4/10/16

El PSOE es suïcida i Més fa mamballetes

Ha estat aquesta una setmana de fets transcendentals: deixant de banda la derrota del Barça a Vigo, hem sabut que Colòmbia ha votat majoritàriament no a la Pau – un fet que ens omple de tristor i desconcert - i que el PSOE – reconvertit en Partido del Sud-Oeste de España – ha consumat el seu suïcidi polític. No es pot dir que hagi estat una bona setmana per la Humanitat. Després d’això, ningú no pot assegurar que Donald Trump no serà el proper home més poderós del món.
De ca nostra estant, hi ha un fet que ha passat desapercebut a gairebé tots els mitjans de comunicació – xarxes socials incloses – i és l’apropiació que la Presidenta Francina Armengol va fer, en les seves intervencions al Debat de Política General de fa quinze dies, de la veu de les més de cent mil persones que vàrem sortir al carrer just ara fa tres anys, el setembre del 2013, per manifestar-nos contra José Ramón Bauzá.
Efectivament, fins a tres cops – com Sant Pere - la nostra presidenta va afirmar que “nosaltres som la veu de tantíssima gent que es va manifestar en defensa d’una educació de qualitat, dels que es mobilitzaren per protegir el territori, dels que sortiren al carrer en defensa de la nostra llengua, dels que protestaren contra les retallades i les imposicions”.
Tals exercicis d’apropiació de la veu de la ciutadania per part dels líders polítics són delicats. La veu del poble no pertany a ningú. Ningú no pot assegurar quina és la ideologia de les persones que en aquell moment consideraren que calia dir “basta” a la successió de despropòsits que el farmacèutic estava duent a terme en nom no se sap molt bé de què. Des de padrins fins a joves, aquell dissabte de setembre als carrers de Palma hi devia haver votants del Pi, del PSOE, de Més, de PACMA i fins i tot abstencionistes convençuts. El primer que hauria d’aprendre qualsevol polític que accedeix a un càrrec de responsabilitat és a ser molt humil i molt respectuós amb la societat.
A banda d’això, la nostra Presidenta ha tornat a afirmar, davant el Plenari del Parlament i a pregunta de la portaveu del PP, que no tenia cap coneixement de la decisió presa per l’Advocacia de la Comunitat. Aquesta excusa no se la creu ningú i no entenc què hauria de passar perquè la Consellera Costa dimitís, tot reconeixent que va mentir per excusar la seva incompetència. No es tracta, com ha volgut argumentar la Presidenta, de si estam o no a favor de la corrupció. No, això no ho qüestiona ningú. Es tracta d’assumir els errors amb coratge i honestedat. Al cap i a la fi, l’ex director de l’Advocacia és una persona progressista que ha treballat de valent per destapar tot allò que es pugui considerar delicte del Govern de Matas. Sap greu veure ara com han de ser els conservadors els qui aixequin la veu per denunciar un fet tan greu com és la ingerència d’una consellera en la independència dels nostres lletrats.
És més que evident que Francina Armengol ha protagonitzat escenes que no tenen justificació possible: la seva presència a la inauguració del macro-centre comercial n’és un altre exemple. Hom podria pensar que hi ha nirvis i, com ha dit Jaume Font, fa olor de sang dins l’equip de govern.

Personalment, res de bo no esper d’un partit que va signar la seva sentència davant la societat el dia que va decidir secundar la reforma constitucional exprés perpetrada, amb nocturnitat, pel Govern Rajoy a instàncies de la Sra. Merkel. En canvi, continuu desitjant que aquells companys que es plauen d’anomenar-se sobiranistes tenguin més habilitat i sàpiguen donar respostes encertades a aquelles qüestions que ens afecten. Ho desig, perquè en cap moment he deixat de creure en la unitat de totes les forces polítiques que no acoten el cap davant Madrid. Però cada vegada que el Vicepresident Barceló desaprofita l’ocasió de pronunciar-se davant el greu problema de saturació que tota la ciutadania percep, cada vegada que els portaveus de Més li riuen les gràcies a Armengol, Costa i companyia, cada vegada que es perd una oportunitat de palesar una defensa contundent del territori amb criteris compartits entre els ecologistes del Govern i entitats com el GOB o Terraferida, un votant potencialment sobiranista i un enamorat d’aquesta terra nostra acota el cap amb resignació, tot acceptant que som nosaltres els qui semblam no tenir remei. En comptes de treballar la il·lusió, sembla que ens conformem amb la resistència i l’acceptació que  governar significa tenir el coratge per explicar la ideologia pròpia i actuar amb la coherència deguda. Encara hi som a temps de donar-li la volta a aquesta situació.