Ha estat aquesta una setmana de fets transcendentals:
deixant de banda la derrota del Barça a Vigo, hem sabut que Colòmbia ha votat
majoritàriament no a la Pau – un fet que ens omple de tristor i desconcert - i
que el PSOE – reconvertit en Partido del Sud-Oeste de España – ha consumat el
seu suïcidi polític. No es pot dir que hagi estat una bona setmana per la
Humanitat. Després d’això, ningú no pot assegurar que Donald Trump no serà el
proper home més poderós del món.
De ca nostra estant, hi ha un fet que ha passat
desapercebut a gairebé tots els mitjans de comunicació – xarxes socials
incloses – i és l’apropiació que la Presidenta Francina Armengol va fer, en les
seves intervencions al Debat de Política General de fa quinze dies, de la veu
de les més de cent mil persones que vàrem sortir al carrer just ara fa tres
anys, el setembre del 2013, per manifestar-nos contra José Ramón Bauzá.
Efectivament, fins a tres cops – com Sant Pere - la
nostra presidenta va afirmar que “nosaltres som la veu de tantíssima gent que
es va manifestar en defensa d’una educació de qualitat, dels que es
mobilitzaren per protegir el territori, dels que sortiren al carrer en defensa
de la nostra llengua, dels que protestaren contra les retallades i les
imposicions”.
Tals exercicis d’apropiació de la veu de la ciutadania
per part dels líders polítics són delicats. La veu del poble no pertany a
ningú. Ningú no pot assegurar quina és la ideologia de les persones que en
aquell moment consideraren que calia dir “basta” a la successió de despropòsits
que el farmacèutic estava duent a terme en nom no se sap molt bé de què. Des de
padrins fins a joves, aquell dissabte de setembre als carrers de Palma hi devia
haver votants del Pi, del PSOE, de Més, de PACMA i fins i tot abstencionistes
convençuts. El primer que hauria d’aprendre qualsevol polític que accedeix a un
càrrec de responsabilitat és a ser molt humil i molt respectuós amb la
societat.
A banda d’això, la nostra Presidenta ha tornat a
afirmar, davant el Plenari del Parlament i a pregunta de la portaveu del PP,
que no tenia cap coneixement de la decisió presa per l’Advocacia de la
Comunitat. Aquesta excusa no se la creu ningú i no entenc què hauria de passar
perquè la Consellera Costa dimitís, tot reconeixent que va mentir per excusar
la seva incompetència. No es tracta, com ha volgut argumentar la Presidenta, de
si estam o no a favor de la corrupció. No, això no ho qüestiona ningú. Es
tracta d’assumir els errors amb coratge i honestedat. Al cap i a la fi, l’ex
director de l’Advocacia és una persona progressista que ha treballat de valent
per destapar tot allò que es pugui considerar delicte del Govern de Matas. Sap
greu veure ara com han de ser els conservadors els qui aixequin la veu per
denunciar un fet tan greu com és la ingerència d’una consellera en la
independència dels nostres lletrats.
És més que evident que Francina Armengol ha
protagonitzat escenes que no tenen justificació possible: la seva presència a la
inauguració del macro-centre comercial n’és un altre exemple. Hom podria pensar
que hi ha nirvis i, com ha dit Jaume Font, fa olor de sang dins l’equip de
govern.
Personalment, res de bo no esper d’un partit que va
signar la seva sentència davant la societat el dia que va decidir secundar la
reforma constitucional exprés perpetrada, amb nocturnitat, pel Govern Rajoy a
instàncies de la Sra. Merkel. En canvi, continuu desitjant que aquells companys
que es plauen d’anomenar-se sobiranistes tenguin més habilitat i sàpiguen donar
respostes encertades a aquelles qüestions que ens afecten. Ho desig, perquè en
cap moment he deixat de creure en la unitat de totes les forces polítiques que
no acoten el cap davant Madrid. Però cada vegada que el Vicepresident Barceló
desaprofita l’ocasió de pronunciar-se davant el greu problema de saturació que
tota la ciutadania percep, cada vegada que els portaveus de Més li riuen les
gràcies a Armengol, Costa i companyia, cada vegada que es perd una oportunitat
de palesar una defensa contundent del territori amb criteris compartits entre
els ecologistes del Govern i entitats com el GOB o Terraferida, un votant
potencialment sobiranista i un enamorat d’aquesta terra nostra acota el cap amb
resignació, tot acceptant que som nosaltres els qui semblam no tenir remei. En
comptes de treballar la il·lusió, sembla que ens conformem amb la resistència i
l’acceptació que governar significa
tenir el coratge per explicar la ideologia pròpia i actuar amb la coherència
deguda. Encara hi som a temps de donar-li la volta a aquesta situació.