Sir Ernest Rutherford, Premi Nobel de Química el 1908, explicava aquesta història real.
Fa algun temps, vaig rebre la trucada d'un col · lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava rotundament que la seva resposta era absolutament encertada.Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d'algú imparcial i vaig ser elegit jo.
Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia: "Establiu com és possible determinar l'altura d'un edifici amb l'ajuda d'un baròmetre". L'estudiant havia respost:
Porto el baròmetre al terrat de l'edifici i li lligo una corda molt llarga. El despenjo fins a la base de l'edifici, marc i faig. La longitud de la corda és igual a la longitud de l'edifici.
Realment, l'estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l'exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament i completa.
D'altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, podria alterar la mitjana del seu any d'estudi, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física, però la resposta no confirmava que l'estudiant tingués aquest nivell de coneixements en física.
Vaig suggerir que se li donés a l'alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l'advertiment que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.
Havien passat cinc minuts i l'estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre'l i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta:
Prenc el baròmetre, el llanço a terra des del terrat de l'edifici i mesuro el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després aplico la fórmula:Alçada de caiguda = 0,5 xgxt ^ 2 (on g = acceleració de la gravetat constant = 9,8 m/seg2; it = temps de caiguda). I així obtenim l'altura de l'edifici.
En aquest punt li vaig preguntar al meu col · lega si l'estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.
Després d'abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l'estudiant i li vaig demanar que m'expliqués les seves altres respostes a la pregunta.
- Bé - va respondre - hi ha moltes maneres. Per exemple, prens el baròmetre en un dia assolellat i mesureu l'altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l'ombra de l'edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l'altura de l'edifici.
Perfecte, li vaig dir, i un altre?
Si, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici a la planta baixa. Segons pugeu les escales, vas marcant l'altura del baròmetre i contes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l'altura del baròmetre pel nombre de marques que vas fer i ja tens l'altura.
Aquest és un mètode molt directe. Per descomptat, si el que vols és un procediment més sofisticat, pots lligar el baròmetre a una corda i moure'l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està a l'altura del terrat de l'edifici la velocitat és zero, i si tenim en compte la mesura de la velocitat del baròmetre quan passa per la perpendicular de l'edifici en trajectòria circular, de la diferència de les dues velocitats,i aplicant una senzilla formula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l'altura de l'edifici.
En fi, - va concloure - hi ha moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb ell la porta de la casa del porter. Quan obri, dir-li: "Senyor porter, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l'altura d'aquest edifici, l'hi regalo ".
En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d'altura entre ambdós llocs) evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.
L'estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de física el 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d'àtom amb protons i neutrons en el nucli i els electrons que l'envoltaven de manera orbital.
