12 d’octubre. Un dia festiu per als espanyols. Un dia amb
res a celebrar per a la resta. El motiu del nostre rebuig s’explica pels fets
històrics que desemboquen en la tria d’aquest dia i per tot el que representen.
Per què Espanya celebra el seu dia nacional en aquesta
data? El motiu, segons una llei promulgada el 1987, rau en el fet que aquest
dia simbolitza el moment en què els diferents regnes d’Espanya, sota una
mateixa monarquia, inicien un període de projecció lingüística i cultural més
enllà dels límits europeus.
El fet és que l’esmentada llei de 1987 enllaça amb la
instauració del Dia de la Raza Española
el 1918, durant el govern d’Antonio Maura, una sospitosa denominació que es va
mantenir fins al 1958.
Com arriben els espanyols a la tria d’aquesta data?
Els historiadors ens expliquen que durant el segle XIX hi havia una forta
divisió entre els partidaris que la festa fos el Dos de Maig i els qui
preferien el 25 de Juliol. Com sabem, la pèrdua de Cuba i Filipines suposaren
un cop per a les consciències castellanes. Un cop que provocà la reacció de les
principals plomes del moment, el que coneixem com la Generació del 98: Unamuno,
Maeztu, Azorín, Baroja, etc. Tots aquests autors, reputats progressistes,
parlaven obertament i obsessivament de la “raça” espanyola. Calia recuperar les
essències de la mare Castella des de la visió romàntica i nacionalista que tan
bé reflecteixen els poemes de Machado: el paisatge i la sobrietat que dóna
caràcter als seus fills. “Espanya és una cosa feta per Castella”, escriu
Ortega.
Per al corrent més liberal del nacionalisme romàntic
espanyol, l’aixecament dels madrilenys contra les tropes de Napoleó representa l’efemèride
que sintetitza la grandesa del caràcter castellà, enllaçant amb el mite dels
Comuneros que tant agrada al Pablo Iglesias d’ara. Tanmateix, el Dos de Maig
tenia connotacions massa progressistes per a l’ala més catòlica del
nacionalisme espanyol, cosa per la qual la dreta defensava que la festa
nacional fos el 25 de juliol, el dia de Sant Jaume. “Santiago y cierra España”.
El mite de l’apòstol que viatjà des de Palestina i cristianitzà, amb sorprenent
facilitat, tota la península.
La disputa entre nacionalistes catòlics i
nacionalistes liberals impedí el consens fins que un ministre d’Alfons XIII,
per cert besavi de l’ara encausat Rodrigo Rato, va proposar la data del 12
d’octubre. I així es va oficialitzar, el 1918, el Dia de la Raza.
Malgrat que, quaranta anys després, els més prudents
del Movimiento arribassin a la
conclusió que calia canviar-li el nom, la idea de la superioritat de la raça
espanyola està indissolublement lligada a una data en què, com resa irònicament
un pasquí que circula avui per les xarxes socials, uns indígenes sud-americans
trobaren Cristòfol Colom perdut en mig del mar. No oblidem que el dictador
gallec signà el guió d’una pel·lícula titulada Raza el 1942. Pels escrits del frare Bartolomé de las Casas sabem
de quina manera es produí l’esmentada projecció lingüística i cultural
castellana.
Però no
ens enganyem, a banda del genocidi, la data també simbolitza l’enfrontament
entre dues formes d’entendre el mite de la unitat d’Espanya: el debat vuitcentista
entre els nacionalistes espanyols de dretes i els nacionalistes espanyols
d’esquerres segueix viu en ple segle XXI, com ens ho recorda el secretari
general de Podemos: “Algunos celebran su patriotismo en un desfile.
Defender la patria es defender nuestra soberanía frente a multinacionales”. És el mateix argument que l’altre Pablo Iglesias
defensava, el 1910, durant un debat a les Corts sobre l’enviament de tropes al
Marroc: “Hi ha més interessos obrers que
burgesos ... Els socialistes som més patriotes del que puguin ser-ho la resta
d’espanyols.” El patriotisme obrer enfrontat al patriotisme liberal. Però
patriotisme espanyol el de tots dos. Res no ha canviat en els darrers
cent-cinquanta anys a Espanya: res no s’assembla més a un espanyol de dretes
que un espanyol d’esquerres.
