El desembre del 1936, quatre persones van ser afusellades a la carretera de Palma a Llucmajor, a prop de s’Aranjassa. Un cop assassinats, els cossos de les víctimes foren inhumats dins una fossa comuna del cementiri de Llucmajor. Segons la documentació de l’Arxiu Municipal de la ciutat, aquestes quatre persones van ser identificades com Sebastià Vidal Vidal, natural de Santanyí, casat i pare de dos fills; Macià Salvà Moll, del Coll den Rabassa, picador de pedres i pare d’un fill; Miquel Martorell Gelabert, de Bunyola, pagès, de trenta cinc anys i pare d’un fill, i una quarta persona, desconeguda, que duia un nom de dona tatuat.
A les 8 del matí del 19 de desembre de 1936, una persona que transitava en bicicleta per l’esmentada carretera va veure, al costat de la via, el cos d’una persona morta. Estava cap per avall i tenia el cap al bell mig d’un gran bassiot de sang. Un cop comunicat el fet a l’Ajuntament de Llucmajor, s’obren diligències i es citen a declarar diverses persones. La investigació s’inicia a partir del nom de la dona que el desconegut duia tatuat, qui resultà ser la seva esposa, de qui s’havia divorciat cinc anys enrere. Finalment, la quarta víctima fou identificada com Antoni Oliver Jordà, de Palma. Vuit mesos després, tanmateix, la causa fou arxivada per ordre del comandant jutge instructor. Cap mena d’actuació es dugué a terme per tal de descobrir els responsables de la matança.
Aquesta narració exemplifica una pràctica habitual en aquell període negre de la nostra història: el segrest i assassinat de persones innocents per part de les forces franquistes rebels. Persones que acabarien essent conegudes com “els morts de les cunetes”. La sistemàtica, planificada pel comandament militar franquista, contemplava també les diligències post mortem, l’enterrament a fosses comunes de diferents municipis, l’enviament dels expedients a l’Auditor de Guerra - a Mallorca, el comandant Cosme Parpal Villalonga - i el posterior arxivament d’aquests expedients.
El professor Antoni Marimon escrigué un article, el 2009, al Diari de Balears, titulat “Les fosses de la repressió”, on es pot llegir: “La repressió de la Guerra Civil del 1936-39 és com un malson del que mai no ens poguéssim despertar. Només si arribam al fons des esdeveniments d’aquella tràgica conjuntura i posam cadascú en el lloc que li correspon haurem fet una passa endavant”.
Aquelles quatre persones innocents continuen a la fossa comuna del cementiri de Llucmajor. El lloc està perfectament identificat, com acredita la investigació realitzada per l’historiador i membre fundador de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí. Com ells, hi ha centenars de persones que van patir la crueltat del règim franquista durant aquells anys terribles. Com ho anomena el professor Garí, es tracta d’una violència perfectament planificada i executada.
L’any passat, gràcies als esforços del Govern i de l’Ajuntament, es van realitzar treballs d’exhumació de cadàvers al cementiri de Porreres. Aquesta setmana hem pogut veure’n per IB3 Televissió el magnífic reportatge “Silenci trencat”, realitzat per Pedro de Echave. A la fossa de Porreres, una de les més grans de totes les illes, hi deu haver més de 120 cossos enterrats, persones de gairebé tots els municipis de Mallorca. Per tant, la feina no ha fet més que començar. N’hi ha encara molta per fer. És d’esperar que hi haurà una continuïtat en el Pla d’exhumacions de fosses de desapareguts. Montuïri, Llucmajor, Petra, Sant Joan i altres municipis esperen l’arribada dels investigadors i voluntaris de la Sociedad Aranzadi.
Aquesta setmana també s’ha fet un acte protocol·lari, a Sant Llorenç, on la Consellera Fanny Tur, del Govern de les Illes Balears, i el Conseller Raül Romeva, de la Generalitat de Catalunya, han escenificat la voluntat d’ambdós governs de continuar aquesta tasca de posar, com deia el professor Marimon, a cadascú al seu lloc.
I per completar aquest collage d’esperança, el nomenament d’un altre membre actiu de Memòria de Mallorca, Manel Santana, al capdavant d’una nova Direcció General de Participació i Memòria Democràtica, també representa un impuls addicional en la feina iniciada per aquesta associació. El director general ha enviat, recentment, una carta a diversos ajuntaments de les illes, per tal de sol·licitar-ne la col·laboració per fer front a les despeses d’exhumació i identificació dels cadàvers, a partir de les anàlisis d’ADN de les despulles.
És d’esperar que hi haurà una resposta massiva i favorable a continuar aquesta tasca. No es tracta d’obrir velles ferides, com argumenten alguns hereus dels botxins. No es tracta de recuperar velles rancúnies. No en mancaria d’altra! Es tracta de tancar definitivament, i de manera digna, un expedient que fa massa anys que espera i que ens dificulta el poder mirar, amb serenor, cap al futur.
