La coneguda i
reiterada crítica del bipartidisme que sovint escoltam a determinats líders
polítics sorgeix, en la meva modesta opinió, d’una confusió entre dos eixos que
defineixen la praxi política del nostre pais, un eix intern i un altre extern. En
un sentit ample, el bipartidisme és el reflex del ventall de possibilitats
polítiques que es donen en una democràcia moderna i que, a grans trets, es
redueixen a dues: la dreta i l’esquerra. D’entrada, no hi veig res de dolent en
un model on el desig de configurar
majories de govern impulsa tots els partits polítics a confluir en un o altre
d’aquests dos grans blocs. Què representen, ideològicament parlant, dretes i
esquerres? En poques paraules, representen l’enfrontament inevitable entre dos
paradigmes mútuament excloents que tenyeixen el dia a dia de qualsevol decisió
de govern: el paradigma de la llibertat radical i el paradigma de la igualtat
radical.
Al Principat, Esquerra Republicana representa, més
enllà de l’aspiració a un estat propi, l’esquerra nacional. A les Illes,
Esquerra té sentit si és capaç de contribuir a enfortir una opció política
d’esquerres sense renunciar, al mateix temps, a treballar per posar les
condicions de possibilitat, avui encara insuficients, d’una consciència
nacional pròpia i de la reivindicació d’unes estructures d’estat independents
d’Espanya.
Em sembla important entendre que l’eix dreta-esquerra només
té sentit en el sí d’un estat legítimament constituït. Si la nostra autonomia
disposa, ni que sigui de lluny, de
competències pròpies i, per tant, el Govern autonòmic té una capacitat real
d’articular polítiques efectives, aquest eix ha de ser el reflex fidel de dues
formes clarament enfrontades d’entendre l’acció política i la vida social. Però
si consideram que aquesta capacitat és més fictícia que real, en la mesura en
què les finances autonòmiques depenen sempre de les almoines que ens cauen des
de la llotja del Bernabeu, aleshores aquest eix no té cap funcionalitat, atès
que ens trobam davant d’un enfrontament asimètric entre dues nacions
radicalment diferents, una amb estructures d’estat i una altra sense elles. En
aquest sentit, és important destacar que la independència no és una ideologia,
sinó un horitzó de sentit que està per damunt de les ideologies i que, davant
de l’adversari extern, ens obliga a la unitat d’acció amb el màxim de
generositat. És el que hauríem d’aprendre de l’exemple que ens donen els
nostres companys menorquins amb actes com el que varen celebrar dissabte
passat.
El professor Gustavo Bueno qui, com a bon marxista,
era poc amic dels nacionalismes clàssics, tanmateix deia que un estat només té
sentit si representa i defensa una cultura i una forma de vida específiques i
clarament diferenciades. Des d’aquest punt de vista, és totalment evident que
Espanya i Catalunya son dues cultures completament diferents, no només en la
llengua, la literatura i la història, si no també en la mateixa concepció de
com s’ha d’articular ètica i normativament la convivència social. I també, des
d’aquest punt de vista, és innegable que els territoris de la Catalunya
perifèrica - les illes, el País Valencià i la Catalunya Nord - compartim molta
més cultura i costums amb el Principat que no amb l’altiplà castellà.
El proper diumenge, el Principat de Catalunya sortirà massivament
al carrer per tal de mostrar al món que és un país radicalment diferent a
Espanya. Molts de nosaltres hi serem, com també serem el divendres a la plaça
Major en l’acte organitzat per l’OCB, Blanquerna i l’ASM per tal de fer costat
en la reivindicació del dret a decidir democràticament.
Sobre aquests dos actes, deixau-me contar-vos que el
passat divendres, a la reunió del Consell Nacional d’Esquerra Republicana, la
secretària general, na Marta Rovira, va explicar que dies abans havia visitat
en Jordi Carbonell a l’hospital. El vell professor li digué, il·lusionat, a na
Marta, que ja s’havia inscrit a la Diada de l’11 de setembre i també li va dir:
“Recorda que cal exercir l’acció política sempre amb responsabilitat i visió de
país”.
Tanmateix, Jordi Carbonell morí pocs dies després.
Tenia 92 anys, però la mateixa força, la mateixa vitalitat i el mateix
compromís que va mostrar al llarg de tota una vida que ha de ser un exemple a
seguir per tots els qui estimam la nostra terra. Per als qui no ho saben, va
pronunciar la frase que dona títol a aquest escrit l’11 de setembre de 1976.
Amb Carbonell, responsabilitat i visió de país és el que ens ha de dur a la
plaça Major de Ciutat el proper divendres, per mostrar a Espanya i al món que, per
molt que insisteixin els despistats, som un altre país, un altre poble i una
altra nació, i per això tenim dret a constituir-nos en un estat diferent del
que ara patim.
