Posats a enyorar un passat que mai no tornarà, si hi ha un exemple de què pogués significar el lema “un turista, un amic”, va ser el meu padrí jove. Es deia Miquel Segura Bonnín. Als anys 70, l’home, que era el millor relacions públiques del món, sovint compareixia, a migdia, havent convidat a la taula de ca seva algun estranger que acabava de conèixer a la platja. Els ensenyava com es fa un pa amb oli, unes sopes o un trempó. Es tractava, tan sols, de compartir l’orgull de qui estima els seus costums, de deixar que aquells visitants coneguessin de primera mà com vivíem els mallorquins, de portes endins, més enllà de l’artificiositat d’aquell Cortijo Vista Verde que hi havia a l’entrada de Can Pastilla. Algú de nosaltres gosaria, avui, de fer el mateix? També els ensenyava quatre paraules en català. A canvi, no passava any que el meu padrí no fos convidat a tornar la visita d’aquells turistes agraïts. Potser per això, la seva vida va ser plena de vivències enriquidores.
Visitar un país hauria de tenir a veure amb això: amb enriquir-nos amb la coneixença de qui viu segons costums diferents, amb saber trobar punts de contacte amb principis morals diferents dels nostres; però, precisament per això, també té a veure amb respectar els costums dels nadius. És una obvietat, però a cap de nosaltres se’ns acudiria anar de vacances a les selves de l’Amazones pretenent que els ianomamis ens servissin cervesa freda amb hot-dogs o ens facilitassin un punt d’accés wi-fi.
Viatjar ha passat de ser una moda de les noves classes mitjanes a ser gairebé una obligació. Avui, tothom vol viatjar, sense saber massa bé per a què. Finkielkraut –a qui m’agrada citar sovint–, analitzà el fenomen del turisme com la recerca d’una identitat que sovint no sabem trobar al nostre interior. Viatjam pensant que gaudirem d’una felicitat que se’ns és negada a les rutines alienants de ca nostra. Pretenem una il·lusió i, al final, acabam pagant per una comèdia, un atrezzo, un simulacre de què seria la forma de vida original dels llocs que visitam. Ho he vist a diferents indrets: Oficinistes que, als vespres, es disfressen de tuaregs o de papús per a goig d’uns turistes bàmbols que es pensen que estan vivint l’aventura de la seva vida. Els mallorquins també vivim de vendre una mentida.
Si no t’agrada viatjar, no ets normal. Però el dia que et trobes a la Piazza San Marco, rodejat d’una multitud de japonesos, càmera en mà, hauries de pensar que el millor que pots fer és abstenir-te de contribuir a la massificació i a la degradació de segons quins llocs. És el mateix que hom pot experimentar a la Sagrada Família o al Torrent de Pareis. Ens pensam que estam vivint una experiència única, però només és una baula més d’una cadena de muntatge. El respecte i estima cap a llocs com Venècia, Barcelona o Mallorca s’hauria de construir, al segle XXI, pensant-s’ho dues vegades abans de contribuir a embrutar aquests llocs.
Aristòtil ens ensenyà que sense autoestima no es pot aconseguir que la gent t’estimi. Si els mallorquins en tinguéssim una mica, la nostra indústria i polítiques turístiques serien ben diferents. El lema “Respecta’m i et guanyaràs el meu somriure!” hauria d’estar, en tots els idiomes, i ben gros, a totes les portes d’entrada de l’aeroport. Benvolgut turista, sigues benvingut, però respecta la meva forma de vida tranquil·la i particular. No és ni millor ni pitjor, però és la que ens ha fet ser com som. Qui t’ha explicat que, aquí, tot està permès? Entenc qui critica els mallorquins que anam a Ciutadella per Sant Joan. En canvi, construïm Punta Balena i omplim d’hotels totes les platges per què puguis fer tot allò que et passi pel cap sense cap remordiment.
Al passat Sant Jordi, a la paradeta que havíem instal·lat a la Plaça Major de Ciutat, l’amic Manel ens portà unes banderoles amb el lema “Ciutat per a qui l’habita”. S’apropà una parella d’italians de mitjana edat i ens demanaren què significava. Quan els ho vam explicar, la seva resposta va ser: “Us demanam perdó”. Buf! Jo no vull que cap turista em demani perdó per fer allò que els convidam a fer. Potser ens estam equivocant reclamant dels visitants una estima que nosaltres mateixos no ens tenim.
El fenomen del turisme s’hauria de fonamentar en tres condicions inexcusables i, a la vegada, impossibles: En primer lloc, cal ser molt assertius. Els residents hem de saber qui som, com ens agrada viure, i hem de saber explicar als nostres visitants que tenim tot el dret a fer-nos respectar. En segon lloc, cal denunciar que ningú no té cap dret a lucrar-se amb allò que no és seu. Massa temps hem consentit que empresaris sense escrúpols facin negoci amb el bé comú (les platges, la natura, l’aire que respiram i l’aigua que bevem, el territori que hem rebut dels nostres avantpassats, i tantes altres coses que no pertanyen a ningú i que són de tots). Tampoc no n’hem sabut, encara que tots sabem el nom que té qui destrueix allò que no li pertany. Finalment, l’exigència irrenunciable que la riquesa generada s’ha de repartir d’una manera justa entre tots els implicats. Ho diu Miquel Puig, que no és cap radical: No té sentit presumir que tots vivim de meravella gràcies al turisme i tenir una renda per càpita més baixa que Lleida, on l’agricultura és la principal activitat econòmica.
Els mallorquins no hem atès cap d’aquestes condicions. Al contrari, tot està a la venda. Hem substituït els nostres principis morals per sucosos comptes bancaris. Hi ha algú capaç de fer una proposta per recuperar-los? Si hi és, aquesta persona tindrà el meu vot.
Es tracta d’autoestima. Així de simple. El sentit del patriotisme que té sentit és que ca nostra no és ca nostra perquè en tenim la propietat. Ho és perquè som fills d’aquesta terra i d’aquesta història. Potser no ens la mereixem. Ens diuen: “Somiau un passat impossible. Mira el cotxe que tens, el mòbil que fas servir. Hi vols renunciar? Voldries tornar a sembrar patates?” De sembrar, potser ho faria si en sabés, cansat però satisfet d’anar-me’n a jeure cada nit amb la satisfacció d’haver tingut cura d’unes terres i d’uns béns que no em pertanyen, sinó als quals, com els nostres avis, com els nostres néts, pertanyem. Amb l’esquena trencada, però amb l’ànima sencera. Tanmateix, quin absurd plaer proporciona manar un cotxe de 60.000 € quan totes les carreteres estan col·lapsades?
-->
