No, no es tracta d’un error. No parlaré de jo. Aquest
article va de Lluís Segura, exdirector de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma.
L’atzar, o la biologia, han fet que
compartim nom i llinatges. A banda d’això, poca cosa més: Ideològicament, estam
molt allunyats un de l’altre. Professionalment, també.
Lluís Segura és jurista, funcionari del cos de
lletrats de la Comunitat. És un professional amb una reputació i un prestigi
més enllà de qualsevol consideració. Ha estat professor a les universitats de
Barcelona i Illes Balears. Va ser director de l’Institut d’Estudis Baleàrics en
moments de gran dificultat per a la institució. A més, per a tothom que el
coneix, és una persona amb uns principis ètics insubornables fins a un punt potser
proper a la intransigència.
No conec ningú que sigui tan estimat i respectat per
tothom qui el coneix. No trobareu ningú que no estigui d’acord que en Lluís és
una de les persones més íntegres que hi ha.
L’elegància és un altre dels trets que l’identifiquen.
Una elegància que l’impedirà aspirar a cap tipus de protagonisme i que,
segurament, el farà eludir qualsevol debat públic sobre la conveniència o no de
les decisions preses per l’Executiu de Francina Armengol.
Perquè ell no ho farà, permeteu-me que faci una
defensa del meu cosí Lluís Segura qui, avui, em fa pensar en Sòcrates, castigat,
com tothom sap, injustament, pel govern d’Atenes. De la presó estant, els seus
amics havien subornat els carcellers. Però, malgrat la falsedat de les
acusacions, Sòcrates es va negar a salvar la vida amb una fuita moralment
reprovable. A la seva mort, Plató ploraria la decepció d’una democràcia que
havia posat fi a la vida del “més just dels homes”.
Em direu exagerat, però si hi ha algú que s’assembli a
Sòcrates, pel que fa als seus principis morals, en aquest país nostre, és l’ex
director de l’Advocacia. Com el filòsof, en Lluís ha estat víctima expiatòria
de les equivocacions d’un Govern a qui ha servit amb fidelitat i competència. Tots
els que han reclamat la seva destitució no són prou conscients de la duríssima
tasca a què ha hagut de fer front en Lluís d’ençà del seu nomenament com a
director d’un òrgan que, fins fa un any, havia estat cau dels servidors fidels
de la dreta més rància i reaccionària. No són conscients del gravíssim error
que han comès amb el millor servidor que mai no hi haurà a la Funció Pública.
Tot s’ha dit aquests dies: Ningú no dubta que Pilar
Costa ha enganat el Parlament i la ciutadania d’aquestes illes; que ha estat
incapaç d’ explicar la diferència entre la política – el desig que la llei
actuï amb contundència contra tots els corruptes - i la tècnica – el fet que
els funcionaris no hagin pogut trobar elements suficients per dur a terme una
acusació amb garanties; que, també, ha caigut en la covardia de no saber
reconèixer el seu error – que l’Advocacia havia informat del procediment a
seguir i sotmès al criteri del Govern la decisió que s’havia de prendre. Per la
mentida, per la incompetència i per la covardia, Pilar Costa no hauria de continuar
ni un minut més en el càrrec de Consellera.
A més, a l’error comès per la Consellera – amb el
vistiplau de la Presidenta Armengol, evidentment – s’hi afegeix una colla de
corifeus que n’han clamat, reclamat i aplaudit la destitució: Biel Barceló,
Fina Santiago, David Abril, Bel Busquets, no són conscients que la seva actitud
representa un greu atemptat contra el principi de separació de poders que és
clau de qualsevol estat de dret.
Avui podem recordar el nom del filòsof mort fa dos mil
cinc-cents anys, però cap de nosaltres recorda el nom de cap dels jutges que el
condemnaren. El nom i la reputació del lletrat Lluís Segura també seguiran vius
en la memòria dels nostres descendents quan ningú no se’n recordarà de cap dels
artífexs d’aquesta injustícia.
