Escric aquest article a corre-cuita. Ja és dimecres a migdia. S’acaba el termini que els editors de dBalears me varen donar per al lliurament dels meus escrits setmanals i no tenc res escrit. La veritat és que m’he despistat, fent surf per sobre la pantalla tàctil del meu smartphone. De tant que he badat, m’he descuidat de corregir els exàmens dels meus alumnes de l’escola d’adults, tot i que els vaig prometre que ho faria abans d’acabar el trimestre. I no, tampoc he anat a comprar el pa.
Miro el mòbil una altra vegada. No hi ha missatges. Collons! Estic ben enganxat. Abans de la Xarxa, solia rebre una dotzena de trucades telefòniques el dia del meu aniversari. Fins i tot, alguna visita. Ara rep centenars de missatges de felicitació, però el volum no m’omple de la mateixa manera. Abans rebia trucades el dia de Nadal. O el de Cap d’Any. Ara missatges estandarditzats, copiats i aferrats. Abans parlava amb la gent, quedava per fer un cafè o una cervesa. Ara gairebé només ens escrivim. O ni això: enviam caretes grogues que no entenc. Miro el mòbil un altre cop. He de felicitar la Inés, que avui fa anys.
Si m’aturàs a pensar en totes les hores que dedic a la xarxa social, escrivint trivialitats sobre el que he fet – avui he corregut tres quilòmetres -, llegint ocurrències copiades dels llibres de Paulo Coelho, mirant fotografies de moixets i, sobretot, sobretot, polemitzant absurdament amb defensors del baleà, pretesos erudits del Sírculo o de la fundació del rei Pepet, m’adonaria de tantes i tantes coses de profit que podria haver aconseguit: podria haver-me graduat, après wòlof, escrit una novel·la, començat i acabat mil i un projectes.
He llegit que la xarxa social també està matant l’espontaneïtat de la vida social. La gent va a festes amb la màscara posada i es cuida molt de segons quins excessos, per por a veure possibles imatges compromeses publicades sense el seu consentiment. Com que no som molt de sortir, desconec aquest punt, però sembla que la cosa està provocant que moltes persones modifiquin el seu comportament pel fet que, avui, hi ha càmeres de vigilància per tot arreu, i no les posen els governs, sinó els companys. Qui sap qui podria veure aquella foto feta en un moment de descontrol etílic? Quines possibilitats de promoció professional m’estaran vetades en el futur per causa d’un enregistrament inoportú?
No som conscients del temps que perdem, badant, davant la xarxa. No som conscients de com ens està convertint en autistes per a qualsevol estímul que no provingui d’una pantalla. El digital introdueix un salt qualitatiu. No passava el mateix amb el paper: no conec ningú que estigués tan enganxat a les novel·les, a les revistes o als periòdics, que tingués necessitat de mirar-ne les pàgines amb una mitjana de cent cinquanta cops al dia, un cop cada tres minuts, si fa no fa. He vist grups d’adolescents reunits al voltant d’una taula, tots mirant les seves pantalles mòbils. També, sovint, els adults. Les parelles passen les vesprades sense conversar, cadascun movent el dit polze amunt i avall a la recerca no se sap de què. Fins i tot diuen que moltes persones fan una ullada a la xarxa abans de dir bon dia a la persona que jeu al seu costat.
Idò resulta que hi ha un moviment de recuperació de la vida social que promou la desconnexió de les xarxes. Un dels seus defensors diu: “Desintoxicar-se d’internet va ser més fàcil que fer-ho de les drogues, però, al mateix temps, molt més complicat. El mono físic no existia, però vaig haver d’enfrontar-me a la dura prova del buit. Quan arribava a casa, me semblava que no tenia res a fer. Ben aviat vaig veure que m’havia d’acostumar a un altre ritme, a un nou temps”.
He vist pel Facebook que a Barcelona hi ha un filòsof que ha escrit un llibre sobre aquest tema. La gran adicción, es titula. No l’he llegit, però m’ho apunt a la meva llista de tasques pendents. L’autor explica que podries deixar passar l’amor de la teva vida pel fet de preferir una consulta a Google Maps en comptes de demanar algú com ho has de fer per arribar al teu destí.
M’agrada aquest moviment de gent que s’esborra de les xarxes. I no són persones grans. Són, cada cop més, joves que han sabut fer pausa i reflexionar. Jo ho faré un dia d’aquests, potser fins i tot serà el meu propòsit estrella per a l’any nou. I com que no conec millor eina per guanyar adeptes a aquesta nova creuada, el primer que faré serà publicar aquest escrit al meu Facebook, perquè tots els meus amics, coneguts i saludats el vegin i em facin un Like. Me’l fas?
