El mateix dia que compartim el dol de l’estimat Antoni Tarabini per la baixada definitiva del periscopi del preuat submarí - la publicació online de la Fundació Gadeso - em passa pel cap demanar-me per a què serveix escriure articles d’opinió.
Tots sabem que els mitjans de comunicació estan en continua evolució. La pressió de les xarxes socials obliga a repensar el model de la premsa tradicional. Avui, tots som consumidors i a l’hora productors de continguts. Els americans s’han inventat el neologisme “prosumidor” (prosumer) per referir-se’n. Tot això fa que cada cop hi ha més i més veus que reclamen la nostra atenció.
Fa anys, un servidor escrivia en una publicació sectorial, els col·laboradors de la qual ja fèiem, llavors, broma, pel fet que, probablement, els únics lectors d’aquell modest paper devíem ser els mateixos autors, interessats específicament a comprovar que el text havia sortit sense incidències. I això que, en aquells moments, el fenómen del tres punt zero no havia assolit la magnitud que tenen avui espais com Facebook, Instagram o Twitter.
Més enllà, però, de la dimensió formal de la qüestió, el que em preocupa és el fet, en sí, de publicar les reflexions personals que omplen mitjans com aquest dBalears que tant ens estima. Per a què escrivim les persones que omplim les seccions d’opinió dels mitjans escrits?
Deixant de banda que és impossible llegir tot el que ens interessa, la meva pregunta apunta a una premisa particular: com a autor, escric perquè crec tenir alguna cosa a dir i crec també que tenc alguna – petita, mínima si voleu – capacitat d’influir sobre els lectors. Pens que faig una contribució, humil, a la defensa d’allò que és, al meu parer, bo per al nostre país i per al nostre poble. I don per suposat que tothom escriu des d’aquesta mateixa motivació. Escrivim des de la presumpció, potser ingènua, que algú, en acabar el text, dirà: “Idò sí, l’autor m’ha convençut; m’ha fet canviar d’opinió”.
I, a estones, em fa l’efecte que, cada vegada, un major número de persones ha perdut la capacitat de pronunciar aquestes paraules màgiques: “Té raó”. Cinc lletres, dues paraules, que cada vegada són més difícils de trobar en el nostre vocabulari habitual.
Per què, aleshores, escriure es converteix en un acte fútil? Vivim ancorats en les nostres creences. Com si fossin murades de pedra seca, s’aixequen al voltant nostre, construint una barrera gairebé infranquejable front les argumentacions dels qui ens envolten. Més lents que els caragols, ens desplacem pertot arreu amb la càrrega pesada dels nostres prejudicis.
“Oi que tu ets del PP? Idò no vulguis donar-me lliçons” - Diu la presidenta Armengol setmana rere setmana, cada vegada que la cap de l’oposició li demana alguna explicació. I això, que només és un exemple, val per a la gent de dretes igual que per a la d’esquerres; per als unionistes i per als secessionistes; per als partidaris del creixement turístic i per als partidaris del decreixement; per als que volen conservar i per als qui volen esbucar Sa Feixina, per als del Madrid i per als del Barça. Tots patim del mateix mal vici de no escoltar, de no voler atendre a raons. Al cap i a la fi, les raons ja no cotitzen a la borsa dels valors del segle XXI.
I aleshores el diàleg es converteix en una llegenda urbana; en un element que, amb prou dificultats, sabríem identificar en els relats mítics dels àgores grecs, però que, com els ciclops i les nimfes, formen part d’una narrativa rovellada que ha esdevingut material d’arxivística per a erudits.
Pretendre que som capaços de generar diàleg a partir dels nostres articles d’opinió em sembla, a estones, una ingenuïtat. No importa el tema de què es tracti. No importen els arguments que siguem capaços de teixir. No feim canviar d’opinió qui, des d’abans de començar la lectura, ja té les seves creences fossilitzades.
Que criticam el Govern? És que som uns radicals. Que l’aplaudim? És que som uns venuts. Tenim sempre a punt la resposta, des de molt abans de saber quina serà la pregunta. I així no avançam. I jo, a estones, em sent vençut i desarmat, incapaç de trobar arguments per explicar per què seguim, avui com fa quaranta anys, víctimes no només de les circumstàncies sinó, també, de les nostres mancances.
Escrivim per alimentar tot just les consciències properes. Amin Maalouf deia, en favor de la mobilitat intercultural, que els arbres tenen arrels mentre les persones tenim cames. Els prejudicis, però, ens dendrifiquen. Tal vegada és que a la nostra societat hi ha més arbres que persones. El mal, però, és que aquests no han après encara a fer la fotosíntesi i el medi ambient se’n ressent. En resum, deu tenir raó l’autor quan diu que aquest article no té cap utilitat.
