Una proposta de s'Arenal Unit a l'OCB

Entre els plaers que hom pot trobar vivint a Llucmajor, un dels que més m'estim és baixar a berenar a Can Ramis els diumenges de matí. De vegades, ens trobam amb en Toni Llompart Suau, amb qui sempre és un plaer encetar tertúlia i analitzar la realitat que ens envolta.

Vaig conèixer en Toni fa cosa de dotze anys. Llavors, ell ja era un dels cervells més ben moblats que hi havia en el PSM. Podia vantar-se, tot i que mai no ho ha fet, d'haver participat en la redacció de gairebé tots els documents polítics i estratègics de la formació – era un temps en què la gent escrivia i llegia molt -, i no era sorprenent trobar-te'l algun vespre, passades les dotze, assegut davant un teclat escrivint, en solitari, a les oficines del carrer d'Antillon de Ciutat.

En aquell moment, en Toni i jo no ens hauríem posat d'acord. Pens que teníem visions molt diferents de cap on havien d'anar les forces polítiques que llavors es deien 'nacionalistes'. Buf! Què poc m'agrada aquest terme (Nota: La setmana qui ve hauria d'explicar per què). Tanmateix, a mesura que ens feim grans, és cada cop més fàcil trobar elements d'acord.

Avui la conversa s'ha encetat arran del que ha publicat el bon Toni Trobat: Què significa, l'any 2017, ser d'esquerres? D'entrada, he de dir que compartesc aquesta idea: 'El dogmatisme em produeix repulsió, de la mateixa forma que aquells que per excusar la renúncia, la inacció o la covardia s’aferren a ideals suposadament lliurepensadors'. Partint d'aquesta tesi, en Llompart i jo compartim un cert grau d'escepticisme existencial que ens duu a constatar tantes i tantes coses que els partits i la gent d'esquerres d'aquest país o no hem sabut fer o no hem sabut explicar. Probablement, una de les més greus és que sembla que hem renunciat a desenvolupar una interpretació global de la realitat. Com a conseqüència d'aquesta renúncia, ens costa d'entendre certs plantejaments curt-terministes que condicionen l'acció política a les nostres institucions.

Exemples d'aquesta 'visió fragmentada de la realitat' que costa d'encaixar en una sistematització de major abast: ens sorprèn escoltar els responsables de la política turística del Govern posicionant-se al costat dels rapinyaires del territori en defensa dels camps de golf; ens desorienta el president del Consell de Mallorca quan reivindica la gratuïtat d'aquell mateix túnel de Sóller que vam combatre quan es construïa; ens decep la facilitat amb què l'equip de govern municipal sembla haver renunciat a la defensa dels espais naturals de sa Marina de Llucmajor davant els projectes lligats a la generació d'energies suposadament verdes; i ens dol intuir que cap dels líders dels partits polítics que ens són emocionalment propers tenen la mínima idea sobre com fer front a la problemàtica de l'habitatge i del lloguer turístic. I tot plegat, repetesc, per manca d'una interpretació integrada de la realitat.

Algú reivindicarà – potser citant Bauman, que ara toca – la superació antropològica de les cosmovisions clàssiques. Però la dreta no ha deixat en cap moment de tenir clar què significa ser de dretes. Els progressistes, en canvi, no ho tenim gens clar. El grau d'autocensura que el sistema ens ha inoculat fa que amb massa facilitat renunciam a certs nivells de crítica social. Hem descatalogat conceptes com 'lluita de classes' i ens hem instal·lat en un activisme light de sofà i xarxes socials. La il·lusió de controlar el futur, via targes de crèdit i altres mecanismes de foment del consumisme benestant, ha diluït la consciència dels treballadors de pertànyer a una classe que només es pot explicar per la tensió generada pels mecanismes de producció. I ens hauria de preocupar especialment que aquesta pretesa classe mitjana, que no és altra cosa que proletariat ben vestit i amb bons cotxes, estaria disposada a morir – és a dir, a votar la dreta – per tal de mantenir la ficció dels seus privilegis materials.

Gestionam diferents institucions de govern amb una indubtable obsessió a “fer-ho bé”, però ens oblidam de dedicar temps a allò que és absolutament imprescindible: pensar el present i pensar el futur. Potser vaig errat, però trob molt a faltar aquesta dimensió en els nostres líders. Trob a faltar un pensament que generi discurs; que articuli explicacions globals a allò que ens passa com a poble, com a país, com a estat i com a continent; que expliqui que la deriva populista als Estats Units amb el president Trump o el que passa a París amb l'expansió de la xenofòbia té lligams amb el que ens podem acabar troban a ca nostra ; que sigui capaç de convèncer una ampla majoria que el model de transport basat en el cotxe individual ha arribat al seu col·lapse malgrat que no ho vulguem reconèixer; o que justifiqui per quina raó ens és ineludible un debat sobre el significat del dret de totes les persones a l'habitatge – en un sentit kantià, ens demanam: l'habitatge és quelcom que té valor o quelcom que té preu? 

Pensar més enllà dels titulars de cent quaranta caràcters. Pensar globalment – com deia el mantra de Portoalegre – per poder actual localment. Pensar que ens cal trobar les diferències ideològiques i programàtiques entre la dreta i l'esquerra si no volem que els votants percebin una desintegració de les diferents formes d'entendre el govern. I, al mateix temps, cosa molt més difícil, saber acceptar que necessitam compartir certes tesis, i potser una idea de país consensuada amb aquesta mateixa dreta per tal de poder esdevenir un estat. 

Això és el que m'agrada de la gent com en Toni Llompart. Que és de les persones que sap pensar, que sap explicar la realitat i que ho practica sovint. Amb realisme però, també, amb bon humor: avui en Toni i jo celebram l'honor que ens ha fet el darrer número de la revista de s'Arenal Unit. Us ho explicaré: molt amablement, proposen la instauració, en el marc dels premis 31 de Desembre, del Primer Premi Jaume Sastre per als detractors més abrandats del gonellisme (que, recordem-ho un cop més, no és mallorquinisme si no espanyolisme encobert) i ens fan, a en Toni i a qui escriu, insignes mereixedors d'aquest reconeixement. Tenc per cert que l'Obra Cultural Balear, que és el destinatari de tan inspirada proposta, sabrà fer-la realitat al més aviat possible. Ja m'ho perdonareu, però crec que, modèstia a part, tant en Toni com un servidor ens ho mereixem.

Somnis compartits episodi 3. El mallorquinisme polític

Fa uns mesos vaig gaudir d’una conversa improvisada amb dues persones que em donen vint voltes en saviesa i que em mereixen el màxim respecte intel·lectual i polític. Parl dels professors Damià Pons i Joan Mir, amb qui vaig coincidir en ocasió d’unes jornades de debat organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró. La conversa anava sobre quins són els conceptes que més ens escauen a l’estratègia política de totes les persones que, com a mínim, tenim per certa la idea que Espanya, com a Estat, no ens ha estat gens amable i que, per tant, com més aviat tinguem la possibilitat de marxar, millor.

La conversa anava de la incòmoda sensació que - els deia - m’entra cada cop que sent la paraula mallorquinisme: Tota la xavacaneria que qualsevol de nosaltres podria lligar a figures insubstancials d’una mal anomenada escena cultural mallorquina aquestes que durant els darrers anys de govern de la dreta han omplert fins al fàstic la graella de la nostra televisió pública, em ve al cap en sentir parlar de mallorquinisme. No cal dir noms. Tots sabem de qui parlam. 

A causa d’aquests personatges de pa amb fonteta, la paraula em sonava a menysteniment del sentiment i l’aspiració a realitzar un projecte polític comú amb tots els territoris de la República Catalana que volem. Malgrat tot, l’argument dels meus interlocutors anava en una línia que em va fer pensar que potser el meu prejudici podia tenir una lectura diferent: si els mallorquins i, per extensió, la resta dels conciutadans de les altres illes, renunciam a dir-li mallorquinisme a la manera d’entendre la nostra forma de fer part d’un tot –lingüístic, cultural, històric i polític - anomenat Catalunya, aleshores estam facilitant que els espanyols disfressats de gonelles que s’amaguen sota les sigles que tots coneixem s’apropiïn del terme.

Quan els independentistes, sobiranistes, nacionalistes, regionalistes, ens allunyam entre nosaltres per causa de fàtues consideracions nominalistes, estam reforçant les posicions d’aquells que no tenen cap escrúpol a presentar-se davall l’estàtua del rei en Jaume coberts amb una boina de Falange i una bandera espanyola. No ens enganen: aquesta és l’estratègia de l’unionisme espanyolista més ranci i antidemocràtic. Ho sabem.

Per altra banda, puc constatar que els amics i companys d’Esquerra Republicana del País Valencià no tenen cap mania amb el concepte de valencianisme republicà. Veiem, com a mostra, el capítol titulat Per un valencianisme republicà de masses del document Construïm el País Valencià del s. XXI, publicat a la seva web el febrer del 2015. Per què, aleshores, m’hauria de provocar tanta recança la paraula mallorquinisme?

Reconec que els arguments dels professors Pons i Mir són més potents que els meus sentiments, massa emocionals i poc raonats. Sí. Ens sabem avergonyits d’una Espanya que no ha sabut estimar-nos. Al contrari, ens ha perjudicat sistemàticament: ens va prohibir utilitzar la nostra llengua catalana a les institucions; ha escampat el virus de la catalanofòbia entre la gent menys escolaritzada, partint de l’estratègia de dividir per vèncer; ens ha sucat econòmicament fins a límits intolerables. Ningú no pot pensar, aleshores, que hi hagi cap proposta seriosa de defensar el nostre patrimoni insular entre els membres de les entitats que pretenen la nostra divisió, enfrontant de manera artificial el mallorquinisme i el catalanisme.

Potser no sabem què volem ser quan siguem adults: no sabem si voldríem construir una República mallorquina, com proposa Marcel Pich; una República balear, com defensava el juny del 2014 el vicepresident Barceló; una Confederació de Països Catalans – no sé si és aquesta la tesi de l’ASM o, simplement, una República catalana que abasti tota la nació lingüística i cultural, com agradaria a molts simpatitzants d’Esquerra Republicana. No sabem com fer compatible la defensa del menorquinisme polític d’un Nel Martí amb l’existència consolidada, ens agradi o no, d’unes institucions que aspiren a construir un relat interinsular coherent i que, repeteixo, ens agradi o no, hauran de dir la seva en una hipotètica construcció nacional que tots sabem que encara està per madurar. El que sí que he de reconèixer als autors de Somnis compartits és la seva claredat expositiva a l’hora de dibuixar la línia que va des de Miquel dels Sants Oliver fins a Mateu Xurí, passant per Josep Melià o Guillem d’Efak. 

I per aquesta raó, no estam en condicions de fer els roïssos tan grans. Aporrinar el concepte de mallorquinisme suposa donar la raó als unionistes espanyols que ens volen dividits. Ens queden massa estacions de trajecte compartit amb aquells que, ara per ara, preferirien baixar del tren abans d’arribar a la fi del trajecte. No crec que sigui una bona idea fer parts i quarts entre tots els qui anhelam un projecte propi de país, que no depengui de les oligarquies colonialistes que controlen els mecanismes del poder a Madrid, es vulguin dir mallorquinistes o catalanistes. Convidem tothom a construir el relat del nostres somnis compartits i facem tot el possible perquè darrere d’aquest somni hi hagi cada cop més mallorquins, amb independència d’on hagin nascut.

-->

Somnis compartits episodi 2. Zigmunt Bauman

En el moment en que em disposo a continuar la meva reflexió particular sobre el llibre recentment publicat Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat (Documenta Balear), de Joan-Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol, escolt una notícia que m’entristeix profundament: Acaba de morir Zigmunt Bauman, probablement el darrer dels grans pensadors que podríem posar al costat de figures cabdals del segle XX com Ludwig Wittgenstein, Bertrand Russell o Jurgen Habermas. Bauman ha estat, en poques paraules, la mosca collonera de la societat capitalista - moderna, frívola, banal i estúpida – en què ens hem convertit. La conjunció de mercat, mass media i xarxes socials ens ha duit a una situació de deshumanització progressiva sobre la que ens cal una reflexió quotidiana indefugible. Bauman, a més, és una de les influències que millor es perceben sobre el paradigma epistèmic o sociològic que sustenta les reflexions de Jordà i companyia.

Per entendre fins a quin punt Bauman ha influenciat la nostra vida quotidiana, només un exemple banal: Entre el concepte de ‘modernitat líquida’ i l’anunci d’un automòbil on Bruce Lee ens deia, fa uns anys, be water, my friend, només hi ha un pas. El mantra que ens defineix és fluir, tenir flexibilitat, això que ara en diuen resiliència. Aprendre dels fracassos i saber aixecar-nos després de cada caiguda. El lema que va fer seu Francesc de B. Moll. 

Per altra banda, Bauman ha retratat com ningú altre dos elements de la modernitat que ens són tan familiars com destructius: per una banda, la crítica del consumisme que es pot resumir en un titular com “avui, qualsevol concepció de la felicitat ens duu tard o d’hora a una tenda”. Per altra banda, la quotidianitat virtual que les xarxes socials ens ofereixen i que destrueixen un model de relacions socials que ha funcionat des d’una època en que l’ésser humà encara no era un ésser humà.

És cert que la nostra societat ha trencat amb tots els motlles tradicionals que definien tot allò que era inqüestionable per als nostres padrins. Com ens podem definir com a ésser humans al segle XXI? En què consisteix, avui, la nostra identitat? Què és la mallorquinitat? Què significa ser mallorquí? Evidentment, ni de conya es tracta d’apel·lar ni a la genètica ni a la sang: oblidem-nos de cercar els vuit llinatges de pedra picada. Tampoc ens podem definir pels nostres costums: què menjam, com vestim o a quins ídols adoram (cantants, equips de futbol, estrelles mediàtiques). I tanmateix, aquesta terra i aquest clima tenen quelcom que ens impregna i que, fins i tot, acaba contaminant els nouvinguts: tots sabem que després de sis mesos a Mallorca, qualsevol peninsular considerarà que anar de Ciutat a Son Servera és una odissea que posa en peu de guerra la nostra mandra consubstancial.

Els mallorquins tenim moltes virtuts: en particular, destacaria que tenim una percepció assenyada del temps, que ens permet viure d’una manera bastant propera a allò que defensaven els clàssics com a model d’una bona vida. Però també tenim defectes importants: sobretot, tenim una autoestima molt baixa, que fa que acotem el cap davant qualsevol extern amb aires de senyor (llegiu, si voleu, El campo en la cabeza, de l’antropòleg Alexandre Miquel). 

Ens cal domesticar aquesta autoestima: recordar-nos a nosaltres mateixos la nostra capacitat de treball i sacrifici, la nostra hospitalitat amb els que arriben amb necessitats, la nostra estima per la terra i la llengua que hem cuidat i hem fet florir des de fa gairebé vuit-cents anys.

Potser tot això està, avui, amenaçat per la mescla multicultural, per una afluència desmesurada de nous mallorquins, persones que arriben atretes per falses – molt probablement – promeses de benestar lligades a un model econòmic insostenible. Però potser no sigui així; potser, sense adonar-nos-en, els nostres nous veïns s’acabin empapant d’aquest virus (la terra, el clima, el paisatge). La nostra – mallorquina – forma particular de ‘estar en el món’ potser s’escampa tant si vols com si no. Aleshores, no cal que ens posem la ferratina de mallorquins a tota hora. 

Què ens cal, aleshores? Al meu entendre, insistir en un fet indiscutible: que tots els problemes que patim com a societat tenen el seu origen en el menysteniment essencial de la metròpoli castellana vers les seves colònies. Destapar dia rere dia els falsos mites de l’excel·lència de ser espanyol. Explicar sense descans de quina manera ens foten en tots els sentits i se’n riuen de nosaltres. Davant aquest estat – vius, parlam d’institucions, no de les persones - que ens juga sistemàticament a la contra, potser tot es resumeix en la sentència que va pronunciar l’expresident bolivià Evo Morales: tots els espanyols són del reial Madrid, però tots els europeus són del Barça. Ni el gran Bauman ho hauria explicat millor. Personalment, no m’atrevesc a afegir res més.

-->

Somnis compartits episodi 1: A qui estimes més?

“I tu, a qui estimes més, Bernat, al pare o a la mare?” Quan era nin, el seu pare sempre li feia aquesta pregunta. I el nin Bernat es quedava callat, sense saber que dir. No ho entenia. Amb els anys, en Bernat anà creixent i subtilment començà a percebre coses estranyes dins ca seva. Un plor de la mare, d’amagat; una mala cara del pare; renous inconcrets durant els vespres. En Bernat sentia que alguna cosa no acabava de funcionar. Més endavant, va ser testimoni d’un fet que el condicionà dramàticament: un dia, el pare havia arribat tard. Se sentia l’olor de l’esperit. Una cadira que rodola per terra. “Com és que el sopar està fred?” Un silenci de menyspreu per resposta. Finalment, un cop de puny que impactà al nas de la pobra mare den Bernat. “Pare! Què fas?” “Calla, Bernat, que no és cosa teva, això. Però digués, fill meu, tu a qui estimes més, al pare o a la mare?”

M’he recordat den Bernat mentre llegesc el darrer llibre de Joan Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol. Un llibre que no puc deixar de recomanar a tothom com a regal de reis si encara us ho estau pensant – i no, no en tenc comissió – i sobre el qual esper fer una anàlisi més acurada en les pròximes setmanes. Somnis compartits – aquest és el títol del llibre - reflexiona sobre què significa ser mallorquí al segle XXI. Com a punt de referència, els autors citen les enquestes periòdiques on el Ministerio de Presidencia del Gobierno de España, a través del seu búnquer el CIS, demana als indígenes colonitzats d’aquestes illes nostres si se senten més mallorquins, més espanyols, o ambdues coses per igual.

Fa gràcia que Espanya, com el pare den Bernat, ens demani a qui estimam més. Deu ser que tenen l’autoestima baixa. Durant dècades – la nostra infantesa – els mallorquins ens hem cregut que el pare és una gran persona. Una persona excel·lent que ha triomfat en tot allò que s’ha proposat durant la seva vida: en els negocis, en l’amor, en l’esport. Un home d’èxit, en podríem dir. Un mascle alfa pel qual sospirarien totes les dones de la vila i a qui la mare no pot fer altra cosa que estar agraïda per haver-la triat a ella. I tanmateix, els fills es fan grans. I acaben per entendre que darrere els decorats d’aquesta farsa hi ha una realitat crua de maltractament, de falta de respecte, d’abús, d’humiliació.

Històricament, Espanya no ha sabut fer altra cosa que maltractar les seves colònies: Catalunya i, de rebot, les nostres illes (diria que és el mateix, però llavors algú em tirarà a la cara un moc de troll) ho hem patit ben igual que ho patiren els pobles d’Amèrica del Sud. Ens han intentat – i en part ho han aconseguit – prendre tot allò que ens és important: indústria, riquesa, territori, tradicions, cultura, llengua, art. I així i tot, encara hi ha Bernats que continuen pensant que l’Estat espanyol és un gran pare digne de respecte, amor i admiració, mentre que Catalunya es mereix tots els cops de puny que Espanya li etziba.

I nosaltres? Quina mena de fills som, aleshores? No deixa de sorprendre’m veure Bernats mallorquins insultant la mare! Ho hem vist aquests dies: al saló de plens del Consell, a la plaça de la Porta Pintada, davall l’estàtua de Jaume I, a la façana de Can Alcover... mallorquins fills d’una mare – Catalunya - a qui escupen, colpegen i insulten sense pudor, mentre li riuen les gràcies al “xulo-putes” de son pare. Sense adonar-se que són uns pobres peons al servei d’un estat maltractador, carn de canó que fan el joc brut als qui s’amaguen darrere d’enquestes pretesament asèptiques.

Fixau-vos que no veureu mai cap d’aquests a qui anomenau catalanistes intentant rebentar una celebració espanyola del 12 d’octubre. Nosaltres sabem respectar els costums, les tradicions i les festivitats dels països veïns. Aleshores, hi ha una diferència essencial entre nosaltres i vosaltres. Es diu respecte, senyors del GAB, de la Fundación Nacional Círculo Balear (tot en espanyol, per descomptat, a la seva web), de la Fundació Jaume III.

Potser no és hora que obriu els ulls i vegeu les pallisses que ens fot aquest pare maltractador que es diu Espanya? Tard o d’hora, tots els qui afirmeu sentir-vos tant espanyols com mallorquins haureu de prendre partit. No es pot estimar per igual quan és el pare qui fa mal a la mare. Lamentablement, la vida d’un fill canvia radicalment quan s’adona que no és l’amor allò que dóna sentit a la vida dintre la llar familiar, sinó l’abús, el menyspreu i la violència institucionalitzada. Preferiríem haver crescut baix d’un sostre de cordialitat, però és precisament el pare qui fa malbé, dia rere dia, les nostres il·lusions. Aleshores arriba un dia que els Bernats descobreixen que no pot ser estimar tots dos, perquè l’únic sentit i justificació de l’existència d’un és xuclar la sang de l’altre. I és que, malgrat les pel·lícules ensucrades d’adolescents americans, no hi ha vampirs bons.

Joan Coma, la desobediència com a model

“Per fer una truita cal trencar els ous”. Aquesta és la frase que va pronunciar el regidor de Vic Joan Coma davant el Ple de l’Ajuntament i que va donar lloc al requeriment d’haver de presentar-se davant la justícia espanyola sota l’acusació de foment de la sedició.

Mentre escrit això, Joan Coma ja deu ser a Madrid, en alguna dependència policial, a l’espera de ser traslladat a l’Audiència Nacional, on haurà de declarar i explicar el sentit de les seves paraules.

Aquesta és l’essència de les lleis espanyoles: detenir aquells que cometen el crim imperdonable de pensar en un statu quo diferent, mentre els corruptes naveguen en els seus iots o fan esquí a Baqueira. Lleis creades per impedir que res no canviï a un estat ancorat en el segle XIX, incapaç d’extreure cap mena de lliçó de la guerra de Cuba, de la pèrdua de les colònies d’ultramar. Cent anys després, sembla que la història dels espanyols es repeteix, només que ara les colònies no són de mar enllà.

A la recentment estrenada pel·lícula Los últimos de Filipinas hi ha una escena on algú diu: “No váis a morir por España, váis a morir por gilipollas”. Ho he sentit a la televisió i m’ha fet gràcia, perquè descriu de forma precisa i incontestable la realitat d’Espanya.

Però no podem posar totes les nostres esperances en la manifesta incompetència de l’Estat espanyol. Personalment, no som dels qui creuen en un hipotètic efecte dominó després de la inevitable desconnexió del Principat. Els mallorquins ens ho haurem de guanyar, si és que de veritat ens ho mereixem.

Sembla que hi ha unanimitat a explicar que la clau del procés català és la força que surt de la ciutadania, una força que els dirigents polítics han sabut, a posteriori, interpretar. A Mallorca, aquesta força popular no hi és, i de moment tampoc no se l’espera. Els trolls que tant s’alimenten del que es publica en aquest mitjà no deixen de recordar-nos-en les xifres. És cert, som una minoria. Una minoria que s’interroga un cop i un altre sobre el llevat que pugui fer créixer la nostra massa social. 

Tanmateix, aquesta lectura del procés descuida que hi ha hagut unes polítiques perfectament planificades que, al llarg de quaranta anys, han sabut abonar la llavor del país que vol tornar a ser. La televisió i l’escola n’han estat les corretges transmissores. Aleshores, l’espurna de la recusació de l’Estatut va fer que tota la sensibilitat que s’havia anat conreant lentament, de cop i volta, florís fins a un punt que ja no té marxa enrere.

Si volem fer créixer el sentiment de país i la convicció que l’Estat espanyol és el nostre principal problema, no tenim altre remei que exigir als nostres governants una estratègia planificada a llarg termini. En aquest sentit, em sembla imprescindible cercar aquelles escletxes del sistema legal espanyol que permetin actes, ni que siguin testimonials, de desobediència institucional. 

Desobeir tot allò que es pugui. Aquesta pot ser la llavor de l’embranzida que ens cal. L’exemple de Joan Coma ens ha de servir d’inspiració. Necessitam una presidenta, uns consellers i uns diputats capaços de dir no, en veu alta i sense por, a certes imposicions del Govern central. Necesitam que els nostres governants, més enllà de les parets del Parlament, posin en valor, amb els fets, el clam de les cent mil persones que sortiren al carrer el setembre de 2014. Deixau-m’ho dir així de clar: Si aquells que es varen presentar a les eleccions autonòmiques per ser la veu d’aquella gentada no tenien el coratge de negar-se a obeir les injustes lleis dels senyors Rajoy, Montoro i companyia, més valdria que no s’haguessin presentat.

Es tracta de coratge. La LOMQE ens pot fer el pes, però no és l’únic cas. Imaginem l’impacte social d’un conseller de turisme negant-se a acceptar les regles del joc que ens imposen AENA i l’Autoridad Portuaria. Per bones que siguin les intencions i les solucions que proposa l’avantprojecte de llei de regulació dels lloguers vocacionals particulars, no podem defugir del fet que l’arrel del problema és la nostra incapacitat de gestionar les portes d’entrada de persones al nostre territori fràgil i limitat. Podeu imaginar-vos l’efecte multiplicador que tindria que els nostres governants exercissin alguna forma de desobediència – pacífica, evidentment - a Son Sant Joan?

Està molt bé que més de cinquanta entitats de la societat civil presentin manifests per la reforma del sistema de finançament. Tanmateix, ja sabem quina serà la resposta de Madrid davant aquesta mena de peticions: la mateixa que ens han donat des de fa tres-cents anys. Llavors, tan eixelebrat és esperar de les nostres autoritats que sàpiguen dir NO a unes lleis espanyoles que estan pensades per ofegar-nos? No estarien aquestes entitats civils al costat dels nostres governants el dia que l’Audiencia Nacional ens enviàs la Guardia Civil? Jo estic segur que sí.

Pedalant s’arriba abans

El mateix dia que ens assabentam que les vendes de cotxes a Eivissa enguany han pujat un 16 per cent – una xifra d’escàndol -, un senyor nascut a Madrid, ministre de turisme del Reino de España per més senyes, ens avisa que no es pot posar cap sostre a l’arribada de turistes.

Deixaré de banda, per obvi i prou explicat, el fet que el turisme és l’única font d’ingressos segurs que té Espanya per fer front a la seva incapacitat estructural de bastir cap mena de projecte industrial, que només l’arribada massiva de turistes pot dissimular la fallida econòmica de l’Estat i que aquest és l’únic interès que té el Govern Central en el que ens passa als indígenes illencs, condemnats per la infausta geo-economia castellana a fer de cambrers i netejadores d’habitacions; deixaré de banda el que representen els nostres ports i aeroports per a les arques plenes de teranyines d’un estat que ha estat capaç de dilapidar en pocs anys tota la caixa de pensions que havia de pagar les nostres jubilacions. No diré res de tot això, perquè llavors m’acusaran d’irresponsable, d’independentista i de traïdor a la pàtria.

Tanmateix, encantat d’acceptar aquestes etiquetes. I als motius de caràcter econòmic en podem afegir d’altres que ens són tan essencials com l’aire que respiram. Record que fa uns anys hi havia a la televisió un anunci de cotxes que deia: “I si el vertader luxe fos l’espai?” Idò si, ho és. Això és el que tenen les illes, que d’espai, hi ha el que hi ha; és limitat, tret que volguéssim embarcar-nos en alguna esbojarrada aventura urbanística a l’estil dels desbarats que han fet per devers Dubai.

Més turistes, senyor Álvaro Nadal, vol dir més cotxes. Més cotxes particulars i també més cotxes de lloguer. I uns i altres, persones – siguem indígenes o turistes – i cotxes, ocupam, consumim, destruïm territori. No ho sabem evitar. Som així de curts.

El passat cap de setmana vaig ser a Barcelona, a ca uns amics. En Jordi Galí és arquitecte i dedica la seva vida a repensar l’urbanisme de les ciutats en clau de bicicleta. Una de les seves idees és una companyia de transport de mercaderies que opera amb bicicletes adaptades allà on els vehicles convencionals no poden arribar, al nucli antic de la ciutat: Vanapedal, es diu.

Entre altres aventures, en Jordi col·labora amb un projecte anomenat Copenhagenize, que pretén exportar el model transformador de la capital danesa a altres urbs. El mateix dia que sopàvem plegats, el programa 30 Minuts de TV3 emeté un reportatge on en Jordi i els seus col·legues expliquen com Copenhaguen va assumir el repte de deixar de ser una de les ciutats amb una major densitat de vehicles a motor per tal de convertir-se en una ciutat feta “a la mida de les persones”.

Mikael Colville-Andersen, el director de Copenhagenize, explica que davant els grans problemes no es poden prendre mesures porugues. Els Governs han de decidir quina és la seva aposta. Si posam messions a la casella del binomi “més persones-més cotxes”, el nostre futur està cantat. Però si volem un canvi que, tot i radical, tampoc no s’aconseguirà ni en mesos ni en anys, cal ser prou valent per defensar-lo sense embuts.

Diguem-ho clarament: el turisme no és el principal motor de la nostra economia. Si de cas, ho és de la seva, és a dir, dels espanyols. Als illencs, el que ens deixa, és un progressiu deteriorament de la nostra qualitat de vida. Això sí, sota una ficció de fals benestar, semblant al que pugui produir un narcòtic.

Tampoc el cotxe és, en un territori limitat com el nostre, la resposta al desig de llibertat. Tard o d’hora, el model de mobilitat en quatre rodes, sigui de benzina o elèctric, col·lapsarà. I no ho farà per un problema energètic, com diuen els ecologistes des de fa dècades, sinó per una simple qüestió d’eficiència. Sap greu, però cal reconèixer que, a la gent, en general, li importa una bleda el medi ambient. El que si que importa és arribar a destinació com més aviat millor. En un espai reduït i saturat de cotxes com són cada cop més els carrers de Ciutat, anar en bicicleta és més ràpid. 

Aquesta és la raó que ha fet que els danesos hagin canviat la seva manera de veure les coses. De la mateixa manera que preferim l’avió al vaixell perquè és més ràpid, ben aviat preferirem la bicicleta al cotxe per la mateixa raó. Si els turistes s’hi saben adaptar, benvinguts siguin, però si no, més els valdrà que vagin a visitar els molins de La Manxa. Allà sí que l’espai és tot un luxe al seu abast.

Me fas un Like?

Escric aquest article a corre-cuita. Ja és dimecres a migdia. S’acaba el termini que els editors de dBalears me varen donar per al lliurament dels meus escrits setmanals i no tenc res escrit. La veritat és que m’he despistat, fent surf per sobre la pantalla tàctil del meu smartphone. De tant que he badat, m’he descuidat de corregir els exàmens dels meus alumnes de l’escola d’adults, tot i que els vaig prometre que ho faria abans d’acabar el trimestre. I no, tampoc he anat a comprar el pa.

Miro el mòbil una altra vegada. No hi ha missatges. Collons! Estic ben enganxat. Abans de la Xarxa, solia rebre una dotzena de trucades telefòniques el dia del meu aniversari. Fins i tot, alguna visita. Ara rep centenars de missatges de felicitació, però el volum no m’omple de la mateixa manera. Abans rebia trucades el dia de Nadal. O el de Cap d’Any. Ara missatges estandarditzats, copiats i aferrats. Abans parlava amb la gent, quedava per fer un cafè o una cervesa. Ara gairebé només ens escrivim. O ni això: enviam caretes grogues que no entenc. Miro el mòbil un altre cop. He de felicitar la Inés, que avui fa anys.

Si m’aturàs a pensar en totes les hores que dedic a la xarxa social, escrivint trivialitats sobre el que he fet – avui he corregut tres quilòmetres -, llegint ocurrències copiades dels llibres de Paulo Coelho, mirant fotografies de moixets i, sobretot, sobretot, polemitzant absurdament amb defensors del baleà, pretesos erudits del Sírculo o de la fundació del rei Pepet, m’adonaria de tantes i tantes coses de profit que podria haver aconseguit: podria haver-me graduat, après wòlof, escrit una novel·la, començat i acabat mil i un projectes.

He llegit que la xarxa social també està matant l’espontaneïtat de la vida social. La gent va a festes amb la màscara posada i es cuida molt de segons quins excessos, per por a veure possibles imatges compromeses publicades sense el seu consentiment. Com que no som molt de sortir, desconec aquest punt, però sembla que la cosa està provocant que moltes persones modifiquin el seu comportament pel fet que, avui, hi ha càmeres de vigilància per tot arreu, i no les posen els governs, sinó els companys. Qui sap qui podria veure aquella foto feta en un moment de descontrol etílic? Quines possibilitats de promoció professional m’estaran vetades en el futur per causa d’un enregistrament inoportú?

No som conscients del temps que perdem, badant, davant la xarxa. No som conscients de com ens està convertint en autistes per a qualsevol estímul que no provingui d’una pantalla. El digital introdueix un salt qualitatiu. No passava el mateix amb el paper: no conec ningú que estigués tan enganxat a les novel·les, a les revistes o als periòdics, que tingués necessitat de mirar-ne les pàgines amb una mitjana de cent cinquanta cops al dia, un cop cada tres minuts, si fa no fa. He vist grups d’adolescents reunits al voltant d’una taula, tots mirant les seves pantalles mòbils. També, sovint, els adults. Les parelles passen les vesprades sense conversar, cadascun movent el dit polze amunt i avall a la recerca no se sap de què. Fins i tot diuen que moltes persones fan una ullada a la xarxa abans de dir bon dia a la persona que jeu al seu costat.

Idò resulta que hi ha un moviment de recuperació de la vida social que promou la desconnexió de les xarxes. Un dels seus defensors diu: “Desintoxicar-se d’internet va ser més fàcil que fer-ho de les drogues, però, al mateix temps, molt més complicat. El mono físic no existia, però vaig haver d’enfrontar-me a la dura prova del buit. Quan arribava a casa, me semblava que no tenia res a fer. Ben aviat vaig veure que m’havia d’acostumar a un altre ritme, a un nou temps”.

He vist pel Facebook que a Barcelona hi ha un filòsof que ha escrit un llibre sobre aquest tema. La gran adicción, es titula. No l’he llegit, però m’ho apunt a la meva llista de tasques pendents. L’autor explica que podries deixar passar l’amor de la teva vida pel fet de preferir una consulta a Google Maps en comptes de demanar algú com ho has de fer per arribar al teu destí.

M’agrada aquest moviment de gent que s’esborra de les xarxes. I no són persones grans. Són, cada cop més, joves que han sabut fer pausa i reflexionar. Jo ho faré un dia d’aquests, potser fins i tot serà el meu propòsit estrella per a l’any nou. I com que no conec millor eina per guanyar adeptes a aquesta nova creuada, el primer que faré serà publicar aquest escrit al meu Facebook, perquè tots els meus amics, coneguts i saludats el vegin i em facin un Like. Me’l fas?

El proper Congrés d’Esquerra Mallorca

Aquest dissabte es celebrarà el Congrés Insular d’Esquerra Republicana de Mallorca. Els militants del partit estan convocats a les 10 h. del matí a Sineu per tal de participar en la votació dels membres de la nova executiva que substituirà la comissió gestora que durant aquest any ha dirigit el partit de forma transitòria.

Després del congrés que Esquerra Mallorca va celebrar l’octubre de 2015 a Santa María del Camí, es va obrir un període de tensió, provocat perquè en aquella ocasió no es va poder proclamar guanyadora a cap de les dues candidatures que es presentaren. Els Estatuts del partit estipulen que només es pot proclamar guanyadora una candidatura si obté, al manco, el 55% dels vots, i això no es va donar. Després de dos mesos de negociacions, la incapacitat d’arribar a una fusió consensuada entre les dues candidatures va forçar l’Executiva Nacional a prendre una decisió inèdita fins aleshores i nomenar un equip de nou persones per tal d’assumir-ne la gestió interna.

Aquests companys han hagut d’assumir, a contracor, una tasca ingrata: posar oli a les ferides emocionals, treballar per la cohesió interna i recuperar davant la societat civil la imatge de partit seriós i responsable que Esquerra sempre havia tingut. Varen ser acusats per alguns companys de manca de legitimitat, en la mesura que no havien estat elegits en una votació assembleària. Part de raó no els mancava, encara que era totalment evident que la incapacitat de generar consensos prioritzava l’excepcionalitat de la situació. Calia mirar endavant. En qualsevol cas, la situació s’ha sabut reconduir i, finalment, arribam a una nova convocatòria amb una candidatura unificada, fruit del treball de pacificació i de reconducció dels ponts trencats, amb la qual es pot donar per tancada la crisi interna i la divisió que s’ha patit d’ençà el novembre de 2014 quan la dissortada participació en el procés de primàries de Més per Mallorca posà Esquerra en una situació d’extrema gravetat.

A partir de dissabte, s’obre un nou capítol en la història interna de l’organització, on la normalitat haurà de ser el tret irrenunciable. La nova executiva tindrà tota la legitimitat que li donarà l’assemblea de militants per desenvolupar els projectes i l’acció política que s’aprovi. Especialment, interessa a tot el món sobiranista d’aquestes illes nostres saber què passarà quan, hipotèticament el maig de 2019, hi haurà una convocatòria electoral on, molt probablement, els ciutadans i ciutadanes serem cridats a una triple votació: les municipals, les autonòmiques i les europees, quasi segur les tres alhora. 

En aquest context, i sobretot tenint en compte els antecedents, serà fonamental esbrinar si hem après dels errors del passat i si som capaços de bastir fórmules majoritàries capaces d’engrescar a la nostra ciutadania o si, un cop més, les nostres disputes internes faciliten el camí per a una nova majoria dels partits que només actuen al dictat de les instruccions que reben des de les seves seus centrals de Madrid.

Una nova generació de sobiranistes demana pas

Aquest cap de setmana he gaudit del privilegi d’escoltar i aprendre de les ponències presentades a les jornades de debat “Un esborrany de país”, organitzades per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró.

Moltes serien les aportacions a destacar per part d’una trentena de ponents sobradament preparats, els quals han analitzat el present i el futur del nostre poble en un hipotètic escenari d’autodeterminació. M’agradaria deixar constància inequívoca de la meva admiració pel gruix de les propostes presentades i centrar-me, a benefici del debat, en aquelles elements que me generen una lleugera discrepància.

Principalment, he de dir que la tesi del fet insular com a pilar de la reconstrucció de la sobirania segrestada el 1715 me sembla la constatació que l’espanyolisme sociològic ha triomfat. El projecte castellà de "divide y venceras" sembla haver tingut tant d'èxit que fins i tot nosaltres hem renunciat a allò de “diguem-li Catalunya”: Hem acceptat que la única nació política possible per aquells qui aspiram a desconnectar d’Espanya haurà de ser la nació emotiva, és a dir, l'illa. En aquest context, qualsevol referència a la nació completa – Catalunya - sembla un error tàctic del passat que cal superar.

Diguem-li relativisme pragmàtic; manteniment d’una ambigüitat programada per satisfer per igual al màxim de possibles votants; un cert populisme “filo-podemita” basat en la indefinició; reivindicació de conceptes líquids com “nacionalisme útil”; una concepció del sobiranisme que – diuen - podria ser, eventualment, independentista o no; o postures especulatives, disposades a rebaixar les nostres demandes sempre que l'Estat espanyol donàs a les Balears els mateixos privilegis econòmics que tenen avui Andalusia o Extremadura.

Potser aquesta manera de veure les coses sigui encertada i ens permeti augmentar la penetració social del sobiranisme i ens haurem de felicitar si s’aconsegueix aquest objectiu. Però hi ha una narrativa que ens defineix i que no podem abandonar. Amb el Principat i amb el País Valencià no ens uneixen simples interessos econòmics o altres consideracions de caire utilitarista. Tenim una llengua, una cultura i una història comunes. En especial, tenim una història de lluita i de resistència front a un adversari comú molt poderós (Espanya). Si no entenem que, com diu Albert Pont, l'objectiu ha de ser necessàriament la desintegració d'Espanya, si no entenem que nomes destruint Espanya podrem arribar a ser, si pensam que la lluita per reafirmar cada illa com a subjecte polític sobirà ens pot fer obliterar la troncalitat inqüestionable que tots som, ens agradi o no, catalans, aleshores no hi tenim res a fer, més enllà de guanyar – potser - eleccions i gestionar les misèries de l’autonomisme a partir dels roïssos que cauen de la taula dels castellans.

Guanyar eleccions és important. No en faltaria d’altre! Però me fa l’efecte que hi ha un “gap” entre els sobiranistes de la meva generació i els d’aquesta nova generació de joves que pensen el país des d’una certa especulació ideològica, des d'un possibilisme a curt termini, aparentment disposat a subordinar la defensa de la llengua, les arrels i la història a un hipotètic creixement social. Es tracta de joves politòlegs, acadèmicament molt qualificats, que ens expliquen que la gent que viu a Mallorca, avui, ja no se sent identificada “amb l'èpica de l'aventura cristiano-feudal duta a terme per Jaume I” (potser d'aquí el feble interès a recuperar la Diada del 31 de desembre); que inventen gegants –molins fàcilment criticables (com un pretès identitarisme etno-lingüistic de perfil essencialista present en les generacions anteriors, que jo no he sabut identificar); que semblen patir una edípica necessitat innecessària "d'assassinar el pare" per tal de reafirmar-se.

No puc ocultar la meva inquietud davant aquesta forma de possibilisme de dubtosos resultats. Tanmateix, ells són el futur. Cal cedir-los la paraula i fer l'esforç perquè la reticència no sigui un obstacle per bastir un projecte d'acció política unificat, concret i capaç de resoldre les necessitats d'aquest país que no hem estat, encara, capaços d'identificar. Vull pensar que, per sobre de les diferències d'anàlisi social, trobam espais de confluència, perquè, a banda de pensar el país que volem, ens cal posar-nos, tots plegats, en acció.

Plató, Twitter i Donald Trump

La realitat no deixa de sorprendre’ns. I quan es tracta de preveure els resultats dels mecanismes col·lectius de decisió, la sorpresa pot arribar al límit. Ben poc ens podíem imaginar que el “no al procés de pau” s’imposaria en el referèndum celebrat a Colòmbia; o que una organització amb més de centtrenta anys d’història com és el PSOE es tiraria de cap al barranc; o, finalment, que aquest senyor amb cara de malhumorat i clenxa impossible guanyaria les eleccions presidencials nord-americanes.

És el que té la democràcia. Suposadament, el menys dolent de tots els sistemes possibles de govern. Un mecanisme capaç de posar límits a la irracionalitat. I, malgrat tot, un cop i un altre hem de patir la frustració davant uns resultats que atempten contra la pretesa intel·ligència dels éssers humans.

Durant dècades, els teòrics de la reflexió política ens han volgut ensenyar que les persones posam en marxa, a l’hora de fer efectives les nostres eleccions, certs mecanismes de presa de decisió basats en la raó. I tanmateix, no sembla que sigui la raó qui ha guiat certes decisions, com la de fer president un personatge com Donald Trump. Per molt que, a posteriori, sempre sortiran gurus abonats al mantra de “jo ja ho havia dit”, el fet és que ningú no s’imaginava un resultat com aquest.

Potser Plató tenia raó i el problema rau en el fet que es deixa participar en les decisions a persones sense la necessària capacitat i formació. Potser la idea aristocràtica que no tothom està igualment preparat per participar en la vida política surt un cop més a la llum en situacions com aquestes, davant la frustració de la raó i el suposat fracàs de la intel·ligència.

I, tot i que hi hagi qui vulgui tornar a posar sobre la taula aquesta mena de debats, voldria dir clarament que no. Que Plató no tenia raó. Però aleshores ens trobam davant el compromís de donar una explicació a les coses que passen. I aquí és on feim aigua. Com és possible que, majoritàriament, els colombians prefereixin no acabar amb la guerra civil que castiga el seu país des de fa dècades? Com és possible que els nord-americans facin confiança un senyor que predica la discriminació de gèneres, de races i de religions? S’accepten propostes.

Els intel·lectuals de la progressia tenim una perillosa tendència a diagnosticar defectes en els mecanismes que han conduït a un resultat electoral que no ens agrada. Podem caure en explicacions que responsabilitzen els mateixos electors de les males decisions. Malgrat que no ens agradi l’intel·lectualisme moral, aristocràtic i autoritari, del gran filòsof atenenc, amb massa facilitat ens deixam seduir per explicacions de perfil platònic. Personalment, crec que ens equivocam. 

Entre altres coses, ens equivocam si no sabem veure que el món ha canviat mentre nosaltres continuàvem reclosos dintre de les nostres biblioteques. En el nou món, el medi ha fet que els missatges es transformin radicalment. I mentre alguns continuam escrivint articles d’opinió raonada com aquest, el món s’ha sotmès als qui dominen l’art de dir les coses en cent quaranta caràcters i als qui saben tocar la fibra emocional de les audiències. Posats a triar entre una senyora que, malgrat fa trenta anys que domina els mecanismes del poder, no és capaç de mostrar una rialla sense cap signe d’artificiositat i un senyor que no s’avergonyeix de simular un espectacle amb lluitadors hormonats o que presumeix de les seves proeses sexuals, el poble ha fet la seva tria. I el poble mai no s’equivoca.

Potser allò que ens cal sigui repensar la funcionalitat i el sentit d’escriure articles d’opinió. De ben segur que alguns dels nostres lectors ens aplaudirien l’autocrítica.

Preu per preu, anem a París

Esportistes de totes les disciplines i categories; Joves que somnien a participar en una competició més enllà dels límits dels municipis o les illes; Membres d’equips de futbol, de basquet, de natació, d’handbol, ciclistes, gimnastes... Ja podeu començar a empaquetar, no la vostra roba de competició, sinó les vostres il·lusions perquè, a partir d’enguany, sortir a competir a la península serà una tasca gairebé impossible.

Empreses mallorquines, menorquines i eivissenques que lluitau per posar els vostres productes en els mercats exteriors amb garanties de poder competir, tot i el handicap que representa produir a ca nostra, sabeu que aquells que s’anomenen els vostres amics vos ho posen cada cop més difícil.

Padrins i padrines que aprofitau les ofertes de l’Imserso per visitar i conèixer les magnífiques localitats que conformen el paisatge d’aquest meravellós país que és l’Espanya peninsular (sic), començau a fer plans de passar tres o quatre dies, per Pasqua, a Cala Mandia o a Can Picafort, perquè això serà el més lluny que podreu anar.

Joves que acabau els vostres estudis amb l’esperança de compartir l’aventura que heu estat esperant els darrers cursos, feu-vos a la idea que enguany anireu de viatge d’estudis al Puig de Maria o al Claustre de Sant Bonaventura.

Tots aquests col·lectius i, segurament, molts d’altres que se m’obliden, seran els principals perjudicats pels nous plans del Govern espanyol respecte dels descomptes de residents.

Perquè aquests dies hem sabut del projecte de l’executiu de Mariano Rajoy de reduir de manera significativa els descomptes per als residents de la nostra colònia enmig del mar en els desplaçaments aeris. A partir de gener, la compra de bitllets d’avió per a grups, esportistes, treballadors, estudiants, gent gran, etc. patirà una dràstica reducció en els descomptes de residents. Just quan alguns col·lectius pensaven a demanar que els descomptes augmentessin del 50 al 75%, els nostres estimats amics de Madrid ens surten amb aquestes. Malgrat les protestes i les queixes de les patronals, dels partits polítics i de la societat, el Govern espanyol està disposat a tirar endavant sense importar-li ni gens ni mica què en pensam nosaltres els indígenes. 

Aviat serà més barat volar a qualsevol destinació europea. Això, sense parlar de la vergonyant situació que suposa no tenir cap capacitat per intervenir en la gestió dels nostres aeroports, que això seria el tema per un altre dia. Desenganyem-nos, no hi trobarem gaire gent entre les elits directives de l’altiplà a qui els importi una bleda que una majoria dels mallorquins, menorquins o eivissencs afectats, membres d’aquests col·lectius abans citats, són, segurament, votants del Partido Popular. No els importa perjudicar els seus propis votants perquè, com sabem, els aborígens de les nostres illes som persones amb molt poca memòria i una capacitat encara més petita de reaccionar contra aquest Estat espanyol que fa tres-cents anys que ens juga a la contra.

Tanmateix, aquest no és més que un altre episodi de la llarga història de menyspreus d’Espanya. Només a partir d’una comunió, ara per ara inexistent, entre govern i societat; només amb un govern valent, disposat a enfrontar-se obertament a les decisions d’un govern central que ens perjudica per sistema; només amb una societat cada cop més conscienciada que allò que fa part del problema – Espanya – mai no pot fer part de la solució; només amb un full de ruta sincronitzat entre govern i societat cap a una, ja sabem que encara llunyana, desconnexió de l’Estat espanyol, podrem començar a pensar que som propietaris del nostre destí. Potser comença a ser hora de fer alguna cosa més que simples manifestacions de protesta.

Can Sastre de Pina

Aquesta setmana passada ha tancat les portes, de manera definitiva, el Bar Sastre de Pina. Un lloc on hi he passat moltes hores i on he viscut moments molt especials durant els darrers setze anys. Tot un símbol d’una forma de vida que cada cop és més infreqüent.

Corria l’any 1999. Dos llonguets, com érem la meva parella i jo, anàvem cercant una casa per mudar-nos. Havia nascut el nostre fill i ens feia il·lusió criar-lo i veure’l créixer en un entorn no urbà. Van ser mesos de cercar per molts pobles i llogarets, partint de la premissa aristotèlica que es necessita tot un poble per educar una criatura. Volíem fugir de la ciutat, però sabíem igualment que una casa aïllada al mig del camp tampoc no seria una opció. De sobte, aparegué una oferta a un lloc que gairebé no surt als mapes, un llogaret del qual havia sentit a parlar però on, ho he de reconèixer, mai no hi havia estat abans.

Agafàrem carretera i ens plantarem a Pina. Hi trobàrem quatre carrers mal comptats i una plaça amb una església i dos cafès. A l’atzar, vàrem entrar en un d’ells i ens trobàrem amb quatre taules i un home de mitjana edat al darrere de la barra. L’amo del bar ens va voler explicar, amb pèls i senyals, que Pina no tenia cap interès, que no era un lloc per viure, que no hi havia cap tipus de servei, ni farmàcia, ni botigues, ni locals d’entreteniment; res que pogués ser valorat segons els criteris de la vida moderna. En definitiva, que no ens ho recomanava de cap de les maneres.

Contràriament a les intencions d’aquell bon home, allò ens va fer decidir i dues setmanes després signàvem el contracte de compra. Al cap i a la fi, intentar protegir els seus paradisos particulars és el que faria qualsevol mallorquí assenyat. De llavors ençà, la conversa amb en Pedro de Can Sastre ha fet part de la meva llista de petits plaers quotidians.

Se’ns fa molt complicat imaginar les horabaixes del dissabte amb Can Sastre tancat. Perquè tothom que hi hagi estat mai sap que Can Sastre no ha estat només un bar. Ha estat la concreció d’aquest principi fonamental que mencionava a l’inici d’aquest escrit atípic: que cal tot un poble per educar una persona. Can Sastre ha estat l’ànima d’aquell llogaret: allà s’hi han guardat les claus de l’església amb la mateixa cura que les de la pista de tennis. Allà naixé el COF i el Club de futbol. Allà s’hi han gestat any rere any les festes dels Sants Metges Cosme i Damià; els sopars a la fresca, amb el corresponent espectacle de ‘playback’ obert a la participació de tothom; l’organització del lliurament dels regals dels Reis als infants – i no tan infants; els debats més apassionats sobre el darrer esdeveniment i, per descomptat, allà hem compartit totes les alegries que ens ha donat el Barça en les seves fites més transcendents.

Però tot s’acaba en aquesta vida i na Maria Sastre, que és qui mana a la casa, ha decidit girar clau després de dècades de servei a la gent. I tots els qui estimam Pina ho ploram com una pèrdua personal perquè, qui més qui manco, ja siguin pineros de soca-rel o ciutadans empeltats com jo, hem contemplat any rere any com els nostres fills entraven a Can Sastre per demanar una pilota i, de passada, agafar una llepolia. Fins que, de sobte, arriba un dia en què aquell fill et sorprèn demanant una canya de cervesa i saps que la feina està feta. Això sí, amb l’ajuda indescriptible de tota la gent que ens ensenya que, als pobles petits, la gent es saluda quan es creua pel carrer.

Ara que el meu fill és major d’edat, estic segur que vàrem prendre la decisió correcta: créixer, educar-se i convertir-se en un ésser humà adult i responsable és una odissea que es viu d’una manera molt especial a llocs com Pina, on persones com la família Bibiloni Sastre fan realitat aquesta màgia cada cop més improbable que és, en ple segle XXI, educar una persona. Per com, potser sense saber-ho, ens heu ajudat, i per algunes altres coses que romandran com un secret de confessió entre vosaltres i jo, vos prec, Pedro Bibiloni, Maria Sastre, Xisco, Cati i Antònia Maria Bibiloni Sastre, que accepteu aquest petit homenatge particular. Sempre estaré en deute amb vosaltres.

Gonelles despistats a Llucmajor

Aquest diumenge passat s’han reunit, davall l’estàtua que recorda la Batalla de Llucmajor, poc més d’una trentena de persones, per tal de retre homenatge a un rei que dóna nom a una fundació els estatuts de la qual contemplen la defensa de la llengua mallorquina i, de passada, la llengua balear – com quedam? -, davant l’agressió de les hordes pancatalanistes. Tot i el fracàs de la convocatòria, darrere la qual hi havia fins a sis entitats, alguna d’aquestes persones s’ha queixat que cap regidor de l’Ajuntament els anés a fer costat.

La intenció de sembrar confusió governa totes i cadascuna de les manifestacions públiques d’aquestes entitats: Diuen defensar una llengua pròpia però tots escriuen en castellà. Diuen reclamar la figura de Jaume III com el darrer monarca del regne privatiu de Mallorca, un rei – diuen – que va morir en defensa de la seva llengua i la seva cultura. Reclamen Jaume III com a símbol d’una suposada tradició, llengua, cultura i institucions pròpies davant una, igualment suposada, corona d’Aragó arxienemiga dels mallorquins. Tot plegat, una mescla d’ignorància històrica i intencionada voluntat de manipulació. En realitat, la Batalla de Llucmajor no va ser sinó una més de les continuades disputes entre els descendents de Jaume I, per raons que res tenen a veure ni amb la cultura ni amb la llengua.

Jaume III i Pere IV eren cunyats i, alhora, oncle i nebot. Pere era fill d’Alfons IV, fill de Jaume II, fill de Pere III, fill de Jaume I. Per la seva banda, Jaume era fill de Ferran, fill de Jaume II. Ambdós són, per tant, descendents directes del Conqueridor i, sobra dir-ho, tan català era un com l’altre. I com els seus avantpassats reials, tots dos es passaren la vida barallant-se com a moixes pel domini del territori. Que Jaume I redactàs fins a sis testaments diferents, cosa que donava peu a interpretacions contraposades o que Alfons, el major dels seus tres fills, morís prematurament, no va fer altra cosa que complicar la situació fins al punt que diversos papes hagueren d’intervenir per tal d’arbitrar propostes de solució als conflictes desfermats.

Pel que fa al personatge reivindicat, què podem dir? Alguns historiadors el qualifiquen de bona persona. No ho puc saber. Però la seva afició a implicar-se en guerres sense cap expectativa d’èxit el retraten com a un perfecte irresponsable. Es va enfrontar i va perdre davant francesos, italians i marroquins. Va dilapidar tota la riquesa que va tocar en aventures esbojarrades. Per afegitó, encunyava moneda barcelonina a Perpinyà sense autorització amb la mateixa impunitat que encunyava, també sense autorització, moneda francesa.  En la meva modesta opinió, Jaume III devia ser un autèntic pirata.

Pel que fa a la batalla de Llucmajor, els experts ens diuen que les tropes de Pere IV eren en bona part mallorquins comanats per Gilabert de Centelles, mentre que les tropes de Jaume III eren italians a les ordres de Luciano di Grimaldi. Quan el reduït exèrcit italià de Jaume III desembarcà a Pollença, cap mallorquí li va fer costat. A més, la destrucció innecessària que provocà Jaume III a Alcúdia i a Muro no parla massa bé d’un monarca que, suposadament, havia de defensar els mallorquins davant un adversari també suposadament extern. Sorprèn amb quina facilitat alguns dels nostres conciutadans es deixen enlluernar per fantasies sense gaire base historiogràfica.

Pocs motius, per tant, per mitificar una figura problemàtica. Però no oblidem que Jaume III, per als que odien tot allò que faci olor de Catalunya, no és altra cosa que una excusa per atiar el caliu de l’enfrontament. Si realment volen reivindicar els parlars mallorquí, menorquí o eivissenc, quina necessitat tenen de contraposar-los al català? Quina necessitat tenen de fomentar l’odi contra els qui, segons ells mateixos, són compatriotes d’una altra regió d’Espanya? Quina necessitat hi ha de declarar una guerra innecessària contra aquells que, en el pitjor dels casos, no serien sinó parents més o menys propers? Uns parents, per cert, que, com nosaltres mateixos, hem patit tots els abusos que els castellans ens han infringit al llarg dels temps. Que no veuen que un pretès enfrontament entre mallorquins i catalans no fa altra cosa que afeblir-nos mútuament i donar ales als qui, veritablement, ens suquen economia i ànima sense cap escrúpol?

Idò no, no ho veuen. I no ho veuen perquè la realitat és que aquests suposats defensors de “lo nostro” no són altra cosa que col·laboracionistes espanyols amb interessos inconfessables de sembrar odi on no n’hi ha. Hereus d’Olivares, de Millán Astray o del dictador menudet d’El Ferrol. Conspiradors, en una paraula, continuadors d’una saga que no ha tingut mai altre propòsit que la desintegració de tot el que no sigui la molt catòlica i imperial Castella, àvida d’inventar-se enemics per tal de justificar un esdevenir històric lamentable de despropòsit en despropòsit.

Per reafirmar-se en les pròpies conviccions, no cal odiar aquells que no les comparteixen. Per manifestar amor al propi poble, no cal odiar el poble veí. Que no els sorprengui que cap membre del consistori llucmajorer els anàs a riure les gràcies.