“Per fer una truita cal trencar els ous”. Aquesta és la frase que va pronunciar el regidor de Vic Joan Coma davant el Ple de l’Ajuntament i que va donar lloc al requeriment d’haver de presentar-se davant la justícia espanyola sota l’acusació de foment de la sedició.
Mentre escrit això, Joan Coma ja deu ser a Madrid, en alguna dependència policial, a l’espera de ser traslladat a l’Audiència Nacional, on haurà de declarar i explicar el sentit de les seves paraules.
Aquesta és l’essència de les lleis espanyoles: detenir aquells que cometen el crim imperdonable de pensar en un statu quo diferent, mentre els corruptes naveguen en els seus iots o fan esquí a Baqueira. Lleis creades per impedir que res no canviï a un estat ancorat en el segle XIX, incapaç d’extreure cap mena de lliçó de la guerra de Cuba, de la pèrdua de les colònies d’ultramar. Cent anys després, sembla que la història dels espanyols es repeteix, només que ara les colònies no són de mar enllà.
A la recentment estrenada pel·lícula Los últimos de Filipinas hi ha una escena on algú diu: “No váis a morir por España, váis a morir por gilipollas”. Ho he sentit a la televisió i m’ha fet gràcia, perquè descriu de forma precisa i incontestable la realitat d’Espanya.
Però no podem posar totes les nostres esperances en la manifesta incompetència de l’Estat espanyol. Personalment, no som dels qui creuen en un hipotètic efecte dominó després de la inevitable desconnexió del Principat. Els mallorquins ens ho haurem de guanyar, si és que de veritat ens ho mereixem.
Sembla que hi ha unanimitat a explicar que la clau del procés català és la força que surt de la ciutadania, una força que els dirigents polítics han sabut, a posteriori, interpretar. A Mallorca, aquesta força popular no hi és, i de moment tampoc no se l’espera. Els trolls que tant s’alimenten del que es publica en aquest mitjà no deixen de recordar-nos-en les xifres. És cert, som una minoria. Una minoria que s’interroga un cop i un altre sobre el llevat que pugui fer créixer la nostra massa social.
Tanmateix, aquesta lectura del procés descuida que hi ha hagut unes polítiques perfectament planificades que, al llarg de quaranta anys, han sabut abonar la llavor del país que vol tornar a ser. La televisió i l’escola n’han estat les corretges transmissores. Aleshores, l’espurna de la recusació de l’Estatut va fer que tota la sensibilitat que s’havia anat conreant lentament, de cop i volta, florís fins a un punt que ja no té marxa enrere.
Si volem fer créixer el sentiment de país i la convicció que l’Estat espanyol és el nostre principal problema, no tenim altre remei que exigir als nostres governants una estratègia planificada a llarg termini. En aquest sentit, em sembla imprescindible cercar aquelles escletxes del sistema legal espanyol que permetin actes, ni que siguin testimonials, de desobediència institucional.
Desobeir tot allò que es pugui. Aquesta pot ser la llavor de l’embranzida que ens cal. L’exemple de Joan Coma ens ha de servir d’inspiració. Necessitam una presidenta, uns consellers i uns diputats capaços de dir no, en veu alta i sense por, a certes imposicions del Govern central. Necesitam que els nostres governants, més enllà de les parets del Parlament, posin en valor, amb els fets, el clam de les cent mil persones que sortiren al carrer el setembre de 2014. Deixau-m’ho dir així de clar: Si aquells que es varen presentar a les eleccions autonòmiques per ser la veu d’aquella gentada no tenien el coratge de negar-se a obeir les injustes lleis dels senyors Rajoy, Montoro i companyia, més valdria que no s’haguessin presentat.
Es tracta de coratge. La LOMQE ens pot fer el pes, però no és l’únic cas. Imaginem l’impacte social d’un conseller de turisme negant-se a acceptar les regles del joc que ens imposen AENA i l’Autoridad Portuaria. Per bones que siguin les intencions i les solucions que proposa l’avantprojecte de llei de regulació dels lloguers vocacionals particulars, no podem defugir del fet que l’arrel del problema és la nostra incapacitat de gestionar les portes d’entrada de persones al nostre territori fràgil i limitat. Podeu imaginar-vos l’efecte multiplicador que tindria que els nostres governants exercissin alguna forma de desobediència – pacífica, evidentment - a Son Sant Joan?
Està molt bé que més de cinquanta entitats de la societat civil presentin manifests per la reforma del sistema de finançament. Tanmateix, ja sabem quina serà la resposta de Madrid davant aquesta mena de peticions: la mateixa que ens han donat des de fa tres-cents anys. Llavors, tan eixelebrat és esperar de les nostres autoritats que sàpiguen dir NO a unes lleis espanyoles que estan pensades per ofegar-nos? No estarien aquestes entitats civils al costat dels nostres governants el dia que l’Audiencia Nacional ens enviàs la Guardia Civil? Jo estic segur que sí.
