He passat tots els estius de la meva infància a s’Arenal de Llucmajor. Mon pare llogava una caseta – en realitat, era gairebé una barraca – al carrer 18 de juliol, ben a prop de la platja. Els estius estaven fets, aleshores, de capficons, gelats de vainilla, canyes de pescar amb un suret i un plomí, esca feta de pasta de pa amb una mica de sobrassada, bicicletes i partits de futbol; als vespres, rotlada de cadires al bell mig del carrer, les mares parlant, vés a saber de què, els pares jugant a truc i els nins corrent amunt i avall sense aturall.
Ben al davant de ca nostra, el vell club nàutic era un espai obert, sense cap tipus de barreres. Si el dia estava ennuvolat i la cosa no pintava bé per anar a la mar, passàvem el matí provant de pescar un cabotet o una llisa. Un altre entreteniment que teníem era fer carreres, descalços, per sobre les enormes pedres de l’escullera. El mariner, que nomia Lluís, com jo, ens deia que cauríem i ens faríem un trenc. Els més grans, de vespre, pescaven a la bocana, i no era difícil veure’ls treure un llop o dos. Pescar un llop és tota una experiència. Aquests animals estiren i presenten batalla, no es rendeixen fàcilment. Això sí, abans, havies d’haver anat a caçar grins vius (es diu així? L’Optimot no em dóna una resposta concloent), que són l’esca preferida per aquesta casta de peixos. No era difícil trobar-ne a prop dels grans bidons de combustible que feien de papereres a la platja.
La platja, a la dreta del club, no tenia les proporcions que té ara. Et podies considerar un dels grans quan eres capaç d’anar nedant, tot sol, des de la vorera fins al mollet de les golondrines, on et podies tirar de cap sense por de tocar el fons. Avui, si proves de tirar-t’hi, pegaràs damunt l’arena, perquè la costa ha anat guanyant espai a la mar any rere any i allà ja no hi ha aigua.
Als horabaixes, després de la punyetera migdiada, que mai no entenguérem i que ens semblava una pèrdua ridícula de temps, solíem veure l’etapa del Giro, del Tour o de la Vuelta. Record els mallots dels equips i els grans herois d’aquell temps: Van Impe, Zoetemelk, Ocaña i, sobretot, Eddy Merckx. Quan acabava la retransmissió, ja era l’hora de fer voltes amb la bicicleta – gairebé no hi havia cotxes – i, més tard, devers les set, el partidet de futbol. Les alineacions eren bones de fer: els qui parlaven mallorquí d’un costat i els qui no, de l’altre. El cervell no ens donava per més. Normalment, jugàvem, un altre cop descalços, a la platja mateixa, encara que, de tant en quant, ens deixaven anar fins al camp de futbol que encara hi ha a la part de dalt del carrer de Sant Bartomeu. Era un camp de terra rodejat de parets de marès, però la sensació de posar-te al mig d’aquelles porteries, que per a nosaltres eren gegantines, no és fàcil d’explicar.
De nin, s’Arenal era un immens espai de jocs sense cap tipus de limitacions. Els pares no es preocupaven gaire per nosaltres, perquè tot era segur. Els carrers eren nostres, les platges eren nostres, l’escullera era nostra, tot el llogaret era nostre.
Una de les fites de l’estiu eren les festes de s’Arenal, que començaven a finals de juny i duraven fins al dia de Sant Cristòfol. Les festes, per als infants, consistien bàsicament en el concurs de castells de sorra i la prova de caminar per sobre el pal ensabonat, enganxat al mollet de les golondrines. Fer el castell més gran i aconseguir ser finalista; llenegar, tantes vegades com poguessis, per sobre d’aquell pal major desmuntat d’un llaüt, eren els objectius de tots els nins. No sé ben bé a què jugaven elles, ja que aquell era un temps de segregació i no vaig descobrir que les nines existeixen fins que vaig fer catorze anys.
Cinquanta anys després, em correspon participar de la cerimònia d’inici de les festes de s’Arenal. Tot escoltant Pau Tomàs Ramis, el pregoner d’enguany, pensava totes aquestes coses perquè, avui, la platja no s’assembla gens ni mica a la que vaig conèixer; el mollet no existeix; el club nàutic és una fortalesa inexpugnable per als que no en són socis i el camp de futbol, que encara existeix, no permet fer-hi rodar la pilota, de malament que està.
I, sobretot, pensava que, avui, seria gairebé impossible fer un concurs de castells de sorra per als infants de s’Arenal, entre altres coses perquè ens han pres la platja. Literalment, ens han fet fora de casa. Avui la platja ja no és nostra, és l’espai dels turistes, l’espai de les gateres, dels grups al voltant d’enormes equips de so que vomiten una cosa que no es pot nomenar música, l’espai de vés a saber quines altres activitats que abans es feien sempre de vespre i en privat. Ens han engegat, o ens hem deixat engegar.
Normal que gairebé no quedin mallorquins a s’Arenal. Normal que, els que hi queden, no tenguin altre remei que anar a celebrar les festes costa amunt, a una plaça que, quan era nin, tan sols ni existia. S’Arenal és un més de la sèrie d’espais que hem renunciat a preservar, espais que, o els hem venut, o ens han estat desafectats per la pressió d’aquest fenomen gràcies al qual, diuen, tots vivim de puta mare.
Però com que ara no és moment de tristors, sinó d’alegria, sigui com sigui, arenaleres i arenalers, vagi per endavant el meu sincer desig que gaudiu tant com pugueu d’aquesta setmana de joia. Que visquin les festes, que visqui Sant Cristòfol i que visqui s’Arenal!
