Bbc Documental Nietzsche- Human all too human - Spanish - Español
47:01 min.
Documental de la BBc sobre Friedrich Nietzsche. En español. Más allá del bien y del mal.
16/12/12
1/8/12
El preu de les coses
Sovint les persones ens retratam per allò que consumim i pel preu que estam disposats a pagar per allò que consumim. Així, hi ha persones a qui no els sap greu gastar-se 6.000 € en un relotge, però al mateix temps troben injustificable pagar 10 € de benzina per desplaçar-se a Llucmajor per tal d'assistir a una reunió del seu club o partit.
El nostre president del Govern Balear, aquesta setmana, ha considerat que és preferible gastar 600 millions d'euros abans d'exposar-se a les crítiques públiques o a una hipotètica pèrdua de credibilitat. Sorprén aquesta recent preocupació per la credibilitat en una persona que ja ha gastat en el darrer any tota la que pogués tenir quan va prendre possesió del seu càrrec. Tanmateix, les coses s'han d'explicar correctament, i el que hem de dir és que el nostre president no ha de pagar els 600 millions d'euros de la seva butxaca, i és clar, així, la decisió de gastar és més fàcil de prendre.
Desconeixem si el nostre president sería dels que es gastarien alegrement 600 millions d'euros si els tingués dins la seva butxaca. El càs és que aquests diners no són seus, si no que són nostres, dels ciutadans d'aquest desgraciat país que en diem Illes Balears i que, pel que sembla, està poblat per persones disposades a regalar al nostre president aquesta quantitat (a pagar en 10 anys, tot sigui dit).
Els ciutadans de les Illes Balears devem ser generosos fins a l'exageració. D'altra manera, no s'entén que encara no haguem entrat dins el Consolat de Mar i tret el seu morador a potades, que és el que faria qualsevol poble mínimament compromés amb el seu futur.
2/6/12
La nostra jornada laboral
Per molt que els buròcrates s'hi capfiquin, cap d'ells pot dir ni una sola paraula significativa sobre la jornada laboral d'un docent. Per molts decrets que facin des de la més sublim de les ignoràncies, les coses son com son.
En el desè aniversari de la mort del gran savi que va ser Arnaldo Momigliano, el professor Sabino Perea publicà un petit recordatori de la figura de l'historiador italià. En aquella 'Semblanza', recordava una anècdota il·lustrativa d'això que deia al principi:
"De los años londinenses data la famosa nota de Arnaldo Momigliano acerca del uso de su tiempo cotidiano, a peticion del jefe de estudios, Alfred Cobban, director del departamento de Historia, que envió una carta circular a todos los profesores, instándoles a que indicaran en qué emplean su jornada laboral. La nota-respuesta de Arnaldo Momigliano fue ésta:
Querido Cobban
En la nota de control acerca del empleo de las 24 horas divido mi tiempo de la siguiente forma:
- 2 horas de sueño puro
- 2 horas de sueño con sueños sobre la Administración
- 2 horas de sueño con sueños sobre la investigación
- 1 hora de sueño con sueños sobre la enseñanza
- 1/2 hora de comer puro
- 1 hora de comer con investigación (= leer)
- 1 hora de comer con los colegas y de conversación sobre la enseñanza y sobre la investigación
- 1/2 hora de paseo puro
- 1/2 hora de paseo con investigación (= pensar)
- 12 1/2 horas de investigación con preparación para la enseñanza (= leer, escribir o incluso pensar)
- 1 hora de enseñanza oficial sin pensar
- 1 hora de administración oficial sin pensar
Total: 24 horas
Tuyo siempre, Arnaldo Momigliano
(Estudios Clásicos, 112, 1997, p. 91-92)
Senyor Bosch: jo no se si Vostè ha agafat mai un llibre ni si s'ha posat mai al davant d'un grup d'alumnes. És possible que si, però el que és ben cert és que el seu comportament actual demostra que ja no se'n recorda ni d'una cosa ni de l'altra. Aleshores, per què no es fa un favor a si mateix i el nos fa de passada també a nosaltres, aplega un llibre i fa alguna cosa de profit? No cal que m'agraeixi el consell, és de franc.
31/5/12
Creativitat comercial
A una selecció de comercials d'uns grans magatzems es presenta un paio que no trovaba feina. El cap li demana: 'Quina experiència te Vostè?' i el paio li contesta: 'Encara cap, però estic lluitant per poder tenir-ne una'. A l'encarregat li cau en gràcia aquell personatge i decideix donar-li una oportunitat.
- Vine demà al matí i et posarem a prova.
Al dia següent, l'encarregat fa el torn de tancament del centre comercial i, quan arriba a la secció on hi havia el nou venedor, s'hi acosta i li demana:
-Com ha anat el dia? Quantes vendes has fet?
-Una.
-Només una? Però si qualsevol dels nostres venedors fan una mitjana de més de trenta vendes cada dia! Quin ha estat l'import de la venda?
-Vuitanta mil euros. Contesta el debutant.
-Vuintanta mil!!! - exclama l'encarregat amb cara de sorpresa. - Què li has venut?
-Be, primer li vaig vendre un ham petit, llavors un ham una mica més gran. Llavors vaig demanar-li quina canya tenia i em va dir que cap, de manera que li vaig vendre una canya i un rodet. Vaig demanar-li on pensava anar a pescar i em va dir que al Llac Junin. Li vaig mostrar algunes coses i va decidir quedar-se una barca pneumàtica de sis metres amb un motor fora borda de 45 cavalls. Llavors li vaig demanar quin cotxe tenia i em va contestar que tenia un utilitari petit. El vaig acompanyar a la secció de cotxes i el vaig convèncer per què es quedés un tot terreny 4x4 amb un remolc per a la barca. I així va anar la cosa.
L'encarregat no s'ho podia creure. Li diu:
-O sigui, que el paio va venir per comprar un ham i li vas vendre un cotxe!
-No, en realitat va venir a comprar un paquet de compreses, i jo li vag dir: 'mestre, ja que aquest cap de setmana no hi ha res a fer amb la parella, què li sembla la idea d'anar a pescar?'.
23/5/12
La ignorància és molt agosarada
El Conseller de Turisme te la gosadia de comentar els fets d'ahir, quan un grup de joves estudiants van entrar a la conselleria d'Educació. La ignorància és molt agosarada. Ell, que diu ser llicenciat en dret a més d'altres qualificacions, no ha tingut els sants collons d'aprendre la llengua de la terra que li dona casa i llit. Tot i això, te la gosadia de recomanar als joves que estudiin en comptes de realitzar actes que qualifica de violents i feixistes. El Senyor Delgado, amb aquestes declaracions (vistes per IB3TV), demostra desconèixer el significat de les paraules que empra. La ignorància és molt agosarada. Potser hauria de ser ell qui estudiés una mica.
Paral·lelament, el ministre d'Educació del Govern de la metròpoli que ens colonitza, el mateix a qui la totalitat dels magnífics rectors de totes les universitats espanyoles ha deixat palplantat avui, te la gosadia de declarar que els rectors no son conscients del què es juguen. Que deu ser això una amenaça? A més, amb desconeixement absolut dels fets, també opina sobre els fets d'ahir a la conselleria d'Educació. La ignorància és molt agosarada.
El president d'aquesta pantomima que anomenem Comunitat Autònoma es queixa de la violència d'aquells qui surten al carrer i es manifesten en contra del rosari de despropòsits que representen totes i cada una de les decisions d'aquest equip de govern. Mallorquins i mallorquines de totes les edats i condició, joves i majors, jubilats, funcionaris, professionals, aturats, etc. que la única cosa probablement que tenen en comú és que ja n'estan més que farts de veure com aquest govern es dedica a destruir tot allò que tants d'anys i esforços ha costat de construir. Per a qui ho dubti, recoman veure una gravació que hi ha a YouTube feta a Sa Pobla el passat 2011. No sembla gent violenta la que hi ha allà. I és que és molt fàcil omplir-se la boca de grans paraules, sovint buides de sentit quan és la ignorància la que governa el discurs. Per que, què vol dir violència?
Una cosa és la violència física, cert, però fins i tot no és el mateix la clatellada que donem al nostre fill quan ha trespassat la línia vermella que un assassinat. Però n'hi ha altres, de formes de violència, tant o més perilloses que la física: hi ha la violència social del bisbe aquest madrileny que diu animalades sobre una condició sexual de certes persones, que se suposa (repeteixo, se suposa, no?) que desconeix. Hi ha la violència psíquica que el Govern exerceix sobre els treballadors que no saben si tindran feina el proper mes. Hi ha la violència institucional d'aquells que es creuen que una majoria absoluta els dóna carta blanca per tot allò que els surti dels pebrots. Hi la la violència exercida per la policia i la guàrdia civil (el monopoli de la violència) contre uns joves estudiants que veuen com tots els seus esforços i hores d'estudi només els servirà per acabar engruixint les xifres d'aturats.
Jo sí que condemn la violència: condemn la violència de la cap del gabinet del Sr. Bosch (hi ha gravacions a l'abast de tothom), qui amb la seva pèrdua de nervis s'ha ben guanyat una carta fulminant de cessament i ha demostrat que no esta capacitada per estar al capdavant de res, però també condemn la violència del Senyor Bauzá i companyía, quan amenacen amb tancar hospitals i reduïr serveis sanitaris que, sense cap mena de dubte, causarà morts en el mig termini. Amb el Codi Penal a la mà no li podem dir homicidi, però tots entenem quines en seran les conseqüències dels seus actes.
Les persones que ens governen, tant a les nostres illes com allà a la metròpoli, son uns absoluts ignorants. Ho demostren cada dia amb les seves declaracions. No cal anar a cercar exemples de la Senyora Cabrer, no, això seria massa fàcil; fins i tot aquells a qui se'ls suposava un mínim mobiliari cerebral, un dia i un altre donen mostres de ser uns increïbles rucs.
O potser no és ignorància? O potser és cert el que diu en Sampedro, i son tots plegats una colla de fills de puta?
21/5/12
Circula per la xarxa una carta al President del Govern espanyol
Circula per la xarxa una carta suposadament adreçada per l'economista i escriptor José Luís Sampedro al President del Govern espanyol.
No se si la carta és autèntica o no, però com l'he vista ja en diferents llocs i contexts, em prenc la llibertat de reproduïr-la, sense fer-ne cap altra valoració.
José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrero de 1917) escritor,
humanista y economista español que aboga por una economía «más humana,
más solidaria, capaz de contribuir a desarrollar la dignidad de los
pueblos». En 2010 el Consejo de Ministros le otorgó la Orden de las
Artes y las Letras de España por «su sobresaliente trayectoria literaria
y por su pensamiento comprometido con los problemas de su tiempo». En
2011 recibió el Premio Nacional de las Letras Españolas.
Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus
ministros
Se lo digo así, de entrada, porque sé que nunca va a leerme, como nunca
lee usted libros, ni nada más que periódicos deportivos como usted mismo
ha confirmado, jactándose, como buen español de ser un ignorante. No se
engañe, por eso lo han votado tanta gente. Perdonen los demás el
exabrupto, pero es que está demostrado que somos lo que nuestros padres
nos han educado, y si usted y sus ministros son como son, es porque sus
madres muy bien no lo han hecho. A pesar de los colegios de pago, de
pertenecer a la oligarquía de épocas dictatoriales, etc.
Verá usted, señor presidente. Lo que más me molesta no es que usted sea
un bastardo malnacido, sino un ignorante, y sobre todo un mentiroso. Se
presentó a unas elecciones diciendo que no haría cosas que ahora hace.
Dijo hace tiempo que la posibilidad de una amnistía fiscal le parecía
injusta y absurda, y no ha tardado ni tres meses en recurrir a esta
medida de forma injusta y absurda, como señala el diputado de IU
Alberto Garzón al que usted y sus secuaces ningunean como a cualquier
otro que no sea seguidor suyo. Ésa es la democracia que ustedes
entienden, ignorar a los representantes de la ciudadanía que no les
afín. Usted dijo que la Sanidad y la Educación no se tocaban, y la han
tocado pero bien. A la banca nada, y eso que los grandes expertos en
economía señalan que, o le metemos mano a sus amigos de las finanzas, o
nos vamos a pique.
Le voy a explicar unas cuantas cosas dado que usted es un ignorante que
lee prensa deportiva en lugar de libros de historia, economía o
política. Durante los años 20 hubo gente que tuvo la genial idea de
crecer mucho, por encima de sus posibilidades como ahora tienen ustedes
tan de moda decirnos. Tanto que incluso a Churchill, para salir de la
situación de postguerra, se le ocurrió revalorizar la libra, lo que
trajo bajada de sueldos y aumento de las horas de trabajo. No sólo no se
creció por encima de lo esperado sino que destruyó la posibilidad de
crear un modelo sostenible de crecimiento basado en el consumo, lo que
permite terciarizar una economía y hacerla verdaderamente competitiva.
Eso es ser un país desarrollado y no ganar mundiales de fútbol.
Cuando llegó la crisis del 29 y la posterior recesión mundial en los 30,
en un país tan poco sospechoso de socialista, comunista o lo que ustedes
quieran, como EEUU, decidieron adoptar una cosa llamada New Deal, que
consistió, entre otras cosas, en subir los sueldos y bajar las horas de
trabajo. Como consecuencia, había más puestos de trabajo para cubrir
esas horas de menos, y los que salían de su trabajo lo invertían en
consumo, lo que reactivó la economía y permitió al país dar un
definitivo empujón hacia arriba para salir victorioso de una Guerra
Mundial que libró en tres continentes.
Por si usted no lo sabe, las medidas que está ejecutando han conseguido
lo contrario. Hablo en pasado porque tal vez no lo sepa, pero no hay
nada nuevo en los famosos "recortes". Argentina, Chile, Polonia, Rusia y
así hasta un largo etc de países engrosan una horrible lista de fracasos
de las políticas neoliberales de Milton Friedman y el Consenso de
Washington que desde los 70 llevan intentando hacernos creer que
sumergir a un país en el shock económico es una salida a la crisis..
Jamás las medidas de la Escuela de Chicago han funcionado. Jamás un país
ha salido de la crisis de esa forma. Jamás una sociedad se ha
beneficiado de ello. Por el contrario, ha generadosuicidios, deterioro
del Estado del Bienestar (que ustedes insisten en decir que se ha
terminado mientras vemos cómo crece y se desarrolla en otros países de
nuestro entorno) y ha destruido el futuro de numerosas generaciones.
Usted miente, señor Presidente, y es sumamente peligroso. Porque el
anterior era un inútil, pero usted es un pirómano en mitad de un
incendio. El otro creía vivir en el País de las Maravillas y usted nos
está sumiendo en el País de los Horrores. Toda política fiscal que no se
base en la generación de riqueza, toda medida relativa al empresariado
que no atienda prioritariamente a las empresas que cotizan más del 60%
de sus ganancias en forma de sueldos e impuestos en España (y no Repsol,
que solamente invierte un 20% y ahora la defienden como española; hay
empresas extranjeras que reparten más beneficios al conjunto del país),
todo lo que no sea alumbrar un futuro basado en la investigación y no en
el trabajo precario, es destruir el futuro del país. A usted y sus
secuaces se les llena la boca diciendo que hay que fomentar el
emprendedorismo, y en lugar de ello desarrollan un plan basándose en los
ideales especulativos de los dirigentes de la CEOE cuyo historial de
empresas arruinadas por la especulación de la que ellos salen indemnes
mientras el Estado se hace cargo de los parados que dejan es
absolutamente bochornosa. Eliminan de todo plan de emprendedores la
posibilidad del emprendedor social y generan únicamente una nueva casta
de tiburones amparados en una reforma laboral neofeudal.
Ustedes se olvidan que los países desarrollados como EEUU, Alemania,
Francia, etc., invierten entre el 2'6 y el 3'4% del PIB en I+D+I. España
no sólo necesita un esfuerzo superior (en torno al 6%) para ponerse a su
altura sino que ustedes nos bajan la inversión del 1'3% al 0'9%. Para
entendernos, usted que sólo lee sobre deportes, es la diferencia entre
inventar un coche, y fabricarlo. Quien lo inventa tiene los
beneficios de todos y cada uno de los coches que se venden. Quien lo
fabrica sólo de las unidades que salen de su fabrica. ¿Dónde se inventan
los coches? En Alemania, por citar un caso. ¿Dónde se fabrican? En
España, Polonia o Rumania. Es evidente de quiénes estamos más cerca,
pues. Al darle el hachazo que usted le ha dado a la investigación
nos condena a ser un país de camareros, portaequipajes, y por supuesto
de trabajadores poco o nada cualificados que trabajemos para empresas
extranjeras a sueldos miserables mientras tenemos la moneda de los
países con mejor calidad de vida. Si seguimos en el euro es para vivir
como ellos, no para que ustedes nos hagan vivir como en Botsuana con
precios de París.
Usted nos está suicidando económicamente. Tal vez no sepa quién es Paul
Kruggman, pero es Premio Nobel de Economía. Para él es evidente que
usted nos miente o no quiere darse cuenta de que no estamos ni siquiera
en recesión, sino en fase de depresión, y sus medidas nos hunden cada
vez más. Ha aceptado ser el banco de pruebas del FMI, cuyas medidas ya
arruinaron a varios países, pregunte si no por Grecia o Italia donde
están fracasando estrepitosamente. Usted no le dice a la gente que
estamos metidos en una III Guerra Mundial cuyas armas no son de fuego,
sino que tienen a forma de experimentos socio-económicos, donde los
tanques son agencias de calificación de la deuda, donde los países
utilizan a los ciudadanos para intereses ajenos a estos, y donde, al
final, la gente está muriendo y sufriendo, como en cualquier guerra.
Usted nos dice que es bueno meter a cuarenta alumnos por clase, que es
bueno que haya menos profesores, menos médicos, menos atención
sanitaria, y a veces pienso que simplemente usted es gilipollas, que no
puede ser que actúe con maldad. Y créame, lo sigo pensando. Los malos
seguramente son otros, usted no tiene la inteligencia suficiente para
darse cuenta de todo eso. Sí la tiene, en cambio, para saber que todo
esto puede traer revueltas sociales, agitación en la calle. Por eso va a
aprobar una medida por la cual será terrorismo y condena criminal
resistirse a la voluntad del Gobierno expresada en sus brazos de
coerción, es decir, al policía. Como yo le estoy diciendo esto,
seguramente me acusará de terrorismo por incitar a la gente a decirle a
usted las verdades a la cara.
Señor Presidente, usted no quiere decirlo porque la Führer Merkel le
amenaza desde el IV Reich que se ha instalado. No es una exageración,
oiga, que lo dice hasta el Financial Times que como todo el mundo sabe
es muy de izquierdas sin duda. Estamos metidos en mitad de una III
Guerra Mundial, vuelvo a repetírselo, y no es una idea únicamente mía,
sino de gente de esa que ha estudiado, tiene doctorados, ha dado clase
en varias universidades, ha viajado por el mundo, ha leído mucho, mucho,
habla varios idiomas, ha vivido diferentes procesos de crisis y
recuperación, y a algunos también les gustan los deportes. Pero también
ven que ustedes nos metieron una primera fase de Movimientos Financieros
que ahogaron nuestra economía y ahora nos meten en una fase de
Posiciones para hundirnos en el shock, en el miedo, en la angustia.
Solo le deseo que si algún día la sociedad se rebela, salimos a la
calle, tomamos los poderes públicos, proclamamos una Asamblea
Constituyente, convocamos un referéndum sobre la forma de Estado,
disolvemos los partidos actuales y los obligamos a refundarse en
partidos que atiendan a las ideologías políticas y no a las económicas,
establecemos un sistema de elecciones realmente democráticas, nos
salimos de la moneda alemana (llamada también euro) y establecemos
pactos bilaterales con los países importantes, invertimos en educación e
investigación. Si todo eso pasa y empieza con una mecha que la sociedad
enciende. Si pasa y asaltamos su palacete en la Moncloa , ojalá usted
esté ya camino del exilio en Berlín.
O lo va a pasar mal. Muy mal.
"Los recortes se aceptan por una de las fuerzas mas importantes de la
humanidad, el miedo."
16/5/12
Niels Bohr
Sir Ernest Rutherford, Premi Nobel de Química el 1908, explicava aquesta història real.
Fa algun temps, vaig rebre la trucada d'un col · lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava rotundament que la seva resposta era absolutament encertada.Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d'algú imparcial i vaig ser elegit jo.
Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia: "Establiu com és possible determinar l'altura d'un edifici amb l'ajuda d'un baròmetre". L'estudiant havia respost:
Porto el baròmetre al terrat de l'edifici i li lligo una corda molt llarga. El despenjo fins a la base de l'edifici, marc i faig. La longitud de la corda és igual a la longitud de l'edifici.
Realment, l'estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l'exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament i completa.
D'altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, podria alterar la mitjana del seu any d'estudi, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física, però la resposta no confirmava que l'estudiant tingués aquest nivell de coneixements en física.
Vaig suggerir que se li donés a l'alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l'advertiment que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.
Havien passat cinc minuts i l'estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre'l i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta:
Prenc el baròmetre, el llanço a terra des del terrat de l'edifici i mesuro el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després aplico la fórmula:Alçada de caiguda = 0,5 xgxt ^ 2 (on g = acceleració de la gravetat constant = 9,8 m/seg2; it = temps de caiguda). I així obtenim l'altura de l'edifici.
En aquest punt li vaig preguntar al meu col · lega si l'estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.
Després d'abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l'estudiant i li vaig demanar que m'expliqués les seves altres respostes a la pregunta.
- Bé - va respondre - hi ha moltes maneres. Per exemple, prens el baròmetre en un dia assolellat i mesureu l'altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l'ombra de l'edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l'altura de l'edifici.
Perfecte, li vaig dir, i un altre?
Si, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici a la planta baixa. Segons pugeu les escales, vas marcant l'altura del baròmetre i contes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l'altura del baròmetre pel nombre de marques que vas fer i ja tens l'altura.
Aquest és un mètode molt directe. Per descomptat, si el que vols és un procediment més sofisticat, pots lligar el baròmetre a una corda i moure'l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està a l'altura del terrat de l'edifici la velocitat és zero, i si tenim en compte la mesura de la velocitat del baròmetre quan passa per la perpendicular de l'edifici en trajectòria circular, de la diferència de les dues velocitats,i aplicant una senzilla formula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l'altura de l'edifici.
En fi, - va concloure - hi ha moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb ell la porta de la casa del porter. Quan obri, dir-li: "Senyor porter, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l'altura d'aquest edifici, l'hi regalo ".
En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d'altura entre ambdós llocs) evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.
L'estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de física el 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d'àtom amb protons i neutrons en el nucli i els electrons que l'envoltaven de manera orbital.
andresubierna.com
10/5/12
Pastanagues, ous i grans de cafè
ETS UNA PASTANAGA, UN OU O UN GRA DE CAFÈ?
Una filla es queixava al seu pare sobre la seva vida i com les coses li resultaven tan difícils. No sabia com fer per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n'apareixia un altre . El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col · locar sobre foc fort. Aviat l'aigua de les tres olles estava bullint. En una va col · locar pastanagues, en una altra va col · locar ous i en l'última va col · locar grans de cafè. Les deixo bullir sense dir paraula. La filla espero impacientment, preguntant-se què estaria fent el seu Pare.
Als vint minuts el pare va apagar el foc; Va treure les pastanagues i les va col · locar en un recipient. Va treure els ous i els va col · locar en un plat. Va colar el cafè i el va posar en una tassa.
Mirant a la seva filla li va dir: "Estimada; Què veus?"
"Pastanagues, ous i cafè; va ser la seva resposta.
La va fer acostar i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués. En treure-li la closca, va observar que l'ou estava dur. Després li va demanar que provés el cafè?. Ella va somriure mentre gaudia del seu ric aroma.
Humilment la filla va preguntar: "Què vol dir això, Pare?"
Ell li va explicar que els tres elements s'havien enfrontat la mateixa adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat en forma diferent. La pastanaga va arribar a l'aigua forta, dura. Però després de passar per la prova s'havia tornat dèbil, fàcil de desfer. L'ou havia arribat a l'aigua fràgil. La seva closca fina protegia un interior líquid. Però després d'estar en aigua bullint, el seu interior s'havia endurit. Els grans de cafè, però, eren els únics. Després d'estar en aigua bullint, havien canviat a l'aigua.
"Com ets tu?", Li va preguntar a la seva filla.
"Quan els problemes truquen a la porta", com respons? "Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè?"
I com ets tu: "Ets una pastanaga que sembla forta però que quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa? "Ets un ou, que comença amb un cor mal · leable? Posseeixes un esperit fluid, però després d'una mort, una separació, un divorci o un acomiadament t'has tornat dur i rígid? Per fora et veus igual, però" Ets amargat i aspre , amb un esperit i un cor endurit? "O ets com un gra de cafè? El cafè? Canvia a l'aigua bullent, l'element que li causa dolor. Quan l'aigua arriba al punt d'ebullició el cafè aconsegueix el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor teva reacciones millor i fas que les coses al teu voltant millorin.
Com maneges l'adversitat?
Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè????.
Una filla es queixava al seu pare sobre la seva vida i com les coses li resultaven tan difícils. No sabia com fer per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n'apareixia un altre . El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va col · locar sobre foc fort. Aviat l'aigua de les tres olles estava bullint. En una va col · locar pastanagues, en una altra va col · locar ous i en l'última va col · locar grans de cafè. Les deixo bullir sense dir paraula. La filla espero impacientment, preguntant-se què estaria fent el seu Pare.
Als vint minuts el pare va apagar el foc; Va treure les pastanagues i les va col · locar en un recipient. Va treure els ous i els va col · locar en un plat. Va colar el cafè i el va posar en una tassa.
Mirant a la seva filla li va dir: "Estimada; Què veus?"
"Pastanagues, ous i cafè; va ser la seva resposta.
La va fer acostar i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués. En treure-li la closca, va observar que l'ou estava dur. Després li va demanar que provés el cafè?. Ella va somriure mentre gaudia del seu ric aroma.
Humilment la filla va preguntar: "Què vol dir això, Pare?"
Ell li va explicar que els tres elements s'havien enfrontat la mateixa adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat en forma diferent. La pastanaga va arribar a l'aigua forta, dura. Però després de passar per la prova s'havia tornat dèbil, fàcil de desfer. L'ou havia arribat a l'aigua fràgil. La seva closca fina protegia un interior líquid. Però després d'estar en aigua bullint, el seu interior s'havia endurit. Els grans de cafè, però, eren els únics. Després d'estar en aigua bullint, havien canviat a l'aigua.
"Com ets tu?", Li va preguntar a la seva filla.
"Quan els problemes truquen a la porta", com respons? "Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè?"
I com ets tu: "Ets una pastanaga que sembla forta però que quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa? "Ets un ou, que comença amb un cor mal · leable? Posseeixes un esperit fluid, però després d'una mort, una separació, un divorci o un acomiadament t'has tornat dur i rígid? Per fora et veus igual, però" Ets amargat i aspre , amb un esperit i un cor endurit? "O ets com un gra de cafè? El cafè? Canvia a l'aigua bullent, l'element que li causa dolor. Quan l'aigua arriba al punt d'ebullició el cafè aconsegueix el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor teva reacciones millor i fas que les coses al teu voltant millorin.
Com maneges l'adversitat?
Ets una pastanaga, un ou o un gra de cafè????.
4/5/12
De com en Joan va perdre s'ego
Avui horabaixa, com cada divendres, he anat a Pina a passar l'horabaixa amb el meu fill Arnau. Hem gaudit d'una passejada tranquila i relaxada, acompanyats de na Lluna, una de les cusses que conviuen a ca n'Arnau. Na Lluna és una mescladissa de tantes sangs d'origen desconegut que és, certament, un especimen realment curiós: d'una còrpora considerable, les cames tan primes i poc musculades que l'aguanten no estan preparades per aconseguir un resultat mínimament funcional. La pobra cussa, que deu pesar més de seixanta quilos, tot d'una es cansa i no és capaç de còrer a un ritme mínimament acceptable.
En acabar, hem pres un suc a un dels dos cafès que hi ha a la plaça del llogaret.
Sobre les set de l'horabaixa, ens hem acomiadat i he arrencat el cotxe per agafar el camí de tornada. Alhora, la sorpresa ha estat extraordinària: a pocs metres d'arribar a la cantonada entre el carrer i la carretera, veig un cavall caminant, a pas lent, pel ben enmig de la carretera, costa per avall.
Fins aquí, res que no sigui normal, sovint se'n veuen de cavalls passejant per aquestes carreteres de l'interior on el trànsit de bicicletes sempre supera al de cotxes. El fet és que, aquest cavall, a diferència del que correspon, caminava ben tot sol! Ningú no el cavalcava, tot i que portava tots els ormejos corresponents: sella, brides, estribs, tot el que un cavall ha de dur per no anar pel món despullat.
Així com m'he anat atracant a la cruilla, veig el cavall carretera avall, amb el mateix pas tranquil, caminant com si res no importés. Vaja! Això si que és curiós! He pensat. Tanmateix, però, res no hi puc fer. No conec el cavall, no tinc temps d'aturar el cotxe i mirar d'agafar-lo i, per acabar, suposant que l'agafés, no sabría què fer amb ell. A on el pos, el cavall? és evident que dins el cotxe no mi cap. Aleshores he fet el que semblava més raonable, continuar el meu camí, no sense una rialla d'incredulitat a la boca.
Dos cents metres més endavant, veig un home caminant per la vorera de la carretera. Cony! És en Joan, en Garrover, l'amo de l'altre cafè de Plaça. Duu botes de muntar, però camina amb la parsimònia que l'imposa la panxa considerable que passeja. No sembla un home preperat per esprintar. Com que no tinc gaire pressa i, sobretot, pel meu retrovissor veig que no ve cap altre cotxer per darrere, aturo el cotxe, abaixo la finestreta i poso la ràdio en silenci: Uep! Què hi ha res de nou? O potser has perdut res?
En Joan obre la porta i apuja al cotxe: Au, acompanyam, si pots. Què ha passat? Has caigut del cavall? T'has fet mal?. Pensa! em contesta. Potser no t'ho creuràs. M'he aturat a pixar, he fermat s'ego a una branca però m'ha fuita. Cagondena! Quan l'agafi la rebentaré. Tranquil home, caminava ben a poc a poc, la trobarem tot d'una, i no et posis així, el pobre animal no en te cap culpa. No li has de fer res.
Acompanyo en Joan. Feim una volta. Passam per Plaça. Què heu vist un ego caminant tota sola? Diu en Joan a uns nins que hi juguen. No. Seguim carretera avall, un quilòmetre, dos. No pot ser, no pot haver anat tan lluny. Feim volta enrrere i provam per un altre costat. Potser ha pres cap a Llorito. Tampoc. Ni rastre de l'ègua den Joan. Es collons! Fa ganes de riure, però ja m'estic preocupant. Diu l'home. On putes pot haver anat, aquesta ego? No ho entenc.
Tornam a Plaça: Rafel, has vist sa meva ego? Pensa, li dic, en Rafel ja du més de tres cervesses, no veu ni els Sants metges a sobre les tores de l'esglèsia. Quins collons! Be, la cosa no ha anat a més. La pobra ègua era al portal de la tanca de can Joan, dins el carreró des Campet, una mica amagat dels principals carreres del poble. És clar, coneix ca seva, aquest animal.
Bono! Què has de beure res? Em diu. Gràcies, un altre dia ja em convidaràs. I no li facis res, a l'ègua, que no en te cap culpa. Au venga, ja ens veurem.
El pobre Joan, quin ensurt!
Sobre les set de l'horabaixa, ens hem acomiadat i he arrencat el cotxe per agafar el camí de tornada. Alhora, la sorpresa ha estat extraordinària: a pocs metres d'arribar a la cantonada entre el carrer i la carretera, veig un cavall caminant, a pas lent, pel ben enmig de la carretera, costa per avall.
Fins aquí, res que no sigui normal, sovint se'n veuen de cavalls passejant per aquestes carreteres de l'interior on el trànsit de bicicletes sempre supera al de cotxes. El fet és que, aquest cavall, a diferència del que correspon, caminava ben tot sol! Ningú no el cavalcava, tot i que portava tots els ormejos corresponents: sella, brides, estribs, tot el que un cavall ha de dur per no anar pel món despullat.
Així com m'he anat atracant a la cruilla, veig el cavall carretera avall, amb el mateix pas tranquil, caminant com si res no importés. Vaja! Això si que és curiós! He pensat. Tanmateix, però, res no hi puc fer. No conec el cavall, no tinc temps d'aturar el cotxe i mirar d'agafar-lo i, per acabar, suposant que l'agafés, no sabría què fer amb ell. A on el pos, el cavall? és evident que dins el cotxe no mi cap. Aleshores he fet el que semblava més raonable, continuar el meu camí, no sense una rialla d'incredulitat a la boca.
Dos cents metres més endavant, veig un home caminant per la vorera de la carretera. Cony! És en Joan, en Garrover, l'amo de l'altre cafè de Plaça. Duu botes de muntar, però camina amb la parsimònia que l'imposa la panxa considerable que passeja. No sembla un home preperat per esprintar. Com que no tinc gaire pressa i, sobretot, pel meu retrovissor veig que no ve cap altre cotxer per darrere, aturo el cotxe, abaixo la finestreta i poso la ràdio en silenci: Uep! Què hi ha res de nou? O potser has perdut res?
En Joan obre la porta i apuja al cotxe: Au, acompanyam, si pots. Què ha passat? Has caigut del cavall? T'has fet mal?. Pensa! em contesta. Potser no t'ho creuràs. M'he aturat a pixar, he fermat s'ego a una branca però m'ha fuita. Cagondena! Quan l'agafi la rebentaré. Tranquil home, caminava ben a poc a poc, la trobarem tot d'una, i no et posis així, el pobre animal no en te cap culpa. No li has de fer res.
Acompanyo en Joan. Feim una volta. Passam per Plaça. Què heu vist un ego caminant tota sola? Diu en Joan a uns nins que hi juguen. No. Seguim carretera avall, un quilòmetre, dos. No pot ser, no pot haver anat tan lluny. Feim volta enrrere i provam per un altre costat. Potser ha pres cap a Llorito. Tampoc. Ni rastre de l'ègua den Joan. Es collons! Fa ganes de riure, però ja m'estic preocupant. Diu l'home. On putes pot haver anat, aquesta ego? No ho entenc.
Tornam a Plaça: Rafel, has vist sa meva ego? Pensa, li dic, en Rafel ja du més de tres cervesses, no veu ni els Sants metges a sobre les tores de l'esglèsia. Quins collons! Be, la cosa no ha anat a més. La pobra ègua era al portal de la tanca de can Joan, dins el carreró des Campet, una mica amagat dels principals carreres del poble. És clar, coneix ca seva, aquest animal.
Bono! Què has de beure res? Em diu. Gràcies, un altre dia ja em convidaràs. I no li facis res, a l'ègua, que no en te cap culpa. Au venga, ja ens veurem.
El pobre Joan, quin ensurt!
11/2/12
Ara va de guinyols i altres herbes
 |
| Imatge enllaçada de El Periódico |
A l'Europa civilitzada un dia si i un altre també tenen motius per riurer-se'n dels espanyols. Quan no son les pallassades del tribunal suprem, és la publicitat institucional de la Loteria Nacional.
A una emisora de ràdio espanyola s'emet un amunci que diu, més o manco, això:
"Vas por la calle con xanclas de romano (?) i te cruzas con una supermodelo. ¿Que crees que ocurre? ... Puas a eso me dedico yo: a la nada más absoluta. Tú también podrás dedicarte a no hacer nada si juegas a la Loteria, bla bla bla ..."
Aquest tipus d'anunci em deixen estupefacte. Els putes espanyols tenen la taxa d'atur més alta de tota Europa (un de cada quatre adults), la taxa d'atur juvenil més escandalosa (més de 2 de cada 4), però el que ensenyen a les audiències és el VALOR del NO FER RES (!?!).
Llavors, com esperen sortir-ne, d'aquesta? Com esperen remuntar la crisi?
Aquesta és la societat que durant dècades s'han esforçat a modelar des de tots els àmbits de comunicació i des-educació. El resultat: les generacions actuals viuen pitjor i tenen un nivell intelectual i professional més baix que la generació dels seus pares.
No estic parlant de prohibir res, faltaria més! Només penso: aquests son els missatges que reflecteixen el tipus de societat que tenen, que tenim (malauradament) i que les institucions han contribuit a modelar.
No he sentit mai un missatge del tipus: "Cal esforçar-se per ser els millors", "Cal formar-se per millorar les nostres competències i aptituds", "Cal sacrifici, disciplina, treball, etc. per assolir una possició més capdavantera i poder competir amb els grossos". No, res de semblant.
Es fomenta la ganduleria, l'arribisme, la recompensa fàcil i sense esforç ("Si lo quieres, lo tienes, con tu tarjeta de crédito"). En aquest país de guinyol, qualsevol Belén Estoban pot arribar a fer una fortuna no fent altra cosa que dir tonteries.
Això si, llavors s'escandalitzen que a Europa se'n riguin d'ells. I no tenc res a dir dels esportistes que s'esforçen i s'entrenen per ser els millors.
9/2/12
Justícia Espany .. ada
Avui tot el món mira amb una mescla de vergonya i estupefacció al sistema judicial d'aquest estat lamentable i patètic que s'anomena España. Avui alguns tenim un motiu més (i ja van ...) per sentir una profunda vergonya cada cop que algú ens demana la nacionalitat, cada cop que hem d'emplenar un formulari oficial i hem d'emplenar la maleïda casella.
Aquest estat vergonyós que castiga als qui tenen el coratge de lluitar contra el crim i la corrupció, tard o d'hora, recullirà els fruits del que sembra. Cada cop som més, cada cop ho veim més clar: amb els espanyols, ni a fer copes!
Aquest estat vergonyós que castiga als qui tenen el coratge de lluitar contra el crim i la corrupció, tard o d'hora, recullirà els fruits del que sembra. Cada cop som més, cada cop ho veim més clar: amb els espanyols, ni a fer copes!
7/2/12
Vull pensar que hi ha una altra manera
Malgrat totes les evidencies, vull pensar que hi ha una altra manera. La realitat sembla imposar-nos com una veritat ineludible que per tal de dedicar-se a la politica cal ser groller, mal educat, menysprear els qui son de l'altre grup, insultar, ridiculitzar, etc. Sembla que per ser politic cal ser un fill de la grandissima puta, en una paraula.
Jo vull pensar que hi ha una altra manera: donar la rao a l'adversari quan la te, respectar les opinions contraries a la propia, no confondre els problemes amb les persones i, sobretot, no acabar convertint-se en un quinqui i un mató de barri.
Em direu ingenu, segurament, pero crec que cada cop hi ha mes gent que pensa que ja en tenim prou de fills de puta.
Jo vull pensar que hi ha una altra manera: donar la rao a l'adversari quan la te, respectar les opinions contraries a la propia, no confondre els problemes amb les persones i, sobretot, no acabar convertint-se en un quinqui i un mató de barri.
Em direu ingenu, segurament, pero crec que cada cop hi ha mes gent que pensa que ja en tenim prou de fills de puta.
4/2/12
Els efectes del govern del Partit Popular
Sr. Bauzá, en trenta anys de democràcia, mai havia fet tant de fred en aquest país. Aquesta és la seva manera de treballar pel benestar dels ciutadans?
3/2/12
Repensar l'esquerra un altre cop?
Segons la teoria clàssica, les
principals raons que expliquen la lluita de classes tenen a veure amb l’accés
privilegiat, quasi monopolistic, de la classe dels propietaris, a quatre
cercles de poder:
La societat occidental actual està
caracteritzada per una clara distorsió d’aquests quatre principis, donat que
els treballadors, avui:
- El cercle de la propietat: Només els propietaris tenen el monopoli de la propietat. Els treballadors no tenen accés a la propietat.
- El cercle de la producció: Només els propietaris tenen el monopoli de la producció. Els treballadors no.
- El cercle de la comunicació: Només els propietaris tenen el monopoli de la comunicació: Controlen els mitjans de comunicació gràcies a la inversió econòmica que només ells poden fer en publicitat, creació de corrent d’opinió, determinació del que és o no és notícia, etc.
- El cercle del consum suntuari o accessori: Només els propietaris tenen accés al consum de bens suntuaris (no de primera necessitat).
- Tenen accés a la propietat, gràcies a les hipoteques i altres sistemes de pagament retardat que les entitats de crèdit posen a disposició de gairebé tothom (be, fins fa molt poc).
- Tenen accés a la producció, ja que una part considerable dels treballadors son autònoms. Econòmicament, el seu poder adquisitiu no els diferencia dels treballadors per compte aliena, però el seu estatus és diferent. De fet, en relació a certs privilegis dels treballadors (dret a l’atur, dret a la incapacitat temporal, etc.), pateixen pitjors condicions.
- Tenen accés a la comunicació: avui, qualsevol pot escriure un blog, un post, un tweet, una entrada de facebook, etc. Sense cost econòmic significatiu, i d’aquesta manera influir sobre les opinions, gusts, preferències, etc. de molta gent. No cal ser el propietari d’un gran periòdic per generar opinió, etc.
- Tenen accés al consum que va més enllà dels bens de primera necessitat, gràcies a les targes de crèdit i altres facilitats que les entitats de crèdit posen a l’abast de gairebé tothom.
Tot plegat fa que a la reflexió política de
l’esquerra li manqui un esforç d’actualització important, esforç que jo,
personalment, no em veig capaç d’assolir.
D’altra banda, cal aturar-se a reflexionar
sobre les dues gràfiques següents, extretes de l’informe de la Fundació Gadeso
de gener de 2012.
Aquestes imatges ens mostren a on es situen i com es perceben a sí mateixos els electors de les Balears i a on i com perceben que estan posicionats els partits polítics més representatius. La conclusió és important: hi ha un lapse entre el posicionament oficial dels partits en relació a l’eix ‘dreta-esquerra’ i la percepció que els electors tenen d’aquest posicionament.
Reconec que no tenc resposta als interrogants que provoquen totes aquestes premises, però penso que cal fer un esforç per inventar-ne de noves.
Aquestes imatges ens mostren a on es situen i com es perceben a sí mateixos els electors de les Balears i a on i com perceben que estan posicionats els partits polítics més representatius. La conclusió és important: hi ha un lapse entre el posicionament oficial dels partits en relació a l’eix ‘dreta-esquerra’ i la percepció que els electors tenen d’aquest posicionament.
Reconec que no tenc resposta als interrogants que provoquen totes aquestes premises, però penso que cal fer un esforç per inventar-ne de noves.
Què hi fa una tortuga damunt un pal?
Un jove està passejant per la plaça d'un poble
i decideix prendre’s un descans. S'asseu en un banc ... al costat hi ha un
senyor de més edat i, naturalment,
comencen a conversar.
El senyor li diu al jove:
- Saps? - Els legisladors son com una tortuga damunt un
pal.
Després d'un breu lapse, el jove respon:
- No comprenc bé l'analogia ... Què
significa això, senyor?
Llavors, el senyor li explica:
Si vas caminant pel camp i veus una tortuga
dalt d'un pal de filat fent equilibri, Què se t'acut?
Veient la cara d'incomprensió del jove,
continua amb la seva explicació:
- Primer: No entendràs com hi va arribar.
- Segon: No podràs creure que hi sigui.
- Tercer: Sabràs que no va poder haver-hi
pujat sola.
- Quart: Estaràs segur que no hi hauria
d'estar, aquí.
- Cinquè: Seràs conscient que no farà res útil
mentre estigui aquí.
Aleshores
l'únic sensat seria ajudar-la a baixar, no?
1/2/12
Inteligència emocional?
Una vegada més, i ja van unes quantes, el govern de les Illes Balears es veu obligat a fer marxa enrere a causa de la presió popular contrària a les seves mesures. Deixant de banda la lloança dels col·lectius mèdics i docents, que encara conserven el seny que sembla que no tenen els responsables de la cosa pública, sorpren la manca d'inteligència dels membres d'aquest executiu. Què no ho veuen, que no n'encerten ni una?
Diario de Mallorca:
MALLORCA Para estudiarlos "con más calma"
El jefe de Urgencias, Pere Serra, y el segundo del departamento se reincorporan a su puesto tras dimitir
28/1/12
Congrés constituent d'un nou partit
He rebut l'amable invitació per assistir al congrés constituent de la Lliga Regionalista per les Illes Balears, avui matí a Lloseta. Agraeixo la invitació i també la rebuda cordial que ens han proporcionat els membres de la organització.
He escoltat amb interés el discurs del seu president. Compartim moltes premises, encara que, a partir d'aquestes, sovint en treiem conclusions diferents. Potser serà questió de caràcter. Ell mateix ha definit el seu com un grup de persones moderades. Per a la gent com ell, els radicals semblam uns eixelebrats; en canvi, per als qui son més com jo, els moderats ens semblen porucs. Tot és questió de perspectiva, encara que s'ha de respectar que no tothom pot ser igual.
El que si que m'ha sorprés ha estat veure personetes, com un dels convidats d'un altre partit, persones petites, minses, que no han estat capaces de crèixer, instal·lades en la mala bava i la manca total d'intel·ligència. Estic content de no tenir que compartir amb gent com aquesta cap dels meus projectes. Al cap i a la fí, jo segueixo essent fidel a les mateixes idees que he tingut durant tota la meva vida com a èsser pensant; d'altres, en canvi, ara pensen diferent.
He escoltat amb interés el discurs del seu president. Compartim moltes premises, encara que, a partir d'aquestes, sovint en treiem conclusions diferents. Potser serà questió de caràcter. Ell mateix ha definit el seu com un grup de persones moderades. Per a la gent com ell, els radicals semblam uns eixelebrats; en canvi, per als qui son més com jo, els moderats ens semblen porucs. Tot és questió de perspectiva, encara que s'ha de respectar que no tothom pot ser igual.
El que si que m'ha sorprés ha estat veure personetes, com un dels convidats d'un altre partit, persones petites, minses, que no han estat capaces de crèixer, instal·lades en la mala bava i la manca total d'intel·ligència. Estic content de no tenir que compartir amb gent com aquesta cap dels meus projectes. Al cap i a la fí, jo segueixo essent fidel a les mateixes idees que he tingut durant tota la meva vida com a èsser pensant; d'altres, en canvi, ara pensen diferent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)