Un altre cop, a ca nostra, ressorgeix el debat entre els que interpreten la realitat des de la perspectiva de l’eix social (dretes front a esquerres) i aquells que ho fan des de la reivindicació dels fets diferencials (unionistes front a sobiranistes). El dia després de les primàries del PSOE, alguns missatges de felicitació al guanyador emesos des de Mallorca han anat acompanyats del desig que s’inauguri un nou capítol polític de la història d’Espanya. Una hipotètica confluència de les esquerres serviria, diuen, per proposar una moció de censura al Govern conservador.
Les primàries del PSOE han representat una pujada important de serotonina i una revifada del somni autonomista d’una part de l’esquerra mallorquina. És una nova reposició del vell film Volem canviar Espanya des de la perifèria. Al mateix temps, però, s’han aixecat veus que qüestionen que els esdeveniments que operen a la capital de l’estat tenguin cap incidència real sobre els que vivim a aquesta nostra colònia - no reconeguda - d’ultramar.
Em ve al cap allò que explicava Immanuel Kant sobre els aprioris de la sensibilitat. No anem més enllà dels fenòmens. I mentrestant, ni s’aconsegueix fer fora la dreta ni feim créixer el desig majoritari d’esdevenir alguna cosa diferent d’Espanya (per cert, sigui el que sigui). Sembla com si ens féssim trampes al solitari i a sobre volguéssim donar-li la culpa a l’adversari. No n’aprenem.
Potser tenen raó els qui reclamen el rescat dels partits suposadament sobiranistes de la subsidiarietat respecte dels projectes espanyols d’esquerres. Tanmateix, aquest tipus de denúncia, sigui certa o no, no ens fa ser més forts. Tampoc no ens fa ser més.
Ho va dir Vicenç Partal en la seva darrera visita a Ciutat: només hi ha una cosa en la que estam tots d’acord: volem deixar de ser espanyols. En tenim motius de sobres. El per què, l’explica el jurista Josep Costa en el seu llibre que, per cert, ja ha estat comentat pel company d’aquestes planes Bernat Joan (dBalears, 19 de maig): tothom té dret a viure en el sí d’un estat funcional i protector, la qual cosa implica que, quan l’estat deixa de protegir la ciutadania, aquesta té, legítimament, el dret a qüestionar-ne la pertinència. Quan l’Estat renuncia a la seva obligació de protegir i representar la totalitat dels qui diu són els seus ciutadans, aleshores aquests tenen tot el dret d’exigir-ne la secessió.
Que l’Estat espanyol mai no ha exercit la seva obligació de protegir-nos, a tots els qui parlam la llengua catalana, no ho pot posar en dubte ningú. A tall d’exemple, vull citar la història, sentida a la televisió, d’una empresa catalana important, amb oficines centrals al Passeig de Gràcia: Cansada de rebre inspeccions de l’Hacienda espanyola any rere any, prenen la decisió de traslladar la seu a Màlaga. Automàticament, s’acaben les inspeccions. Això és Espanya. I aquest és el nom –Espanya - del problema que tenim a les Illes Balears, al País Valencià, al Principat de Catalunya.
En resum, dels esdeveniments d’aquest passat cap de setmana, quin ens hauria d’interessar més? En comptes de parar tanta atenció al que passa a Madrid, faríem bé d’autocentrar-nos una mica: Per què no recuperam la recerca de formes possibles de confluència entre tots els qui maldam per convertir el nostre país en un estat? Ja hem sabut trobar la manera de confluir a Llucmajor, a Sa Pobla, a Manacor, a Santanyí. I, sobretot, ho han sabut fer els companys de Menorca, que ens donen dia rere dia una lliçó sobre quin és el camí que cal seguir i a qui no vull deixar passar l’ocasió de felicitar per la seva empenta. Si ells ho han fet i n’han sabut, per què no nosaltres? La propera setmana, intentaré respondre a aquesta pregunta.
