La setmana passada afirmava que el problema que tenim als països de parla catalana es diu Espanya. Com s’ha d’entendre aquesta afirmació? D’entrada, vull deixar ben clar que, quan parl d’Espanya, no em referesc a les persones que han nascut a Valladolid, a Albacete o a Ciudad Real. El problema no el tenim amb les persones, el tenim amb el concepte.
La Constitució Espanyola reconeix el dret de tots els membres de l’estat de viure sota una legislació i unes institucions funcionals i protectores. L’Estat té l’obligació de representar, defensar i protegir tots els seus ciutadans. Ho diu el Preàmbul: “Protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.” El redactat deixa ben clar que la defensa i la protecció dels ciutadans no es limita als individus i a la propietat privada, sinó que ha d’incloure, necessàriament, també, la defensa de les minories culturals que existeixen en el si del seu territori, de les cultures, llengües, institucions, etc.
Aleshores, la meva pregunta és: De veritat algú pot dir amb la cara alta que Espanya s’ha pres seriosament aquest compromís en algun moment? Espanya mai no ha protegit ni la cultura, ni la llengua ni les tradicions i institucions de cap altre poble que no sigui Castella. Ni mallorquins, ni catalans, ni valencians, hem tingut mai cap ajuda de la metròpoli. Al contrari. Espanya sempre ha estat l’adversari i el malson. Per aquesta raó, Espanya no té cap dret a reivindicar la indissoluble unitat de la nació. Els drets s’han de guanyar, a canvi del reconeixement dels deures que impliquen. Al llarg de la seva història, Espanya mai no s’ha guanyat aquest dret.
Aquesta hauria de ser la nostra tasca principal: explicar als nostres veïns i veïnes qui som i d’on venim cadascun dels pobles que patim els abusos de les institucions estatals, des de la negativa de l’Estat a reconèixer el català com a llengua oficial de la UE fins als greuges comparatius que pastim en matèria fiscal en comparació a altres territoris.
Espanya és un mite, una ficció, elaborada pels castellans al llarg de les darreres tres centúries, amb l’objectiu essencial de legitimar l’explotació a què ens han sotmès, tant a les seves colònies d’ultramar com a les de la mateixa península. Això ja ha estat explicat en diferents estudis ben documentats (Albert Pont, Francesc Puigpelat, per exemple). Aquest procés, perfectament planificat i desenvolupat, ha tingut l’objectiu d’identificar la nació castellana amb el territori de la península Ibèrica, fins al punt, gairebé aconseguit, de reduir a simple folklorisme qualsevol altra manifestació de la resta de nacions que, per extensió i per nombre d’habitants, estam en minoria dins aquest territori.
No es pot negar que, en determinats indrets, aquest projecte ha tengut un èxit relatiu. No, evidentment, en el cas del Principat de Catalunya, però sí, en bona mesura, explica el fet que una majoria de mallorquins, eivissencs o valencians manifestin sentir-se còmodament – estocòlmicament - espanyols. El cas dels menorquins és diferent, i els períodes de convivència amb els britànics segurament hi tenen bastant a veure amb aquesta diferència.
Els esforços dels castellans per identificar les nocions de Castella i d’Espanya han funcionat. Basta recordar els debats que teníem a l’escola sobre si havíem de dir-li ‘lengua española’ o ‘lengua castellana’, partint de la presumpció que a aquesta entelèquia que anomenam Estat espanyol només n’hi ha una, de llengua, i per tant la relació d’univocitat esdevé una pura tautologia.
El que millor han sabut fer els castellans ha estat convèncer a molts dels nostres veïns que tos feim part d’una entitat única i indivisible anomenada Espanya. Davant d’aquesta estratègia d’adoctrinament, hauríem d’explicar que els mallorquins no hem gaudit mai de la protecció de Castella. Al contrari, històricament sempre hem patit els seus abusos. I no hi ha cap motiu per pensar que el futur serà diferent.
Si, com dèiem, un estat només es justifica si és capaç de protegir les persones i les cultures que en formen part, aleshores, per aquesta raó, i sense perjudici del dret legítim de Castella a existir com a Estat, nosaltres tenim tota la legitimitat del món a desentendre’ns del destí dels castellans, fer la nostra via i, per tant, desemmascarar el mite d’Espanya i defensar la desintegració de les seves institucions com l’única possibilitat que tenim de sobreviure com a poble.
