Repensar l'esquerra un altre cop?

Segons la teoria clàssica, les principals raons que expliquen la lluita de classes tenen a veure amb l’accés privilegiat, quasi monopolistic, de la classe dels propietaris, a quatre cercles de poder:

1. El cercle de la propietat: Només els propietaris tenen el monopoli de la propietat. Els treballadors no tenen accés a la propietat.
2. El cercle de la producció: Només els propietaris tenen el monopoli de la producció. Els treballadors no.
3. El cercle de la comunicació: Només els propietaris tenen el monopoli de la comunicació: Controlen els mitjans de comunicació gràcies a la inversió econòmica que només ells poden fer en publicitat, creació de corrent d’opinió, determinació del que és o no és notícia, etc.
4. El cercle del consum suntuari o accessori: Només els propietaris tenen accés al consum de bens suntuaris (no de primera necessitat).

 La societat occidental actual està caracteritzada per una clara distorsió d’aquests quatre principis, donat que els treballadors, avui:

1. Tenen accés a la propietat, gràcies a les hipoteques i altres sistemes de pagament retardat que les entitats de crèdit posen a disposició de gairebé tothom (be, fins fa molt poc).
2. Tenen accés a la producció, ja que una part considerable dels treballadors son autònoms. Econòmicament, el seu poder adquisitiu no els diferencia dels treballadors per compte aliena, però el seu estatus és diferent. De fet, en relació a certs privilegis dels treballadors (dret a l’atur, dret a la incapacitat temporal, etc.), pateixen pitjors condicions.
3. Tenen accés a la comunicació: avui, qualsevol pot escriure un blog, un post, un tweet, una entrada de facebook, etc. Sense cost econòmic significatiu, i d’aquesta manera influir sobre les opinions, gusts, preferències, etc. de molta gent. No cal ser el propietari d’un gran periòdic per generar opinió, etc.
4. Tenen accés al consum que va més enllà dels bens de primera necessitat, gràcies a les targes de crèdit i altres facilitats que les entitats de crèdit posen a l’abast de gairebé tothom.

Tot plegat fa que a la reflexió política de l’esquerra li manqui un esforç d’actualització important, esforç que jo, personalment, no em veig capaç d’assolir.

D’altra banda, cal aturar-se a reflexionar sobre les dues gràfiques següents, extretes de l’informe de la Fundació Gadeso de gener de 2012. 

Aquestes imatges ens mostren a on es situen i com es perceben a sí mateixos els electors de les Balears i a on i com perceben que estan posicionats els partits polítics més representatius. La conclusió és important: hi ha un lapse entre el posicionament oficial dels partits en relació a l’eix ‘dreta-esquerra’ i la percepció que els electors tenen d’aquest posicionament.

Reconec que no tenc resposta als interrogants que provoquen totes aquestes premises, però penso que cal fer un esforç per inventar-ne de noves.