L’alegria ens ha durat, justet, justet, dos anys. No ha pogut més. Ha presentat la dimissió com a regidora de cultura, fires i festes de l’Ajuntament de Llucmajor. Perquè ho lament de bon de veres, com a company i amic, vull dedicar-li aquestes lletres maldestres en lloança de la tasca que ha realitzat.
N’Adelina és mestra, especialista en pedagogia terapèutica. Fa anys que treballa al CP Jaume III. Tothom qui l’ha tractat, pares, mares, alumnes i companys, sap que és una bona professional. A les darreres eleccions, va acceptar el repte de fer part de la candidatura de Més per Llucmajor, una llista construïda gràcies a la sintonia entre les gents de Més (PSM i Iniciativa – Verds) i de la secció local d’Esquerra Republicana.
Els resultats d’aquell vespre de juny de 2015 la dugueren a assumir la regidoria de cultura, fires i festes dintre d’un equip de govern format per tres partits. Un repte majúscul, atesa la sequera cultural que havia patit Llucmajor durant tots els anys de governs conservadors. La promoció cultural no ha estat mai el punt fort de la dreta. A aquesta bona gent sempre els han preocupat més els negocis (els seus, vull dir) i la rendibilitat monetària que no els fruits que alimenten l’esperit, encara que ningú no ho diria, si reparam l’espectacular forat que van deixar a les finances municipals. En qüestió d’escales de valors, però, no seré jo qui els critiqui: a alguns els agraden els diners, a d’altres ens agrada la música.
En els temps que n’Adelina ha exercit el càrrec s’han posat en marxa, malgrat les evidents limitacions de recursos materials i humans, projectes importants per al municipi: per citar, potser, els més rellevants, la rehabilitació de l’Arxiu Històric, la reactivació del Claustre de Sant Bonaventura com espai de cultura, la constitució de les properes Jornades d’Estudis Locals o les negociacions amb la Fundació Toni Catany per tal de fer realitat el futur Centre Internacional de Fotografia. Tot plegat, sense deixar de banda una quantitat de concerts, actuacions teatrals i exposicions impossibles de detallar en aquest breu espai.
Queda molt per fer. Llucmajor és, per número d’habitants, la cinquena ciutat de la Comunitat. Emperò, no disposa d’un espai amb condicions per a representacions dramàtiques i musicals. Aquest és un repte que no es pot defugir, malgrat totes les dificultats de finançament i d’ubicació. A n’Adelina li ha mancat temps.
També és veritat que les dimensions geogràfiques del municipi, amb fins a setze nuclis poblacionals, fa difícil satisfer tothom i sempre n’hi haurà que, amb més o manco raó, es queixaran que la programació no reflecteix un repartiment proporcionat. En tot cas, crec que no vaig errat si dic que la feina feta a la regidoria de cultura, fires i festes és de les més ben valorades per la majoria de la ciutadania.
A més de la gestió específica de l’àrea, n’Adelina s’ha destapat com una política amb un sentit especial d’allò què representa el municipalisme: la proximitat amb els veïns, l’amabilitat i el somriure no fingits com a tarja de presentació personal, la disponibilitat a atendre, a escoltar i a implicar-se amb els problemes de la ciutadania, més enllà dels límits que marca el repartiment de responsabilitats entre tot l’equip de govern. Tot plegat són valors que molts llucmajorers han sabut valorar per damunt de la major o menor proximitat ideològica.
El seu temperament, però, l’ha posada en una situació de vulnerabilitat. És una persona amb un sentit de la responsabilitat tan elevat que s’obliga a vigilar i supervisar fins al darrer detall tot el que engega. La tensió emocional que implica aquest grau d’exigència passa factura, i la salut se n’ha ressentit. No es pot córrer unaa marató a la mateixa intensitat que es corren els cent metres.
La política és una amant ingrata i insaciable. Governar suposa un esforç i un desgast que només qui ho ha viscut ho pot entendre. De les terrasses dels cafès de plaça estant, és fàcil caure en vulgaritats de l’estil del “tots són iguals”. No! Ni d’un bon tros. No tots són iguals. N’hi ha que actuen convençuts de l’obligació d’estar a l’alçada de la responsabilitat que els vots imposen, que s’hi han de deixar la pell per tal de no defraudar la confiança que els han fet els electors.
Gràcies per tot, digníssima senyora! Tan de bo que el futur et recompensi, pel bé de tots, amb noves forces. En el teu cas, la vila es mereix una segona part.
Deixau-me acabar aquest homenatge amb una petició interessada. La, ara ja, ex-regidora llucmajorera deixa el llistó tan alt que serà gairebé impossible estar-ne a l’alçada. Prec la indulgència dels habitants de la ciutat del Migjorn amb qui haurà de ser el nou regidor.
