Aquest diumenge passat s’han reunit, davall l’estàtua
que recorda la Batalla de Llucmajor, poc més d’una trentena de persones, per tal
de retre homenatge a un rei que dóna nom a una fundació els estatuts de la qual
contemplen la defensa de la llengua mallorquina i, de passada, la llengua
balear – com quedam? -, davant l’agressió de les hordes pancatalanistes. Tot i
el fracàs de la convocatòria, darrere la qual hi havia fins a sis entitats,
alguna d’aquestes persones s’ha queixat que cap regidor de l’Ajuntament els anés
a fer costat.
La intenció de sembrar confusió governa totes i
cadascuna de les manifestacions públiques d’aquestes entitats: Diuen defensar
una llengua pròpia però tots escriuen en castellà. Diuen reclamar la figura de
Jaume III com el darrer monarca del regne privatiu de Mallorca, un rei – diuen
– que va morir en defensa de la seva llengua i la seva cultura. Reclamen Jaume
III com a símbol d’una suposada tradició, llengua, cultura i institucions pròpies
davant una, igualment suposada, corona d’Aragó arxienemiga dels mallorquins.
Tot plegat, una mescla d’ignorància històrica i intencionada voluntat de
manipulació. En realitat, la Batalla de Llucmajor no va ser sinó una més de les
continuades disputes entre els descendents de Jaume I, per raons que res tenen
a veure ni amb la cultura ni amb la llengua.
Jaume III i Pere IV eren cunyats i, alhora, oncle i
nebot. Pere era fill d’Alfons IV, fill de Jaume II, fill de Pere III, fill de
Jaume I. Per la seva banda, Jaume era fill de Ferran, fill de Jaume II. Ambdós
són, per tant, descendents directes del Conqueridor i, sobra dir-ho, tan català
era un com l’altre. I com els seus avantpassats reials, tots dos es passaren la
vida barallant-se com a moixes pel domini del territori. Que Jaume I redactàs
fins a sis testaments diferents, cosa que donava peu a interpretacions
contraposades o que Alfons, el major dels seus tres fills, morís prematurament,
no va fer altra cosa que complicar la situació fins al punt que diversos papes
hagueren d’intervenir per tal d’arbitrar propostes de solució als conflictes
desfermats.
Pel que fa al personatge reivindicat, què podem dir?
Alguns historiadors el qualifiquen de bona persona. No ho puc saber. Però la
seva afició a implicar-se en guerres sense cap expectativa d’èxit el retraten
com a un perfecte irresponsable. Es va enfrontar i va perdre davant francesos,
italians i marroquins. Va dilapidar tota la riquesa que va tocar en aventures
esbojarrades. Per afegitó, encunyava moneda barcelonina a Perpinyà sense
autorització amb la mateixa impunitat que encunyava, també sense autorització,
moneda francesa. En la meva modesta
opinió, Jaume III devia ser un autèntic pirata.
Pel que fa a la batalla de Llucmajor, els experts ens
diuen que les tropes de Pere IV eren en bona part mallorquins comanats per
Gilabert de Centelles, mentre que les tropes de Jaume III eren italians a les
ordres de Luciano di Grimaldi. Quan el reduït exèrcit italià de Jaume III
desembarcà a Pollença, cap mallorquí li va fer costat. A més, la destrucció
innecessària que provocà Jaume III a Alcúdia i a Muro no parla massa bé d’un
monarca que, suposadament, havia de defensar els mallorquins davant un adversari
també suposadament extern. Sorprèn amb quina facilitat alguns dels nostres
conciutadans es deixen enlluernar per fantasies sense gaire base
historiogràfica.
Pocs motius, per tant, per mitificar una figura
problemàtica. Però no oblidem que Jaume III, per als que odien tot allò que
faci olor de Catalunya, no és altra cosa que una excusa per atiar el caliu de
l’enfrontament. Si realment volen reivindicar els parlars mallorquí, menorquí o
eivissenc, quina necessitat tenen de contraposar-los al català? Quina
necessitat tenen de fomentar l’odi contra els qui, segons ells mateixos, són
compatriotes d’una altra regió d’Espanya? Quina necessitat hi ha de declarar
una guerra innecessària contra aquells que, en el pitjor dels casos, no serien
sinó parents més o menys propers? Uns parents, per cert, que, com nosaltres
mateixos, hem patit tots els abusos que els castellans ens han infringit al
llarg dels temps. Que no veuen que un pretès enfrontament entre mallorquins i
catalans no fa altra cosa que afeblir-nos mútuament i donar ales als qui,
veritablement, ens suquen economia i ànima sense cap escrúpol?
Idò no, no ho veuen. I no ho veuen perquè la realitat
és que aquests suposats defensors de “lo nostro” no són altra cosa que col·laboracionistes
espanyols amb interessos inconfessables de sembrar odi on no n’hi ha. Hereus d’Olivares,
de Millán Astray o del dictador menudet d’El Ferrol. Conspiradors, en una
paraula, continuadors d’una saga que no ha tingut mai altre propòsit que la
desintegració de tot el que no sigui la molt catòlica i imperial Castella,
àvida d’inventar-se enemics per tal de justificar un esdevenir històric
lamentable de despropòsit en despropòsit.
Per reafirmar-se en les pròpies conviccions, no cal
odiar aquells que no les comparteixen. Per manifestar amor al propi poble, no
cal odiar el poble veí. Que no els sorprengui que cap membre del consistori
llucmajorer els anàs a riure les gràcies.
