida de les nostres illes.

Posar límits a l’afluència massiva de turistes, en especial els turistes de creuer, que fan insostenible la convivència cívica ciutadana i no aporten gairebé cap benefici econòmic als comerços i a les empreses del país.

Gestionar els ports marítims i els aeroports de les nostres illes, atenent a les necessitats dels residents i visitants de les nostres illes per damunt d’interessos definits des de Madrid.

Eradicar el turisme sexual i de consum d’alcohol que degrada la imatge del nostre país, ofèn la convivència, destrueix les infraestructures i el mobiliari urbà i genera un volum excessiu de deixalles sense aportar a penes benefici econòmic a les empreses i als treballadors de les illes.

Invertir recursos econòmics en la recuperació, fins allà on sigui possible, de la Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera que varen conèixer els nostres avis, per tal que els nostres néts en puguin gaudir igualment.

Les nostres illes generen els recursos econòmics suficients per garantir que totes aquestes demandes puguin ser satisfetes. Només ens cal recuperar la consciència de què som i d’on venim i dir “Prou!” al tractament colonial que ens imposa la capital d’un estat que ens juga a la contra i que ens menysprea sistemàticament. Està en les nostres mans.

Salut i sobirania!

“Mallorca-aventura” o “Aquest estiu serà bo”.

Trob en un calaix unes notes escrites fa deu anys. A canostra, el debat sobre la identitat nacional no era, el 2006, el tema de discussió predominant als cafès i a les tertúlies. En aquell moment en què es debatia un esborrany de reforma de l’Estatut d’Autonomia, jo proposava un preàmbul irònic que ens definís jurídicament com “un destí turístic d’interès estatal preferent”. Al cap i a la fi, això és el que érem llavors i el que continuam essent. Res no ha canviat, tret que els problemes de saturació i escassesa de recursos que patíem fa deu anys s’han multiplicat exponencialment.

El professor Albert Saoner – a qui no em cans de recordar - llegia a Palma l’any 1996 una conferència titulada “El origen del estado moderno” on feia un recorregut, més històric que ideològic, pel desenvolupament de les creences sobre els conceptes d’estat i nació a l’Europa dels darrers 400 anys. Després de recordar que llavors no existia cap noció d’estat o de nació, explicava el pas de la identificació de la nació amb la persona del sobirà (el rei) cap a la posterior identificació de la nació amb el poble, principalment a través dels interessos econòmics de la burgesia que començava a florir. L’economia, deia Saoner, és un element determinant del procés, però no és l’únic; l’altre, tan important o més, és l’extensió de la ciutadania: Les nacions es desenvolupen, maduren, en l’àmbit de les relacions entre iguals, a partir del reconeixement de les seves institucions (govern, parlament, ordenament jurídic, etc.).

És evident que no trobam res de tot això al nostre país: Ni aspiram a mantenir relacions entre iguals amb els altres estats a llocs com el Parlament europeu, ni tan sols som un poble preocupat per la nostra economia, ans acceptem de bon grat jugar el paper de ser la vaca que nodreix el creixement de les altres regions teòricament ‘més pobres’ a costa de destruir el patrimoni que hem rebut dels nostres padrins. Som un poble no reconegut com a tal a cap de les instàncies internacionals i així ens va, entre altres coses perquè ni tan sols nosaltres mateixos hem après a reconèixer-nos-hi.

No sense un punt de ràbia, Josep Maria Llauradó afirmava, fa deu anys: “Si als ulls de l’Estat som poca cosa més que una destinació turística, una mena de parc temàtic d’èxit on la gent fa feina i viu i conviu als mateixos espais, ens pagarà la pena convèncer-nos que som i que hem estat quelcom més? Com pot sobreviure una cultura? Com a Estat, com una marca, com una excepció, com un model d’integració i de convivència per la pròpia decisió de ser una societat de turistes, dividits entre els que ho som – quin remei – tot l’any i els que hi vénen només algunes setmanes?”

La nostra tragèdia és que reflexions com aquella no han estat superades. Tanmateix, la majoria dels residents del nostre país n’estan contents, amb la seva identitat líquida d’habitants d’un gran parc temàtic xuclat i explotat per estrangers. Escolt les notícies del canal autonòmic on uns mallorquins diuen: “La platja és plena i no hi ha espai per als qui som d’aquí, els nostres fills no troben espai per jugar amb l’arena però, què hi farem? Aquest estiu serà molt bo”.

Bo, per a qui? Per als pocs de sempre, supòs. Enguany, més de vint-i-sis milions de turistes faran que les nostres illes s’enfonsin una mica més dins la mar, esclafades pel pes de tanta carn humana. Hem vist grups de motos de quatre rodes per les dunes de Cala Torta com si fossin a un circuit de curses. Aquesta setmana arribarà al Port de Ciutat el creuer més gran del món. Cada cop serà més difícil travessar la plaça de Cort un matí qualsevol, de tan ple de turistes badocs que hi ha. Les carreteres estaran tot l’estiu col·lapsades per milers de cotxes de lloguer que tributen a Castella. Acabarem l’aigua i ens haurem de rentar amb vinagre o cervesa. Cada cop és més difícil per a un treballador llogar un pis a Eivissa. Però no passa res, perquè aquest estiu serà molt bo.

Una de les absurdes propostes que solia citar fa deu anys com a solució als nostres problemes de recursos era que cada turista arribés a Son Sant Joan amb una garrafa d’aigua i se’n tornés amb una bossa de fems. Ara ja ni això ens serviria per fer front al drama que ens espera mentre vivim dintre d’un miratge i en la més absoluta de les inconsciències. Res ja no és real en aquesta terra nostra, on tot ha estat substituït per decorats de cartró – pedra. Franquícies en comptes de comerç tradicional, centres comercials clonats dels què hi trobam a Hong-Kong o a Milà, atraccions aquàtiques importades de Malibú Beach.

Ens cal mirar enrere i retrobar-nos amb el bagatge de què en som hereus i que tenim la responsabilitat de transmetre als nostres descendents abans que no sigui massa tard. La riquesa del país no es redueix al negoci fàcil i immediat de l’explotació d’uns recursos que tard o d’hora s’esgotaran. Com a protagonistes d’allò que Hegel definí com a “societat civil”, tenim l’obligació i la responsabilitat de mantenir el clam en el desert, la flama minsa i humil del que som i volem ser. Altrament, només podrem aspirar a què als nostres fills se’ls faci un petit descompte per gaudir de les atraccions d’aquest gran i absurd parc temàtic en què hem convertit canostra.