En algun article anterior he fet referència als problemes que genera la mobilitat en un territori de dimensions limitades com és el nostre on, a més, mai no hi ha hagut cap tipus de política planificada a mig i llarg termini. Aquests dies que tothom ha comentat que més de 6.000 bicicletes han col·lapsat suposadament les carreteres de Mallorca, voldria afegir alguna cosa sobre allò que de veritat embruta el paisatge que contemplam pertot arreu, ja sigui a Ciutat o bé a foravila: els cotxes.
Els humans som una espècie ben curiosa: Som esclaus dels cotxes, però ens queixam de les bicicletes. Cent anys enrere, el ciclisme era l’esport rei que concitava l’interès de qualsevol mallorquí. Però fins i tot en això hem renegat de les nostres arrels. Record que l’oncle-avi de la meva companya ens explicava com, cada dia, anava a treballar a Montuïri (vivia a Campos) i, els dissabtes, a festejar una jove de Bunyola, sempre en bicicleta. Fins el dia abans de la seva mort, amb 92 anys, no va deixar d’utilitzar-la per anar a plaça a fer el rebentat d’Amazones amb els companys.
Tot i ser evident que la mobilitat autopropulsada té avantatges evidents per al benestar individual i col·lectiu, estam lluny d’imaginar com convèncer la gent per recuperar els artefactes de dues rodes com a medi preferent de desplaçament. Podria ser una opció a les xarxes urbanes – tot i que mentre no disminuïm el número de cotxes, circular en bicicleta per Ciutat és una heroïcitat - però no ho és quan es tracta d’anar, posem per cas, de Ciutat a Llucmajor.
Per poc que ens agradi, continuarem depenent dels vehicles de combustió durant molt de temps. Malgrat això, sobta l’absurditat del model tal com l’entenem a l’actualitat a poc que ens hi aturem a pensar. Analitzem algunes dades: Pel que fa a l’esforç econòmic de tenir un cotxe en propietat, Ecologistes en Acció ha conclòs, després d’una anàlisi rigorosa, que un cotxe que té un cost inicial de 16.500 € ens suposarà una despesa entre 4.500 i 5.000 € cada any (Font: www.ecologistasenaccion.org).
A les Illes Balears hi ha matriculats uns 900.000 cotxes particulars. Això sense comptar els cotxes de lloguer, que ningú - ni el mateix Govern - sap quants n’hi ha. Un cotxe aparcat ocupa una mitjana de 12 metres quadrats, el mateix espai que ocuparien 4 motos o 12 bicicletes; 30 cotxes aparcats per 30 persones diferents cada hora (una rotació utòpica) ocupen el mateix espai que 100 metres de carril bus, que pot ser utilitzat per més de 3.000 persones cada hora (font: ecomovilidad.net).
Però el més sorprenent és que la major part del temps, els nostres cotxes es troben aparcats. En molts casos, dedicam un 30% dels nostres ingressos a pagar un objecte que tenim aturat gairebé sempre! Més del 80% dels cotxes estan aturats una mitjana de 22 hores al dia. De tots els béns de consum, el cotxe és l’objecte més desitjat pels consumidors, el que representa un sacrifici econòmic més gran i el que menys estona feim servir. Per què acceptam, aleshores, assumir una despesa tan important a canvi d’un retorn d’utilitat tan baix?
El cotxe ha estat al segle XX símbol de prosperitat. Al segle XXI, però, potser la prosperitat consistirà a poder prescindir-ne. Si valoram l’impacte de tenir un cotxe en propietat sobre l’economia privada, podem pensar en alternatives realistes. Una combinació de moto, bicicleta, transport públic i taxi o cotxe de lloguer per dies seria una decisió molt més assenyada. Hem de repensar la nostra relació d’amor i odi amb aquest aparells, però ens costa tant d’imaginar una vida sense cotxe privat!
Cal començar a considerar la idea del vehicle compartit. Imaginem Mallorca com era la Formentera de fa pocs anys: una illa on la bicicleta, la moto i el transport públic predominen sobre el cotxe privat. No us sembla una idea atractiva? El fet és que canviar els hàbits de pensament i els costums de la nostra ciutadania indígena suposarà un esforç titànic. Per una banda, la proposta va contra totes les estratègies comercials dels grans lobbys econòmics involucrats en el negoci de la ferralla motoritzada (fabricants, benzineres, publicistes). També dependrà del coratge que tengui el Govern per continuar les polítiques de promoció del transport públic. Finalment, caldrà que hi hagi emprenedors que comencin a analitzar la viabilitat econòmica d’una oferta prou ampla de vehicles compartits. Per primer cop, però, la tecnologia juga al nostre favor per tal de fer-ho possible. Només ens cal la voluntat política i la convicció que el canvi de model és possible. En qualsevol cas, crec que és una lluita que paga la pena començar.
