7/9/16

“Que la prudència no ens faci ser traïdors”

La  coneguda i reiterada crítica del bipartidisme que sovint escoltam a determinats líders polítics sorgeix, en la meva modesta opinió, d’una confusió entre dos eixos que defineixen la praxi política del nostre pais, un eix intern i un altre extern. En un sentit ample, el bipartidisme és el reflex del ventall de possibilitats polítiques que es donen en una democràcia moderna i que, a grans trets, es redueixen a dues: la dreta i l’esquerra. D’entrada, no hi veig res de dolent en un  model on el desig de configurar majories de govern impulsa tots els partits polítics a confluir en un o altre d’aquests dos grans blocs. Què representen, ideològicament parlant, dretes i esquerres? En poques paraules, representen l’enfrontament inevitable entre dos paradigmes mútuament excloents que tenyeixen el dia a dia de qualsevol decisió de govern: el paradigma de la llibertat radical i el paradigma de la igualtat radical.
Al Principat, Esquerra Republicana representa, més enllà de l’aspiració a un estat propi, l’esquerra nacional. A les Illes, Esquerra té sentit si és capaç de contribuir a enfortir una opció política d’esquerres sense renunciar, al mateix temps, a treballar per posar les condicions de possibilitat, avui encara insuficients, d’una consciència nacional pròpia i de la reivindicació d’unes estructures d’estat independents d’Espanya.
Em sembla important entendre que l’eix dreta-esquerra només té sentit en el sí d’un estat legítimament constituït. Si la nostra autonomia disposa, ni que sigui de lluny,  de competències pròpies i, per tant, el Govern autonòmic té una capacitat real d’articular polítiques efectives, aquest eix ha de ser el reflex fidel de dues formes clarament enfrontades d’entendre l’acció política i la vida social. Però si consideram que aquesta capacitat és més fictícia que real, en la mesura en què les finances autonòmiques depenen sempre de les almoines que ens cauen des de la llotja del Bernabeu, aleshores aquest eix no té cap funcionalitat, atès que ens trobam davant d’un enfrontament asimètric entre dues nacions radicalment diferents, una amb estructures d’estat i una altra sense elles. En aquest sentit, és important destacar que la independència no és una ideologia, sinó un horitzó de sentit que està per damunt de les ideologies i que, davant de l’adversari extern, ens obliga a la unitat d’acció amb el màxim de generositat. És el que hauríem d’aprendre de l’exemple que ens donen els nostres companys menorquins amb actes com el que varen celebrar dissabte passat.
El professor Gustavo Bueno qui, com a bon marxista, era poc amic dels nacionalismes clàssics, tanmateix deia que un estat només té sentit si representa i defensa una cultura i una forma de vida específiques i clarament diferenciades. Des d’aquest punt de vista, és totalment evident que Espanya i Catalunya son dues cultures completament diferents, no només en la llengua, la literatura i la història, si no també en la mateixa concepció de com s’ha d’articular ètica i normativament la convivència social. I també, des d’aquest punt de vista, és innegable que els territoris de la Catalunya perifèrica - les illes, el País Valencià i la Catalunya Nord - compartim molta més cultura i costums amb el Principat que no amb l’altiplà castellà.
El proper diumenge, el Principat de Catalunya sortirà massivament al carrer per tal de mostrar al món que és un país radicalment diferent a Espanya. Molts de nosaltres hi serem, com també serem el divendres a la plaça Major en l’acte organitzat per l’OCB, Blanquerna i l’ASM per tal de fer costat en la reivindicació del dret a decidir democràticament.
Sobre aquests dos actes, deixau-me contar-vos que el passat divendres, a la reunió del Consell Nacional d’Esquerra Republicana, la secretària general, na Marta Rovira, va explicar que dies abans havia visitat en Jordi Carbonell a l’hospital. El vell professor li digué, il·lusionat, a na Marta, que ja s’havia inscrit a la Diada de l’11 de setembre i també li va dir: “Recorda que cal exercir l’acció política sempre amb responsabilitat i visió de país”.

Tanmateix, Jordi Carbonell morí pocs dies després. Tenia 92 anys, però la mateixa força, la mateixa vitalitat i el mateix compromís que va mostrar al llarg de tota una vida que ha de ser un exemple a seguir per tots els qui estimam la nostra terra. Per als qui no ho saben, va pronunciar la frase que dona títol a aquest escrit l’11 de setembre de 1976. Amb Carbonell, responsabilitat i visió de país és el que ens ha de dur a la plaça Major de Ciutat el proper divendres, per mostrar a Espanya i al món que, per molt que insisteixin els despistats, som un altre país, un altre poble i una altra nació, i per això tenim dret a constituir-nos en un estat diferent del que ara patim.