Tots sabem que la separació entre els tres poders - executiu,
legislatiu i judicial - és, des de Montesquieu, un dels pilars fonamentals de
la legitimació de l’estat de dret de tota democràcia moderna i, com a tal, és
contemplada en tot l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol, per molt que, de
les colònies estant, de vegades tinguem sospites més que fonamentades que, a la
pràctica, la tal separació no és respectada per les institucions.
Som els progressistes qui més sovint insistim en la
necessitat d’una independència radical, especialment pel que fa al poder
judicial. Massa cops hem tingut la sospita que els òrgans de la judicatura
espanyola es convertien en eines al servei de la ideologia que mou l’acció de
Govern de l’Executiu espanyol.
Tanmateix, el Govern de la Comunitat Autònoma ha
caigut en el mateix error quan ha pretès exercir una influència il·legítima
sobre un cos funcionarial de l’Administració en relació a un assumpte jurídic:
Emparant-se en arguments de caràcter exclusivament tècnic, l’Advocacia de la
Comunitat va comunicar als seus superiors directes – és a dir, a la Consellera
de Presidència Pilar Costa -, a la fiscalia i al jutge instructor que no veien
fonament suficient per poder personar-se en l’acusació contra el delinqüent
Jaume Matas per dues causes concretes. Quan l’esmentada decisió s’ha fet
pública, el Govern de la Comunitat ha mentit descaradament afirmant que
desconeixien les circumstàncies d’aquesta decisió estrictament tècnica.
És indubtable que hi ha una especial sensibilitat
social respecte la possibilitat que un personatge com Jaume Matas pugui
escapar-se a les seves responsabilitats penals. Malgrat això, una acció jurídica
no es pot basar en cap preferència ideològica o política. Ningú no pot dubtar
que això suposaria una flagrant violació del principi de separació de poders a
què hem fet referència. I justament aquest és el missatge que s’ha donat quan
els líders del PSOE i de Més han reclamat i, finalment, executat la destitució
del Director de l’Advocacia de la Comunitat.
Em semblen del tot inacceptables les declaracions de
la Consellera de Presidència Pilar Costa, qui no té cap legitimitat per estar-se
ni cinc minuts més en el càrrec. Com diu David Abril, algú ha mentit, i quan
algú menteix, algú ha de dimitir. No tenc cap dubte que, en aquest assumpte,
qui ha mentit és el Govern. A més, justificar la destitució dient que la
Direcció General de l’Advocacia és un càrrec polític representa un atemptat
contra l’estat de dret per part d’un membre del govern que no es pot acceptar de
cap de les maneres.
Cal rigor per saber diferenciar l’element tècnic de
l’element polític en aquest assumpte. L’obligació de Costa i Armengol era
explicar a la societat que una cosa són els elements tècnics d’una decisió i
una altra el desig que els culpables paguin pel que han fet. Els arguments
juridicotècnics han de fer-se des de la imparcialitat, a banda del discurs
ideològic que totes les esquerres compartim.
La incapacitat per dur a la pràctica el principi de la
separació de poders ha forçat l’error de Costa, qui ha preferit negar que tenia
coneixement de l’informe tècnic emès per l’Advocacia i penjar el mort sobre els
funcionaris. Impossible donar credibilitat a les seves declaracions. Hauria fet
bé de considerar els enormes esforços que la Direcció de l’Advocacia ha fet
durant aquest darrer any per tal de renovar i dotar de transparència i eficàcia
un òrgan que havia allotjat fins ara el més ranci de la dreta conservadora del
nostre país. Lluny d’això, ha optat per salvar la cadira. El més sorprenent és,
encara, la ingènua acceptació de la “moto” que el PSOE ha venut als seus socis
de Més per Mallorca.
En una setmana, aquest Govern ha decebut moltes de les
esperances de canvi que havia concitat: Hem vist una foto lamentable de
Francina Armengol celebrant la inauguració d’un centre comercial que suposarà
la pèrdua de milers de llocs de treball, sense comptar el desgavell circulatori
i els perjudicis mediambientals; hem vist la tensió interna entre PSOE i Més
per decisions unilaterals no pactades entre els socis de govern; finalment,
contemplam la flagrant violació del principi de separació de poders perpetrada
pels membres del Govern: Armengol, Costa, Barceló i Santiago, tots plegats
contra Montesquieu. La dimissió de la Consellera de Presidència no pot esperar.
Com no pot esperar una reflexió crítica sobre la posició que hauria de
desenvolupar Més a partir de fets com aquests. La crisi del Govern és un fet.
Negar-ho no farà altra cosa que agreujar la situació.
