26/10/16

Això gira malament, ploraven els mallorquins

Fa cosa de dos anys, per aquest temps de tardor, es publicava Código Mariano, un llibre amb un títol curiós. El periodista gallec Antón Losada, bon coneixedor del personatge, analitzava la trajectòria del president espanyol en funcions i com havia estat suficientment hàbil per sobreviure a Aznar, Mayor Oreja, Aguirre, Rato i tots els qui, des de les files del seu propi partit, han intentat repetidament enterrar-lo sense èxit. Ara, un cop més, amagat darrere la caricatura de bàmbol que tothom percep cada cop que obre la boca (“in one hour”, va ser la d’aquesta setmana), s’ha garantit quatre anys més d’aplicar implacablement el seu ideari desigualitarista. I ho ha aconseguit gairebé sense fer absolutament res. Ni tan sols s’ha hagut de prendre la molèstia d’amagar-se dins una pantalla de plasma. Només ha hagut d’esperar-se a veure com el, fins el dia d’avui, principal partit de l’oposició, se suïcida en viu i en directe.
Però, malgrat la sorpresa inicial, el que ha passat amb el PSOE no és res que ens hagués de venir de nou. El PSOE és, des de la seva fundació, el partit de les renúncies: renuncià al marxisme el 1979, renuncià al no a l’OTAN el 1986, renuncià a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament i el poble de Catalunya el 2006 i, finalment, aquesta setmana, renuncia a ser una alternativa progressista de govern per molt de temps. No és el primer cop. El 1923, el PSOE ja va fer costat al dictador Primo de Rivera. No ens han de sorprendre tots els jocs semàntics que ha articulat aquesta Gestora provisional per tal de fer creure que la Verge nom Esteve.
És possible que, en un proper congrés de data incerta, la militància castigui els 139 que han votat a favor de l’abstenció en la propera investidura de Rajoy. És possible que Susana Díaz hagi destruït qualsevol possibilitat de liderar el partit. És possible que Pedro Sánchez torni i recuperi la secretaria general. És possible que Podemos sàpiga atreure molts votants socialistes desenganyats. I què? Deixant de banda totes aquestes contingències, als aborígens de les perifèries, aquest episodi rocambolesc ens hauria de servir per a alguna cosa. Al Principat, Iceta diu que l’abstenció farà créixer l’independentisme i està disposat a fer valer l’autonomia del PSC, mentre que un socialista de Madrid afirmava que el divorci està permès a Espanya i que, si el PSC es vol separar del PSOE, no hi ha cap problema. Sorprèn que el PSC pugui trencar la unitat federal però Catalunya no pugui aplicar aquest mateix criteri. La unitat d’Espanya, un cop més, com a dogma inqüestionable de la sacrosanta religió de la “Unidad de destino en lo Universal”.
I a ca nostra? Quines opcions té aquesta entelèquia que vol dir-se PSIB i que no deixa de ser el mateix partit que governa al sud de la península? Si els dos diputats socialistes elegits a les Illes voten No, corren el risc de ser expulsats. Si s’abstenen, posen en perill el pacte de governabilitat de la Comunitat. Que la presidenta Armengol manifesti la seva disposició a mantenir la discrepància, no sabem fins a quin punt, no deixa de ser un esforç desesperat per garantir-se el suport dels socis amb qui comparteix el govern autonòmic i que no li ho posaran gens fàcil. Està per veure si el seny s’imposarà i uns i altres sabran prioritzar els interessos dels nostres conciutadans o si, pel contrari, acotaran el cap davant les instruccions dels seus respectius òrgans de direcció central.
Ens cal que més i més ciutadans de les nostres illes obrin els ulls davant la realitat de la relació entre el centre i la perifèria. Ens cal sortir de la caverna platònica en què s’ha convertit una Espanya condemnada a patir dècades de retrocés econòmic, cultural, social i mediambiental. Rajoy i els seus continuaran quatre anys més, com a mínim, espoliant-nos la riquesa que generam amb gran patiment pel nostre limitat territori i menystenint cada petició del nostre Parlament (com la petició de mantenir tot l’any l’horari d’estiu, que ens és més natural). Necessitam explicar que aquesta unitat d’Espanya que el president Rajoy defineix com una línia vermella no és res més que una ombra projectada sobre la paret de la cova. Que, per a resoldre les necessitats dels ciutadans de les Illes, no ens serveix cap partit espanyol: no ens ajudarà el PP noucentista de Rajoy; no ho farà el PSOE, engrunat per les seves pròpies contradiccions internes; per descomptat, no ho farà la marca blanca - o taronja - del PP que és C’s; i no ho faran els despistats cadells del 15-M que encara no saben què volen ser de grans. Només ens cal espavilar-nos, perquè, com deia Guillem d’Efak, això gira malament.