Com més a prop ens trobam del dia en què els ciutadans i ciutadanes del Principat de Catalunya tindran l’oportunitat d’exercir el seu dret i el seu privilegi, tot posant dins unes capses de vidre un paper que tirarà per terra tot l’autoritarisme i el menyspreu que les institucions de govern castellanes han anat practicant d’ençà la presa de la ciutat de Barcelona per la força de les armes, caldrà veure on ens situarem cadascun de nosaltres, perquè serà aleshores quan se’ns aixecarà feina de veritat.
No conec gairebé ningú que no estigui d’acord que, si tot surt com està previst al Principat, s’obrirà un període de grans dificultats per als habitants d’aquestes illes. Dificultats a les quals haurem de fer front des de totes les instàncies institucionals i, també, des del compromís personal de cadascun. És d’imaginar que hi haurà una reacció, si no violenta, sí, almenys, d’un cert augment de la tensió i la visceralitat contra tot allò que faci “olor de Catalunya”: la nostra llengua, els lligams culturals i, potser també, econòmics, patiran, amb tota probabilitat, la revenja d’una metròpoli que, ofesa i tocada en el seu orgull, no es tallarà ni un pèl a l’hora de fer-nos pagar les conseqüències del desig legítim de llibertat d’una part d’allò que conceben com el seu organisme indivisible i que no voldran reconèixer com independent.
En aquest context, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i també la gent germana del País Valencià, patirem tota casta de represàlies, i més especialment aquells que serem considerats traïdors a la sacrosanta unitat d’Espanya, sigui de forma individual o per la pertinença als col·lectius que anomenen “pancas”, és a dir, el catalanisme polític, cívic i cultural en totes les diferents manifestacions que coneixem.
És cert que es pot produir una carambola interessant, que explicaré a continuació: Una instrucció de la Junta Electoral Central, del 2003, especifica que, en cas de la renúncia de tots els membres d’una llista electoral, els partits polítics tenen la potestat de nomenar substitutes persones que no figuren originalment en la candidatura. Això és rellevant, arran de la hipòtesi que alguns companys han plantejat i que es resumeix en la declaració del diputat Gabriel Rufian: “Si el SÍ guanya al Referèndum del primer d’octubre, tots els diputats i senadors d’Esquerra Republicana de Catalunya abandonarien els seus escons a Madrid”.
Això suposaria que vint-i-una persones originàries del País Valencià i de les Illes Balears podrien convertir-se en els nou diputats i dotze senadors que ERC té actualment. Si això es produís, ens trobaríem, per primera vegada en la història recent, amb una capacitat inèdita d’incidir sobre les polítiques del Govern central i defensar els interessos dels nostres conciutadans com mai no han exercit ni els diputats del PSOE ni els del PP.
Però no ens enganem. Aquesta és una possibilitat remota. El més probable, coneixent el tarannà dels castellans, és que les sigles d’Esquerra Republicana siguin il·legalitzades i els seus dirigents a les illes perseguits, empresonats i acusats d’alta traïció a l’Estat.
Té una part de raó el president del Govern central quan digué allò de “Com pitjor, millor”. Encara que, segurament, no era la seva intenció, la realitat és que sense les contínues cagades de la nefasta estratègia unionista, els independentistes no seríem, avui, on som. Com pitjor ho fa Castella, millor ens van les coses als indígenes de les colònies. No vull dir que no ho hàgim fet molt, però que molt bé; simplement, però, ells també han ajudat.
És molt probable, aleshores, que, per moltes inhabilitacions que vulguin proclamar des de Madrid, els independentistes de les Illes Balears ens trobarem en una situació privilegiada per donar-li la volta a allò que, ara per ara, sembla una utopia irrealitzable. Serà el moment d’aixecar-nos del sofà i demostrar que veritablement ens mereixem tot el que fa anys que reivindicam. Serà el moment en què cadascun de nosaltres haurem de demostrar fins on estam disposats a suportar la pressió que, sens dubte, patirem. Cal que n’estiguem preparats i que demostrem que sabem fer front a la nova situació que es produirà.
