Al nostre món hi ha una quantitat de persones cada cop més gran que fan feines que són totalment prescindibles. Ho explica Rutger Bregman al seu llibre Utopia per a realistes. Si tota aquesta gent deixàs de treballar, el món no seria ni més pobre, ni més lleig, ni pitjor: Inversors de borsa, advocats, publicistes, són només petits exemples de professions que no generen cap tipus de riquesa, que simplement agafen aquesta riquesa i la mouen d’un lloc a un altre sense que aquesta activitat generi cap tipus de valor afegit.
Per explicar la seva tesi, l’autor d’aquest llibre que no me cansaré de recomanar explica les conseqüències de dues vagues que van tenir conseqüències ben diferents: la dels treballadors de la neteja de la ciutat de Nova York, al febrer de 1968 i la vaga dels empleats del Banc d’Irlanda del maig de 1970. Mentre que la primera va deixar la ciutat sumida en el caos més absolut, la segona no va tenir cap repercussió en la vida dels irlandesos i gairebé va passar inadvertida. Una prova, explica Bregman, de com determinats treballs afecten de manera contundent la vida de la ciutadania mentre que n’hi ha d’altres que són innocus i prescindibles.
I, curiosament, sorprèn que, com més necessària és una feina, més mal pagada està. Si atenem al benefici que aporten a la qualitat de vida dels usuaris, els operaris de la neteja municipal haurien de cobrar deu vegades més que els publicistes o els brokers de Wall Street. El valor que representa la seva activitat per al conjunt de la societat els fa imprescindibles. Tanmateix, és una paradoxa de la nostra civilització, justament, que paguem salaris estratosfèrics per feines que no aporten cap valor.
Hi ha una llarga llista de feines que no sabem valorar pel que representen en quant a benefici general. Els netejadors en són un exemple. Un altre són les cuidadores – en femení, perquè la pràctica totalitat són dones. Un altre són els pallassos d’hospital.
Camil Casanovas és un pallasso amb una trajectòria professional de més de quaranta anys a les seves esquenes. Noms que formen part de la memòria col·lectiva de molts que ja no són infants – Germans Mémoli, Mallorclown – estan associats a la figura d’en Camil. Pioner com ningú, en Camil va ser el primer pallasso d’hospital de tot l’Estat espanyol. Va fundar La Sonrisa Médica, l’any 1994, juntament amb Marta Prats, Enric de las Heras i Miquel Borràs. Va ser la primera entitat d’aquest estil d’Espanya i va ser declarada d’utilitat pública pel Ministerio del Interior el 2004. Guardons com el Nas d’Or de PayaSOSpital o el Nas d'Honor de La Sonrisa Médica són justs premis simbòlics a la tasca den Camil, el Milu.
No estic segur si qualsevol de nosaltres podria fer de broker a Wall Street, però sí estic segur que molt pocs podrien fer de pallasso, i molt manco a un hospital. Aquests professionals assumeixen una preparació professional i personal – emocional – que no està a l’abast de qualsevol. I no ho fan pensant en que es faran rics exercint la seva professió.
La societat occidental començarà a ser un lloc agradable per viure el dia que sapiguem reconèixer el treball que fan els pallassos d’hospital, ben igual que els serveis de neteja. Tan necessaris ens són uns com altres: Mentre uns netegen i tenen cura que els carrers facin goig, els altres netegen les tristors i tenen cura del somriure gent, aquest bé tan preuat. I per ‘reconeixement’ no vull dir dos copets a sobre l’espatlla, sinó un salari digne d’un heroi, que és justament el que són el meu amic Milu i tots els seus col·legues nassarruts.
