Avui horabaixa, com cada divendres, he anat a Pina a passar l'horabaixa amb el meu fill Arnau. Hem gaudit d'una passejada tranquila i relaxada, acompanyats de na Lluna, una de les cusses que conviuen a ca n'Arnau. Na Lluna és una mescladissa de tantes sangs d'origen desconegut que és, certament, un especimen realment curiós: d'una còrpora considerable, les cames tan primes i poc musculades que l'aguanten no estan preparades per aconseguir un resultat mínimament funcional. La pobra cussa, que deu pesar més de seixanta quilos, tot d'una es cansa i no és capaç de còrer a un ritme mínimament acceptable.
En acabar, hem pres un suc a un dels dos cafès que hi ha a la plaça del llogaret.
Sobre les set de l'horabaixa, ens hem acomiadat i he arrencat el cotxe per agafar el camí de tornada.
Alhora, la sorpresa ha estat extraordinària: a pocs metres d'arribar a la cantonada entre el carrer i la carretera, veig un cavall caminant, a pas lent, pel ben enmig de la carretera, costa per avall.
Fins aquí, res que no sigui normal, sovint se'n veuen de cavalls passejant per aquestes carreteres de l'interior on el trànsit de bicicletes sempre supera al de cotxes. El fet és que, aquest cavall, a diferència del que correspon, caminava ben tot sol! Ningú no el cavalcava, tot i que portava tots els ormejos corresponents: sella, brides, estribs, tot el que un cavall ha de dur per no anar pel món despullat.
Així com m'he anat atracant a la cruilla, veig el cavall carretera avall, amb el mateix pas tranquil, caminant com si res no importés. Vaja! Això si que és curiós! He pensat. Tanmateix, però, res no hi puc fer. No conec el cavall, no tinc temps d'aturar el cotxe i mirar d'agafar-lo i, per acabar, suposant que l'agafés, no sabría què fer amb ell. A on el pos, el cavall? és evident que dins el cotxe no mi cap.
Aleshores he fet el que semblava més raonable, continuar el meu camí, no sense una rialla d'incredulitat a la boca.
Dos cents metres més endavant, veig un home caminant per la vorera de la carretera. Cony! És en Joan, en Garrover, l'amo de l'altre cafè de Plaça. Duu botes de muntar, però camina amb la parsimònia que l'imposa la panxa considerable que passeja. No sembla un home preperat per esprintar.
Com que no tinc gaire pressa i, sobretot, pel meu retrovissor veig que no ve cap altre cotxer per darrere, aturo el cotxe, abaixo la finestreta i poso la ràdio en silenci: Uep! Què hi ha res de nou? O potser has perdut res?
En Joan obre la porta i apuja al cotxe: Au, acompanyam, si pots.
Què ha passat? Has caigut del cavall? T'has fet mal?. Pensa! em contesta. Potser no t'ho creuràs. M'he aturat a pixar, he fermat s'ego a una branca però m'ha fuita. Cagondena! Quan l'agafi la rebentaré.
Tranquil home, caminava ben a poc a poc, la trobarem tot d'una, i no et posis així, el pobre animal no en te cap culpa. No li has de fer res.
Acompanyo en Joan. Feim una volta. Passam per Plaça. Què heu vist un ego caminant tota sola? Diu en Joan a uns nins que hi juguen. No. Seguim carretera avall, un quilòmetre, dos. No pot ser, no pot haver anat tan lluny. Feim volta enrrere i provam per un altre costat. Potser ha pres cap a Llorito. Tampoc. Ni rastre de l'ègua den Joan.
Es collons! Fa ganes de riure, però ja m'estic preocupant. Diu l'home. On putes pot haver anat, aquesta ego? No ho entenc.
Tornam a Plaça: Rafel, has vist sa meva ego? Pensa, li dic, en Rafel ja du més de tres cervesses, no veu ni els Sants metges a sobre les tores de l'esglèsia. Quins collons!
Be, la cosa no ha anat a més. La pobra ègua era al portal de la tanca de can Joan, dins el carreró des Campet, una mica amagat dels principals carreres del poble. És clar, coneix ca seva, aquest animal.
Bono! Què has de beure res? Em diu. Gràcies, un altre dia ja em convidaràs. I no li facis res, a l'ègua, que no en te cap culpa. Au venga, ja ens veurem.
El pobre Joan, quin ensurt!
