España o Bhuthan, una comparativa

Llegeixo el llibre ‘L’economia del bé comú’, del professor de la Univ. de Viena Christian Felber. L’autor manté que hi ha una greu contradicció de valors entre la societat i l’economia: mentre la societat valora la honestedat, la confiança o la cooperació, l’economia fomenta els valors contraris. Per tal de resoldre aquesta contradicció, necessitem començar a substituir els criteris basats en el valor de canvi (els diners) per altres criteris basats en valors d’utilitat social, com a mesura de l’èxit de les empreses i de les societats. Cal mesurar elements diferents del PIB (en macroeconomia) o del benefici financer (en microeconomia). Aquests indicadors són purament monetaris: mesuren els mitjans però no els objectius. El PIB d’un estat no ens diu res de si un país està en guerra o no, si és una dictadura o una democràcia, si el repartiment de la riquesa és just o no, si les persones viuen estressades o si gaudeixen de prou temps lliure, si hi ha igualtat entre homes i dones o si la por o la confiança regnen dins la societat. El PIB no és capaç de mesurar les coses que ens importen de debò.

Al petit regne de Bhuthan es va crear, el 1972, l’Índex de Felicitat Interna Bruta. Tot i tenir una economia feble, segons els criteris estàndard (PIB), al  govern de Bhuthan el preocupa més la cultura, la sostenibilitat ambiental, la responsabilitat de govern, la salut mitjana o la manca de discriminació social dels seus habitants.

Diu Felber que fa dos-cents cinquanta anys la ciència econòmica es va separar de la filosofia moral. Aquesta és una de les causes de la crisi estructural del sistema capitalista tal com el coneixem. Reunificar economia i ètica potser sigui la única via possible per a construir una societat i un estat més humà.

Ara som a temps de decidir si volem seguir el paradigma del Lazarillo de Tormes que defineix l’economia de l’estat Español o si preferim inspirar-nos en altres models.

No som invisibles

Els dies 26 i 27 de febrer es van organitzar a Palma unes jornades sobre la situació de les persones majors de 45 anys en atur, amb el lema ‘no som invisibles’. En aquestes jornades es va debatre sobre les conseqüències de l’atur de llarga durada en la salut de les persones i la situació social que es pateix en aquestes circumstàncies.

Estar aturat sabent que les probabilitats de tornar a treballar son mínimes és una de les pitjors situacions en que es pot trobar una persona. El lema ‘no som invisibles’ és molt eloqüent: les persones que perden la pomada del mercat laboral semblen convertir-se en invisibles i fàcilment les institucions s’obliden d’elles. Es tracta de la conseqüència més greu i dolorosa de la nefasta (o nul·la) planificació a mig i llarg termini de la política de creixement econòmic que mai no s’ha desenvolupat a les nostres illes: pensar que entre el turisme i la construcció teníem el cel econòmic guanyat. Podríem parlar, en aquest context, d’una no-planificació d’una no-política de no-creixement.

Mentrestant, per les illes, com gairebé per la majoria de territoris d’això que conforma l’estat espanyol, han circulat milions i milions d’euros provinents de fons europeus destinats a la formació professional. Recursos que si s’haguessin gestionat amb eficàcia potser haurien estat un remei a la situació d’aquestes persones. Però no: Patronals, sindicats, col·legis professionals, Administració i empreses se’n han aprofitat tot el que han pogut i una mica més d’aquest riu de diners sense gaire controls. A Andalussía i a Madrid, es comencen a destapar casos de presumptes malversacions de fons destinats a la formació dels treballadors. Veurem quan temps trigarà la fiscalia anticorrupció a posar en negre sobre el blanc dels nostres medis locals situacions similars.

#Defensamlonostro

Tres notícies d’avui mateix (28 de febrer), tres exemples de com el PP de les Illes Balears defensa ‘lo nostro’.

Els diputats del PP al Congrés voten en contra de la petició de paralització de les prospeccions petrolieres. Miquel Ramis es justifica davant els micròfons dient que s’hi oposen per què encara no tenen els informes de Medi Ambient. Amb quin morro aquest senyor es pot mirar cada matí al mirall? O t’hi oposes o no t’hi oposes. És una qüestió de principis. Cap informe no pot alterar una convicció. A qui pretenien enganar posant-se una camiseta blava per anar a una manifestació on ningú no els havia convidat?

Els sindicats expliquen que encara que les temporades turístiques de 2012 i 2013 varen ser les millors de la història, no varen tenir efectes positius en la creació d’ocupació. Quan començaran a entendre les dretes econòmiques d’aquest país que el nostre no-model productiu no serveix per crear ocupació?

Els tribunals declaren il·legal el cèntim sanitari, l’impost que grava el litre de combustible amb 4,8 cèntims per litre (1 cèntim !?!) i que s’havia de destinar a finançar la sanitat balear. Pagam la benzina més cara de l’estat. El que es recapta (més de 30 milions d’euros) no sabem a què es destina (a sanitat ben segur que no) i, a més, una part d’aquesta recaptació s’ha enviat a Madrid no sabem per finançar què. L’únic segur és que cap de nosaltres recuperarà mai res del que ha pagat il·legalment.

Sincerament, Sr. Bauzá, amb amics com vostè no ens calen enemics.

Emboirats pel TIL

A l’octubre passat, l’Ara Balears publicava: “Un 14,6% del PIB de les Illes Balears, és a dir, uns 3.600 milions d'euros, se'n van per no tornar. Les dades s'actualitzaran aviat perquè el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, s'ha compromès a publicar les balances fiscals abans de final d'any”. Som a finals de gener de 2014 i el ministre acaba de comunicar que no publicarà les balances fiscals per què son una màquina de fer independentistes (i, no, no és una broma).

A Catalunya, on el dèficit fiscal es sol situar al voltant del 8,5 %, les veus que reclamen la publicació d’aquestes balances son moltes i molt ben acreditades (economistes de prestigi i els propis membres del govern). En canvi, a Balears, on aquest dèficit s’enfila fins a 7 punts per sobre, qui es queixa? Qui reclama res al govern espanyol?

A més d’aquesta sagnia insuportable, la inversió  estatal a les Illes és la més baixa de tot l’estat: 67 € per habitant (d’acord amb els pressuposts de 2014) davant els quasi 600 que rebrà Galícia (la mitjana de l’estat és de 208 €).

Pel que fa a la indústria, les polítiques del PP han fet perdre a Balears un 7’5% de llocs de feina del sector industrial; en sols un any, les Balears ha perdut més de 1.500 treballadors d’aquest sector (el cas recent de la planta embotelladora de coca-cola n’és un exemple).

Aleshores, com s’ha d’interpretar l’enorme quantitat d’energies que dediquen els membres de l’executiu balear a les qüestions de llengua i símbols identitaris a les escoles? Potser com una cortina de fum? Potser  perquè els qui tenim la mínima sensibilitat que la decència ens exigeix envers la cultura, la llengua, la història i l’educació ens deixem emboirar amb massa facilitat pels continus atacs a l’educació i, potser mentre reaccionem en defensa d’allò que ens és tan estimat, ens descuidem de parar atenció al silenci i a la complicitat amb que el govern del Sr. Bauzá s’alinea amb Madrid en l’estrangulament del futur econòmic de les nostres illes.

La realitat és que el govern del PP no té ni el més remot esbós del que hauria de ser un projecte de generació de riquesa, tret d’esperar que els turistes venguin a engatar-se al ‘ballerman sex’. I, és clar, és per servir-los què ens cal que els nostres fills pateixin aquest monstruós cant a l’estupidesa que han anomenat Tractament Integral de Llengues.

Documental sobre Nietzsche a la BBC

Bbc Documental Nietzsche- Human all too human - Spanish - Español

47:01 min.

Documental de la BBc sobre Friedrich Nietzsche. En español. Más allá del bien y del mal.

El preu de les coses

Sovint les persones ens retratam per allò que consumim i pel preu que estam disposats a pagar per allò que consumim. Així, hi ha persones a qui no els sap greu gastar-se 6.000 € en un relotge, però al mateix temps troben injustificable pagar 10 € de benzina per desplaçar-se a Llucmajor per tal d'assistir a una reunió del seu club o partit.

El nostre president del Govern Balear, aquesta setmana, ha considerat que és preferible gastar 600 millions d'euros abans d'exposar-se a les crítiques públiques o a una hipotètica pèrdua de credibilitat. Sorprén aquesta recent preocupació per la credibilitat en una persona que ja ha gastat en el darrer any tota la que pogués tenir quan va prendre possesió del seu càrrec. Tanmateix, les coses s'han d'explicar correctament, i el que hem de dir és que el nostre president no ha de pagar els 600 millions d'euros de la seva butxaca, i és clar, així, la decisió de gastar és més fàcil de prendre.

Desconeixem si el nostre president sería dels que es gastarien alegrement 600 millions d'euros si els tingués dins la seva butxaca. El càs és que aquests diners no són seus, si no que són nostres, dels ciutadans d'aquest desgraciat país que en diem Illes Balears i que, pel que sembla, està poblat per persones disposades a regalar al nostre president aquesta quantitat (a pagar en 10 anys, tot sigui dit).

Els ciutadans de les Illes Balears devem ser generosos fins a l'exageració. D'altra manera, no s'entén que encara no haguem entrat dins el Consolat de Mar i tret el seu morador a potades, que és el que faria qualsevol poble mínimament compromés amb el seu futur.

La nostra jornada laboral

Per molt que els buròcrates s'hi capfiquin, cap d'ells pot  dir ni una sola paraula significativa sobre la jornada laboral d'un docent. Per molts decrets que facin des de la més sublim de les ignoràncies, les coses son com son.

En el desè aniversari de la mort del gran savi que va ser Arnaldo Momigliano, el professor Sabino Perea publicà un petit recordatori de la figura de  l'historiador italià. En aquella 'Semblanza', recordava una anècdota il·lustrativa d'això que deia al principi:

"De los años londinenses data la famosa nota de Arnaldo Momigliano acerca del uso de su tiempo cotidiano, a peticion del jefe de estudios, Alfred Cobban, director del departamento de Historia, que envió una carta circular a todos los profesores, instándoles a que indicaran en qué emplean su jornada laboral. La nota-respuesta de Arnaldo Momigliano fue ésta:

Querido Cobban

En la nota de control acerca del empleo de las 24 horas divido mi tiempo de la siguiente forma:

• 2 horas de sueño puro
• 2 horas de sueño con sueños sobre la Administración
• 2 horas de sueño con sueños sobre la investigación
• 1 hora de sueño con sueños sobre la enseñanza
• 1/2 hora de comer puro
• 1 hora de comer con investigación (= leer)
• 1 hora de comer con los colegas y de conversación sobre la enseñanza y sobre la investigación
• 1/2 hora de paseo puro
• 1/2 hora de paseo con investigación (= pensar)
• 12 1/2 horas de investigación con preparación para la enseñanza (= leer, escribir o incluso pensar)
• 1 hora de enseñanza oficial sin pensar
• 1 hora de administración oficial sin pensar

Total: 24 horas

Tuyo siempre, Arnaldo Momigliano

(Estudios Clásicos, 112, 1997, p. 91-92)

Senyor Bosch: jo no se si Vostè ha agafat mai un llibre ni si s'ha posat mai al davant d'un grup d'alumnes. És possible que si, però el que és ben cert és que el seu comportament actual demostra que ja no se'n recorda ni d'una cosa ni de l'altra. Aleshores, per què no es fa un favor a si mateix i el nos fa de passada també a nosaltres, aplega un llibre i fa alguna cosa de profit? No cal que m'agraeixi el consell, és de franc.

Creativitat comercial

A una selecció de comercials d'uns grans magatzems es presenta un paio que no trovaba feina. El cap li demana: 'Quina experiència te Vostè?' i el paio li contesta: 'Encara cap, però estic lluitant per poder tenir-ne una'. A l'encarregat li cau en gràcia aquell personatge i decideix donar-li una oportunitat.

- Vine demà al matí i et posarem a prova.

Al dia següent, l'encarregat fa el torn de tancament del centre comercial i, quan arriba a la secció on hi havia el nou venedor, s'hi acosta i li demana:

-Com ha anat el dia? Quantes vendes has fet?

-Una.

-Només una? Però si qualsevol dels nostres venedors fan una mitjana de més de trenta vendes cada dia! Quin ha estat l'import de la venda?

-Vuitanta mil euros. Contesta el debutant.

-Vuintanta mil!!! - exclama l'encarregat amb cara de sorpresa. - Què li has venut?

-Be, primer li vaig vendre un ham petit, llavors un ham una mica més gran. Llavors vaig demanar-li quina canya tenia i em va dir que cap, de manera que li vaig vendre una canya i un rodet. Vaig demanar-li on pensava anar a pescar i em va dir que al Llac Junin. Li vaig mostrar algunes coses i va decidir quedar-se una barca pneumàtica de sis metres amb un motor fora borda de 45 cavalls. Llavors li vaig demanar quin cotxe tenia i em va contestar que tenia un utilitari petit. El vaig acompanyar a la secció de cotxes i el vaig convèncer per què es quedés un tot terreny 4x4 amb un remolc per a la barca. I així va anar la cosa.

L'encarregat no s'ho podia creure. Li diu:

-O sigui, que el paio va venir per comprar un ham i li vas vendre un cotxe!

-No, en realitat va venir a comprar un paquet de compreses, i jo li vag dir: 'mestre, ja que aquest cap de setmana no hi ha res a fer amb la parella, què li sembla la idea d'anar a pescar?'.

La ignorància és molt agosarada

El Conseller de Turisme te la gosadia de comentar els fets d'ahir, quan un grup de joves estudiants van entrar a la conselleria d'Educació. La ignorància és molt agosarada. Ell, que diu ser llicenciat en dret a més d'altres qualificacions, no ha tingut els sants collons d'aprendre la llengua de la terra que li dona casa i llit. Tot i això, te la gosadia de recomanar als joves que estudiin en comptes de realitzar actes que qualifica de violents i feixistes. El Senyor Delgado, amb aquestes declaracions (vistes per IB3TV), demostra desconèixer el significat de les paraules que empra. La ignorància és molt agosarada. Potser hauria de ser ell qui estudiés una mica.

Paral·lelament, el ministre d'Educació del Govern de la metròpoli que ens colonitza, el mateix a qui la totalitat dels magnífics rectors de totes les universitats espanyoles ha deixat palplantat avui, te la gosadia de declarar que els rectors no son conscients del què es juguen. Que deu ser això una amenaça? A més, amb desconeixement absolut dels fets, també opina sobre els fets d'ahir a la conselleria d'Educació. La ignorància és molt agosarada.

El president d'aquesta pantomima que anomenem Comunitat Autònoma es queixa de la violència d'aquells qui surten al carrer i es manifesten en contra del rosari de despropòsits que representen totes i cada una de les decisions d'aquest equip de govern. Mallorquins i mallorquines de totes les edats i condició, joves i majors, jubilats, funcionaris, professionals, aturats, etc. que la única cosa probablement que tenen en comú és que ja n'estan més que farts de veure com aquest govern es dedica a destruir tot allò que tants d'anys i esforços ha costat de construir. Per a qui ho dubti, recoman veure una gravació que hi ha a YouTube feta a Sa Pobla el passat 2011. No sembla gent violenta la que hi ha allà. I és que és molt fàcil omplir-se la boca de grans paraules, sovint buides de sentit quan és la ignorància la que governa el discurs. Per que, què vol dir violència?

Una cosa és la violència física, cert, però fins i tot no és el mateix la clatellada que donem al nostre fill quan ha trespassat la línia vermella que un assassinat. Però n'hi ha altres, de formes de violència, tant o més perilloses que la física: hi ha la violència social del bisbe aquest madrileny que diu animalades sobre una condició sexual de certes persones, que se suposa (repeteixo, se suposa, no?) que desconeix. Hi ha la violència psíquica que el Govern exerceix sobre els treballadors que no saben si tindran feina el proper mes. Hi ha la violència institucional d'aquells que es creuen que una majoria absoluta els dóna carta blanca per tot allò que els surti dels pebrots. Hi la la violència exercida per la policia i la guàrdia civil (el monopoli de la violència) contre uns joves estudiants que veuen com tots els seus esforços i hores d'estudi només els servirà per acabar engruixint les xifres d'aturats. 

Jo sí que condemn la violència: condemn la violència de la cap del gabinet del Sr. Bosch (hi ha gravacions a l'abast de tothom), qui amb la seva pèrdua de nervis s'ha ben guanyat una carta fulminant de cessament i ha demostrat que no esta capacitada per estar al capdavant de res, però també condemn la violència del Senyor Bauzá i companyía, quan amenacen amb tancar hospitals i reduïr serveis sanitaris que, sense cap mena de dubte, causarà morts en el mig termini. Amb el Codi Penal a la mà no li podem dir homicidi, però tots entenem quines en seran les conseqüències dels seus actes.

Les persones que ens governen, tant a les nostres illes com allà a la metròpoli, son uns absoluts ignorants. Ho demostren cada dia amb les seves declaracions. No cal anar a cercar exemples de la Senyora Cabrer, no, això seria massa fàcil; fins i tot aquells a qui se'ls suposava un mínim mobiliari cerebral, un dia i un altre donen mostres de ser uns increïbles rucs.

O potser no és ignorància? O potser és cert el que diu en Sampedro, i son tots plegats una colla de fills de puta?