Ja sé que no és políticament correcte. Ja sé que ara se m’imposa un to més moderat, sospesar les paraules. Sé que algú, tard o d’hora, m’ho retraurà. I, tot i això, no puc negar que em produeix un cert plaer veure com s’enrabia la caverna, el col·laboracionisme organitzat que circula amb diferents identitats per aquesta colònia espoliada, explotada, maltractada i violada que són les Illes Balears.
El darrer atac de nervis que he conegut ve arran de la presa de possessió d’un servidor com a regidor del municipi que, empeltat com som, m’acull amb tanta generositat. No és que demani els cent dies, no. És que ni tan sols han esperat al nomenament per enviar-me la primera canonada. En realitat no em ve de nou.
Tant se val si es fan dir una cosa o l’altre. Rasques davall un gonella i hi trobes un col·laboracionista espanyol. Rasques davall un demòcrata espanyol i hi trobes un nacionalista radical. Peons al servei de l’imperialisme centralista més anorreador, debades utilitzen totes les eines al seu abast amb l’únic objectiu de fer-nos desaparèixer com a país. La pluralitat els put: Tant els és camuflar-se sota una pell de xai, pretenent la defensa d’un idioma que cap d’ells mai no fa servir (llegiu l’entrevista del cap de setmana a un conegut banquer), posar-se noms estrafolaris que presumptament apel·len a principis morals als quals traeixen els seus propis actes (la Llibertat, per exemple?) o, fins i tot, acusar-nos de practicar un feixisme que ells tan bé coneixen, d’enllà dels seus enyorats temps del dictador.
I, és clar! Anticipen i fan previsions. “Que ve el llop” – criden -. “Un regidor independentista - o pitjor, “catalanista radical, panca”, que diuen ells - de ben segur que ens farà ballar sardanes a les festes patronals”. Quina paciència, Senyor!
Els qui ja érem demòcrates quan encara no teníem pèl davall els braços i el dictador encara signava amb mà ferma ordres d’afusellament contra els seus súbdits, tenim per cert que la democràcia és, en primer lloc i abans de res, respecte i convivència. Ho duim de sèrie gravat a flor de pell. Conviure significa acceptar les diferències, fins i tot les d’aquells que es passen el dia insultant-nos, no només pel que feim, sinó pel que encara no hem fet i que suposadament farem.
Deuen pensar que tothom és com ells. Els agrada la Shakira mentre no canti en català. Si ho fa, llavors és una traïdora. Però qui mescla la política amb els esports som els que maldam per deixar, algun dia, de ser súbdits de Castella.
Els qui ens sentim i ens sabem mallorquins, catalans d’aquest regne enmig del mar que cantava un negre nascut a la Guinea, no necessitam fer de menys Blas de Otero, Miguel Hernández o Camarón de la Isla. Sabem gaudir de tot el que Castella ha aportat a les arts amb la mateixa fruïció que qualsevol altra manifestació de qualsevol part del món.
Fa dos anys, els Al·lots de Llevant van aixecar castells a la plaça de Llucmajor per primera vegada. A la cantonada, els col·laboracionistes remugaven: “I què s’han pensat aquests? Que som catalans? No ens ho faran mai, catalans, per molts castells que facin.” Com que veia que no havien entès res, aprofitant l’ocasió, vaig escriure un articlet, d’aquests amb què acostum a mortificar els meus – pocs - pacients lectors. El vaig titular, al·legòricament, “Vull una haka a Llucmajor”. Les haka, com sabeu, són aquells balls rituals maorís que han popularitzat els jugadors de la selecció neozelandesa de rugby quan volen intimidar els adversaris. Tot un espectacle digne d’admiració. Com els castells i com les sevillanes! O no?
El que venia a dir és que la Cultura no entén de corralets. Els castells, amb independència de si són catalans o canadencs, són una mostra de la cultura de la humanitat i, com a tal, mereixen ser reconeguts, gaudits i admirats. Això, però, Castella mai no ho ha entès. Aquest és el seu drama: quan un poble necessita prohibir una determinada manifestació de la creativitat humana – la llengua, la història, una dansa o una tonada -, l’única cosa que evidencia és la seva intransigència o, pitjor, les seves pròpies pors.
Com a regidor recentment estrenat, m’aferr a una reivindicació municipalista de la sobirania política del meu país amb la mateixa intensitat amb què defens la nostra cultura i la nostra llengua. Inclusivament, però d’igual a igual i no amb el menyspreu que tant hem patit en el passat. Sabem que, si depengués d’ells, la llengua i la cultura catalanes serien perseguides fins a l’ofegament. Però això és el que ens dóna la raó. Per estimar i defensar les nostres, no necessitam renegar de les manifestacions culturals de ningú. Quan parlam de riquesa cultural no hi ha ètnies que hi valguin. No es tracta de bons i dolents, ni de meus i teus. No tenc cap problema a ballar amb els Camela. Tant de bo tothom pogués dir el mateix quan sona en Lluís Llach.
