Aquests dies he gaudit de la lectura d’un llibre molt
interessant i que recoman incondicionalment: Breu història del nacionalisme espanyol, de Francesc Puigpelat. En
aquest llibre, l’autor descriu com s’han anat construint els mites fundacionals
de la nació espanyola i com aquests mites han arrelat en l’imaginari col·lectiu
fins al punt que, avui, parlam amb naturalitat del nacionalisme basc o català,
però mai del nacionalisme espanyol, perquè, per a la majoria dels qui hem estat
educats – adoctrinats - amb els llibres de text del franquisme i la transició,
tal cosa, simplement, no existeix.
El llibre recull documentació selecta sobre el paper
de l’esquerra espanyola en aquesta història, concretament les posicions del
PSOE, al llarg dels seus gairebé 140 anys d’existència i, en l’actualitat, de
Podemos.
Encara que The
New York Times publicà, el 1982, que “un equip de joves nacionalistes
espanyols havia guanyat les eleccions”, ni Felipe González ni cap membre del
PSOE s’autodefiniria com a nacionalista. I, malgrat això, PSOE, PP i Podemos
són partits amb una forta càrrega d’oculta ideologia nacionalista espanyola. El
PSOE que va fundar el vell Pablo Iglesias defensava, inicialment, la mateixa
idea d’Espanya que la dreta més reaccionària de l’època. Solé Tura escrigué el
1986: “El moviment obrer veia en l’Estat liberal, en la seva versió jacobina,
l’única possibilitat de modernitzar Espanya. La tradició jacobina va dominar
des del principi el moviment socialista.”
Però el PSOE de principis del s. XX se sentia incòmode
compartint el mateix nacionalisme unitarista, integrista i militarista amb els
conservadors. Per això, aviat va desenvolupar la idea d’un patriotisme obrer
que es volia contraposar al patriotisme burgès liberal. Des d’aquella
perspectiva, el PSOE rebutjaria l’incipient nacionalisme català que reclamava
davant les Corts de Madrid l’aprovació del primer Estatut d’autonomia, per egoista
i materialista.
Malgrat que el Congrés del PSOE de 1918 aprovàs la
creació d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques que mai no
veuria la llum, només un any després ja s’havia eliminat dels textos socialistes
qualsevol referència al federalisme. De llavors ençà, el PSOE ha defensat
alguna forma d’estructura descentralitzadora només quan s’ha vist lluny de la
possibilitat de governar. Per exemple, durant la dictadura de Primo de Rivera o
en el famós Congrés de Suresnes – 1974 –, on aprovà un reconeixement del dret
d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques que mai cap dirigent
socialista no s’ha cregut veritablement.
L’esquerra espanyola, afirma Puigpelat, sempre ha fet
el mateix: quan es veu lluny del govern, federalisme, però quan la cosa va de
debò, retorn al centralisme unitarista. Així succeí també el 1931, quan Alfons
XIII va ser expulsat i els partits d’esquerra es veieren amb possibilitats de governar.
Just un any després, la tramitació de l’Estatut de Núria a les Corts de Madrid evidenciava
la veritable fesomia dels socialistes darrera la màscara: lemes com “¡Abajo el
Estatuto, viva España única!” o “Catalunya és d’Espanya, caigui qui caigui”, es
poden llegir als pamflets publicats pel PSOE d’aquell temps.
És cert que l’anticatalanisme de la dreta espanyola és
més sorollós que el jacobinisme de l’esquerra, però tots dos comparteixen una
idea unitarista i centralista d’Espanya que és del tot incompatible amb les
reivindicacions de les diferents nacions que, bé o malament, han hagut de
conviure a la península Ibèrica. La contrapartida del problema, afirma
Puigpelat, és que, davant del nacionalisme espanyol, el nacionalisme català sempre
ha pecat d’ingenu: des d’Almirall, Prat de la Riba, Cambó, fins a Pujol i, fins
fa dos dies, el mateix Artur Mas, encara creien que és possible canviar Espanya
des del lideratge econòmic i industrial d’una Catalunya moderna i europea. Una
combinació de regeneracionisme i federalisme que mai ha calat a Madrid.
Avui, segons Puigpelat, Podemos és la pitjor amenaça
per a la reivindicació d’una Catalunya – o d’uns Països Catalans – independents.
Per què? Podemos és un projecte espanyol. Comparteix amb el PSOE les mateixes
fonts ideològiques i els mateixos mites històrics – el relat dels Comuneros de
Castella, per exemple, a qui fa referència el color morat del seu logo -. Igual
que a Suresnes, el suport de Podemos al dret a decidir no passa de ser una
proclama buida, formulada en un moment en què no tenen opcions de governar,
però que quan s’han vist a prop de les cadires s’han mostrat ben disposats a
abandonar. Està ben documentat que el nou Pablo Iglesias fa un discurs als
territoris de parla catalana i un altre completament diferent quan visita
terres extremenyes o andaluses. Cap diferència, en això, entre Podemos i
Ciudadanos.
No podem esperar res de cap partit espanyol, perquè el
nacionalisme espanyol és radicalment incompatible amb una utòpica idea
d’Espanya plural i respectuosa amb les llengües, la cultura i la forma
d’entendre la vida en societat que tenim a les perifèries. Estaria bé que els
qui defensam de veritat una alternativa sobiranista, també a ca nostra, no
caiguéssim en el mateix error regeneracionista que Miquel Roca el 1986.
